Análisis del gen adra2a receptor alfa 2a adrenergico en pacientes con trastorno de hiperactividad y déficit de atención

El trastorno de hiperactividad y déficit de atención (THDA), es definido clínicamente como una alteración en el comportamiento, caracterizada por inatención, hiperactividad e impulsividad. Estos aspectos son clasificados en tres subtipos, que son: Inatento, hiperactivo impulsivo y mixto. Clínicamente se describe un espectro amplio que incluye desordenes académicos, trastornos de aprendizaje, déficit cognitivo, trastornos de conducta, personalidad antisocial, pobres relaciones interpersonales y aumento de la ansiedad, que pueden continuar hasta la adultez. A nivel global se ha estimado una prevalencia entre el 1% y el 22%, con amplias variaciones, dadas por la edad, procedencia y características sociales. En Colombia, se han realizado estudios en Bogotá y Antioquia, que han permitido establecer una prevalencia del 5% y 15%, respectivamente. La causa específica no ha sido totalmente esclarecida, sin embargo se ha calculado una heredabilidad cercana al 80% en algunas poblaciones, demostrando el papel fundamental de la genética en la etiología de la enfermedad. Los factores genéticos involucrados se relacionan con cambios neuroquímicos de los sistemas dopaminérgicos, serotoninérgicos y noradrenérgicos, particularmente en los sistemas frontales subcorticales, corteza cerebral prefrontal, en las regiones ventral, medial, dorsolateral y la porción anterior del cíngulo. Basados en los datos de estudios previos que sugieren una herencia poligénica multifactorial, se han realizado esfuerzos continuos en la búsqueda de genes candidatos, a través de diferentes estrategias. Particularmente los receptores Alfa 2 adrenérgicos, se encuentran en la corteza cerebral, cumpliendo funciones de asociación, memoria y es el sitio de acción de fármacos utilizados comúnmente en el tratamiento de este trastorno, siendo esta la principal evidencia de la asociación de este receptor con el desarrollo del THDA. Hasta la fecha se han descrito más de 80 polimorfismos en el gen (ADRA2A), algunos de los cuales se han asociado con la entidad. Sin embargo, los resultados son controversiales y varían según la metodología diagnóstica empleada y la población estudiada, antecedentes y comorbilidades. Este trabajo pretende establecer si las variaciones en la secuencia codificante del gen ADRA2A, podrían relacionarse con el fenotipo del Trastorno de Hiperactividad y el Déficit de Atención.

El virus de l'hepatitis C i la ribonucleasa Phumana: aspectes biològics i terapèutics

El virus de l'hepatitis C (VHC) provoca una hepatitis crònica que afecta a més de 170 milions de persones d'arreu del món. És un virus petit que es classifica dins de la família Flaviviridae i és un virus d'RNA de cadena positiva amb un genoma d'aproximadament 9.600 nucleòtids. A l'extrem 5' del genoma viral s'hi troba una regió no codificant (5'NCR) que comprèn els primers 341 nucleòtids i la seva funció està relaciona amb la traducció. Immediatament després hi ha una pauta de lectura oberta ORF que acaba en un únic codó d'aturada i codifica una poliproteïna de 3.010 aminoàcids. A continuació l'extrem 3' no codificant (3'NCR), que malgrat es desconeixen les seves funcions exactes, s'ha demostrat que és essencial per a la replicació vírica. La única poliproteïna generada és processada co- i postraduccionalment mitjançant proteases de l'hoste i víriques, donant lloc a les proteïnes estructurals (Core, E1 i E2-p7) i no estructurals (NS2-NS5B). Igual que la majoria de virus RNA, el VHC es caracteritza per tenir una taxa de mutació elevada. De fet, el genoma del virus no es pot definir com una única seqüència sinó per una població de variants molt relacionades entre sí. A aquesta manera d'organitzar la informació genètica se l'anomena quasiespècie viral i una de les seves implicacions principals és la facilitat amb què sorgeixen resistents al tractament. Els tractaments disponibles són llargs, cars, provoquen efectes secundaris considerables i només es resolen completament el 40% dels casos. Per aquesta raó es busquen altres solucions terapèutiques per combatre el virus entre les quals s'hi inclouen diferents estratègies. Una de les més innovadores i prometedores és la utilització de ribozims dirigits directament contra el genoma del virus. Aquest treball es centra en l'estudi de les noves estratègies terapèutiques basades en ribozims, concretament la ribonucleasa P. La ribonucleasa P és un ribozim que està present en tots els organismes ja que és l'enzim responsable de la maduració dels precursors d'RNA de transferència. El més interessant a nivell terapèutic és que s'ha demostrat que es pot dirigir la seva activitat cap a qualsevol RNA utilitzant una seqüència guia d'RNA que quan hibrida amb l'RNA diana, l'híbrid imita l'estructura secundària del substrat natural. En el cas del VHC, s'han estudiat ribozims dependents de seqüència (ribozims derivats d'RNAs satèl·lits i de viroides de plantes), sempre dirigits contra la regió més conservada del virus per evitar una disminució de l'eficiència del ribozim deguda a la variació de la diana. La ribonucleasa P és una endonucleasa d'activitat molt específica i es diferencia dels altres ribozims naturals en el sistema de reconeixement del substrat, reconeix elements estructurals i no de seqüència. L'objectiu final del treball és tallar in vitro l'RNA del VHC aprofitant la propietat que presenta aquest ribozim de reconèixer elements estructurals i no de seqüència ja que per a un mateix nombre de seqüències, el nombre d'estructures viables que pot adoptar l'RNA genòmic és molt més petit i per tant la variabilitat de la diana disminueix. S'han estudiat dos models d'RNasa P, la RNasa P humana guiada per seqüència guia externa (EGS) i l'RNA M1 de l'RNasa P d'E.coli unit a la seqüència guia per l'extrem 3' (ribozim M1GS). Abans però de dirigir el ribozim, s'han estudiat l'estructura i la variabilitat d'una regió del genoma del virus ja que s'ha descrit que són factors que poden limitar l'eficiència de qualsevol ribozim. Derivat d'aquests estudis s'aporten dades sobre accessibilitat i variabilitat d'una regió interna del genoma del virus de l'hepatitis C, la zona d'unió de la regió E2/NS2 (regió 2658-2869). L'estudi d'accessibilitat revela que la regió 2658-2869 del genoma del virus conté dominis oberts i tancats i que la transició entre uns i altres no és brusca si es compara amb altres regions d'estructura coneguda (regió 5' no codificant). Els resultats dels assajos in vitro amb els dos models de RNasa P mostren que s'ha aconseguit dirigir tant la ribonucleasa P humana com el ribozim M1GS cap a una zona, predeterminada segons l'estudi d'accessibilitat, com a poc estructurada i tallar l'RNA del virus. De l'anàlisi de mutacions, però, es dedueix que la regió estudiada és variable. Tot i dirigir el ribozim cap a la zona més accessible, la variació de la diana podria afectar la interacció amb la seqüència guia i per tant disminuir l'eficiència de tall. Si es proposés una estratègia terapèutica consistiria en un atac simultani de vàries dianes.D'altra banda i derivat d'un resultat inesperat on s'ha observat en els experiments control que l'extracte de RNasa P humana tallava l'RNA viral en absència de seqüències guia externes, s'ha caracteritzat una nova interacció entre l'RNA del VHC i la RNasa P humana. Per a la identificació de l'enzim responsable dels talls s'han aplicat diferents tècniques que es poden dividir en mètodes directes (RNA fingerprinting) i indirectes (immunoprecipitació i inhibicions competitives). Els resultats demostren que la ribonucleasa P humana, i no un altre enzim contaminant de l'extracte purificat, és la responsable dels dos talls específics observats i que es localitzen, un a l'entrada interna al ribosoma (IRES) i molt a prop del codó AUG d'inici de la traducció i l'altre entre la regió codificant estructural i no estructural. La ribonucleasa P és un dels enzims del metabolisme del tRNA que s'utilitza per identificar estructures similars al tRNA en substrats diferents del substrat natural. Així doncs, el fet que la ribonucleasa P reconegui i talli el genoma del VHC en dues posicions determinades suggereix que, a les zones de tall, el virus conté estructures semblants al substrat natural, és a dir estructures tipus tRNA. A més, tot i que el VHC és molt variable, els resultats indiquen que aquestes estructures poden ser importants per el virus, ja que es mantenen en totes les variants naturals analitzades. Creiem que la seva presència podria permetre al genoma interaccionar amb factors cel·lulars que intervenen en la biologia del tRNA,particularment en el cas de l'estructura tipus tRNA que es localitza a l'element IRES. Independentment però de la seva funció, es converteixen en unes noves dianes terapèutiques per a la RNasa P. S'ha de replantejar però l'estratègia inicial ja que la similitud amb el tRNA les fa susceptibles a l'atac de la ribonucleasa P, directament, en absència de seqüències guia externes.

Les sHsps en surera: capacitat protectora enfront l'estrés i variabilitat genètica

Els organismes responen a la temperatura i a molts altres estressos sintetitzant un grup de proteïnes anomenat proteïnes de xoc de calor (HSPs). En plantes les sHsps, d'entre 15 i 30 kDa formen el grup més abundant i divers, classificat en funció de la seva localització subcel.lular i homologia en: mitocondrials, cloroplàstiques, de reticle endoplasmàtic i citoplàsmiques de classe I i II. Les sHsps-CI s'ha descrit que s'indueixen per estrès tèrmic, hídric i oxidatiu (peròxid d'hidrògen, llum UV, ozó) i en resposta a algunes hormones. També s'expressen durant el desenvolupament, per exemple durant l'embriogènesi, on es creu que podrien tenir un paper protector de l'embrió enfront la dessecació. Tot i que hi ha abundants treballs que correlacionen la resistència a l'estrès i l'acumulació de sHsps-CI, els mecanismes moleculars d'aquesta activitat són poc conguts. Tot i això, per diverses sHsps-CI ha estat descrita una activitat xaperona in vitro i, més recentment, que la seva sobreexpressió augmenta la viabilitat de cèl.lules d'E.coli en condicions d'estrès tèrmic. L'estudi de l'acumulació de sHsps-CI en surera (Quercus suber) mitjançant immunodetecció en electroforesi bidimensional mostra uns patrons d'acumulació complexos i formats per dos grups d'espècies proteiques principals, a l'entorn dels 10 i 17 kDa respectivament, que mostren una inducció diferencial en funció del teixit i l'estrès. Mentre que les espècies proteiques de 17 kDa s'indueixen per temperatura però no per estrès oxidatiu, les de ca. 10 kDa ho fan per estrès oxidatiu i no per temperatura. Ambdós grups d'espècies proteiques s'acumulen conjuntament en fel.lema. Assajos de PCR i RT-PCR han permès clonar parcialment tres noves sHsps-CI en surera: Qshsp10-CI, QshspC-CI i QshspD-CI. Aquest fet confirma la multigeneïcitat de les sHsps-CI en surera que apuntava el patró bidimensional. Dels nous clons obtinguts destaca especialment Qshsp10-CI, un gen que presenta un codó stop enmig del domini -cristal.lí que fa que a la proteïna que se'n dedueix li manqui un 55% del domini -cristal.lí i tota l'extensió C-terminal. Es tractaria de la sHsp més petita i més truncada descrita fins al moment. L'anàlisi de l'expressió de Qshsp10-CI mitjançant RT-PCR mostra expressió en plantes tractades amb H2O2 però no en les que han estat sotmeses a un xoc de calor. Aprofitant l'oportunitat que oferia aquesta sHsp-CI de ser utilitzada com a model per l'estudi de la importància del domini -cristal.lí i l'extensió C-terminal en l'activitat protectora enfront l'estrès, es va voler determinar la capacitat que tenia d'augmentar la viabilitat de cèl.lules d'E. coli en condicions d'estrès tèrmic i oxidatiu. Els resultats mostren que la proteïna recombinant QsHsp10-CI, tot i la important truncació que té, és capaç de protegir cèl.lules d'E. coli en condicions d'estrès tèrmic i, remarcablement, en condicions d'estrès oxidatiu. Tots aquests resultats indiquen que les espècies proteiques de ca. 10 kDa podrien correspondre a Qshsp10-CI i tenir un paper en les cèl.lules del fel.lema en la protecció enfront l'estrès oxidatiu. L'estrès oxidatiu provoca lesions al DNA que poden produir errors en la replicació, transcripció o traducció i generar proteïnes aberrants. Donades les condicions d'estrès oxidatiu a les quals es troben sotmeses les cèl.lules del fel.lema, s'ha volgut estudiar la variabilitat dels seus àcids nucleics. La determinació de la taxa de mutació de la regió codificant del gen Qshsp17.4-CI en mRNA i DNA de fel.lema i àpex radicular, un teixit jove i en creixement actiu va mostrar unes taxes sorprenentment elevades en l'mRNA (1/1784 pb) i el DNA genòmic (1/1520 pb) del fel.lema. Aquestes taxes són les més altes descrites en un genoma nuclear eucariota i són similars a les dels virus d'RNA d'evolució ràpida com el virus de l'Hepatitis C. Amb aquestes taxes de mutació, un terç dels mRNAs del fel.lema de la surera contindrien missatges aberrants i la supervivència de les cel.lules es veuria compromesa. Això implica que el fel.lema hauria de ser considerat com un mosaic de cèl.lules genèticament heterogènies i, per tant, una sola seqüència no defineix en tota la seva amplitud un gen en aquest teixit. No es va detectar cap mutació en àpex de rel. Amb l'objectiu d'aprofundir en el coneixement de les mutacions que es donen en aquests dos teixits i per tal de poder fer una anàlisi qualitativa més completa que permetés especular sobre el seu origen, es va aplicar un mètode de selecció de seqüències mutants en base a la utilització d'enzims de restricció. Les mutacions detectades en fel.lema es corresponen amb les relacionades, en altres sistemes no nuclears (plasmidis, fags i DNA bacterià), amb l'estrès oxidatiu. En conseqüència, l'estrès oxidatiu al qual estan sotmeses les cèl.lules del fel.lema podria ser el causant de l'elevada taxa de mutació detectada. D'acord amb això, el tipus majoritari de productes d'oxidació de les bases del DNA que s'acumulen en brots de plàntules de surera en resposta al peròxid d'hidrògen produeixen el mateix tipus de mutacions detectades en l'mRNA del fel.lema de la surera. La major sensibilitat d'aquest nou mètode ha permès, a més, detectar mutacions en molècules d'mRNA de rel, un teixit en el qual no s'havia trobat cap mutació utilitzant el mètode de clonatge i seqüenciació directa. Tot i això, el tipus de mutacions predominants no estan relacionades amb l'estrès oxidatiu sinó amb erros en la reparació dels àcids nucleics.

Factors required for the uridylylation of the foot-and-mouth disease virus 3B1, 3B2, and 3B3 peptides by the RNA-dependent RNA polymerase (3D(pol)) in vitro

The 5' terminus of picornavirus genomic RNA is covalently linked to the virus-encoded peptide 313 (VTg). Foot-and-mouth disease virus (FMDV) is unique in encoding and using 3 distinct forms of this peptide. These peptides each act as primers for RNA synthesis by the virus-encoded RNA polymerase 3D(pol). To act as the primer for positive-strand RNA synthesis, the 3B peptides have to be uridylylated to form VPgpU(pU). For certain picornaviruses, it has been shown that this reaction is achieved by the 3D(pol) in the presence of the 3CD precursor plus an internal RNA sequence termed a cis-acting replication element (cre). The FMDV ere has been identified previously to be within the 5' untranslated region, whereas all other picornavirus cre structures are within the viral coding region. The requirements for the in vitro uridylylation of each of the FMDV 313 peptides has now been determined, and the role of the FMDV ere (also known as the 3B-uridylylation site, or bus) in this reaction has been analyzed. The poly(A) tail does not act as a significant template for FMDV 3B uridylylation.

Structure and function analysis of the poliovirus cis-acting replication element (CRE)

The poliovirus cis-acting replication element (CRE) templates the uridylylation of VPg, the protein primer for genome replication. The CRE is a highly conserved structural RNA element in the enteroviruses and located within the polyprotein-coding region of the genome. We have determined the native structure of the CRE, defined the regions of the structure critical for activity, and investigated the influence of genomic location on function. Our results demonstrate that a 14-nucleotide unpaired terminal loop, presented on a suitably stable stem, is all that is required for function. These conclusions complement the recent analysis of the 14-nucleotide terminal loop in the CRE of human rhinovirus type 14. The CRE can be translocated to the 5' noncoding region of the genome, at least 3.7-kb distant from the native location, without adversely influencing activity, and CRE duplications do not adversely influence replication. We do not have evidence for a specific interaction between the CRE and the RNA-binding 3CD(pro) complex, an essential component of the uridylylation reaction, and the mechanism by which the CRE is coordinated and orientated during the reaction remains unclear. These studies provide a detailed overview of the structural determinants required for CRE function, and will facilitate a better understanding of the requirements for picornavirus replication.

Profiling dehydrin gene sequence and physiological parameters in drought tolerant and susceptible spring wheat cultivars.

Physiological and yield traits such as stomatal conductance (mmol m-2s-1), Leaf relative water content (RWC %) and grain yield per plant were studied in a separate experiment. Results revealed that five out of sixteen cultivars viz. Anmol, Moomal, Sarsabz, Bhitai and Pavan, appeared to be relatively more drought tolerant. Based on morphophysiological results, studies were continued to look at these cultivars for drought tolerance at molecular level. Initially, four well recognized primers for dehydrin genes (DHNs) responsible for drought induction in T. durum L., T. aestivum L. and O. sativa L. were used for profiling gene sequence of sixteen wheat cultivars. The primers amplified the DHN genes variably like Primer WDHN13 (T. aestivum L.) amplified the DHN gene in only seven cultivars whereas primer TdDHN15 (T. durum L.) amplified all the sixteen cultivars with even different DNA banding patterns some showing second weaker DNA bands. Third primer TdDHN16 (T. durum L.) has shown entirely different PCR amplification prototype, specially showing two strong DNA bands while fourth primer RAB16C (O. sativa L.) failed to amplify DHN gene in any of the cultivars. Examination of DNA sequences revealed several interesting features. First, it identified the two exon/one intron structure of this gene (complete sequences were not shown), a feature not previously described in the two database cDNA sequences available from T. aestivum L. (gi|21850). Secondly, the analysis identified several single nucleotide polymorphisms (SNPs), positions in gene sequence. Although complete gene sequence was not obtained for all the cultivars, yet there were a total of 38 variable positions in exonic (coding region) sequence, from a total gene length of 453 nucleotides. Matrix of SNP shows these 37 positions with individual sequence at positions given for each of the 14 cultivars (sequence of two cultivars was not obtained) included in this analysis. It demonstrated a considerable diversity for this gene with only three cultivars i.e. TJ-83, Marvi and TD-1 being similar to the consensus sequence. All other cultivars showed a unique combination of SNPs. In order to prove a functional link between these polymorphisms and drought tolerance in wheat, it would be necessary to conduct a more detailed study involving directed mutation of this gene and DHN gene expression.

Detection of Chlamydia psittaci DNA in avian clinical samples by polymerase chain reaction

A polymerase chain reaction (PCR) assay was developed to detect Chlamydia psittaci DNA in faeces and tissue samples from avian species. Primers were designed to amplify a 264 bp product derived from part of the 5' non-translated region and part of the coding region of the ompA gene which encodes the major outer membrane protein. Amplified sequences were confirmed by Southern hybridization using an internal probe. The sensitivity of the combined assay was found to be between 60 to 600 fg of chlamydial DNA (approximately 6 to 60 genome copies). The specificity of the assay was confirmed since PCR product was not obtained from samples containing several serotypes of C. trachomatis, strains of C. pneumoniae, the type strain of C. pecorum, nor from samples containing microorganisms commonly found in the avian gut flora. In this study, 404 avian faeces and 141 avian tissue samples received by the Central Veterinary Laboratory over a 6 month period were analysed by PCR, antigen detection ELISA and where possible, cell culture isolation. PCR performed favourably compared with ELISA and cell culture, or with ELISA alone. The PCR assay was especially suited to the detection of C. psittaci DNA in avian faeces samples. The test was also useful when applied to tissue samples from small contact birds associated with a case of human psittacosis where ELISA results were negative and chlamydial isolation was a less favourable method due to the need for rapid diagnosis.

Regulation of Bcl-xL expression by H2O2 in cardiac myocytes.

Oxidative stress promotes cardiac myocyte apoptosis through the mitochondrial death pathway. Since Bcl-2 family proteins are key regulators of apoptosis, we examined the effects of H2O2 on the expression of principal Bcl-2 family proteins (Bcl-2, Bcl-xL, Bax, Bad) in neonatal rat cardiac myocytes. Protein expression was assessed by immunoblotting. Bcl-2, Bax, and Bad were all down-regulated in myocytes exposed to 0.2 mm H2O2, a concentration that induces apoptosis. In contrast, although Bcl-xL levels initially declined, the protein was re-expressed from 4-6 h. Bcl-xL mRNA was up-regulated from 2 to 4 h in neonatal rat or mouse cardiac myocytes exposed to H2O2, consistent with the re-expression of protein. Four different untranslated first exons have been identified for the Bcl-x gene (exons 1, 1B, 1C, and 1D, where exon 1 is the most proximal and exon 1D the most distal to the coding region). All were detected in mouse or rat neonatal cardiac myocytes, but exon 1D was not expressed in adult mouse hearts. In neonatal mouse or rat cardiac myocytes, H2O2 induced the expression of exons 1B, 1C, and 1D, but not exon 1. These data demonstrate that the Bcl-x gene is selectively responsive to oxidative stress, and the response is mediated through distal promoter regions.

Detection of a New Yellow Fever Virus Lineage Within the South American Genotype I in Brazil

Nucleotide sequences of two regions of the genomes of 11 yellow fever virus (YFV) samples isolated from monkeys or humans with symptomatic yellow fever (YF) in Brazil in 2000,2004, and 2008 were determined with the objective of establishing the genotypes and studying the genetic variation. Results of the Bayesian phylogenetic analysis showed that sequences generated from strains from 2004 and 2008 formed a new subclade within the clade 1 of the South American genotype I. The new subgroup is here designated as 1E. Sequences of YFV strains recovered in 2000 belong to the subclade 1D, which comprises previously characterized YFV strains from Brazil. Molecular dating analyses suggested that the new subclade 1E started diversifying from 1D about 1975 and that the most recent 2004-2008 isolates arose about 1985. J. Med. Virol. 82:175-185, 2010. (C) 2009 Wiley-Liss, Inc.

Mandibulofacial Dysostosis, Severe Lower Eyelid Coloboma, Cleft Palate, and Alopecia: A New Distinct Form of Mandibulofacial Dysostosis or a Severe Form of Johnson-McMillin Syndrome?

We describe a patient with a phenotype characterized by mandibulofacial dysostosis with severe lower eyelid coloboma, cleft palate, abnormal ears, alopecia, delayed eruption and crowded teeth, and sensorioneural hearing loss. The karyotype and the screening for mutations in the coding region of TCOF1 gene were normal. The clinical signs of our case overlap the new mandibulofacial dysostosis described by Stevenson et al. [2007] and the case with Johnson-McMillin syndrome described by Cushman et al. [2005]. The similar clinical signs, mainly, the severe facial involvement observed in these cases suggest that they can represent a new distinct form of mandibulofacial dysostosis or the end of the spectrum of Johnson McMillin syndrome. (C) 2010 Wiley-Liss, Inc.

Prevalence of GJB2 (Connexin-26) and GJB6 (Connexin-30) Mutations in a Cohort of 300 Brazilian Hearing-Impaired Individuals: Implications for Diagnosis and Genetic Counseling

Objective: Hereditary nonsyndromic deafness is an autosomal recessive condition in about 80% of cases, and point mutations in the GJB2 gene (connexin 26) and two deletions in the GJB6 gene (connexin 30), del(GJB6-D13S1830) and del(GJB6-D13S1854), are reported to account for 50% of recessive deafness, Aiming at establishing the frequencies of GJB2 mutations and GJB6 deletions in the Brazilian population, we screened 300 unrelated individuals with hearing impairment, who were not affected by known deafness related syndromes. Methods: We firstly screened the most frequently reported mutations, c.35delG and c.167delT in the GJB2 gene, and del(GJB6-D13S1830) and del(GJB6-D13S1854) in the GJB6 gene, through specific techniques. The detected c.35delG and c.167delT mutations were validated by sequencing. Other mutations in the GJB2 gene were screened by single-strand conformation polymorphism and the coding region was sequenced when abnormal patterns were found. Results: Pathogenic mutations in GJB2 and GJB6 genes were detected in 41 individuals (13.7%), and 80.5% (33/41) presented these mutations in homozygosis or compound heterozygosis, thus explaining their hearing defect. The c.35delG in the GJB2 gene was the most frequent mutation (37/300; 12.4%), detected in 23% familial and 6.2% the sporadic cases. The second most frequent mutation (1%; 3/300) was the del(GJB6- D13S1830), always found associated with the c.35delG mutation. Nineteen different sequence variations were found in the GJB2 gene. In addition to the c.35delG mutation, nine known pathogenic alterations were detected 0 67delT, p.Trp24X, p.Val37lle, c.176_191del16, c.235delC, p.Leu90Pro, p.Arg127His, c.509insA, and p.Arg184Pro, Five substitutions had been previously considered benign polymorphisms: c.-15C>T, p.Val27lle, p.Met34hr, p.Ala40Ala, and p.Gly160Ser. Two previously reported Mutations of unknown pathogenicity were found (p.Lys168Arg, and c.684C>A), and two novel substitutions, p.Leu81Val (c.G241C) and p.Met195Val (c.A583G), both in heterozygosis without an accompanying mutation in the other allele. None of these latter four variants of undefined status was present in a sample of 100 hearing controls. Conclusions: The present study demonstrates that Mutations in the GJB2 gene and del(GJB6 D13S1830) are important causes of hearing impairment in Brazil, thus justifying their screening in a routine basis. The diversity of variants in our sample reflects the ethnic heterogeneity of the Brazilian population.

The R2 mobile element of Rhynchosciara americana: Molecular, cytological and dynamic aspects

Ribosomal RNA genes are encoded by large units clustered (18S, 5S, and 28S) in the nucleolar organizer region in several organisms. Sometimes additional insertions are present in the coding region for the 28S rDNA. These insertions are specific non-long terminal repeat retrotransposons that have very restricted integration targets within the genome. The retrotransposon present in the genome of Rhynchosciara americana, RaR2, was isolated by the screening of a genomic library. Sequence analysis showed the presence of conserved regions, such as a reverse transcriptase domain and a zinc finger motif in the amino terminal region. The insertion site was highly conserved in R. americana and a phylogenetic analysis showed that this element belongs to the R2 clade. The chromosomal localization confirmed that the RaR2 mobile element was inserted into a specific site in the rDNA gene. The expression level of RaR2 in salivary glands during larval development was determined by quantitative RT-PCR, and the increase of relative expression in the 3P of the fourth instar larval could be related to intense gene activity characteristic of this stage. 5`-Truncated elements were identified in different DNA samples. Additionally, in three other Rhynchosciara species, the R2 element was present as a full-length element.

Genetic and Functional Evidence Implicating DLL1 as the Gene That Influences Susceptibility to Visceral Leishmaniasis at Chromosome 6q27

Background. Visceral leishmaniasis (VL) is caused by Leishmania donovani and Leishmania infantum chagasi. Genome-wide linkage studies from Sudan and Brazil identified a putative susceptibility locus on chromosome 6q27. Methods. Twenty-two single-nucleotide polymorphisms (SNPs) at genes PHF10, C6orf70, DLL1, FAM120B, PSMB1, and TBP were genotyped in 193 VL cases from 85 Sudanese families, and 8 SNPs at genes PHF10, C6orf70, DLL1, PSMB1, and TBP were genotyped in 194 VL cases from 80 Brazilian families. Family-based association, haplotype, and linkage disequilibrium analyses were performed. Multispecies comparative sequence analysis was used to identify conserved noncoding sequences carrying putative regulatory elements. Quantitative reverse-transcription polymerase chain reaction measured expression of candidate genes in splenic aspirates from Indian patients with VL compared with that in the control spleen sample. Results. Positive associations were observed at PHF10, C6orf70, DLL1, PSMB1, and TBP in Sudan, but only at DLL1 in Brazil (combined P = 3 x 10(-4) at DLL1 across Sudan and Brazil). No functional coding region variants were observed in resequencing of 22 Sudanese VL cases. DLL1 expression was significantly (P = 2 x 10(-7)) reduced (mean fold change, 3.5 [SEM, 0.7]) in splenic aspirates from patients with VL, whereas other 6q27 genes showed higher levels (1.27 x 10(-6) < P < .01) than did the control spleen sample. A cluster of conserved noncoding sequences with putative regulatory variants was identified in the distal promoter of DLL1. Conclusions. DLL1, which encodes Delta-like 1, the ligand for Notch3, is strongly implicated as the chromosome 6q27 VL susceptibility gene.

Limited global diversity of the Plasmodium vivax merozoite surface protein 4 gene

Merozoite surface proteins (MSPs) of the malaria parasites are major candidates for vaccine development targeting asexual blood stages. However, the diverse antigenic repertoire of these antigens that induce strain-specific protective immunity in human is a major challenge for vaccine design and often determines the efficacy of a vaccine. Here we further assessed the genetic diversity of Plasmodium vivax MSP4 (PvMSP4) protein using 195 parasite samples collected mostly from Thailand, Indonesia and Brazil. Overall, PvMSP4 is highly conserved with only eight amino acid substitutions. The majority of the haplotype diversity was restricted to the two short tetrapeptide repeat arrays in exon 1 and 2, respectively. Selection and neutrality tests indicated that exon 1 and the entire coding region of PvMSP4 were under purifying selection. Despite the limited nucleotide polymorphism of PvMSP4, significant genetic differentiation among the three major parasite populations was detected. Moreover, microgeographical heterogeneity was also evident in the parasite populations from different endemic areas of Thailand. (C) 2009 Elsevier B.V. All rights reserved.

Sequence diversity and evolutionary dynamics of the dimorphic antigen merozoite surface protein-6 and other Msp genes of Plasmodium falciparum

Immune evasion by Plasmodium falciparum is favored by extensive allelic diversity of surface antigens. Some of them, most notably the vaccine-candidate merozoite surface protein (MSP)-1, exhibit a poorly understood pattern of allelic dimorphism, in which all observed alleles group into two highly diverged allelic families with few or no inter-family recombinants. Here we describe contrasting levels and patterns of sequence diversity in genes encoding three MSP-1-associated surface antigens of P. falciparum, ranging from an ancient allelic dimorphism in the Msp-6 gene to a near lack of allelic divergence in Msp-9 to a more classical multi-allele polymorphism in Msp-7 Other members of the Msp-7 gene family exhibit very little polymorphism in non-repetitive regions. A comparison of P. falciparum Msp-6 sequences to an orthologous sequence from P. reichenowi provided evidence for distinct evolutionary histories of the 5` and 3` segments of the dimorphic region in PfMsp-6, consistent with one dimorphic lineage having arisen from recombination between now-extinct ancestral alleles. In addition. we uncovered two surprising patterns of evolution in repetitive sequence. Firsts in Msp-6, large deletions are associated with (nearly) identical sequence motifs at their borders. Second, a comparison of PfMsp-9 with the P. reichenowi ortholog indicated retention of a significant inter-unit diversity within an 18-base pair repeat within the coding region of P. falciparum, but homogenization in P. reichenowi. (C) 2009 Elsevier B.V. All rights reserved.