Estudi de les tipologies d’agressors de parella als centres penitenciaris

Hi ha un ampli consens a afirmar que els agressors de parella constitueixen un grup molt heterogeni. Per tant, intervencions homogènies no poden ser eficaces. L’objectiu d’aquesta recerca ha estat validar la primera proposta tipològica realitzada amb agressors de parella en una mostra espanyola. Estudis internacionals avalen aquesta metodologia classificatòria i la proposen com una eina eficaç per dissenyar programes de tractaments ajustats a les necessitats dels agressors. Seguint un procediment similar al dels estudis internacionals, s’ha aplicat un protocol d’avaluació que cobreix aquelles facetes que poden contribuir a l’etiologia de la conducta violenta contra la parella i a la classificació dels agressors. Les variables analitzades són: autoestima, distorsions cognitives, trastorns de la personalitat, ira, conflictes de parella, impulsivitat, afecció, empatia i desitjabilitat social. Cinquanta interns del Centre Penitenciari Brians-2, condemnats per un delicte en el qual la víctima era la parella o exparella, van ser avaluats entre els mesos d’abril i d’octubre del 2009. L’anàlisi de conglomerats ha permès classificar la mostra en dos grups que es diferencien partint de les variables d’interès. El grup 1 (23 subjectes) correspon al subtipus normalitzat: baixa psicopatologia, major empatia i afecció segura. El grup 2 (27 subjectes) podria ser etiquetat com a antisocial o patològic per la seva major psicopatologia, els antecedents i la impulsivitat i la seva menor empatia i afecció (insegur/hostil). Aquests resultats contribueixen a avalar l’aproximació tipològica com un mètode útil en la classificació d’agressors i una eina d’interès per als equips terapèutics. S’evidencia la necessitat d’aplicar programes de tractament diferenciats que permetin gestionar de manera més productiva els recursos disponibles. Treballar amb grups homogenis farà més efectiva la intervenció i ajudarà el terapeuta a anticipar el comportament del grup i dissenyar actuacions concretes amb vista a una evolució favorable.

Estudio de las tipologías de agresores de pareja en los centros penitenciarios

Hi ha un ampli consens a afirmar que els agressors de parella constitueixen un grup molt heterogeni. Per tant, intervencions homogènies no poden ser eficaces. L’objectiu d’aquesta recerca ha estat validar la primera proposta tipològica realitzada amb agressors de parella en una mostra espanyola. Estudis internacionals avalen aquesta metodologia classificatòria i la proposen com una eina eficaç per dissenyar programes de tractaments ajustats a les necessitats dels agressors. Seguint un procediment similar al dels estudis internacionals, s’ha aplicat un protocol d’avaluació que cobreix aquelles facetes que poden contribuir a l’etiologia de la conducta violenta contra la parella i a la classificació dels agressors. Les variables analitzades són: autoestima, distorsions cognitives, trastorns de la personalitat, ira, conflictes de parella, impulsivitat, afecció, empatia i desitjabilitat social. Cinquanta interns del Centre Penitenciari Brians-2, condemnats per un delicte en el qual la víctima era la parella o exparella, van ser avaluats entre els mesos d’abril i d’octubre del 2009. L’anàlisi de conglomerats ha permès classificar la mostra en dos grups que es diferencien partint de les variables d’interès. El grup 1 (23 subjectes) correspon al subtipus normalitzat: baixa psicopatologia, major empatia i afecció segura. El grup 2 (27 subjectes) podria ser etiquetat com a antisocial o patològic per la seva major psicopatologia, els antecedents i la impulsivitat i la seva menor empatia i afecció (insegur/hostil). Aquests resultats contribueixen a avalar l’aproximació tipològica com un mètode útil en la classificació d’agressors i una eina d’interès per als equips terapèutics. S’evidencia la necessitat d’aplicar programes de tractament diferenciats que permetin gestionar de manera més productiva els recursos disponibles. Treballar amb grups homogenis farà més efectiva la intervenció i ajudarà el terapeuta a anticipar el comportament del grup i dissenyar actuacions concretes amb vista a una evolució favorable.

Síndrome d'alienació parental (SAP): aproximació al perfil de competències parentals del progenitor alienat: elaboració d'una guia d'exploració tècnica

De l’experiència professional de l’equip del SATAF al llarg dels anys, s’ha constatat que un dels conflictes més recurrents, existents en els procediments contenciosos, és el rebuig filial envers un dels progenitors, habitualment, el no-custodi. Un tipus de rebuig filial és la Síndrome d’Alienació Parental (SAP), descrita per Gardner, inicialment, l’any 1985. A partir dels estudis realitzats d’ençà l’any 2004, aquest grup d’investigació pretén centrar la present recerca en el perfil de competències parentals del progenitor alienat. Paral·lelament, s’ha elaborat una entrevista semiestructurada d’exploració de la SAP. Altrament, també s’ha creat una guia d’observadors per tal d’aconseguir certa operativitat diagnòstica. Els resultats obtinguts han partit d’una anàlisis estadística no-paramètrica, considerant el petit tamany de la mostra. Amb l’anàlisi, es constata que la gravetat de la SAP no manté relació quant a presència d’habilitats parentals en el progenitor alienat. D'altra banda, l’actitud d’aquests progenitors incideix en el manteniment de la Síndrome. Disposar d’eines específiques per a l’avaluació d’aquests casos optimitza i operatitvitza les intervencions amb aquestes famílies.

Conflict prevention and decentralized governance: some remarks about the state of the art in theory and practice

Is there a link between decentralized governance and conflict prevention? This article tries to answer the question by presenting the state of the art of the intersection of both concepts. Provided that social conflict is inevitable and given the appearance of new threats and types of violence, as well as new demands for security based on people (human security), our societies should focus on promoting peaceful changes. Through an extensive analysis of the existing literature and the study of several cases, this paper suggests that decentralized governance can contribute to these efforts by transforming conflicts, bringing about power-sharing and inclusion incentives of minority groups. Albeit the complexity of assessing its impact on conflict prevention, it can be contended that decentralized governance might have very positive effects on the reduction of causes that bring about conflicts due to its ability to foster the creation of war/violence preventors. More specifically, this paper argues that decentralization can have a positive impact on the so-called triggers and accelerators (short- and medium-term causes).

Divergent Reactions to Globalization: Labor Unions and the Nafta and the EU Enlargement Process

The 1990s witnessed the launching of two ambitious trade regionalization plans, the Nafta and EU enlargement to Central and Eastern Europe. In contrast to previous projects for the creation or expansion of regional trade blocs, these two projects concerned states at dramatically different levels of economic development: The Nafta involved the very wealthy economies of Canada and the USA and the significantly poorer economy of Mexico, whereas EU enlargement involved the very wealthy economy of the 15 member-state European Union and the significantly poorer economies of former Communist states in Central and Eastern Europe. Ultimately, the Nafta and EU enlargement are responses to the challenges of globalization. Paradoxically, however, they have been met with radically different societal reactions in the wealthy partners that participated in the launching of these processes. This paper focuses on the reaction by labor unions on both sides of the Atlantic. I conclude that while labor relations and welfare institutions constrained the trade policy choices made by labor unions in the United States and Europe, they do not tell the whole story. It would seem that United States labor unions were more sensitive to the potential risks for workers associated to the liberalization of trade than were their European counterparts.

Prohibició de submissió a nou judici - regla del ne bis in idem - en el sistema interamericà de drets humans i en el dret comparat

Aquest article tracta el tema del “ne bis in idem” com a garantia processal penal del sistema interamericà de protecció dels drets humans. Tot fent referència als casos portats a la Cort Inteamericana de Drets Humans, s’hi presenten algunes consideracions que s’han tingut en compte a l’hora de flexibilitzar-ne el principi. Aquesta garantia es compara amb el sistema del “double jeopardy” de la common law. Així mateix, es compara també amb altres sistemes de protecció dels drets humans, com l’europeu, el del Tribunal Penal Internacional i el del Pacte de Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides. Per concloure, es destaca la importància de l’harmonització de les garanties del procés penal en relació amb la discussió de conflictes jurisdiccionals. Aquest text és fruit de les reflexions debatudes Durand el curs de postgrau de la Facultat de Dret de la Universitat de São Paulo, “As Garantias do Processo Penal no Sistema Interamericano de Direitos Humanos”, 2008.

La recerca d'una regulació del comerç internacional de diamants

Els esforços de les campanyes fetes per les ONG van portar a un primer plànol internacional els diamants de guerra - els conflictes lligats als conflictes armats -a finals dels anys noranta. Com a resposta, es va formar el Procés de Kimberley (PK), un fòrum negociador entre estats, ONG i indústria, per debatre possibles solucions que posessin fre al comerç de diamants de guerra. Menys de tres anys després es va adoptar un sistema voluntari de certificació internacional anomenat Sistema de Certificació del Procés de Kimberley (SCPK). El SCPK regula el comerç de diamants en brut certificant tots els diamants legals. Aquest article repassa el problema dels diamants de guerra, explica com una campanya internacional va despertar la consciència sobre el problema, i com el procés de recerca de solucions va culminar en el PK. L’ anàlisi es centra en els diferents actors implicats (ONG, estats i indústria) i les seves interaccions canviants al llarg de la campanya i dels esforços realitzats per crear una regulació internacional. Com a conclusió, es destaquen algunes lliçons fonamentals, en termes analítics i d’acció, derivats d’aquest estudi de cas.

Incorporant els actors i el conflicte violent a la literatura sobre la migració forçosa: un model de la decisió de retornar

El desplaçament de poblacions a causa de conflictes violents s’ha convertit en una de les principals preocupacions humanitàries de les últimes dècades. També s’ha convertit en un assumpte polític de gran rellevància, que és percebut com un llast (en termes econòmics i de seguretat), però també com a peça important en la transició cap a un intervencionisme més gran en el sistema internacional, tant des d’una base humanitària com de seguretat. La importància d’aquests aspectes ha desviat l’atenció de l’anàlisi de les interaccions entre els processos de desplaçament i els conflictes violents que els provoquen. La literatura sobre els conflictes violents ha obviat aquestes interaccions, degut principalment a que els processos de desplaçament són considerats com meres reaccions definides per condicions estructurals. Aquest article parteix de la premissa que l’individu reté la seva capacitat decisiva en aquests processos i que es tracta d’una capacitat que té conseqüències. Per tant, és necessari introduir en l’anàlisi una perspectiva a nivell micro. Partint d’aquesta premissa, el text presenta un model de la decisió de retorn a nivell individual i també a nivell agregat. A més, permet identificar interconnexions fonamentals d’aquestes dinàmiques amb els conflictes violents. Finalment, l’article ofereix algunes conclusions rellevants per al cas de Bòsnia-Herzegovina i sobre les implicacions de la politització del retorn.

Bringing actors and violent conflict into forced migration literature. A model of the decision to return

Populations displaced as a result of mass violent conflict have become one of the most pressing humanitarian concerns of the last decades. They have also become one salient political issue as a perceived burden (in economic and security terms) and as an important piece in the shift towards a more interventionist paradigm in the international system, based on both humanitarian and security grounds. The saliency of these aspects has detracted attention from the analysis of the interactions between relocation processes and violent conflict. Violent conflict studies have also largely ignored those interactions as a result of the consideration of these processes as mere reaction movements determined by structural conditions. This article takes the view that individual’s agency is retained during such processes, and that it is consequential, calling for the need to introduce a micro perspective. Based on this, a model for the individual’s decision of return is presented. The model has the potential to account for the dynamics of return at both the individual and the aggregate level. And it further helps to grasp fundamental interconnections with violent conflict. Some relevant conclusions are derived for the case of Bosnia-Herzegovina and about the implications of the politicization of return.

Lecciones de paz en Aceh: descentralización administrativa y libertad política como estrategia de pacificación en Aceh

El presente documento de trabajo muestra la evolución del conflicto en Aceh hasta su resolución pacífica en 2005. Las claves del éxito de este proceso de paz han sido la confluencia de varios factores ligados a las dinámicas interna y externa del país: nuevo liderazgo político, pérdida del rol por parte de los militares, apoyo internacional y acomodación de los objetivos de ambos bandos, etc. La resolución del conflicto en Aceh pone de manifiesto como la descentralización administrativa y el fomento de la participación política de los principales actores involucrados han permitido desarrollar una alternativa sólida a la estrategia armada de resolución de conflictos utilizada durante años en Indonesia.

Lliçons de la pau a Aceh: descentralització administrativa i llibertat política com a estratègia de pacificació a Aceh

Aquest document de treball mostra l’evolució del conflicte a Aceh fins a la seva resolució pacífica el 2005. La clau de l’èxit d’aquest procés de pau ha estat la confluència de diversos factors lligats a les dinàmiques internes i externes del país: un nou lideratge polític, la pèrdua de rol per part dels militars, el recolzament internacional i l’acomodació dels objectius de les dues parts, entre d’altres. La resolució del conflicte a Aceh posa de manifest com la descentralització administrativa i el foment de la participació política dels principals actors involucrats han permès desenvolupar una alternativa sòlida a l’estratègia armada de resolució de conflictes utilitzada durant diversos anys a Indonèsia.

Lessons of peace in Aceh: administrative decentralization and political freedom as a strategy of pacification in Aceh

This working paper shows the evolution of the Aceh conflict until its peaceful resolution in 2005. The key factors in the success of this peace process have been the confluence of several factors related to the internal and external dynamics of the country, including the new political leadership, the decreasing role of the military power, the international support and the meeting of the objectives of both groups, and so on. The end of the conflict in Aceh shows that the administrative decentralization and the promotion of the political participation of the main actors involved have made possible the development of a solid alternative to the arms strategy of conflict resolution used for years in Indonesia.

The participation of women in peace processes: the other tables

This paper argues that women’s absence in peace processes cannot be explained by their alleged lack of experience in dialogue and negotiation, but by a serious lack of will to include them in such important initiatives of change. Women have wide ranging experience in dialogue processes including many war and post-war contexts, but there has been a deliberate lack of effort to integrate them in formal peace processes. After introducing the research framework, the paper addresses women’s involvement in peace, and analyzes the role played by women in peace processes, through the cases of Sri Lanka and Northern Ireland. The paper concludes that peace processes are as gendered as wars, and for that reason gender has to be a guiding line for including women in peace processes.

La participació de les dones en els processos de pau: les altres taules

Aquest text manté que l’absència de les dones en els processos de pau no pot ser justificada al·ludint a la seva suposada manca d’experiència en el diàleg i la negociació, sinó que obeeix a la manca de voluntat per a incloure-les-hi. Les dones tenen una àmplia experiència en processos de diàleg. Han estat capaces de liderar experiències de diàleg en molts contextos de conflicte armat i postbèl·lics, però hi ha hagut una manca d’esforços deliberada per a integrar-les en els processos de pau formals. Després de presentar el marc de la investigació, el text aborda la implicació de les dones en la construcció de la pau i analitza el paper jugat per elles en els processos de pau, especialment en els casos de Sri Lanka i Irlanda del Nord. El text conclou afirmant que com que els processos de pau estan tan imbuïts pel gènere com els conflictes armats, les dones hi han de ser incloses i la perspectiva de gènere ha de guiar-les.

La participación de las mujeres en los procesos de paz: las otras mesas

Este texto sostiene que la ausencia de las mujeres en los procesos de paz no puede ser justificada aludiendo a su supuesta falta de experiencia en el diálogo y la negociación, sino que obedece a la falta de voluntad para incluirlas en ellos. Las mujeres tienen una amplia experiencia en procesos de diálogo. Han sido capaces de liderar experiencias de diálogo en muchos contextos de conflicto armado, así como posbélicos, pero ha habido una falta de esfuerzos deliberada para integrarlas en los procesos de paz formales. Tras exponer el marco de la investigación, el texto aborda la implicación de las mujeres en la construcción de paz y analiza el papel jugado por las mujeres en los procesos de paz, tomando los casos de Sri Lanka e Irlanda del Norte. El texto concluye afirmando que, como los procesos de paz están tan imbuidos por el género como los conflictos armados, las mujeres deben ser incluidas en ellos y la perspectiva de género debe guiarlos.