La catedral i Girona: l' entrada del complex episcopal dins murs entre els segles X-XI

Fins a la darreria del segle VIII, el complex episcopal gironí se situava fora murs, al voltant de l'esglésiamartirial de Sant Feliu; a principis del segle IX, el complex es desdoblà amb la consagració d'una segona església episcopal, Santa Maria, dins murs, raó per la qual la seu fou coneguda, al llarg d'aquella centúria, amb la doble advocació de Santa Maria i Sant Feliu. Al llarg del segle X, s'afermà la preeminència de Santa Maria fins al punt que, en l'últim terç del segle. Sant Feliu ja no és esmentada com a seu episcopal, encara que hi continuà vinculada com a una església dependent, sense personalitat ni administració pròpia. Des de final del segle, el procés s'accelerà amb la construcció d'una nova església catedral a Santa Maria, que complementà l'aixecament d'un nou complex episcopal dins murs, en gran part culminat a mitjan segle XI i format per xenodoquium, catedral, palau episcopal i conjunt canonical, a banda de noves residències de canonges i altres clergues en el seu entorn. Aquests fets significaren la consolidació de Santa Maria com a seu única, però també la profunda remodelació urbanística d'un sector significatiu de la ciutat, prop d'un 20% del total, expressió del nou domini del bisbe i dels clergues sobre la 'seva ciutat'

Història urbana: la primera expansió meridional (segles XI i XII)

Sobre la modificació de l'estructura urbana de la ciutat de Girona als segles XI i XII

Informe sobre l'XI Congrés d'Arxivística de Catalunya: "Innovació i desenvolupament professional" (la Seu d'Urgell, 10, 11 i 12 de maig de 2007)

Els dies 10, 11 i 12 de maig de 2007 l'Associació d'Arxivers de Catalunya (AAC) ha celebrat a la Seu d'Urgell les jornades dels arxivers catalans. Enguany, però, no han estat les "onzenes jornades" sinó que l'organització les ha convertides en "congrés", l'onzè, tot i ser el primer que rep aquesta denominació. Amb el títol "Innovació i desenvolupament professional", l'organització ha plantejat la reunió professional amb un extens objectiu: "conèixer, debatre i intercanviar experiències i continguts entorn de: la implantació de les ISO, la formació professional de l'arxiu, el desenvolupament professional davant de les tecnologies de la informació, els estàndards internacionals per intercanviar informació i el paper del servei d'arxiu com a centre per a la difusió i recuperació de la memòria del país".

La medina andalusina de Lleida en el segle XI: identitat i societat

La ciutat a Alandalús és l’espai hegemònic del poder públic emiral i posteriorment califal. Partint de la ciutat de Lleida, analitzem la evolució des del segle VIII fins al segle XI de la consolidació dels espais urbans com a representants del poder. Talment, aquests, capitalitzen els districtes o cores, mitjançant una xarxa de ciutats i fortificacions que li donen cohesió interna. Paral∙lelament, es vertebra i s’envigoritza una societat urbana partint d’elements comuns d’identitat i d’un discurs ideològic afí a la dinastia Omeia. La “gent de la ciutat” repre‐senten una part de la societat andalu‐sina, d’arrels hispano‐visigodes, i alhora, assumeixen l’hegemonia cultural de l’Islam, tot convivint en la nova realitat político‐social.

El món rural i urbà en la Lleida islàmica (S. XI-XII): Lleida i l'est del districte: Castelldans i el pla del Mascançà

Lleida i el seu territori s’integraren a Alandalús des del 713-714 fins al 1149. Durant aquest període força dilatat en la història, una civilització, la islàmica, ocupà i explotà el pai-satge que avui coneixem com les comarques del pla de Lleida. Certament, la seva empremta és ben visible en forma de to-pònims, fortaleses, eixos viaris, regadius, aliments i vocables que avui encara són usats. A més, si cal destacar una carac-terística de la societat islàmica lleidatana és la seva capacitat d’adaptar-se al medi natural i transformar-lo d’acord amb les seves necessitats culturals. Aquest llibre presenta les hipòtesis i conclusions de la recerca focalitzada en l’estudi del món urbà i rural islàmic del distric-te andalusí de Lleida. Concretament, s’ha centrat l’atenció a estudiar l’àrea de Castelldans i el pla del Mascançà.

Relació entre fotosíntesi i respiració en cultius sotmesos a estrés hídric mitjançant isòtops estables

Report for the scientific sojourn carried out at the Universite Paris Sud – XI, France, from July until october 2007. The relationship between photosynthesis and respiration were studied in crops using carbon and nitrogen stable isotopes under well watered and water-stressed conditions. The analyses of the 13C isotopic composition (δ13C) of total organic matter (TOM) recently fixed of well-watered plants revealed that it was mainly delivered to apical tissues and tap root. The fact that that the apical leaf and stems together with the inflorescences were d13C depleted, suggests that those tissues were newly formed and had a larger sink strength and metabolic activity. Secondly, the analyses of δ13C of respired CO2 immediately after the labelling (T=0) showed that a significant part of the C respired by leaves and nodules proceeded of the recently fixed CO2. In the following harvests (T=7 and T=14) such percentage tended to decrease, especially in apical leaves. Interestingly, the respiration d13C data also highlighted that even if at T=0 part of the respired proceeded from the CO2 fixed during the labelling, this percentage was even larger at T=7. Finally, the d15N also revealed that, similarly to what described for 12C, immediately after the 15N2 labelling (T=0), apical leaf and stems, together with tap root and in this case the nodules, were the tissues with larger sink strength. It is noteworthy the fact that the largest amount of N2 newly fixed was delivered to the tap roots where it was stored until it was required for the aboveground regrowth period.

Les fundacions de Santa Maria de Cervià i Santa Maria de Vilabertran en el context de la societat feudal (1053-1069)

Descripció de l' evolució del llinatge dels senyors de Cervià i la fundació del monestir benedictí de Sta. Maria de Cervià l'any 1053 i de la canònica de Sta. Maria de Vilabertran l'any 1069 en el context de la societat catalana del segle XI

El català naixent : Estudi filològic d'un text del segle XI: Jurament de compareixença

Estudi filològic d'un dels texts escrits més arcaics de la llengua catalana, el 'Jurament de compareixença'. S'analitzen els trets lingüístics, llatins i romànics, que presenta el text i s'hi conclou que la romanització de la llengua d'aquest text pot ser ja suficient com per a considerar-lo un dels primers texts escrits en llengua catalana.

Girona entre l'Islam i Carlemany: una ciutat de frontera (759-801)

Tradicionalment s'ha considerat l'ocupació de Girona pels francs (any 785) com el moment "fundacional" de la ciutat medieval, en paral·lel a la consideració que ha merescut l'època de Carlemany (final del segle VIII i principi del IX) com una època formativa en la història de Catalunya. Però tenim raons per pensar que aquells moments no significaren un gran terrabastall enuna ciutat que, des de començament del segle VIII, jugava un paper polític i militar significatiu en els esdeveniments de l'anomenada Marca Superior, el territori musulmà proper a les terres del regne franc. Més endavant, un cop incorporada a l'imperi carolingi, Girona mantingué la seva condició de ciutat capital de frontera o marca, fins a la conquesta de Barcelona l'any 801. Volem historiar, en la mesura del possible, aquesta etapa d'uns quaranta anys -entre 759 i 801- quan la ciutat visqué en primera línia i, també, protagonitzà les vicissituds de l'enfrontament entre dos dels grans estats d'aquell moment: la monarquia franca dels carolingis i l'emirat omeia A'al-Andalús. Els moviments d'anada i tomada dels seus exèrcits van situar Girona en primera línia de combat en aquells anys, fins a la definitiva consolidació del poder franc a principis del segle IX

Violència, religió i la ciutat: els significats de la política liberal dels anys vint i trenta del segle XIX

Estudi realitzat a partir d’una estada a l’Institut Desenvolupat a School of Comparative American Studies adscrit a la University of Warwick, Regne Unit, entre 2011 i 2012. Aquest projecte analitza en primer lloc la mobilització popular del primer liberalisme i la formació de les primeres organitzacions polítiques liberals que es constituïren a partir de les societats secretes i es propagaren a través dels principals centres de sociabilitat liberal: les societats patriòtiques. En segon lloc mitjançant l’estudi de la mobilitat dels liberals entre l’Espanya metropolitana i el virregnat de Nueva Espanya demostra com es dibuixà un nou model polític basat en el federalisme. El tercer aspecte d’anàlisi és com els exiliats catalans a Anglaterra reberen el suport de la Foreign Bible Society perquè havia mantingut contactes des dels primers anys vint amb l’alt clergat espanyol. El darrer aspecte de la recerca abasta l’estudi de l’espai urbà en relació amb les pràctiques polítiques dels ciutadans a partir de l’anàlisi de la formació i ampliació de les places de la ciutat de Barcelona durant la primera meitat del segle XIX.

Informe de les XI Jornadas Nacionales de Información y Documentación en Ciencias de la Salud (Terrassa, 6-8 d'octubre de 2005)

Organitzades per la Fundació Joan Costa Roma i pel Consorci Sanitari de Terrassa i amb el suport del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, entre els dies 6 i 8 d'octubre se celebraren a Terrassa les XI Jornadas Nacionales de Información y Documentación en Ciencias de la Salud. Aquestes Jornadas, de caràcter biennal, són d'àmbit estatal i representen una bona oportunitat perquè els professionals de la informació que treballen en el camp biosanitari (hospitals, biblioteques universitàries, centres de recerca, agències d'avaluació, empreses de serveis d'informació, etc.) intercanviïn informacions i experiències sobre temes del seu interès.

Genesis of self-organized zebra textures in burial dolomites: Displacive veins, induced stress, and dolomitization

The dolomite veins making up rhythmites common in burial dolomites are not cement infillings of supposed cavities, as in the prevailing view, but are instead displacive veins, veins that pushed aside the host dolostone as they grew. Evidence that the veins are displacive includes a) small transform-fault-like displacements that could not have taken place if the veins were passive cements, and b) stylolites in host rock that formed as the veins grew in order to compensate for the volume added by the veins. Each zebra vein consists of crystals that grow inward from both sides, and displaces its walls via the local induced stress generated by the crystal growth itself. The petrographic criterion used in recent literature to interpret zebra veins in dolomites as cements - namely, that euhedral crystals can grow only in a prior void - disregards evidence to the contrary. The idea that flat voids did form in dolostones is incompatible with the observed optical continuity between the saddle dolomite euhedra of a vein and the replacive dolomite crystals of the host. The induced stress is also the key to the self-organization of zebra veins: In a set of many incipient, randomly-spaced, parallel veins just starting to grow in a host dolostone, each vein¿s induced stress prevents too-close neighbor veins from nucleating, or redissolves them by pressure-solution. The veins that survive this triage are those just outside their neighbors¿s induced stress haloes, now forming a set of equidistant veins, as observed.

S. Pau. I Corintis 12: 12-31: El cos humà i l'Església. Paràmetres clàssics d'un símil útil i veritablement significatiu.

L'objectiu d'aquest article és presentar un seguit de textos clàssics d'autors i escoles filosòfiques diferents que poden estar en la base subconscient de la primera carta de Sant Pau als Corintis. L'apòstol es mostra molt hàbil en l'ús de la imatge del cos humà i de la necessària coordinació de tots els seus membres per fer veure a la comunitat cristiana de Corint la urgència d¿aparcar tota dissensió interna en ares de la unitat. Tanmateix, aquesta imatge no és una creació original stricto sensu de l'apòstol, sinó que ja la medicina, la filosofia i la historiografia gregues l'havien emprada amb finalitats diverses.

S. Pablo. I Corintios 12: 12-31: El cuerpo humano y la Iglesia. Parámetros clásicos de un símil útil y verdaderamente significativo

El objetivo de este artículo es presentar un conjunto de textos clásicos de autores i escuelas filosóficas diferentes que pueden estar en la base subconsciente de la primera carta de San Pablo a los Corintios. El apóstol se muestra muy hábil en el uso de la imagen del cuerpo humano y de la necesaria coordinación de todos sus miembros para convencer a la comunidad cristiana de Corinto de la urgencia de aparcar toda disensión interna en aras de la unidad. Sin embargo, esta imagen no es una creación original stricto sensu del apóstol, sino que ya la medicina, la filosofía y la historiografía griegas la habían usado con finalidades diversas.