Un aspecte semàntic dels termes generals : la rigidesa

L'objectiu de la recerca és determinar quina és la noció de rigidesa més adient per als termes generals. Els termes generals són els que, per oposició als termes singulars, es poden aplicar a més d'un individu o exemplar, com per exemple 'tigre', 'aigua', 'bolígraf'. Des de Kripke es considera que alguns termes singulars, com els noms propis, són rígids. Un terme singular és rígid quan designa el mateix individu o objecte en tot món possible. Així 'Sòcrates' és un terme rígid perquè designa el mateix individu, Sòcrates, en tota circumstància contrafàctica. Kripke va proposar que alguns termes generals, com els termes de gènere natural, tals com 'aigua', 'calor' o 'tigre' també són rígids, però no va donar cap formulació precisa de la rigidesa per a termes generals. Des de llavors s'han proposat bàsicament dues concepcions de la rigidesa per a aquests termes: la que els considera designadors rígids i la que els considera aplicadors rígids. L'anàlisi de les dues concepcions pretén determinar quina és la millor comprensió de la rigidesa per a aquests termes, resultant la concepció dels aplicadors rígids indesitjable fonamentalment pels seus compromisos metafísics i allunyats de la semàntica.

Abortion in public reason

What abortion laws a liberal political community ought to have? Much has been said about the moral problem of abortion, but there has not been yet (to my knowledge) a fully articulate account of the bearing of the competing answers to this ethical problem on liberal public reason. The first part of my project consists in a critical review of the different attempts to solve the various philosophical puzzles, both metaphysical and moral, posed by the abortion problem. Why is it wrong to kill beings like you and me? By answering this question we shall gain a better insight into those properties we have that give us such strong reasons against killing beings like us. Here we face a tremendous philosophical diffuculty, for it is not possible to determine what the robustest account of the wrongness of killing is without dealing with deeper metaethical and metaphysical problems. Indeed, consequentialist and nonconsequentialist moral theories differ in what it is that makes an action morally wrong -is it just the outcome of the action as compared with the outcomes of its alternatives? Or is it something else? Also, what are we essentially? Is the foetus merely our precursor? Then killing a foetus is relevantly similar to contraception. Or is the foetus one of us? If so, when we kill it, are we depriving it of a future as valuable as ours? Perhaps the relation of identity (the fact that it is its future as opposed to someone else's) doesn't matter. That may be because the foetus is an aggregate of biological and psychological facts and perhaps aggregates are not substances. Or maybe it is a substance but only psychological realtions matter, not personal identity. The second part of my project has to do with the different status these metaphisical and ethical positions ought to have in liberal public reason. Though this is the part in which most research is still needed, my own intuition is that, given the depth of the philosphical views in competition, restrictive abortion laws ought to be considered unrespectful to citizens' autonomy.

Els marges del pensament polític contemporani

La crisi i esfondrament del pensament metafísic heretat de la modernitat deixa la filosofia contemporània davant d'un nou paradigma on el coneixement s’ha de construir prescindint de tota identitat i fonamentació. El meu projecte s’estableix com un recorregut descendent que parteix d’un àmbit concret, com és el del problema de la manca de fonamentació en la filosofia política contemporània, per arribar a la veritable arrel del problema general que no és altre que la mateixa naturalesa del llenguatge filosòfic. El punt de partida és la pregunta sobre la possibilitat d’una filosofia política en termes postmetafísics. La filosofia política, atrapada entre les forces de la tirania unitària del concepte metafísic i la dissolució pràctica en pro de la realitat instrumental, traça ponts cap a l’estètica i la deconstrucció, que tenen com a corol•lari final qüestionar-nos els propis límits del pensament polític. El concepte d’impolític és una sortida deconstructiva a aquest atzucac. Des d’Esposito, Rancière, Nancy, però sobretot Massimo Cacciari, he aprofundit en el paradigma postmetafísic que origina aquesta negació política de la pròpia política, política com els seus límits, relació com a distància i identitat com a silenci. És evident que la clau de volta és l’herència i recepció contemporània de Nietzsche i la seva crítica a la transcendentalitat moderna en el sí de l’elaboració d’un coneixement en un naufragi constant pel fracàs de la síntesi que anhela. És aquesta herència la que ha possibilitat aquest pensament negatiu contemporani, el del joc wittgensteinià, la deconstrucció del valor que queda convertit en el seu propi marge (Derrida). Definim així no només una comunitat política basada en la incommensurabilitat dels seus membres alhora buits de contingut (Musil), sinó un model de llenguatge que és el seu propi silenci, un llenguatge en contínua lluita contra sí mateix. El meu projecte és una relectura d’aquesta veritat no identitària on el concepte de diàleg pren una importància cabdal. La filosofia de la música aquí es presenta com un terreny fèrtil d’eines conceptuals a l’hora de desenvolupar-ho. La música és el llenguatge negatiu que només troba possibilitat en la seva pròpia impossibilitat de contingut sintètic. Més enllà de les referències obligatòries a chönberg i Adorno entre altres, el camí iniciat per Bergson amb la introducció de la temporalitat a la discussió obra la porta al paper de l’esdveniment en aquest discurs sobre la impossibilitat. Tornant a la filosofia, on el propi llenguatge filosòfic es defineix ja com a impossible, l’esdeveniment reobre l’antiga tensió entre l’escriptura i la paraula viva, veritable fonament del problema, i vèrtex de la possibilitat d’aquesta filosofia impossible.

Miquel Àngel Riera's The Unattainable Gods (Els déus inaccessibles), or why can Platonic Western world not restore Paganism?

The aim of this article is to read accurately the novel by M. A. Riera from the point of view of the Classical Tradition and, specifically, from the perspective of the evident Platonic tradition ¿the most metaphysical Platonic love- upon which it is based. In the author¿s opinion, only this accurate reading makes us understand why certain values coming from Paganism and which were considered as such cannot be restored by the Platonic Western world.

The Cave by José Saramago: Platonic image versus metaphysics

The cave by José Saramago has as a certain reference the image of the cave of book VII of Plato's Republic and, however, Saramago is not an idealistic or metaphysical writer. This article, taking advantage of the applicability with which Plato endowed his image, defends the urge to be open to the messages sent by the earth, by matter, the urge not to become prisoners in the golden caves of the Western society and, finally, the urge to find our freedom in Nature, phýsis, and not far or beyond, metá, it.

Leaving the cave in search of life (A Platonic reading of R. Sirera's La caverna (The Cave)

The aim of this article is to show how a contemporary playwright thinks once more of the Platonic image of the cave in order to reflect on the necessary existential journey of men and women as in the case of a Bildungsroman. Sooner or later men and women must abandon the protection that any sort of cavern such as home, the family garden or family itself can offer. In spite of writing from a by no means idealistic or metaphysical point of view, thanks to R. Sirera and to the very applicability of Platonic images, Plato becomes once again a classical reference which is both useful and even unavoidable if one bears in mind the Platonic origin of all the literary caverns.

Damn Platonism! Concrete Persons' Skin, Flesh and Bodies: Three Phases of a Won Battle in Miquel Àngel Riera's poetry

The aim of this article is to show how, throughout M. A. Riera's poetry, an evident anti-metaphysical sensibility can be easily detected, which in its turn makes the poet to praise concrete person's skin, flesh and bodies, thus avoiding any personal Platonic or idealistic experience of human love. In the author's opinion, an accurate reading of his poems makes us discover Plato and Platonism as one of the great responsible thinkers for the contempt of carnal love, which has been undoubtedly the origin of a real human pain as a result of denying the somatic side of eros.

La forma lògica de les oracions d'acció i la tesi d'Anscombe

This paper has three sections. In the first one, I expose and discuss Davidson's semantic account of adverbial sentences: the basic idea is that these sentences involve quantification over events, and I defend that view from opposing perspectives like the theory of adverbs as predicate modifiers. In the second section I defend the claim that in english constructions following the scheme: ¿X did V by T-ings¿, we are referring to the same action of X; what is sometimes called ¿The Anscombe Thesis¿. Again I discuss competing theories only to conclude that the Anscombe Thesis is true. In the third section, however, it is shown that to assume as premisses these two theses -Davidson's account and the Anscombe Thesis- leads to a serious conflict. Alternative solutions are worked out and rejected. It is also argued that the only tenable solution depends on certain metaphysical assumptions. Finally, however, I will cast doubt on this solution.