Political alliances and organisational change in political parties: a framework for analysis

This article sets out a theoretical framework for the study of organisational change within political alliances. To achieve this objective it uses as a starting point a series of premises, the most notable of which include the definition of organisational change as a discrete, complex and focussed phenomenon of changes in power within the party. In accordance with these premises, it analyses the synthetic model of organisational change proposed by Panebianco (1988). After examining its limitations, a number of amendments are proposed to adapt it to the way political alliances operate. The above has resulted in the design of four new models. In order to test its validity and explanatory power in a preliminary manner, the second part looks at the organisational change of the UDC within the CiU alliance between 1978 and 2001. The discussion and conclusions reached demonstrate the problems of determinism of the Panebianco model and suggest, tentatively, the importance of the power balance within the alliance as a key factor.

Cambios políticos y evolución de los partidos en Cataluña (1995-2007)

El propósito principal de este trabajo es contribuir a mostrar la evolución de dos de las principales dimensiones del cambio en los partidos políticos: su legitimidad y su fuerza organizativa. Para ello se analiza el caso de los partidos catalanes (PSC, CDC, UDC, ERC, ICV, PP) en un periodo de tiempo relativamente corto (1995-2007), pero caracterizado por un intenso cambio político e institucional. Para mostrar mejor su evolución en términos comparados estas transformaciones se analizan en dos niveles distintos: a nivel de cada partido y a nivel de sistema de partidos. Los resultados sugieren una progresiva erosión del apoyo social de los partidos desde finales de los años noventa que no se ha traducido, por el momento, en una merma de su fuerza organizativa.

Descentralización y estrategias organizativas: las relaciones especiales entre partidos de ámbito estatal (PAE) y partidos de ámbito no estatal (PANE) en España

El objetivo de este artículo es desarrollar un marco analítico que permita examinar y, eventualmente, clasificar qué son y cómo han evolucionado las relaciones especiales entre Partidos de Ámbito Estatal (PAEs) y Partidos de Ámbito No Estatal (PANEs) que acuerdan un marco estable de cooperación no sólo en el ámbito electoral sino también organizativo. Este marco analítico, basado en los conceptos de integración vertical y de autonomía, se aplicará al caso español para analizar las relaciones del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) con el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC); el Partido Popular (PP) con Unión del Pueblo Navarro (UPN); e Izquierda Unida (IU) con Iniciativa per Catalunya Verds (ICV).

Are parties domocratizing themselves? the evolution of leardership selection in Spain (1977-2008)

The aim of this paper is to verify, for the Spanish case, whether between 1977 and 2008 has increased the internal democracy of the major political parties (PSOE, AP / PP, PCE / IU, PNV and CDC). To do this, we will focus on their leadership selection processes, one of the key elements associated with intra-party democracy. The paper is going to introduce data on four different dimensions of leadership selection: the certification process, the voting procedure, the inclusiveness of the selectorate and, finally, the degree of competitiveness. The results will show that have been few changes in the leadership selection processes of the Spanish political parties since 1977. However, the results of the Spanish case will also be used to suggest some preliminary links between the four dimensions.

Partidos de ámbito no estatal y gobernabilidad multinivel: el caso de España (1977-2008)

Este trabajo se propone contribuir a la discusión conceptual entorno a los PANE para, elaborar una doble clasificación a partir del caso español, basada en los criterios de su presencia territorial y electoral. En conjunto, esta clasificación muestra la creciente relevancia que los PANE han jugado, desde sus inicios, en la gobernabilidad estatal y autonómica Española. Las precisiones conceptuales entorno a los PANE también han permitido mostrar un panorma de la gobernabilidad más complejo de los que hasta el momento tendían a subrayar los estudios electorales. En particular, se llama la atención sobre las peculiares características de la alianza entre PSOE y PSC, cuyas consecuencias tanto para la teoría sobre coaliciones como para la comprensión del funcionamiento del gobierno en España aún no han sido adecuadamente analizadas.

Party competition in regional elections: a framework for analysis

Whilst scholars have long recognised that processes of decentralisation create new regional arenas where distinct patterns of party competition are likely to emerge, there has been little systematic analysis of the dynamics of such competition. This working paper thus proposes a framework for analysing party competition between regional branches of state-wide parties, and autonomist parties, in regional arenas. Firstly, the different strategies political parties may adopt in response to their perceptions of voter preferences and to the strategies pursued by their competitors are identified. Secondly, different factors that impact on parties' strategic choices, and which may constrain a party's ability to select electorally optimal strategies in a given political context, are proposed.

D’Ermua a Patxi López (1997-2009): la complicitat de la premsa amb la política espanyola al País Basc

“D’Ermua a Patxi López (1997-2009): la complicitat de la premsa amb la política espanyola al País Basc” versa sobre la connivència de determinats mitjans de comunicació escrits a Madrid, principalment, amb una estratègia política d’Estat. Una estratègia instigada pels governs del Partit Popular (1996-2004) que perseguia estigmatitzar el conjunt del nacionalisme basc associant-lo al terrorisme de l’organització ETA. Es tractava d’una campanya d’intoxicació de l’opinió pública per desacreditar el govern del PNB a Vitòria i, així, fer possible l’alternança política. Tanmateix, el fracàs del tàndem PP-PSE a les eleccions basques de 2001 dóna pas al perfeccionament de l’alternança, per mitjà de l’aprovació de la Llei de Partits Polítics (2002) que possibilità la posterior il•legalització de l’esquerra abertzale, tot fent-la fora del joc parlamentari.

¿Nuevos actores, nuevas prácticas?. Los casos de reordenamiento de los bipartidismos en Argentina, Colombia y Uruguay, desde los años 60

La mayoría de las democracias latinoamericanas se caracterizaban por un esquema de competencia partidaria bipartidista. Se observó, no obstante, en los años ochenta-noventa un re-ordenamiento concomitante a toda la región de los sistemas de partidos, cuya principal consecuencia fue la deconstrucción de los bipartidismos. Esta situación nos lleva a preguntarnos si es posible identificar causas comunes que den cuenta de este fenómeno. Demostramos en este trabajo, a través del estudio de Colombia, la Argentina y Uruguay, que aquello consistió más bien en un realineamiento de los patrones de representación dentro de los sistemas de partido. Los procesos de cada uno de estos países, cuyos bipartidismos suelen considerarse como “tradicionales”, se caracterizaron por dinámicas específicas y diferenciadas no extrapolables a toda la región. Presentaremos asimismo las lógicas de realineamiento partidario y destacaremos los “eventos críticos” más propensos a la transformación política en la región.

Les "grans negociacions" a la Unió Europea: la formació de preferències, les estratègies y l’èxit a les negociacions

Projecte de recerca elaborat a partir d’una estada a la School of politics and international relations, de la University College of Dublin, United Kingdom, entre 2007 i 2009. L’ objectiu del projecte present ha estat contribuir a l’estudi de les negociacions intergovernamentals a la Unió Europea (UE). En primer lloc, s’ha estudiat les estratègies de negociació del estats membres a negociacions intergovernamentals en la UE, per la qual cosa s’ha desenvolupat una tipologia d’estratègies de negociació, diferenciant entre les més agressives (conflictives) i les menys agressives (cooperatives). La conclusió principal ha estat que els actors difereixen en la elecció de les estratègies i que és precisament el poder relatiu dels actors que explica quines estratègies adopten. En segon lloc, s’analitza la ratificació dels resultats a les negociacions intergovernamentals, concentrant-me en l’us dels referèndums. La investigació mostra que els referèndums són sovint usats pels partits polítics com un instrument utilitzat durant les campanyes electorals, posant en dubte la tesis de que l’objectiu principal dels referèndums és influenciar els poder relatiu dels estats membres en negociacions intergovernamentals. Finalment, s’ha estudiat com els actors socials influeixen aquestes negociacions en la UE. La evidencia empírica clarament mostra que la pressió que exerceixen els grups de pressió es sovint subestimada.

Can You Home Again? Desertion and Control of Hometowns in Civil Wars

What allows an armed group in a civil war to prevent desertion? This paper addresses this question with a focus on control in the rearguard. Most past studies focus on motivations for desertion. They explain desertion in terms of where soldiers stand in relation to the macro themes of the war, or in terms of an inability to provide positive incentives to overcome the collective action problem. However, since individuals decide whether and how to participate in civil wars for multiple reasons, responding to a variety of local conditions in an environment of threat and violence, a focus only on macro-level motivations is incomplete. The opportunities side of the ledger deserves more attention. I therefore turn my attention to how control by an armed group eliminates soldiers’ opportunities to desert. In particular, I consider the control that an armed group maintains over soldiers’ hometowns, treating geographic terrain as an important exogenous indicator of the ease of control. Rough terrain at home affords soldiers and their families and friends advantages in ease of hiding, the difficulty of using force, and local knowledge. Based on an original dataset of soldiers from Santander Province in the Spanish Civil War, gathered from archival sources, I find statistical evidence that the rougher the terrain in a soldier’s home municipality, the more likely he is to desert. I find complementary qualitative evidence indicating that soldiers from rough-terrain communities took active advantage of their greater opportunities for evasion. This finding has important implications for the way observers interpret different soldiers’ decisions to desert or remain fighting, for the prospect that structural factors may shape the cohesion of armed groups, and for the possibility that local knowledge may be a double-edged sword, making soldiers simultaneously good at fighting and good at deserting.

Intra-Party Democracy and middle-level elites in Spain

The gradual implementation of new, more participatory and thus, more democratic mechanisms of intra-party decision-making has been pointed out by several party politics scholars. This phenomenon has been studied as the party elite’s reactions to a widespread trend in Western countries: the party membership decline. Spain is still a deviant case in both the party membership decline trend, and with regards to the introduction of more participatory and democratic decision-making mechanisms. However, the paper point out that support for intra-party democracy is quite widespread within Spanish party middle elites (party delegates). That is why the aim of this paper is to explain which factors are underpinning the supports for intra-party democracy amongst Spanish party delegates. After conducting a multivariate analysis, the results show that ideology, the involvement in intra-party experiences and the degree of pragmatism, amongst others, are factors strongly associated with the support for intraparty democracy in Spanish party middle elites.

Political Competition in Hard Times

This paper analyzes a spatial model of political competition between two policy- motivated parties in hard times of crisis. Hard times are modeled in terms of policy- making costs carried by a newly elected party. The results predict policy divergence in equilibrium. If the ideological preferences of parties are quite diverse and extreme, there is a unique equilibrium in which the parties announce symmetric platforms and each party wins with probability one half. If one party is extreme while the other is more moderate, there is a unique equilibrium in which the parties announce asymmetric platforms. If the preferred policies of the parties are not very distinct, there are two equilibria with asymmetric platforms. An important property of equilibrium with asymmetric platforms is that a winning party necessarily announces its most preferred policy as a platform. JEL classification: D72. Keywords: Spatial model; Political competition; Two-party system; Policy-motivated parties; Hard times; Crisis.

El futur de les democràcies a Bolívia i Equador

Segons L'índex de Desenvolupament Democràtic d'Amèrica Llatina (IDD-Lat 2004) tot i que a la zona hi ha símbols democràtics com eleccions periòdiques, alternança en el poder per part dels partits polítics, divisió de poders, en alguns dels països llatinoamericans també s'hi ha trobat signes de debilitat del sistema democràtic.

Violence and Political Institutions in the Basque Country

A credible analysis or proposal to solve the problem of the treatment of violence in divided societies has to based in a good understanding of the micro-foundations of the political mobilization in these societies. Much of the engineering models seem to have been based on rather strong simplifications of the electoral behaviour of the citizens. This paper aims to contribute to the understanding of the underlying political competition in divided societies with a neo-downsian model of party competition that is based on the interpretation of Tsebelis (1991) of the consociationalism.

El biaix social de les elits polítiques catalanes. El cas dels Governs de la Generalitat (1999 ¿ 2003 ¿ 2006 ¿ 2010)

Després de 30 anys de la restauració de la Generalitat es desconeix gairebé tot del perfil social de l¿elit política Governamental catalana, aquest Treball fa una aproximació inicial al tema a partir dels últims quatre Governs de la Generalitat de Catalunya. Els seus membres presenten biaix social respecte la població d¿acord amb el model d¿aglutinació de les elits polítiques, tot i això el model de Desproporció Social Creixent només es valida respecte el gènere. El seu perfil és el d¿un home, de més edat que la mitjana, nascut a Catalunya, amb la carrera prèvia desenvolupada a Barcelona ciutat, amb una formació molt per sobre de la mitjana i de professió economista. Aquest perfil no és exactament el mateix que el dels Parlamentaris regionals espanyols, les diferències es centren l¿edat i la professió mentre que el gènere, l¿origen i el nivell de formació coincideixen. S¿observa també que els Governs d¿esquerra-centre esquerra presenten un percentatge lleugerament superior de dones que la resta, els membres vinculats amb PANE són més joves, incorporen menys dones, menys immigrants interiors, menys educadors i no presenten credencials educatives sensiblement diferents del membres vinculats a partits d¿àmbit estatal.