Els marges del pensament polític contemporani

La crisi i esfondrament del pensament metafísic heretat de la modernitat deixa la filosofia contemporània davant d'un nou paradigma on el coneixement s’ha de construir prescindint de tota identitat i fonamentació. El meu projecte s’estableix com un recorregut descendent que parteix d’un àmbit concret, com és el del problema de la manca de fonamentació en la filosofia política contemporània, per arribar a la veritable arrel del problema general que no és altre que la mateixa naturalesa del llenguatge filosòfic. El punt de partida és la pregunta sobre la possibilitat d’una filosofia política en termes postmetafísics. La filosofia política, atrapada entre les forces de la tirania unitària del concepte metafísic i la dissolució pràctica en pro de la realitat instrumental, traça ponts cap a l’estètica i la deconstrucció, que tenen com a corol•lari final qüestionar-nos els propis límits del pensament polític. El concepte d’impolític és una sortida deconstructiva a aquest atzucac. Des d’Esposito, Rancière, Nancy, però sobretot Massimo Cacciari, he aprofundit en el paradigma postmetafísic que origina aquesta negació política de la pròpia política, política com els seus límits, relació com a distància i identitat com a silenci. És evident que la clau de volta és l’herència i recepció contemporània de Nietzsche i la seva crítica a la transcendentalitat moderna en el sí de l’elaboració d’un coneixement en un naufragi constant pel fracàs de la síntesi que anhela. És aquesta herència la que ha possibilitat aquest pensament negatiu contemporani, el del joc wittgensteinià, la deconstrucció del valor que queda convertit en el seu propi marge (Derrida). Definim així no només una comunitat política basada en la incommensurabilitat dels seus membres alhora buits de contingut (Musil), sinó un model de llenguatge que és el seu propi silenci, un llenguatge en contínua lluita contra sí mateix. El meu projecte és una relectura d’aquesta veritat no identitària on el concepte de diàleg pren una importància cabdal. La filosofia de la música aquí es presenta com un terreny fèrtil d’eines conceptuals a l’hora de desenvolupar-ho. La música és el llenguatge negatiu que només troba possibilitat en la seva pròpia impossibilitat de contingut sintètic. Més enllà de les referències obligatòries a chönberg i Adorno entre altres, el camí iniciat per Bergson amb la introducció de la temporalitat a la discussió obra la porta al paper de l’esdveniment en aquest discurs sobre la impossibilitat. Tornant a la filosofia, on el propi llenguatge filosòfic es defineix ja com a impossible, l’esdeveniment reobre l’antiga tensió entre l’escriptura i la paraula viva, veritable fonament del problema, i vèrtex de la possibilitat d’aquesta filosofia impossible.

The crisis and collapse of Modernity's legacy, the metaphysical thinking, leaves contemporary philosophy in front of a new paradigm in which knowledge must be articulated without any reference to identity and foundation. My project takes the image of a downward path that begins in a particular field, the lack of foundation in political contemporary philosophy, and concludes in the real heart of the matter, which is after all the nature of philosophical language. The starting point is a question about the possibility of a political philosophy in a post-metaphysical terms. Political philosophy, trapped between the unitarian tyranny of the metaphysical concept and its dissolution into the instrumental reality, builds bridges to aesthetics and deconstructive thinking. This has the question about the real limits of political thinking as a final result. The Impolitic, as a concept, is a deconstructive way out of this problem. With the lecture of Esposito, Rancière, Nancy, but mainly Massimo Cacciari, I have gone deep into this post-metaphysical paradigm that makes visible this political negation of politics itself: politics as its own limits, relationship as distance and identity as silence. Obviously, the essential point of the whole discussion is to understand the contemporary heritage and reception of Nietzsche’s critique of modern transcendentalism in the context in which we built a kind of knowledge in constant failure, that is caused by the synthesis it wants. It is this heritage which makes possible contemporary negative thinking, the wittgensteinian game, the deconstruction of value turned into its own limit (Derrida). In this way, we have not only a political community linked by its paradoxical impossibility of any bond between its members empties of content (Musil), but also a model of language that is its own silence, a language in a perpetual struggle against itself. My project is a reinterpretation of this non-identifying truth in which the concept of dialogue takes an essential significance. Furthermore, in my opinion, one of the best fields in order to develop this idea is the philosophy of music, taken as a conceptual tools workshop. Music is the negative language that only finds its possibility in its own impossibility of being a synthetic content. Beyond the indispensable references to Schönberg, Adorno and many others, I’m interested in the path opened by Bergson with the introduction of the temporality, which brings to light the role of event in the discussion about impossibility. Back to philosophy, where its own way of expression, its language, is defined as impossible, the category of event opens again the old tension between writing and living word. This is the last fundament of all the problem, the main aim of my project, and the setting of the possibility of the impossible philosophy.