87 resultados para Aumento de coroa clínica
em Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC), Spain
Resumo:
INTRODUCCION: La Acalasia es un trastorno motor primario causado por la pérdida selectiva de las motoneuronas del plexo mientérico esofágico que ocasiona aumento en la presión basal y relajación incompleta del esfínter esofágico inferior (EEI), y la desaparición de la peristalsis esofágica. OBJETIVOS. Correlacionar los síntomas clínicos de los pacientes con alteraciones manométricas y los hallazgos morfológicos (radiología y endoscopia) en una cohorte de pacientes con Acalasia. PACIENTES Y MÉTODOS. Estudio retrospectivo de 37 pacientes, 22 (59.4%) hombres y 15 (40,5%) mujeres, con una edad media de 57,45 años con Acalasia estudiados entre 2000-2009, mediante evaluación clínica según escalas de Zanitoto, Atkinson y clasificación manométrica de acuerdo a los criterios de Pandolfino. RESULTADOS. Todos los pacientes consultaron por disfagia esofágica de 34,7 meses de evolución en promedio, moderada en 15 pacientes (40,5%, necesidad de agua para pasar), y en 8 (21,6%) con obstrucción severa. En el momento del diagnóstico el 35% de los pacientes requerían dieta triturada y el 35% sólo podían pasar líquidos; 14 pacientes presentaban pérdida de peso (37,8%). Los estudios morfológicos sólo orientaron el diagnóstico de Acalasia en un 48,6% de los pacientes (endoscopia sugestiva en un 37,8% y TGE en el 10,8%). El 70.2% de los pacientes presentaron un patrón manométrico típico y un 13.5% un patrón de Acalasia vigorosa. El 31% de los pacientes presentaron una pH-metría de 24 h con reflujo gastroesofágico patológico y un 10,5% un patrón sugestivo de retención y fermentación esofágica. CONCLUSIÓN. El diagnóstico de los pacientes con Acalasia es tardío, y se realiza con síntomas clínicos severos de disfagia esofágica en los que las pruebas de diagnóstico morfológico (TEGD, endoscopia) ofrecen un bajo rendimiento. La manometría y pH-metría de 24 h ofrece un diagnóstico precoz y preciso, el tipo de Acalasia y de la existencia de reflujo gastroesofágico o acidificación por retención. La información proporcionada por estas exploraciones funcionales debe ser tenida en cuenta para indicar el tratamiento de los pacientes con Acalasia.
Resumo:
La dimensión espiritual es parte esencial en los cuidados de enfermería desde una perspectiva holística. Esta forma de entender el cuidado contribuye a la base humanista de la filosofía enfermera. No obstante, en nuestro contexto, ésta dimensión dentro de los cuidados enfermeros está relativamente poco desarrollada. Por lo que existe escasa experiencia y evidencia en el área asistencial en relación a este tema. La literatura, además, sugiere que los profesionales de enfermería tienen dificultad a la hora de hacer una valoración de la dimensión espiritual en su práctica profesional. Sin embargo, hay estudios que muestran que la percepción que estos profesionales tengan sobre la dimensión espiritual, puede influir en el grado en cómo son identificadas las necesidades espirituales de los pacientes y en cómo se planifican y ejecutan las intervenciones para solucionarlas. Conocer las necesidades de tipo espiritual y aplicar los cuidados correspondientes disminuye, a su vez, el sufrimiento del paciente y le proporcionan bienestar espiritual. Éste bienestar se ha relacionado con un aumento de los índices de salud física y mental y una expectativa de vida más prolongada.
Resumo:
La Clínica Jurídica Ambiental (CJA) és una experiència de mètode clínic en l’àmbit del Dret Ambiental, iniciada el curs acadèmic 2005-2006. Formalment, la CJA s’integra en el Centre d’Estudis de Dret Ambiental de Tarragona (CEDAT) de la Universitat Rovira i Virgili (URV), i des del punt de vista de l’organització curricular, constitueix una matèria obligatòria del Màster en Dret Ambiental de la Facultat de Ciències Jurídiques de la URV. Així mateix, cada curs s’ofereixen algunes places per estudiants de la llicenciatura de Dret, que passen a treballar a la CJA formant equip amb els alumnes de Màster.
Resumo:
La “Clínica Jurídica Ambiental” constitueix una experiència d’innovació docent desenvolupada en el marc del Màster Oficial en Dret Ambiental i de la Llicenciatura en Dret de la Universitat Rovira i Virgili des del curs 2005-2006. El mètode clínic, que parteix dels principis de la contextualització de l’aprenentatge en escenaris reals, el model de learning by doing i la redefinició dels rols de l’alumne i del professor en el procés d’ensenyament-aprenentatge, és una estratègia que permet a l’alumne una formació integral orientada a la capacitació professional, d’acord amb el canvi de paradigma educatiu que suposa la creació de l’EEES. Es pretén així assolir una millor qualitat dels titulats a partir d’una formació en competències genèriques i específiques assolibles només amb estratègies d’aprenentatge actiu que facilitin l’autonomia i la responsabilització en la construcció del propi aprenentatge. Paral·lelament, la metodologia obliga a establir mecanismes de coordinació entre el professorat de diverses àrees de coneixement jurídiques. Els alumnes treballen en petits grups, durant el curs acadèmic, sobre un cas real subministrat per un client extern (administracions públiques, fiscalia, ONG,s). Els alumnes tenen un tutor intern, professor, i un tutor extern, que pertany a la institució que ha subministrat el cas. El tutor intern avalua de manera contínua i individual el procés d’aprenentatge de l’alumne (60% de la qualificació final); l'extern avalua el resultat final (40 % de la qualificació final), que s’ha de presentar com a treball de grup quan finalitza el curs acadèmic. El finançament atorgat per l’AGAUR, en el marc de la convocatòria MQD 2006, ha permès introduir millores significatives en aquest projecte: la introducció de la figura dels practitioners (advocats en exercici) en l’equip docent; l’organització d’un Seminari Internacional sobre Clinical Legal Education, i la realització de sessions plenàries formatives pels professors i els alumnes de la Clínica.
Resumo:
El projecte ha estat realitzat en la Unitat de Farmàcia Clínica i Farmacoteràpia de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona i ha estat a desenvolupar en dos anys. La finalitat del projecte ha estat oferir a l'alumne un material docent en suport digital, adaptat a una metodologia més creativa i de treball en grup, orientat a la millora de la seva formació, autonomia i rendiment acadèmic, en els aspectes relacionats amb la Farmàcia Clínica i Farmacoteràpia i l'Atenció Farmacèutica, i que consistirà en una primera aproximació a les directrius europees. Aquest material docent en suport digital són WebQuest (WQ) estructurades per temes i via Internet, la qual cosa possibilita un sistema dinàmic de fàcil retroalimentació i en constant actualització. Mitjançant la utilització d'aquest material docent es treballen aspectes com l'ús de metodologies docents centrades en l'alumne, autoaprenentatge a distància, aprenentatge seqüencial, treball en grup, participació activa i responsabilitat de l'alumne en el procés d'ensenyament aprenentatge i l'aproximació del mateix a la realitat professional entre altres, i tot això encaminat a promoure l'adaptació dels plans docents a l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES). En aquest sentit podem indicar que s'han elaborat cinc WQs, els títols del qual són Sistemes Personalitzats de Dosificació, Compliment terapèutic: el gran repte actual: informació al pacient, Compliment terapèutic: el gran repte actual: informació al professional sanitari, Dispensació activa en Diabetis mellitus tipus 2 i Dispensació activa en Hipertensión arterial. Cadascuna de les WQs elaborades consta dels apartats Introducció, Tasca, Procés, Recursos, Avaluació, Conclusió, Guia Didàctica i Crèdits. Les WQs estan allotjades en la pàgina web de la Unitat de Farmàcia Clínica i Farmacoteràpia, i a elles s'accedeix a través de l'adreça web http://www.ub.és/farcli/wp0.htm
Resumo:
El deliri és un trastorn neuropsiquiàtric que poden patir els pacients greus a les unitats de cures intensives. La seva aparició s’associa amb un augment de la morbimortalitat. La seva incidència varia entre el 20-80% segons els mètodes diagnòstics i la situació clínica del pacient. L’objectiu principal del estudi fou avaluar la incidència de delirium en la Unitat de Reanimació de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol mitjançant el test ICDSC i associar el delirium amb la edat, severitat del pacient, urgència de la cirurgia, especialitat quirúrgica i opinió del equip d‘infermeria sobre el test. Durant 3 mesos es van incloure 50 pacients que van ser avaluats amb el ICDSC dues vegades al dia, durant 5 dies. La incidència de delirium a la unitat fou del 18%. Es va trobar una associació estadísticament significativa entre delirium i la edat i el APACHE II score al ingrés. És recomanable monitoritzar diàriament el delirium i tractar-lo com a un signe vital més. El test ICDSC és un test senzill i fàcil que ens ajuda a no infravalorar el delirium del pacient crític.
Resumo:
Els avenços en cirurgia endoscòpia han permès obtenir el penjall d’epipló amb mínima deformitat per a la zona donant. Es realitzaren 5 penjalls d’epipló pediculat obtinguts mitjançant laparoscòpia com a tècnica de rescat en pacients amb dèficit de cobertura després de reconstrucció mamària mitjançant expansors tissulars i pròtesis no candidates a altres tècniques habituals de cobertura amb teixit autòleg. Segons la nostra experiència clínica el penjall d’epipló ofereix bons resultats a curt i a llarg termini amb un postoperatori favorable i sense complicacions associades a la seva obtenció mitjançant laparoscòpia, perfilant-se com a alternativa vàlida i segura en casos seleccionats de reconstrucció mamària.
Resumo:
El present estudi revisa l’experiència clínica quirúrgica en el servei de neurocirurgia de l’hospital universitari de Bellvitge amb 272 pacients sotmesos a discectomia cervical anterior i artrodesi amb caixa intersomàtica de titani per patologia degenerativa discal. Es revisen els resultats clínics, radiològics i les complicacions presentades. S’obtenen a l’any de la intervenció, resultats clínics excel•lents o bons en un 68.25 % dels pacients, una alta taxa de fusió cervical (97.34 %) i un baix índex de complicacions operatòries (4.41 %)
Resumo:
Amb l'augment de l’ús de la quimioradioteràpia concomitant (CCRT) al tractament del carcinoma avançat de cap i coll, la cirurgia ha perdut terreny com a primer tractament i s’ha reservat pel tractament de rescat en cas de recidiva loco-regional. L’objectiu de l’estudi es revisar la nostra experiència en pacients amb recidiva local o regional després del tractament amb CCRT i als que se’ls hi va realitzar cirurgia de rescat. El 83% del pacients amb cirurgia de rescat en el lloc del tumor primari van requerir algun tipus de reconstrucció amb penjalls regionals o lliures microanastomosats.
Resumo:
Estudio descriptivo y retrospectivo de una serie de 35 pacientes con miopatía inflamatoria idiopática, que a partir de la recogida de variables clínicas, de laboratorio y patológicas, se propone los siguientes objetivos: caracterizar a este grupo de enfermedades, clasificar a los pacientes en subgrupos en función de criterios histopatológicos y caracterizar los distintos subgrupos analizando qué variables permiten diferenciar mejor cada categoría.
Resumo:
Objectius: Avaluar la retirada d’infliximab en pacients amb MII, en remissió mantinguda i curació mucosa sota tractament combinat. Mètodes: Pacients amb MC luminal o CU sota tractament combinat (infliximab i azatioprina) durant mínim un any, als quals se’ls retira l’infliximab per remissió clínica, biològica i endoscòpica. Resultats: S’inclogueren 26 pacients. Un 73% es van mantenir en remissió. La recidiva no s’associà al fracàs previ d’immunomoduladors. A les recidives se’ls va reiniciar infliximab amb bona resposta. Cap factor va associar-se a la recidiva. Conclusions: La retirada de l’infliximab en aquests pacients, s’acompanya d’una baixa probabilitat de recidiva a mig termini.
Resumo:
El nivell d’acompliment de les recomanacions de les GPC de la ESC (European Society of Cardiology) per la SCASEST a l’Hospital de Sant Pau als mesos d’octubre a desembre del 2010 és subòptim, similar al d’altres centres americans i europeus, i roman invariable respecte les dades de 2006-2007. El servei de Cardiologia destaca en les recomanacions d’hàbits i control de factors de risc cardiovascular. Existeixen diferències poc rellevants entre els serveis de Cardiologia i Medicina Interna en les recomanacions farmacològiques. No s’ha objectivat una relació significativa entre la qualitat de la informació dels documents assistencials i l’adherència a les GPC.
Resumo:
El treball és una revisió retrospectiva de 70 casos d’estatus epilèptics atesos a l’Hospital de Sabadell durant 5 anys. Les variables revisades han estat: edat, sexe, antecedents neurològics, història d’epilèpsia, tipus d’estatus, etiologia, durada, tractament, exploracions complementàries, reincidència i mortalitat. Després de comparar les dades obtingudes amb les publicades als grans estudis poblacionals hem observat que coincideixen en molts aspectes: incidència bimodal, predomini del estatus parcial, etiologia majoritària aguda simptomàtica, causes desencadenants i percentatges de reincidència i mortalitat. En canvi hi ha algunes diferencies com major proporció d’antecedents d’epilèpsia, major durada de l’estatus i diferències en els tractaments utilitzats.
Resumo:
La resistencia a insulina en pacientes SAHS podría estar vehiculizada por el incremento de actividad simpática secundaria a los fenómenos de apnea-hipopnea. Queremos determinar la actividad simpática y la resistencia a la insulina en pacientes SAHS relacionándolas con la gravedad de dicha condición. Realizamos un estudio de casos y controles sobre una muestra de 86 pacientes con sospecha de SAHS evaluándolos mediante polisomnografía nocturna y análisis sanguíneo (incluyendo niveles basales de catecolaminas). Hemos comprobado una asociación entre SAHS y activación simpática. También observamos una relación entre gravedad del SAHS y resistencia a insulina. La presencia de sobrepeso empeora estos mecanismos.
Resumo:
263 pacients cirròtics que van presentar la primera descompensació ascítica es van seguir de forma prospectiva. A tots els pacients se’ls va realitzar anàlisi del líquid ascític. 58 pacients van desenvolupar 83 episodis d’infecció del líquid ascític. En 44 episodis el cultiu va ser negatiu i en 37 va ser positiu. A l’ingrès, els pacients amb ANCN van presentar una funció hepàtica i renal millor que aquells amb ANCN. La infecció del líquid ascític es va resoldre més precoçment als pacients amb ANCN, amb una menor incidència d’insuficiència renal. Es va observar una tendència a presentar una menor mortalitat acumulada a l’any al grup de pacients amb ANCN. La ANCN apareix sobretoto en cirròtics amb una malaltia hepàtica menys evolucionada.