Efecto de la infusión de CO2 en el colon en la tolerancia de la colonoscopia

Con objeto de analizar si la colonoscopia con infusión de CO2 provoca menos dolor que con la infusión convencional de aire ambiente, se ha realizado un estudio prospectivo, doble ciego y aleatorizado con 93 pacientes distribuidos en 2 grupos (48 colonoscopias con CO2 y 45 con aire) con similares características epidemiológicas (edad, sexo, tabaquismo…). Se ha observado que la infusión de CO2 durante la colonoscopia causa significativamente menos dolor que la infusión de aire. Además, la colonoscopia con infusión de aire provoca mayor aumento del perímetro abdominal, aunque el dolor no se relacione claramente con el perímetro abdominal. Los pacientes cuya colonoscopia se realizó con CO2 no presentaron complicaciones respiratorias durante la sedación, sin registrarse apneas ni disminución de la saturación de oxigeno. En conclusión, la sustitución de la infusión de aire por CO2 en la práctica de la colonoscopia es segura y mejora la tolerancia a la exploración.

Estudio Farmacogenético En Pacientes Con Carcinoma Rectal Tratados Con Quimorradioterapia Neoadyuvante Basada En Capecitabina

Estudio de los polimorfismos del gen de la timidilato sintasa y los genes reparadores del ADN ERCC1 y XRCC1 y su relación con la rdespuesta al tratamiento neoadyvante con qumiorradioterapia basada en capecitabin, en pacientes afecto de carcinoma colorrectal de localmente avanzado.

Evaluación del uso de exosomas como aloantígenos para la inducción de tolerancia en trasplante

La consecución de tolerancia aloespecífica es de mucha relevancia en trasplante. Las células dendríticas (DC) son las principales responsables de la inducción de la respuesta inmune frente a las moléculas de histocompatibilidad (MHC) del donante, provocando el rechazo del injerto. Sin embargo las DC son también responsables de la inducción de tolerancia. Diversos modelos animales de alotrasplante han mostrado la tolerización del injerto mediante DC diferenciadas in vitro en condiciones tolerogénicas (tDC). En humanos, las fuentes de aloantígenos potencialmente utilizables en terapia son, entre otras, los cuerpos apoptóticos y los exosomas. Éstos expresan antígenos MHC de forma abundante y su composición es relativamente uniforme, lo que supone una ventaja frente a otras fuentes. En este proyecto, se ha evaluado la obtención de exosomas secretados por una línea de linfocitos T y por células dendríticas derivadas de médula ósea. Se ha caracterizado la captura de exosomas derivados de linfocitos T por células dendríticas humanas derivadas de sangre periférica y su presentación a linfocitos T autólogos. Por otra parte, se ha comenzado a desarrollar los experimentos para estudiar la inducción de tolerancia en un modelo de trasplante renal en rata. Se han generado células dendríticas tolerógenicas derivadas de médula ósea (tolDC), en presencia de dexametasona. Las tolDC expresan menos moléculas de histocompatibilidad y de coestimulación e inducen una menor proliferación en reacciones mixtas leucocitaras, comparadas con las células dendríticas maduras. Por último, se han caracterizado los exosomas de plasma humano con el fin de estudiar su posible uso como aloantígenos. El análisis proteómico revela la presencia de proteínas relacionadas con el sistema inmune, la coagulación, la señalización celular y moléculas implicadas en el transporte y metabolismo de nutrientes. El estudio de la captura por diferentes líneas celulares sugiere que deben existir mecanismos específicos para su internalización.

Estudio del TEP sintomático en pacientes oncológicos mediante TC Multidetector

L´objectiu d´aquest treball és determinar de manera retrospectiva la prevalença i característiques radiològiques del tromboembolisme pulmonar mitjançant TC multidetectors en pacients oncològics amb sospita clínica de TEP, así mateix identificar altres troballes radiològiques pleuroparenquimatoses presents a aquells pacients que no mostren signes de TEP. Per a això es van revisar 223 Angio- Tc toràcics realitzats per sospita de TEP recollint les dades clíniques dels pacients oncològics (82), les característiques dels èmbols pulmonars en aquests malalts (16) i valorant l´existència d’altres causes radiològiques que justifiquessin la clínica de dispnea.

Factores predictivos de recaída sistémica y supervivencia cáncer-específica tras recaída locorregional en cáncer de mama resecado

S´ha realitzat un anàlisi retrospectiu de variables clínic-patològiques d´una sèrie de 116 malaltes diagnosticades d´una recaiguda locorregional de càncer de mama després d´una resecció quirúrgica amb mastectomía o cirurgía conservadora a l´Hospital Universitari La Fe entre els anys 1988 i 2008. La mitjana de seguiment des del diagnòstic de la recaiguda locorregional ha sigut de 60 mesos. Cinquanta-tres malaltes (45,7%) varen desenvolupar una recaiguda sistèmica amb una tasa de supervivència cáncer-específica després de la recaiguda local als 5 i 10 anys de 67 i 54% respectivament. A l´anàlisi multivariant la presència d´invasió vàsculo-linfàtica i l´afectació cutànea (cutànides) a la recaiguda varen permanèixer com a factors predictius independents de recaiguda sistèmica i supervivència càncer-específica. La presència d´aquestos factors identifica un subgrup de malaltes d´alt risc de progressió sistèmica i mort per cáncer de mama després de la recaiguda local a les que s´hauria de considerar un tractament més intensiu.

Càncer de pulmó no microcític: canvis epidemiològics, diagnòstics i terapèutics en les dues últimes dècades

Aquest estudi analitza els canvis en el diagnòstic, tractament i evolució del càncer de pulmó no cèl•lula petita (CPNCP) durant les dues últimes dècades a partir de les dades d’un registre hospitalari. S’inclouen els pacients diagnosticats de CPNCP a la Corporació Parc Taulí-Sabadell durant els períodes 1990-1997 i 2003-2005 i es recullen les dades de forma prospectiva. Els resultats obtinguts, extrapolables a altres àrees de l’Estat espanyol i dels països del nostre entorn, ajuden a complementar les dades dels registres poblacionals per valorar millor els canvis epidemiològics de la malaltia i l’impacte real dels tractaments.

Neuroendocrine Tumors (NETs): A population-based study of incidence and survival in Girona province, 1994-2004

Els tumors neuroendocrins (TNEs) són un grup de neoplàsies poc freqüents i heterogènies i amb un ampli espectre d’agressivitat. Hi ha molt poca informació epidemiològica a nivell mundial, l’objectiu d’aquest estudi ha estat el de reportar-ne les dades a la província de Girona. Hem inclòs tots els codis de la ICD-O3 que codifiquen un TNE, període 1994-2002. Hem identificat 698 tumors. Es reporten les dades tant de la casuística com les taxes d’incidència i supervivència de cada TNE per separat. Els resultats són consistents amb les publicacions europees. El fet d’haver reportat la incidència i la supervivència dels TNEs a Girona contribueix a un millor coneixement d’aquestes neoplàsies.

Factors pronòstics en pacients amb carcinoma de bufeta localment avançat tractats amb quimioteràpia neoadjuvant

Introducció En pacients amb carcinoma de bufeta localment avançat, la quimioteràpia neoadjuvant ha demostrat un benefici modest a la supervivència. No obstant això encara no s'ha identificat el subgrup de pacients que obtindria un major benefici Objectius Determinar la supervivència en pacients i analitzar els factors pronòstic. Material i mètodes Es van analitzar retrospectivament 112 pacients. Es correlacionar els factors clínics i patològics amb la supervivencia. Resultats La supervivència global a 5 anys va ser de 45%. La hidronefrosi,l'estadi clínic, la resecció quirúrgica completa, l'afectació ganglionar limfàtica, ganglis ressecats& 7, l'estadi patològic i la invasió limfovascular van ser significatius en l'anàlisi univariada. Conclusions L'estadi patològic i la resecció de més de 7 ganglis limfàtics apareixen com a factors pronòstics independents de supervivencia.

Impacto de la inmunoquimioterapia antilinfomatosa sobre el estado inmunológico y virológico de los pacientes adultos con infección por virus de la inmunodeficiencia humana afectos de leucemia o linfoma de Burkitt

Objectiu. Analitzar l’impacte de la immunoquimioteràpia antilimfomatosa en l’estat immunològic i virològic a llarg termini dels pacients amb leucèmia/limfoma de Burkitt i infecció pel virus de la immunodeficiència humana (VIH). Pacients y mètode. Dels 25 pacients VIH positius inclosos en l’assaig clínic BURKIMAB del grup cooperatiu PETHEMA entre juliol de 2003 i febrer de 2009, 14 van tenir un seguiment superior a un any. Tots ells van rebre teràpia antirretroviral de gran activitat durant i després de la immunoquimioteràpia. En aquests pacients es va avaluar la resposta virològica (CV & 50 còpies/mL) i immunològica (limfòcits CD4 & 200/L), així com els events tardans relacionats amb el VIH. Resultats. Tretze pacients (93%) eren homes, amb una mediana d’edat de 37 (extrems 31-54) anys. El seguiment medià dels 14 pacients va ser de 37 mesos, (extrems 13-43). Tres (21%) presentaven una resposta immunològica i virològica al TARGA en el moment del diagnòstic de la LB i tots ells van romandre en aquesta situació després de completar la immunoquimioteràpia i durant el seguiment a llarg termini. Quatre (29%) pacients en resposta immunològica però amb càrrega viral detectable en el moment del diagnòstic van assolir la resposta virològica i la van mantenir. Finalment, 5/7 (71%) pacients amb infecció pel VIH no controlada en el moment del diagnòstic van assolir i mantenir la resposta immunològica i virològica després de la immunoquimioteràpia. Després d’un seguiment de 496 pacients-any no s’ha reportat cap pèrdua de resposta al tractament amb TARGA. S’han diagnosticat 4 infeccions associades al VIH: infeccions por micobactèries (2), gastroenteritis de repetició per Blastocystis hominis i sífilis. Un pacient va desenvolupar un sarcoma de Kaposi. Fins la data no s’ha produït cap mort en aquests pacients. Conclusions: La immunoquimioteràpia en els pacients afectes de LB i infecció pel VIH no ha afectat negativament a la resposta virològica ni immunològica obtinguda amb el TARGA y s’ha associat a una baixa incidència d’events relacionats amb el VIH.

Sedación profunda con propofol en anestesia peribulbar: ¿una opción segura?

L'anestèsia peribulbar és una tècnica anestèsica vàlida per a la cirurgia de cataractes. Consisteix en dues puncions que produeixen bloqueig motor i sensitiu del globus ocular. Per disminuir el dolor i l'ansietat de la punció es pot sedar els pacients. L'objectiu d'aquest treball és avaluar la seguretat de la sedació profunda amb propofol (un fàrmac hipnòtic), en termes de variabilitat hemodinàmica, depressió respiratòria i presència de moviments involuntaris que dificultin la punció.

Tromboembolismo Pulmonar: diferencias entre pacientes ancianos y no ancianos.

El nostre objectiu va ser analitzar les característiques dels pacients ingressats per tromboembolisme pulmonar (TEP) en el nostre Servei des de 1998 fins 2006 i identificar les diferències entre pacients ancians i no ancians. Realitzarem un estudi retrospectiu, incloerem 283 pacients i distingirem 2 grups: A (&70 anys) i B (≥ 70 anys). El grup A constava de 89 pacients (50,6% dones) i el grup B de 194 (69,1% dones) amb més proporció de dones en el B. Els factors de risc van ser similars en ambdós grups excepte l´antecedent de malaltia tromboembòlica prèvia (major al A). Clínicament, en pacients ancians va ser menys freqüent el dolor toràcic i l'expectoració hemoptoica. En el grup B, hi va haver un major nombre de pacients amb insuficiència respiratòria. La Rx de tòrax va ser patològica en el 70% en ambdós grups. La resta de proves diagnòstiques i la mortalitat van ser similars en ambdós grups.

Riesgo aumentado del desarrollo de un segundo melanoma cutáneo primario sobre un nevo en pacientes diagnosticados previamente de melanoma cutáneo primario sobre nevo.

Es van analitzar les característiques de 981 malalts diagnosticats de melanoma cutani, dels quals 47 havien desenvolupat un segon melanoma. L'edat inferior a 40 anys, la localització en el tronc i el subtipus histològic d'extensió superficial, van ser factors de risc independents per al desenvolupament d'un primer melanoma sobre nevo. L'únic factor que es va associar al desenvolupament d'un segon melanoma sobre nevo, va ser que el primer també haguera mostrat esta associació. Estes troballes recalquen la importància preventiva de la vigilància dels nevos en malalts amb melanoma, sobretot quan este es desenvolupa sobre un nevo.

Solitary Fibrous Tumor. Imaging findings in a series of nine cases

Es presenta un estudi retrospectiu descrivint les característiques radiològiques en una sèrie de nou casos de tumor fibrós solitari que affecta partes toves. Aquests resultats es comparen amb els resultats d’anatomia patològica i amb l’evolució clínica dels pacients

Propuesta de estadificación ganglionar mediastínica sistemática con punción-aspiración guiada por ecobroncoscopia en pacientes con cáncer de pulmón no célula pequeña

Aquest treball pretèn especificar els determinants necessaris per a l’obtenció de mostres ganglionars del mediastí mitjantçant la ultrasonografia endobronquial amb punció aspirativa, i així obtenir una sensibilitat i un valor predictiu negatiu elevats per a la identificació adequada de metàstasi en el carcinoma pulmonar no cèl•lula petita. Es van incloure 296 pacients amb CPNCP. Es considerà un procediment sistemàtic quan s’accedia com a mínim a un gangli amb mostres satisfactòries de les estacions 4R, 4L i 7. Això s’aconseguí a tres quarts dels pacients estadiats com I/II; amb una sensibilitat i VPN superior al 90%, equiparable a la mediastinoscòpia.

Resultados a largo plazo en el tratamiento del osteosarcoma: experiencia de 20 años

Hem analitzat de manera retrospectiva una sèrie de 58 pacients diagnosticats d’un osteosarcoma no metastàsic a l’Hospital Universitari La Fe de València entre els anys 1985 i 2005. La supervivència global obtinguda als 5 i 10 anys va ser del 57 i del 50 % respectivament. Hem identificat com a factors pronòstic independents la grandària tumoral i la localització axial. Un 50% dels pacients van morir com a conseqüència d’una recidiva sistèmica malgrat haver estat tractats, la majoria, amb cirurgia amb conservació de membre i quimioteràpia tant pre com postoperatòria. El rescat quirúrgic de la recidiva proporciona supervivències prolongades d’una manera significativa.