Propuesta Teórica de Webmining para Detección de Intrusos mediante Lógica Borrosa

Las aplicaciones técnicas basadas en Lógica Borrosa para la detección de intrusos (IDS), están demostrando ser un enfoque adecuado para solucionar muchos de los problemas de seguridad. Esta investigación propone el modelo teórico necesario para el desarrollo de un método de detección de intrusos web basado en lógica difusa, diseñado para identificar el ataque mediante reglas y ofrecer el grado del ataque mediante lógica difusa. La actividad que no cumpla con las reglas borrosas tras una parametrización de experto es considerada acceso malicioso. De esta manera, el principal propósito de la presente investigación consistirá en elaborar un modelo de Sistema Experto Borroso aplicado a la Detección de Intrusos WEB, para ello la propuesta consiste en profundizar en los dos aspectos siguientes: el diseño de un SBRB y aplicar la adaptación de estos modelos en ¿minería de datos¿ relativos a la detección de intrusos. La presenten investigación muestra las reglas para identificar tráfico malicioso en web-logs y se presenta a nivel teórico el sistema de SBRB.

Propuesta teórica de Webmining para Detección de Intrusos mediante Lógica Borrosa

El principal propósito de la presente investigación consistirá en elaborar un modelo de Sistema Experto Borroso aplicado a la Detección de Intrusos WEB, para ello la propuesta consiste en profundizar en los dos aspectos siguientes: el diseño de un SBRB y aplicar la adaptación de estos modelos en ¿minería de datos¿ relativos a la detección de intrusos. La investigación muestra las reglas para identificar tráfico malicioso en web-logs y se presenta a nivel teórico el sistema de SBRB.

Estratègies d'adaptació al canvi climàtic a la Costa Brava: una reflexió teòrica sobre la relació amb el rejoveniment de les destinacions madures

Aquesta Master Tesi té per objecte investigar la relació entre el canvi climàtic i el desenvolupament de destinacions turístiques madures. En concret, es pretén avançar en el coneixement que es té sobre: 1) com afectarà el canvi climàtic a les destinacions madures; 2) quines mesures s’estan prenent per a fer-hi front des de l’àmbit públic; i 3) en quina mesura la lluita contra el canvi climàtic pot alinear-se al costat dels processos de rejoveniment de les destinacions, de forma que ambdós es retroalimentin i generin sinèrgies positives perquè les destinacions turístiques les aprofitin per esdevenir més sostenibles i, a la vegada, es projectin cap al futur resultant més atractives. Per contrastar els avenços teòrics a nivell pràctic, s’ha decidit delimitar l’àrea geogràfica de la Costa Brava (Catalunya, Espanya) per tal de formular un estudi de cas, que consisteix en l’anàlisi de les Agendes 21 locals dels municipis de litoral. Aquesta anàlisi ha permès extreure conclusions que, si bé encara s’han de considerar a nivell prospectiu i les quals caldrà que siguin revalidades per la comunitat científica, igualment s’han de considerar valuoses per la seva aportació en les teories de gestió de destinacions turístiques i d’estratègies per fer front del canvi climàtic

Estratègies d'adaptació al canvi climàtic a la Costa Brava: una reflexió teòrica sobre la relació amb el rejoveniment de les destinacions madures

Aquesta Master Tesi té per objecte investigar la relació entre el canvi climàtic i el desenvolupament de destinacions turístiques madures. En concret, es pretén avançar en el coneixement que es té sobre: 1) com afectarà el canvi climàtic a les destinacions madures; 2) quines mesures s’estan prenent per a fer-hi front des de l’àmbit públic; i 3) en quina mesura la lluita contra el canvi climàtic pot alinear-se al costat dels processos de rejoveniment de les destinacions, de forma que ambdós es retroalimentin i generin sinèrgies positives perquè les destinacions turístiques les aprofitin per esdevenir més sostenibles i, a la vegada, es projectin cap al futur resultant més atractives. Per contrastar els avenços teòrics a nivell pràctic, s’ha decidit delimitar l’àrea geogràfica de la Costa Brava (Catalunya, Espanya) per tal de formular un estudi de cas, que consisteix en l’anàlisi de les Agendes 21 locals dels municipis de litoral. Aquesta anàlisi ha permès extreure conclusions que, si bé encara s’han de considerar a nivell prospectiu i les quals caldrà que siguin revalidades per la comunitat científica, igualment s’han de considerar valuoses per la seva aportació en les teories de gestió de destinacions turístiques i d’estratègies per fer front del canvi climàtic

Poètiques del desig. Alteritat i escriptura a l’obra de Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses

[cat] La present investigació parteix de la urgència de revisar la poesia catalana contemporània des dels paràmetres de la teoria literària que abracen la representació del desig. Partint de l’estreta vinculació entre aquest marc teòric i les noves formulacions del subjecte líric postmodern, hem proposat l’estudi de tres grans poètiques que han marcat, cada una d’elles en el seu context socioliterari, un punt d’inflexió a la poesia catalana des d’aquest quadre teòric: Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses. Per aquest motiu, l’objectiu central de la tesi és demostrar, a través de la categoria del desig, com l’alteritat eroticoamorosa és un dels centres de representació i experimentació dels límits del subjecte poètic i quins efectes té en la construcció de la identitat textual i en el que hem anomenat matèria-emoció. La tesi no pretén ser un estudi comparatiu dels tres autors, sinó que, capturant les tres trajectòries en paral•lel, situa cada poètica en un punt de no retorn respecte al desig i la seva representació. Atès això, és, metafòricament, el signe desig, en els seus tres plans, el que unifica els tres paradigmes que hem sotmès a anàlisi: Gabriel Ferrater com a referent, Maria-Mercè Marçal en qualitat de significat i Enric Casasses, portador del significant. El primer capítol va més enllà de la ruptura moderna entre escriptura i exaltació d’una subjectivitat única i monolítica, per comprendre en què consisteix la dissolució del jo líric en tant que fonament de l’enunciació del subjecte en el vers. És una proposta metodològica que, prenent com a centre l’intent de construcció d’una teoria del poema basada en l’expansió del jo cap a l’Altre, analitza algunes de les variables retòriques i ontològiques que coparticipen en la formulació teòrica de subjecte líric incomplet o fragmentat en el moment d’enunciar-se. D’aquesta manera, amb una voluntat de teixir uns ítems teòrics per on circuli el concepte de jo líric versus l’Altre (poesia de l’alteritat, “llei de l’assentiment”, “apropiació” de l’enunciat o, sobretot, matèria-emoció), l’escriptura poètica es concep com un joc de forces entre la performativitat del subjecte líric i la recerca de la seva pròpia subjectivitat. Aquesta crisi del subjecte i la impossibilitat de restituir una relació unilateral respecte a l’Altre, cobren una especial rellevància quan el motor o força que activa la relació d’alteritat és el moviment que impulsa el jo fora de les seves pròpies estructures per atènyer l’altre/a (subjecte desitjat) o absorbir-lo: el desig. La segona part del primer capítol està destinada a definir les aproximacions teòriques sobre la representació del desig —encercades en un posicionament postestructuralista conjuminat amb la crítica literària feminista—, que ens permeten assentar les coordenades interpretatives per portar a terme l’estudi de la formalització de tres subjectes lírics que cerquen en l’escriptura el seu propi esdevenir com a subjectes desitjants. Així és que al llarg del segon capítol hem interrogat les tres poètiques resseguint els espais comuns erigits en la nostra proposta de marc interpretatiu. Per fer-ho, ens hem centrat en Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, amb especial èmfasi a “Teoria dels cossos”. En el cas de Maria-Mercè Marçal, hem estudiat exhaustivament el primer poemari que inaugura l’escriptura del desig lèsbic, Terra de Mai, tot establint una contigüitat temàtica amb “Sang presa” (dins de La germana, l’estrangera). I, finalment, hem resseguit la poesia d’Enric Casasses d’una forma transversal, a partir de les obres més significatives entorn al subjecte de recerca, com ara La cosa aquella, “Alquímia d’amor” (dins de Començament dels començaments i ocasió de les ocasions), D’equivocar-se així, Calç i, sobretot, Do’m. Drama en tres actes. Primer de tot, hem definit les coordenades del subjecte desitjant en relació amb el subjecte del desig, la qual cosa ens ha exigit l’anàlisi de l’enunciació del jo líric, respectivament. La recerca de les directrius fundacionals de les subjectivitats líriques —actives des del moment en què sorgeix la demanda del desig (implícita o explícita)―, han fet palesa, progressivament, la problemàtica suficiència ontològica del subjecte que deriva, al seu torn, de l’encontre amb l’altre/a. Així hem arribat a mesurar la distància inexorable que separa el jo del tu, amb resultats ben diferents. Ferrater, que anihila sorprenentment el subjecte líric, ha estat el primer port d’una singladura que, en arribar a Marçal, ens ha permès conèixer la continuïtat del ser: el despertar del desig és l’origen de la individuació dels subjectes agents del plaer en detriment de la compleció identitària. I hem navegat, finalment, fins a Casasses, qui defensa al llarg de la seva obra una individuació com a centre ètic de l’acte amorós. En una segona part, hem estudiat la representació de l’altre/a en cada corpus poètic. En el cas de Ferrater, les dones no només activen l’alteritat eroticoamorosa concreta en cada poema, sinó que, des d’un punt de vista metapoètic, esdevenen constitutives de la subjectivitat lírica en la recerca de la identitat que té lloc al llarg de Les dones i els dies. Partint de la figura de “Teseu”, poema que emmiralla i significa el procés d’escriptura poètica, hem explorat la formalització del desig en funció de les diferents representacions de la dona en paral•lel amb les posicions enunciatives del jo líric. Al llarg d’aquest recorregut, la representació del cos del desig (la fragmentació, la carícia, la mirada, etc.) i l’espai on aquest cos s’esdevé (la cambra), han estat els dos epicentres mitjançant els quals hem conclòs que la dona es presenta com un cos resistent que guia el jo líric a negar, paradoxalment, el mateix desig. La impossibilitat de satisfer el desig es manifesta, així, amb una reformulada pèrdua dels límits del subjecte desitjant. En els versos marçalians el desig emergeix com un gran torrent que arrossega al jo líric a mesurar-se en la distància que la separa de l’altra. A partir de l’altra especular, les primeres sextines de Terra de mai obren un nou ordre del jo i del tu en el discurs amorós: l’equivalència física dels cossos amants/amats extrema la fusió tant física com amorosa que es convertirà en l’acció transformadora i afirmativa de la identitat. Amb això, Marçal desarticula la gestió fal•logocèntrica del desig i l’ubica com una categoria des de la qual emprèn la construcció d’una subjectivitat lírica femenina i lèsbica. En aquest sentit, mitjançant la presència nítida d’una exploració i reconstrucció del cos de dona albirat des del desig homoeròtic, la poeta desplega la renovació d’una simbologia eròtica que configura un cosmos corporal totalment nou: cossos d’aigua i sang. Marçal busca en els fluids corporals femenins (l’aigua, la sang menstrual, la sang del trau o, fins i tot, el vòmit), la transposició dels marges corporals als textuals, convertint el poema no en un paral•lel verbal de l’experiència del desig sinó en un paral•lel corporal. En un primer moment, la representació de l’altra és indissociable de les imatges especulars (aigua o mirall). Aquesta és la fase de continuïtat, de la compleció identitària a través de l’experiència de la jouissance, i està constituïda per tres eixos: la confusió dels límits entre el jo i la seva altra, la fusió de les dues subjectivitats i l’afirmació de la unicitat amb el verb “som”. A continuació, hem resseguit com aquest “ser u” es trenca a mesura que el jo poètic es va singularitzant. Aquest segon moment és on el desig irromp al llenguatge del plaer i es converteix en una passió altament destructiva. La dissimilació amb el tu i la nostàlgia de la “fal•laç utopia d’una fusió absoluta” bolquen el poema cap a un jo poètic mutilat, que cerca un cos absent i l’espai de plenitud d’un subjecte líric que es troba irreparablement ferit (“Sang presa”). La poesia de Casasses trava la representació de l’altre amorós en la modalitat dialògica dels versos (el parlar). El fenomen de l’enunciació poètica casassiana s’emmarca en unes estructures poemàtiques que invoquen, des de l’origen, el Tu, apel•lant, així, al problema estrictament postmodern de la unicitat del jo líric i de la identitat en el procés d’escriptura. Atès això, el poema es convertirà en un dir ofert a l’Altre com a demanda del llenguatge, motiu pel qual el desig emergeix com a motor de l’escriptura poètica. Abans d’endinsar-nos específicament a l’eclosió del Tu en tant que altre amorós, ha calgut esclarir les coordenades generals del Tu en majúscules per esbossar els trets fonamentals de la significació poètica. Així, doncs, hem analitzat com es despleguen els diferents tu en l’enunciació, ja sigui quan aquest refereix al lector o a la poesia (recursos metapoètics), quan correspon a l’amor/desig (governador del subjecte de l’escriptura) i, finalment, quan el tu condensa l’altre amorós (amor particular). En aquest darrer cas, hem proposat una possible escala de transcendència del tu respecte al jo líric: d’un tu amorós totalitzador (la lluna) fins al subjecte del desig, la dona. Paral•lelament, la representació de l’amada és indissociable del concepte d’emoció lírica creada a través de la modelització del dir del jo poètic. Per aquest fet, hem classificat la irrupció del subjecte desitjat en diferents graus de referencialitat: el “tu” present, el “tu” absent i el “tu” de destinació. En un tercer apartat, hem intentat respondre a una de les grans problemàtiques que giren entorn a les escriptures del desig: és possible la seva representació? Ferrater ens enfronta davant de l’indicible. La poètica ferrateriana se situa en un distanciament deliberat de les emocions, la qual cosa circumscriu l’expressió del desig en el marc d’allò incomunicable de l’experiència. Consegüentment, hem abordat la formalització del desig a través del concepte d’imaginació tot analitzant com el poeta aconsegueix elevar l’energia emotiva del llenguatge a partir de les relacions entre la paraula i els seus absents, i com això ens permet parlar del poema en tant que matèria-emoció. Així mateix, hem conclòs que Ferrater captura l’indicible en el text jugant amb els límits representatius del llenguatge. Per abordar les escriptures del desig marçaliana i casassiana hem recorregut als plecs de la matèria-emoció encarats a l’écart: la fractura de l’epidermis del poema causada per l’erupció de la vida corporal, pulsional i afectiva del subjecte de l’escriptura. El ritme pulsional del desig (escena d’escriptura i escena amorosa) i la veu (poiesis) es converteixen en els fonaments de la construcció d’unes subjectivitats líriques que s’inscriuen en una posició femenina, allà on el cos amb estat d’apetència cerca la continuïtat en l’escriptura. Concretament, hem resseguit la formalització de l’absència de l’altra en els versos de Marçal, la qual recorre a figuracions com l’espera, el buit, la desfeta del mirall, l’assassinat dels cossos en plenitud, entre altres imatges que activen el salt de l’eros al thanatos; així com, també, les estructures interrogatives que signifiquen la impossibilitat d’experimentar el desig del desig de l’altra. Respecte a l’obra de Casasses, el poeta troba en la forma dramàtica el mitjà idoni per experimentar les possibilitats de la representació del desig: Do’m. Mitjançant una exegesi detallada del drama, hem pogut concloure que, tal com postula Barthes, l’única construcció textual possible d’allò amorós es troba en formular el que té d’intractable, i això només es pot representar a partir de l’acció mateixa. Talment, Casasses porta a l’extrem la modalitat dialògica pròpia de la seva poesia per escenificar l’encontre amorós i la construcció in progress del subjecte desitjant a través del dir-se l’amor. Finalment, la investigació intenta oferir una resposta al voltant de la conjunció desig, subjectivitat lírica i identitat. Aquestes tres coordenades ens permeten elevar les diferents representacions del desig a l’alçada de les millors poètiques contemporànies. L’ètica i l’estètica ferrateriana es congreguen en l’espai de l’erotisme moral. Ferrater concep el vers com un mètode fenomenològic a través del qual inscriu una actitud poètica que no es pot pensar sense la formalització del subjecte desitjant. Atès això, amb Les dones i els dies s’inaugura la categoria del desig en relació amb els límits d’expressió del subjecte líric. Marçal obre les portes a l’espai literari femení i lèsbic amb una escriptura poètica creadora de nous àmbits per a l’expressió del desig. La cerca d’un nou ordre simbòlic en el llenguatge poètic està estretament vinculada amb la construcció d’una subjectivitat tant política com poètica, un dels trets principals de la qual és la reivindicació i afirmació del plaer sexual femení. D’aquesta manera, el desig a l’obra de la poeta és portador d’una actitud i praxi política que troba la seva màxima expressió en la conquesta d’una llengua abolida. Per acabar, Casasses invoca l’espai de la paraula viva per articular l’acompliment de la funció poètica. A través de la poesia recitada, ja sigui des d’un punt de vista teòric com en la seva performance escènica, construeix una nova i fundacional experiència poètica que troba el seu paral•lel amb l’experiència amorosa. En aquest nou espai de circulació de la paraula poètica hi situa una subjectivitat lírica fundada en el moviment ètic cap a l’altre encarnat en el cos, la veu i el ritme.

Estratègies d'adaptació al canvi climàtic a la Costa Brava: una reflexió teòrica sobre la relació amb el rejoveniment de les destinacions madures

Aquesta Master Tesi té per objecte investigar la relació entre el canvi climàtic i el desenvolupament de destinacions turístiques madures. En concret, es pretén avançar en el coneixement que es té sobre: 1) com afectarà el canvi climàtic a les destinacions madures; 2) quines mesures s’estan prenent per a fer-hi front des de l’àmbit públic; i 3) en quina mesura la lluita contra el canvi climàtic pot alinear-se al costat dels processos de rejoveniment de les destinacions, de forma que ambdós es retroalimentin i generin sinèrgies positives perquè les destinacions turístiques les aprofitin per esdevenir més sostenibles i, a la vegada, es projectin cap al futur resultant més atractives. Per contrastar els avenços teòrics a nivell pràctic, s’ha decidit delimitar l’àrea geogràfica de la Costa Brava (Catalunya, Espanya) per tal de formular un estudi de cas, que consisteix en l’anàlisi de les Agendes 21 locals dels municipis de litoral. Aquesta anàlisi ha permès extreure conclusions que, si bé encara s’han de considerar a nivell prospectiu i les quals caldrà que siguin revalidades per la comunitat científica, igualment s’han de considerar valuoses per la seva aportació en les teories de gestió de destinacions turístiques i d’estratègies per fer front del canvi climàtic

Anàlisi del recurs pilot "cases d'infants: nou paradigma d'atenció i tractament a la infància i l'adolescència".

El treball que es presenta a continuació és una recerca aplicada, consistent en l’anàlisi descriptiva d’una mostra d’infants i adolescents de 5 a 19 anys atesos al projecte “Cases d’Infants” des del desembre de 2010 fins al juliol de 2013. Aquesta investigació pretén donar a conèixer la nova perspectiva o paradigma d’atenció a la infància i l’adolescència a Catalunya que neix de la Llei dels Drets i les Oportunitats de la Infància i l’Adolescència (LDOIA, maig de 2010): basada en la prevenció, el model sistèmic i de complexitat, la col·laboració de la família com a element de canvi, el treball en xarxa i interprofessionalitat, la participació dels infants i adolescents, i la territorialitat, principalment. Un cop feta aquesta aproximació teòrica, s’ha concretat identificant aquesta nova perspectiva al projecte pilot “Cases d’Infants” (nascut al setembre de 2010), el qual desplega les actuacions que sorgeixen d’aquesta filosofia de treball i suport. Per a elaborar aquesta recerca s’ha emprat un disseny d’investigació no experimental descriptiu, on s’han associat i comparat variables per tal d’identificar interferències en les relacions –a través de proves estadístiques-, i proposar una certa tendència i pronòstic de les característiques del perfil atès al projecte i les interferències d’algunes variables amb el recurs final de l’infant o adolescent. Finalment, s’extreuen unes conclusions en relació a la bibliografia inicial i els resultats obtinguts en l’anàlisi de la mostra estudiada.

El mestre ignorant: la filosofia de l'educació de Joseph Jacotot

El mestre ignorant és, per definició, la condició d"impossibilitat de la pedagogia. Potser no de tota, però sí de la pedagogia, almenys tal com l"hem entès fins ara (suposant que es pugui entendre absolutament d"una altra manera sense estar parlant ja d"una altra cosa). És per això que, com a màxim, només en els seus marges hi podria tenir lloc una proposta com la que glossaré aquí. Una proposta que, bo i partint de les idees de Joseph Jacotot (1770-1840), planteja la contingència del mestre, és a dir, que a l"hora d"aprendre uns continguts fa prescindible la figura d"algú que els expliqui. En altres paraules, fa que aquells que volen aprendre alguna cosa no hagin de dependre d"un mestre que ho hagi après abans, ni del mestre que va ensenyar aquell mestre, i així successivament, trencant d"aquesta manera el cercle de la transmissió pedagògica - almenys pel que fa al procés instructiu. Tanmateix, això és només la punta de l"iceberg i més avall hi aprofundirem. Però fem ara una mirada enrere, tot just quan se li van presentar a Jacotot els seus primers deixebles belgues per estudiar francès.

El grupo autobiográfico como modelo constructivista de intervención gerontológica primaria: propuesta teórica y estudio de un caso

Desde una perspectiva constructivista (Kelly, 1955) la actividad autobiográfica se constituye como un ingrediente de desarrollo personal esencia1 en la senectud (Butler, 1963). En un grupo de sujetos voluntarios de edad avanzada (x = 68, n = 8) se empleó el método de autobiografia guiada (Birren y Hedlund, 1987) para promover la reconstrucción de su experiencia pasada. Los resultados (evaluados mediante un diseño combinado de rejilla y el análisis constructivista de textos autobiográficos propuesto por Feixas 1988) muestran que el GA produjo un cambio signifcativo y gradual en el sistema de construcción de 1os participantes, acercando significativamente la construcción de sí mismos a la de su yo-ideal y haciendo disminuir el aislamiento yo-ideal/otros. El GA parece ser un instrumento adecuado para promover la reconstrucción positiva de la experiencia en personas de edad avanzada.

Presentació. El diàleg, entre la tragèdia i la filosofia

Plató és autor d"uns Diàlegs fonamentals en la història d"allò que abans s"anomenava «la nostra» cultura, la cultura d"Occident; no hi deu haver ningú que ignori aquesta dada bàsica, elemental; i potser per això mateix pot semblar sorprenent que calgui reblar-ho. Ara bé, el fet de preguntar-se amb calma per quins motius el primer monument filosòfic que reconeixem en part, almenys com a «nostre» adopta la forma dialògica no constitueix cap platitud anacrònica, si es fa amb cura, ni mereix un encongiment d"espatlles com a tota resposta.

Filosofia i pedagogia: notes sobre una posició limítrofa

Parlar d'alguna cosa implica distanciar-se'n. El títol mateix d'un text ja fa un efecte de distanciament perquè, en assenyalar el 'tema' del discurs, marca una posició d'exterioritat respecte a allò de què hom vol tractar. Per aixo, titulant aquest treball 'Filosofia i Pedagogia' indiquem que, respecte a aquestes 'coses', no donarem res per suposat. 0, almenys, que els supòsits hauran d'ésser explicitats. Que són justament aquestes coses que es plantegen com un problema. El nostre punt de partença és, dones, una pregunta: Quan parlem de 'Pedagogia' o de 'Filosofia', de què parlem?

Apoderament juvenil: com i cap a on?

El treball que es presenta a continuació consisteix en una anàlisi teòrica sobre el concepte d'apoderament juvenil partint d'una aproximació al context actual i les relacions de poder que condicionen la construcció social de la joventut. L'anàlisi es basa en la relació del concepte d'apoderament amb els processos de transformació social així com de qüestionament de les estructures de poder existents avui. D'altra banda, es realitza una reflexió sobre l'ús del terme des de l'àmbit de les ciències socials, específicament des de les polítiques públiques de joventut