40 resultados para PATOLOGIA VETERINARIA
Resumo:
L'ototoxicitat per cisplatí es presenta fins en un 70% dels pacients i pogués estar relacionada amb els haplogrups de l'ADN mitocondrial de cada individu. Material i Mètode: es va determinar el haplogrup de 26 pacients tractats amb cisplatí i es va realitzar un seguiment audiomètric durant el tractament. Resultats: 61,5% va presentar pèrdua auditiva significativa. Haplogrups: 16 pertanyents al grup HV, 6 al UK, 3 al WIX i 1 al JT. No es va trobar relació entre la pèrdua auditiva i els haplogrups de l'ADN mitocondrial. Conclusió: L'ototoxicitat per cisplastí no guarda relació amb els haplogrups de l'ADN mitocondrial.
Resumo:
En l'actualitat hi ha controvèrsia sobre el tractament del coll negatiu en el carcinoma faringolaríngeo. En el nostre estudi hem inclòs 11 pacients afectats de carcinoma escamós faringolaríngeo N0, i després de realitzar una injecció amb Tc99m-nanocoloide hem identificat els possibles ganglis sentinella mitjançant limfogammagrafia, SPECT-CT i sonda gamma. S'han detectat de mitjana 2,0 possibles ganglis sentinella. En tres casos no s'ha detectat gangli sentinella. En un futur la realització d'aquesta tècnica, que està en fase de desenvolupament, pot evitar el sobretractament cervical.
Resumo:
L'apendicitis aguda és una de les patologies més freqüents que afecten a l’esser humà. Des del segle XVIII, la via d’abordatge per a l’apendicectomia ha estat la laparotomia, amb mínimes variacions fins a l’actualitat. En els últims anys la irrupció de la via laparoscòpica ha revolucionat totes les especialitats quirúrgiques. No obstant això, els diversos avantatges d’aquesta via d’abordatge no han estat suficients per a establir-la com la tècnica d’elecció per a la realització de la apendicectomia. És per això que plantegem un estudi que compari ambdues tècniques.
Resumo:
Del 10 al 20% de les pancreatitis agudes(PA) són greus. L’objetiu del treball és la valoració dels marcadors precoços de gravetat. Es presenta un estudi prospectiu de 130 pacients amb PA analitzant les classificacions de Ranson, Apache II, Índex de Severitat del TAC(IST), hematòcrit i PCR en les primeres 24h comparant-los amb els criteris d’Atlanta. La proporció de necrosi, d’ingrés a UCI i de mortalitat obtingudes en la sèrie estudiada en el nostre entorn són similars als de la literatura. Segons els nostres resultats l’hematòcrit en les primeres 24hores és predictor de mortalitat i l’Apache II d’ingrés a UCI.
Resumo:
La patologia litiàsica urinaria infantil afecta a un 5 –10% d’aquesta població. El tractament de la litiasi en edat infantil inclou desde tractament mínimament invasiu com la litotrípsia extracorpòria per ones de xoc (LEOX) a tractament quirúrgic (endourològic o obert). Es va realitzar un estudi retrospectiu amb un total de 82 pacients en edat pediàtrica amb patologia litiàsica tractada mitjançant litotrípsia per ones de xoc. Es van analitzar de forma descriptiva els resultats sobre aquest grup de pacients. Dels 82 pacients estudiats, el 54% van ser nens i el 46% nenes, amb una edat mitjana de 8.6 anys. Es va analitzar la resposta a litotrípsia segons tamany i grups d’edat per estrats observant que no hi havia diferències significatives respecte al número de sessions necessàries por grups d’edat però amb tendència a la significació en el grup de menor edat (de 0 a 3 anys). Tanmateix, aquest grup de pacients presentaven comparativamente litiasi de major tamany que el grup de més edat (de 16 a 20 anys). Les complicacions es van presentar en només 10 pacients (8%) considerant com a tals la presència de fragments obstructius, dolor lumbar o carrer litiàsic. Després d’analitzar els resultats es pot concloure que la litotrícia per ones de xoc constitueix un tractament eficaç pel tractament de la litiasi independentment de la seva localització, no trobant diferències per grups d’edat i aconseguint bones tases de “stone free” inclús per litiasi coraliformes en pacients en edat infantil i amb escasses complicacions.
Resumo:
Antecedents: els cossos estranys en l'especialitat d'ORL en països en desenvolupament representen un important problema de salut pública. Objectius: caracteritzar el perfil dels pacients, identificar els cossos estranys i establir relacions entre ells. Metodologia: estudi descriptiu, retrospectiu, de 4.826 pacients amb cossos estranys durant un període ampli (1983-2009). Resultats: el 52.8% dels pacients van ser de sexe masculí i el 64.9% d'edat pediàtrica. Els objectes metàl•lics (24.5%) la localització a l'oïda (40.3%) van ser els més freqüents. Conclusions: es demostren evidències d'interès en salut pública i es proposen estratègies de prevenció i de control.
Resumo:
INTRODUCCIÓ 32 casos de ligamentoplàstia LEA amb plàstia d’isquiotibials autòloga de forma ambulatòria. Es presenta de forma prospectiva els nostres resultats en quan a la correlació dolor-satisfacció. MATERIAL I MÉTODES Es va procedir a anestèsia intradural amb reforç catèter epidural mantingut 24-48h i bloqueig nervi perifèric crural amb catèter perineural estimulable. Reparació via artroscòpica. RESULTATS Per la valoració dels resultats, mantenim contacte telefònic amb el pacient a les 24h i 48h i a consulta al 7º dia. Cap cas de reingrès. DISCUSIÓ i CONCLUSIONS El procedimient de forma ambulatòria amb un correcte procés de selecció, té un lloc important. Es important la detecció precoç del dolor. El pic de dolor màxim se sitúa entre la 1a nit – 2n dia de la cirurgia. Satisfacció a la setmana de 8 punts sobre 10.
Resumo:
Treballar amb el pacient laringuectomitzat per ajudar-lo a recuperar la facultat de la parla després de la laringuectomia total i així, normalitzar i intentar salvar el gran canvi bio-psico-social que suposa aquesta intervenció quirúrgica. Analitzar i comparar els resultats de la qualitat de la veu obtinguda mitjançant els diferents mètodes de rehabilitació de la veu: fistuloplàstia (principalment) i erigmofonia; així com obtenir dades objectives de factors de rellevància important en el pacient oncològic.
Resumo:
Objectiu: Realitzar un estudi descriptiu de la implantació de la fotovaporització amb làser verd a un hospital comarcal i determinar quines son les condicions preoperatòries i intraoperatòries ideals per tal d’obtenir un resultat satisfactori. Material i mètodes: Revisió retrospectiva de 179 fotovaporitzacions prostàtiques realitzades entre gener 2007 y juny 2010 a l’Hospital de la Ribera (Alzira), analitzant l’experiència del cirurgià, edat dels pacients, volum prostàtic, PSA, IPSS, Qmax i antecedents preoperatoris, classificació ASA, paràmetres intraoperatoris com el temps quirúrgic, requeriments transfusionals, tipus de làser verd utilitzat i reconversió a RTU-p i postoperatoris on s’ha estudiat les complicacions postoperatories i de seguiment com el PSA, IPSS y Qmax i les reintervencions. Realitzem un estudi univariant i multivariant per a identificar quins paràmetres preoperatoris i intraoperatoris van a condicionar un fracàs terapèutic Resultats: En l’estudi descriptiu s’observa similars resultats en tots els paràmetres respecte a la literatura disponible En l’estudi multivariant, identifiquem la curta experiència del cirurgià i el volum prostàtic menor de 40 CC com els factors de risc independents de fracàs de la fotovaporització amb làser verd. Conclusions: la fotovaporització amb làser verd es un procediment efectiu i fàcilment reproduïble en el tractament desobstructiu del tracte urinari inferior d'origen prostàtic. Calen estudis multicèntrics, prospectius i aleatoritzats per confirmar els resultats d’aquest estudi, donat que en l’actualitat disposem de pocs articles que aporten un nivell de evidència i un nivell de recomanació elevats.
Resumo:
Quan la bufeta és exposada a la radiació durant el tractament de tumors pelvians, esdevenen una sèrie de canvis histopatològics amb manifestacions clíniques. A més de la síndrome miccional irritatiu caracteritzat per urgència, polaquiuria i disúria, l'aparició d'hematúria suposa una de més grans les complicacions que l'uròleg ha de manejar. L'àcid hialurònic endovesicals constitueix una de les opcions de tractament. Avaluem l'efectivitat del tractament i la idoneïtat de la seva pauta d'administració mitjançant un estudi descriptiu retrospectiu amb 20 pacients i un període de seguiment mínim de 12 mesos.