Análisis textual y discursivo de dos relatos del posmodernismo mexicano en la segunda mitad del siglo XX: Nuevas fronteras del género a través de la experimentación intertextual y metaficcional.

La labor principal del presente trabajo de investigación consiste en el análisis de dos relatos del “posmodernismo mexicano” de la segunda mitad del siglo XX. Para ello, y en primer lugar, se parte de la acotación y definición de términos y nociones ligados a la “posmodernidad”, el “posmodernismo” y “lo posmoderno”. En segundo lugar, se lleva a cabo una lectura crítica de propuestas teóricas de autores como Fredric Jameson y Lauro Zavala, destinadas a describir fenómenos y prácticas relacionadas con la posmodernidad como forma discursiva y del relato posmoderno mexicano, respectivamente. En último término, se analizan los relatos mencionados bajo dos aspectos principales de experimentación: la intertextualidad y la metaficcionalidad y de los cuales se desprenden fenómenos privilegiados como “la hibridación genérica”, “el uso del pastiche”, “la superposición de códigos narrativos”, “la fragmentación del tiempo”, así como toda una serie de estrategias discursivas destinadas a expandir las fronteras del género relato en el contexto de enunciación mencionado.

Escriure (a) la frontera : autores bilingües traductores culturals

La creixent literatura postcolonial en països prèviament colonitzats, així com la creixent literatura de minories en països primermundistes sovint posen de manifest un mestissatge cultural que queda palès en la llengua. Les escriptores bilingües d’aquests països ocupen un espai cultural fronterer, com a mínim, a cavall de dos mons, a cavall de dues identitats i a cavall de dues llengües. La seva lectura del món no tan sols posa de manifest la problemàtica de la pluralitat lingüística i la diversitat d’identitats en les persones humanes, sinó que també acara l’essencialisme de les nocions d’equivalència que les expressions culturals dominants han presentat al llarg de la història de la traducció.

La reconstrucción del espejo: el cuento español en la Antología de cuentistas españoles contemporáneos de Francisco García Pavón

El presente trabajo ofrece un estudio exhaustivo de la Antología de cuentistas españoles contemporáneos, de Francisco García Pavón, obra que contribuyó en su día a la difusión y consolidación del cuento en nuestro país. A través del análisis de las piezas contenidas en sus tres ediciones y de las relaciones que se establecen entre ellas, así como del estudio de la vida y la obra de cada uno de sus autores, puede observarse la evolución que ha experimentado el género en España desde los años de la primera posguerra hasta la década de los ochenta.

La llengua de l'enemic com a llengua pròpia: cultures translatives del paisatge indígena nord-americà

This research paper seeks to bring into view the present-day situation of Native-American narrative in English. It is divided into four chapters. The first deals with the emergence of what we might call a Native-American narrative style and its evolution from 1900 up until its particularly forceful expression in 1968 with the appearance of N. Scott Momaday’s novel House Made of Dawn. To trace this evolution, we follow the chronology set forth by Paula Gunn Allen in her anthology Voice of the Turtle: American Indian Literature 1900-1970. In the second chapter we hear various voices from contemporary Native-American literary production as we follow Simon J. Ortiz’s anthology Speaking for the Generations: Native Writers on Writing. Noteworthy among these are Leslie Marmon Silko and Gloria Bird, alongside new voices such as those of Esther G. Belin and Daniel David Moses, and closing with Guatemalan-Mayan Victor D. Montejo, exiled in the United States. These writers’ contributions gravitate around two fundamental notions: the interdependence between human beings and the surrounding landscape, and the struggle for survival, which of necessity involves the deconstruction of the (post-)colonial subject. The third chapter deals with an anthology of short stories and poems by present-day Native-American women writers, edited by Joy Harjo and Gloria Bird and entitled Reinventing the Enemy’s Language: Contemporary Native Women’s Writings of North America. It too exemplifies personal and cultural reaffirmation on a landscape rich in ancestral elements, but also where one’s own voice takes shape in the language which, historically, is that of the enemy. In the final chapter we see how translation studies provide a critical perspective and fruitful reflection on the literary production of Native-American translative cultures, where a wide range of writers struggle to bring about the affirmative deconstruction of the colonialised subject. Thus there comes a turnaround in the function of the “enemy’s language,” giving rise also to the question of cultural incommensurability.

Desolació i pèrdua d'identitat : anàlisi de Pluja Negra i Flors d'Estiu

La bomba atòmica "representa la perfección del hombre por su parte 'malvada'. Ya no podemos ser más malvados, inteligentes y defensivos" (Sloterdijk, P.; 2003. p. 218 ). Aquesta és la reflexió de Peter Sloterdijk sobre la humanitat que ha provocat aquesta barbàrie, sent conscient que aquesta no pot ser més maligna ni provocar més dolor, després de destruir conscientment una ciutat sencera junt amb els seus habitants innocents. Però com es van sentir els hibakusha, supervivents de l'atac nuclear, i a què van quedar reduïts els ciutadans d'Hiroshima i de Nagasaki, havent patit aquesta maldat en la pròpia pell? Després d'aquesta tragèdia, molts d'aquells que van sobreviure van decidir explicar la seva experiència, donant lloc al conegut com genbaku bungaku o literatura de les bombes atòmiques. En aquest estudi hem escollit dues de les obres més importants del gènere per tal d'analitzar com aquesta vivència va afectar a les seves víctimes. En primer lloc, hem analitzat Flors d'Estiu, de Tamiki Hara, primer relat en ser publicat que, en poc més de vint pàgines, descriu l'infern viscut pel propi autor i com aquesta visió de l'apocalipsi i el sofriment absolut el va marca per sempre més. En segon lloc, hem analitzat Pluja Negra, escrita per Mabusi Ibuse, autor que, tot i no haver sigut testimoni directe de la tragèdia, va aconseguir copsar el sentiment dels hibakusha, escribint una de les millors novel·les del gènere. Per tal d'estudiar les obres hem seguit un camí del general al particular. Analitzant el context històric, ens hem pogut fer una idea de què va significar la postguerra, des de la política sota la guia nord-americana a la reconstrucció econòmica i també una societat que, perdent-ho gairebé tot, va haver de tornar a començar. Després, hem volgut endinsar-nos en la literatura del període, analitzant, junt amb el propi genbaku bungaku, dos dels gèneres més importants, el burai ha o escola decadent, i el nikutai bunaku o literatura de la carn. Finalment, hem analitzat les pròpies obres, veient com els textos es veuen impregnats de tristesa i confusió. Després de veure com tota la seva vida s'esmicolava en qüestió de segons, els protagonistes d'aquests dos textos queden totalment desolats, veient com ho han perdut tot, des de la seva identitat fins la seva esperança en la pròpia humanitat.

Cross Creek: reflexión sobre la obra y propuestas para la traducción del dialecto

Análisis sobre la medida en la que Marjorie Kinnan Rawlings se vio influida en su carrera literaria por sus vivencias personales y el contexto histórico y literario estadounidense, así como la posterior propuesta de traducción para el habla dialectal de alguno de los personajes de su novela titulada Cross Creek.

Mourning becomes Electra d'Eugene O'Neill: Èsquil i Plató per a crear un drama fosc?

The fundamental debt of E. O'Neill's Mourning Becomes Electra to Aeschylus, and to a lesser degree to Sophocles and Euripides, has been always recognised but, according to the author's hypothesis, O'Neill might have taken advantage of the Platonic image of the cave in order to magnify his both Greek and American drama. It is certainly a risky hypothesis that stricto sensu cannot be proved, but it is also reader's right to evaluate the plausibility and the possible dramatic benefit derived from such a reading. Besides indicating to what degree some of the essential themes of Platonic philosophy concerning darkness, light or the flight from the prison of the material world are not extraneous to O'Neill's work, the author proves he was aware of the Platonic image of the cave thanks to its capital importance in the work of some of his intellectual mentors such as F. Nietzsche or Oscar Wilde. Nevertheless, the most significant aim of the author's article is to emphasize both the dramatic benefits and the logical reflections derived, as said before, from reading little by little O'Neill's drama bearing in mind the above mentioned Platonic parameter.

Mourning becomes Electra de Eugene O'Neill: ¿Esquilo y la caverna de Platón para crear un drama oscuro?

The fundamental debt of E. O'Neill's Mourning Becomes Electra to Aeschylus, and to a lesser degree to Sophocles and Euripides, has been always recognised but, according to the author's hypothesis, O'Neill might have taken advantage of the Platonic image of the cave in order to magnify his both Greek and American drama. It is certainly a risky hypothesis that stricto sensu cannot be proved, but it is also reader's right to evaluate the plausibility and the possible dramatic benefit derived from such a reading. Besides indicating to what degree some of the essential themes of Platonic philosophy concerning darkness, light or the flight from the prison of the material world are not extraneous to O'Neill's work, the author proves he was aware of the Platonic image of the cave thanks to its capital importance in the work of some of his intellectual mentors such as F. Nietzsche or Oscar Wilde. Nevertheless, the most significant aim of the author's article is to emphasize both the dramatic benefits and the logical reflections derived, as said before, from reading little by little O'Neill's drama bearing in mind the above mentioned Platonic parameter.

Indagación edípica e ironía trágica: el modelo sofocleo en Cat on a Hot Tin Roof de Tennessee Williams

Dado que el referente clásico "Edipo en busca de su identidad" ha sido siempre reconocido para Suddenly Last Summer , el autor de este artículo, mediante un análisis minucioso del texto del dramaturgo americano, propone leer en este caso Cat on a Hot Tin Roof desde el modelo Edipo Rey de Sófocles y descubrir en él igualmente la tradicional ironía clásica tanto desde el punto de vista del espectador como de los mismos personajes principales, Brick y su padre, ambos en busca de su verdad, una verdad, claro está, contraria a la esperada.

Billy Budd: de H. Melville a E. M. Forster, o la via Plutarquea vers Plató

L'objectiu d'aquest article és proposar i fonamentar una via plutarquea -no només Les Vides Paral·leles, sinó també L'Eròtic- vers el contingut platònic de Billy Budd de B. Britten amb libretto d'E. M. Fosrter en col·laboració amb Eric Crozier. H. Melville no cita pas Plutarc en la seva novel·la, però l'excel·lent coneixement dels textos de l'escriptor i filòsof grec per part d'E. M. Foster fa que aquesta hipòtesi sigui altament versemblant.

Billy Budd: de H. Melville a E. M. Forster, o la via Plutarquea hacia Platón

El objetivo de este artículo es proponer y fundamentar una vía plutarquea -no sólo Las Vidas Parelelas, sino tambén El Eròtico- al contenido platónico de Billy Budd de B. Britten con libreto de E. M. Foster en colaboración con Eric Crozier. H. Melville no cita a Plutarco en su novela, pero el excelente conocimiento de los textos del escritor y filósofo griego por parte de E. M. Forster hace que esta hipótesis sea altamente verosímil.

Billy Budd: from H. Melville to E. M. Forster, or Plutarch's way to Plató

The aim of this article is to propose and lay the foundations of a Plutarch's way ¿not only his Lives but also his Eroticus- to the Platonic content of Billy Budd by B. Britten with a libretto by E. M. Forster in association with Eric Crozier. Plutarch is not quoted in H. Melville¿s novel, but E. M. Forster¿s good knowledge of the texts by the Greek writer and philosopher makes this hypothesis quite credible

Indagació edípica i ironia tràgica: el model sofocleu a Cat on a Hot Tin Roof de Tennessee Williams

Atès que el referent clàssic "Èdip en cerca de la seva identitat" ha estat sempre reconegut per a Suddenly Last Summer, l'autor d'aquest article, mitjançant una anàlisi acurada del text del dramaturg americà, proposa de llegir en aquest cas Can on a Hot tin Roof des del model Èdip Rei de Sòfocles i descobrir-hi igualment la tradicional ironia clàssica tant des del punt de vista de l'espectador com dels mateixos personatges principals, Brick i el seu pare, ambdós en cerca de la seva veritat, una veritat, és clar, contrària a la que esperaven.

El mito clásico en la novela pastoril: Jorge de Montemayor y Gaspar Gil Polo

Este artículo intenta analizar y sistematizar la huella del mito clásico en algunos autores del siglo XVI, cuyo aparato crítico es una herramienta importante para determinar el grado de continuación de elementos griegos y latinos en la novela pastoril, y establecer de esta manera un balance de la utilización mítica de este género de la literatura española.