Figures femenines a escena: Ofèlia, Antígona i Medea

La present recerca aporta l´anàlisi de la figura femenina que es representa en l´escena teatral actual a partir de tres grans personatges clàssics: Ofèlia, Antígona i Medea. En la figura d´Ofèlia conflueix el debat sobre les dones-aigua de Katia Kavanova; l´enamorament i adulteri de Madame Bovary i la recerca d´identitat femenina de Nora, d´Ibsen. A partir d´Antígona i la seva rebel•lió, s´inscriuen artistes contemporànies com Angélica Liddell, Cindy Sherman i Marta Carrasco. El personatge de Medea, tractat a partir del mite, permet analitzar l´evolució de la feminitat cap a una nova manera d´entendre i representar la realitat en l´escena contemporània: la dona viril. Finalment, es demostra com Sarah kane conclou i aglutina les tres figures anteriors i desenvolupa la síntesi de la dona de l´Amor i la Mort.

El Théâtre de La Mie de Pain, un exemple del teatre de l’actor-creador

L’autora del treball, Élisabeth Cauchetiez, va formar part del grup Théâtre de La Mie de Pain des del setembre 1979 al febrer 1989, La intenció de la recerca és de fer de l’experiència subjectiva un objecte d’observació. Desprès de definir què és el teatre de l’actor creador, en un moment de la història del teatre on la creació col•lectiva va assolir la dimensió de fascinació. fa esment als fonaments sociològics del Théâtre de La Mie de Pain i analitza les programacions dels festivals i gires, així com la recepció que la crítica teatral va fer dels seus espectacles. Explica el procés d’elaboració dels espectacles : “Blanche-Neige au royaume de Fantochie”, “Séance-Friction”, “Seul ... Les requins ! “, “Terminus Hôpital ” i “Starjob”.

Una nueva voz : un planteamiento a la recuperación vocal para la corrección de patologías de carácter funcional en el actor, desde las técnicas de Kristin Linklater y Barbara Houseman

Existen en el medio teatral varias técnicas de entrenamiento vocal para el actor de teatro. ¿Pueden usarse siempre las mismas técnicas indiferentemente del sujeto? ¿Es posible obtener de un ejercicio vocal siempre los mismos resultados o beneficios? Al analizar las rutinas básicas utilizadas en la preparación vocal para teatro desde las patologías funcionales de la voz, es posible afirmar que no todos los sujetos están en disposición física de cumplir con determinadas exigencias particulares. Este trabajo analiza las diferentes patologías funcionales de la voz partiendo de algunos ejercicios en los entrenamientos de Linklater y Houseman enfocados desde el manejo de patologías.

Aproximació al teatre de l’oprimit a catalunya (2002-2009): el CTO Pa’tothom i anàlisi d’una peça de teatre fòrum

El Teatre de l’Oprimit (TO) d’Augusto Boal és una metodologia teatral popular que es va originar al Brasil als anys 70 i que s’utilitza per a transformar la realitat social. Aquesta recerca relata la història del TO a Catalunya des de la primera visita de Boal al 1977 fins a l’any 2009, moment àlgid del treball boalià català que coincideix amb la mort del seu creador i que s’ha entroncat amb la tradició catalana del teatre social. A continuació, el treball es centra a analitzar Amina busca feina, una peça de Teatre Fòrum, la tècnica boaliana més utilitzada a Catalunya, i que ha estat escollida per ser emblemàtica ja que és fidel als principis del TO i que s’ha dut a terme dins de l’entitat Pa’tothom, el primer centre de TO de tot l’Estat Espanyol reconegut mundialment.

Teatro Contemporáneo y Medios audiovisuales: primer acercamiento teórico

La investigación analiza las diferentes escrituras escénicas que se producen cuando el espacio escénico hace uso de los medios audiovisuales. Se centra, esencialmente, en un teatro contemporáneo que fusiona la tecnología con el tiempo-espacio performativo para generar una nueva teatralidad y/o nuevos discursos, impensables sin el vínculo directo entre los dos medios. Este contexto favorece un acercamiento a la creación teatral desde unos parámetros diferentes a la tradición escénica clásica. Un nuevo teatro que replantea la relación entre obra-espectador y obra-proceso de creación.

El teatre a les societats particulars de Barcelona durant els anys de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). El CADCI i l’Ateneu Obrer del districte II

Aquest treball és una primera aproximació al magmàtic món del teatre societari barceloní de principis de segle XX. Vol ser una radiografia, primer, en forma d’estat de la qüestió general, i després, en forma d’anàlisi de dos casos concrets, el CADCI i l’Ateneu Obrer del districte II, de tots els aspectes que engloba el fet teatral en aquests espais: des dels repertoris al funcionament de les companyies, passant per la recepció, el paper del públic o la importància del teatre com a eina política i de transmissió generacional del coneixement. Tot això en el context d’uns anys de crisi del món teatral, en general, i del teatre català, en particular.

Análisis del espectáculo "La bona persona de Sezuan"de Bertolt Brecht, bajo la dirección de Ricard Salvat.

El present treball pretén apropar al lector dels grans creadors de l’escena catalana del segle XX, potser el director que ha tingut més impacte en el treball teatral barceloní, per extensió, en la tasca escènica catalana. Es tracta de Ricard Salvat, director teatral de gran inovació escènica, dramaturg, investigador, escriptor entre altres aspectes. Concretament analitzarem les estrategies teatrals empreses por Salvat en el muntatge o posada en escena de ‘La bona persona de Sezuan, al mateix temps será objecte de estudi en aquest treball la influència innegable que Bertolt Brecht va a tenir de sobre Ricard Salvat. Ens limitarems unicament al espectacle esmentat anteriorment.

Aspectos del teatro de guerrilla en Barcelona, 1965-1973 : el teatro como vehículo de encuentro

Prenent com a referència les aportacions de diversos estudis i codificacions que han tractat sobre la performance i el teatre com a acte polític i manera d'intervenció cultural, sense perdre de vista possibles generadors d'acció com la fantasia i la memòria creadora, analitzarem una manera concreta de fer teatre que es va donar a Barcelona entre els anys 1965 i 1973: el teatre de guerrilles, més concretament, el teatre de guerrilles de Jordi Dodero. Des de el seu context context, social i teatral, i amb aquest marc teòric de referència, atenent a la forma d'organització i de relació donarem compte d'una hipotètica possibilitat del teatre practicada a Barcelona durant els últims anys del franquisme en el si d'una forta convulsió social: el teatre com a vehicle de trobada.

Escrituras performativas de autora en la escena catalana contemporánea: nuevas dramaturgias no convencionales en la primera década del siglo XXI

En la primera década del siglo XXI, en Cataluña se han desarrollado gran variedad de prácticas escénicas performáticas, que han intentado conectar con la realidad contemporánea del público, como espejo social. Cinco autoras ejemplifican el variado espectro de las nuevas dramaturgias interdisciplinares no convencionales: todas ellas parten de la experiencia personal autobiográfica para cuestionar los conceptos de identidad y representación. Dentro del sistema teatral, la política cultural ha tendido a homogeneizar los formatos teatrales y ha propiciado la progresiva privatización del sector, dejando en un ámbito perifèrico todas aquellas prácticas experimentales fuera de los cánones de producción de mentalidad empresarial

La ópera como integración de las artes : LSP 3.1

Embarcarse en la aventura de componer una ópera y llegar a materializarla con los mínimos recursos requiere de mucha imaginación e ilusión, de un trabajo constante y meditado, de un buen equipo de colaboradores, de fe ciega en que todo acabará funcionando y de lo más básico: un buen libreto. La serva padrona de Pergolesi nos demuestra cómo una historia sencilla y de recursos austeros puede llegar a ser tan tremendamente fresca, divertida y entretenida. Este intermezzo representará el punto de partida de una creación en la que la escena teatral y el discurso musical se fundirán de manera indivisible. Al fin y al cabo, la creación de una ópera supone asimilar desde buen principio que en ella convergen diferentes artes de índole muy diversa. Conseguir trabajar dentro de este marco de encuentro multidisciplinar es un privilegio que, sin duda, se debe aprovechar.

Autoria literària i gènere: el cas de Clarice Lispector

El projecte de recerca que s’ha dut a terme els darrers tres anys consisteix en una reflexió teòrica al voltant de l’autoria literària, fent especial èmfasi en les implicacions de gènere dels processos de legitimació literària i les posicions autorials que se’n deriven. Clarice Lispector en tant que nom d’autor sota el qual s’agrupa no només un corpus literari sinó tots aquells textos que construeixen un cos d’autora, constitueix l’objecte d’anàlisi a partir del qual es posa en joc la reflexió teòrica esmentada. Per a dur-lo a terme, es realitza un anàlisi de la producció autogràfica de l'autora i de tots aquells discursos que contribueixen a la construció del seu personatge: els discurso acadèmics, biogràfics i mediàtics; els materials fotogràfics i audiovisuals; les recreacions del personatge des de diversos llenguatges artístics (literari, teatral i cinematogràfic), etc.

Figures i mirades salvatges en el cinema de Werner Herzog

Aquest treball de recerca vol explorar com el concepte del salvatge europeu es plasmaen l'obra del cineasta alemany Werner Herzog. Aquesta plasmació es produeix tant anivell figuratiu i narratiu com a nivell estètic. Per una banda, en aquests films hi ha un treball del cos i de com aquest es sotmet a diverses regles socials i de representació, que el salvatge contestarà amb un rebuig de l'ordre establert, sovint concretat en la idea de fuga cap a la natura. Per altra banda, l'estètica dels films de Herzog respon al que denominem una mirada salvatge: la representació d'una societat teatral que s'enfonsa, per una banda, i l'ús de recursos formals per a reproduir una mirada primigènia sobre les imatges, per l'altra. En tots els casos, la dinàmica d'alliberament de les forces civilitzadores constitueix el fonament de la narració i l'estètica del cineasta alemany.

Subtitulació d'obres teatrals: Nora , de Henrik Ibsen

En aquest treball s’exploren les particularitats de la subtitulació teatral, a partir de l’anàlisi de les estratègies utilitzades per a la subtitulació de Nora. Paral•lelament, es destaca la importància de la dimensió semiòtica en la traducció audiovisual, mitjançant l’establiment de les diferències i semblances entre l’obra d’Ibsen i l’adaptació d’Ostermeier.

Traduir Oscar Wilde: vicissituds pràctiques i implicacions teòriques

A partir d’uns quants entrebancs en la tasca de la traducció al català de l’obra An Ideal Husband d’Oscar Wilde (anomenats 'anècdotes'), s’observen i s’analitzen determinats conceptes teòrics sobre la traducció i algunes consideracions generals sobre l’especificitat de la traducció teatral (dites 'categories'), com són els de funcionalitat, representabilitat, fluïdesa, visibilitat, equivalència, reescriptura, fidelitat, adequació, acceptabilitat o estrangerització. La consideració d’aquests valors manejats per la teoria de la traducció entra aquí en diàleg amb les vicissituds de la pràctica de la traducció dramàtica, diàleg del qual resulta una reafirmació d’alguns d’aquests valors i, per contra, l’evidència de l’escassa productivitat (almenys amb caràcter universal) d’alguns altres

El Teatro Español bajo la mirada Crítica de Emilia Pardo Bazán en 'La Vida Contemporánea'

Desde 1896 hasta 1916, Emilia Pardo Bazán colaboró periódicamente en el semanario barcelonés La ilustración artística con una sección fija titulada «La vida contemporánea». Este trabajo se centra en la crítica teatral que la autora vertía en estas crónicas. Asimismo, al final se recoge un índice temático de aquellas colaboraciones en las que trataba sobre cualquier aspecto relacionado con las artes escénica. Abstract: From 1896 to 1916, Emilia Pardo Bazán collaborated regurarly in the weekly from Barcelona La ilustración artística with a permanent column entitled «La vida contemporánea». This work focuses on the theatrical criticism that the author poured into these chronicles. Also, at the end, I give a thematic index of those collaborations in which it was about any aspect of the performing arts