Efecte de la nutrició precoç en el desenvolupament de sibilàncies

Objectiu: provar que, enfront de l’aparició de sibilàncies, l’alletament matern es comporta com a un factor protector i l’alletament artificial com a un factor inductor. Material i mètodes: assaig clínic controlat, randomitzat, a doble cec amb grup control i seguiment de 8 anys, de la submostra espanyola, en el seu 5è any de seguiment, del treball multicèntric europeu EU CHILDHOOD OBESITY PROGRAMME (QLK1-2001-00389). La població es va dividir en 3 grups: nadons alimentats amb lactància artificial amb baix contingut proteic, nadons alimentats amb lactància artificial amb alt contingut proteic i un grup control de nadons alimentats amb llet materna. Per avaluar l’aparició de sibilàncies i la seva evolució en el temps es van realitzar entrevistes als pares a mesura que la població assolia els 6 anys de vida sobre qüestions referides als 3 i als 6 anys i s’havien de realitzar entrevistes als 8 anys de vida sobre qüestions referdies a aquesta mateixa edat. Per comprovar la repercussió en la funció pulmonar i valorar la base atòpica, es tenia previst realitzar, als 8 anys, espirometria, prik test amb aeroalergens, determinació de IgE sèrica total i quantificació dels eosinòfils en sang perifèrica. S’han valorat possibles factors de confusió com antecedents familiars de malalties de base al•lèrgica, nivell socioeconòmic familiar, factors, ambient epidemiològic i s’ha estudiat altra morbiditat associada com episodis de febre, vòmits, diarrea, dermatitis atòpica, refredat de vies respiratòries altes i prescripció mèdica d’antibiòtics. Resultats: només un 20’8% van rebre alletament matern. No s’han trobat diferències estadísticament significatives entre la història d’episodis de sibilàncies i el tipus d’alletament rebut. Tampoc s’han trobat diferències estadísticament significatives entre l’alimentació rebuda i la història de dermatitis atòpica. La llet artificial es va associar, amb significació estadística, a una major prescripció d’antibiòtics i una major incidència de patir diarrees i, sense significació estadística, es va associar a un augment del risc de patir RVA. La lactància materna es va associar amb significació estadística a una menor prescripció d’antibiòtics. La presència de germans grans i un baix nivell d’educació de la mare van contribuir a augmentar la morbiditat durant el primer any de vida. El consum d’alcohol durant l’embaràs es va associar a més episodis de vòmits i el consum de tabac a més episodis de diarrea. Conclusions: l’alletament artificial no predisposa a patir més episodis de sibilàncies ni de dermatitis atòpica. La lactància materna exclusiva durant almenys 3 mesos disminueix el risc de diarrees en els primers 6 mesos de vida i retarda l’aparició d’infeccions aparentment bacterianes que requereixen tractament antibiòtic. L’alletament matern exclusiu durant un mínim de tres mesos no comporta una substancial disminució de la morbiditat durant els primers 12 mesos de vida.

Induced sputum versus exhaled nitric oxide for the evaluation of airway inflammation in allergic paediatric asthma patients treated with omalizumab

Our purpose is to determine the inflammatory changes in the airways of allergic paediatric asthma patients treated with omalizumab, measured by the percentage of eosinophils in induced sputum and exhaled nitric oxide (FENO). We observed a progressive and statistically significant decrease of eosinophil count in the induced sputum meanwhile FENO, although very sensible, was a less reproducible and thus a less reliable method to evaluate chronic airway inflammation in this population. Induced sputum seems to be a better method to monitor chronic inflammation and thus the response to chronic omalizumab treatment while FENO measurement would be more useful to monitor acute events preceding exacerbations.

Gene transfer into the airway epithelium of animals by targeting the polymeric immunoglobulin receptor.

Genes of interest can be targeted specifically to respiratory epithelial cells in intact animals with high efficiency by exploiting the receptor-mediated endocytosis of the polymeric immunoglobulin receptor. A DNA carrier, consisting of the Fab portion of polyclonal antibodies raised against rat secretory component covalently linked to poly-L-lysine, was used to introduce plasmids containing different reporter genes into airway epithelial cells in vivo. We observed significant levels of luciferase enzyme activity in protein extracts from the liver and lung, achieving maximum values of 13,795 +/- 4,431 and 346,954 +/- 199,120 integrated light units (ILU) per milligram of protein extract, respectively. No luciferase activity was detected in spleen or heart, which do not express the receptor. Transfections using complexes consisting of an irrelevant plasmid (pCMV lacZ) bound to the bona fide carrier or the expression plasmid (pGEMluc) bound to a carrier based on an irrelevant Fab fragment resulted in background levels of luciferase activity in all tissues examined. Thus, only tissues that contain cells bearing the polymeric immunoglobulin receptor are transfected, and transfection cannot be attributed to the nonspecific uptake of an irrelevant carrier-DNA complex. Specific mRNA from the luciferase gene was also detected in the lungs of transfected animals. To determine which cells in the lungs are transfected by this method, DNA complexes were prepared containing expression plasmids with genes encoding the bacterial beta-galactosidase or the human interleukin 2 receptor. Expression of these genes was localized to the surface epithelium of the airways and the submucosal glands, and not the bronchioles and alveoli. Receptor-mediated endocytosis can be used to introduce functional genes into the respiratory epithelium of rats, and may be a useful technique for gene therapy targeting the lung.

Study of the robustness of the European air routes network

working paper

Lung CD57+ cell density is increased in very severe COPD

Among all inflammatory cells involved in COPD, those with a cytolytic or elastolytic activity are thought to play a key role in the pathogenesis of the disease. However, there is no data about the infiltration of cells expressing the CD57 marker in small airways and parenchyma of COPD patients. In this study, surgical specimens from 43 subjects undergoing lung resection due to lung cancer (9 non-smokers, 18 smokers without COPD and 16 smokers with moderate COPD) and 16 patients undergoing double lung transplantation for very severe COPD were examined. CD57+ cells, neutrophils, macrophages and mast cells infiltrating bronchioles (epithelium, smooth muscle and connective tissue) and parenchymal interstitium were localized and quantified by immunohistochemical analysis. Compared to the other groups, the small airways of very severe COPD patients showed a significantly higher density of CD57+ cells, mainly infiltrated in the connective tissue (p=0.001), and a significantly higher density of neutrophils located characteristically in the epithelium (p=0.037). Also, the density of neutrophils was significantly higher in parenchyma of very severe COPD patients compared with the rest of the groups (p=0.001). Finally, there were significant correlations between the bronchiolar density of CD57+ cells and the FEV1 values (R=-0.43, p=0.022), as well as between the parenchymal density of neutrophils and macroscopic emphysema degree (R=0.43, p=0.048) in COPD groups. These results show that CD57+ cells may be involved in COPD pathogenesis, especially in the most severe stages of the disease.

Asma y actividad física. Revisión

El asma es una enfermedad inflamatoria crónica de elevada prevalencia a nivel mundial, siendo el colectivo más afectado el formado por niños y adolescentes. Su sintomatología se caracteriza por la aparición de tos, disnea, sibilancias, sensación de opresión en el pecho y broncoconstricción. Tradicionalmente se había pensado que el deporte y el ejercicio físico estaban contraindicados en pacientes asmáticos. Por otro lado, el paciente asmático suele presentar niveles de condición física y práctica deportiva menores que los sujetos sanos. Actualmente se ha propuesto la actividad física regular como un camino válido para mejorar la percepción y el autoconocimiento personal sobre esta enfermedad. Se aconseja la prescripción de actividad física como forma de mejorar su sintomatología y evolución. La práctica de una actividad física regular en pacientes asmáticos debería ser considerada dentro de los actuales y futuros programas de salud como un objetivo fundamental.