Els àmbits de pràctica professional en els estudis de psicologia: present i futur

Els alumnes de Psicologia, quan inicien els seus estudis universitaris, sovint tenen una imatge parcial i esbiaixada de l’ampli ventall de possibilitats professionals de què disposa el psicòleg en l’àmbit aplicat. Seria desitjable que aquestes representacions inicials anessin modificant-se al llarg dels estudis per anar-se apropant als perfils existents en la pràctica professional.Els plans d’estudi anteriors a la reforma del Espai Europeu d’Educació Superior difícilment assolien aquest objectiu en l’àmbit de la Psicologia: una llicenciatura estructurada en àrees de coneixement, no sempre directament vinculades a perfils professionals, i poques hores de pràctica en centres aplicats, hi contribuïen clarament. Però les múltiples reformes que planteja la convergència europea a nivell d’estudis superiors, introdueixen un seguit de modificacions importants al respecte que poden resultar avantatjoses: l’increment de les hores de pràctiques tutelades en centres aplicats, tant en els estudis de Grau i com de Màster, així com la clara correspondència entre, d’una banda, els perfils professionals de la Psicologia i, per una altra, els quatre Màsters que s’ofereixen a Espanya, en són alguns exemples. El present article analitza, no només el curs de la reforma de la titulació de Psicologia en l’estat espanyol en relació als àmbits de pràctica professional, si no que també recull els que es contemplen en el marc universitari de la convergència europea, partint de la directrius de l’interessant projecte EuroPsy (European Diploma of Psychology).Finalment, es reflexiona sobre les àrees de pràctica professional envers les àrees d’especialització en Psicologia, així com de les òptimes perspectives de creixement que presenta la professió en un futur immediat

Les mestresses Baldrich a través dels capítols matrimonials (segles XVII-XIX)

L’evolució d’una família burgesa benestant al llarg d’un període s’acostuma a estudiar a través dels canvis en el patrimoni, de les estratègies matrimonials o del nivell cultural, és a dir, del conjunt de totes les decisions relacionades amb la família que tenien repercussió en els afers de la casa. Les iniciatives del propietari, els casaments dels hereus i de les cabaleres, els destins dels fadristerns, les aliances que es derivaven dels casaments o l’import dels dots i llegítimes pactades generació rere generació, impactaven en el calaix de la casa mare i afectaven l’esdevenir de tota la comunitat.1 Aquests estudis s’acostumen a centrar en els caps de família perquè en una societat dirigida pels homes, eren els que gaudien de la capacitat legal i del prestigi social per comprar i vendre, i obrir o tancar negocis. També decidien sobre l’educació i el futur dels fills i filles, podien ostentar càrrecs públics o participar en la vida cultural. Tanmateix, en el procés d’evolució dels patrimonis familiars, les dones que es van unir amb els hereus van tenir un gran protagonisme. El casament de l’hereu constituïa un afer familiar de primer ordre, ja que havia de donar resposta als interessos estratègics del conjunt de la casa. Calia considerar el nivell social i econòmic de la família de la candidata i, per tant, el dot que podia aportar i les inversions que permetria aquesta entrada de recursos, però també el lloc de procedència i els avantatges que podia comportar tenir nous contactes en altres localitats. A més, s’havia de valorar la font d’ingressos de la futura família i preveure com podia incidir la nova aliança en el desenvolupament del negoci propi. Així doncs, s’havien de d’avaluar un seguit de factors abans de prendre la decisió final. En aquest article ens proposem estudiar les raons dels diferents enllaços i la rellevància que van tenir les mullers dels successius hereus en el patrimoni Baldrich. Es tracta de les tretze mestresses corresponents a set hereus, que abracen des de la segona meitat del segle xvii fins al 1835, any de la mort de la darrera mestressa Baldrich, un període del qual es conserva, a més de documentació notarial, correspondència de la casa. La diferència entre el nombre d’homes i de dones es deu al fet que un dels hereus es va casar quatre vegades, i de la resta, quatre ho van fer dues vegades, un altre una vegada, i el darrer restà solter.

Jugar : un deure sagrat. Activitat lúdica i trascendència

Si alguna obra és de citació gairebé obligatòria quan es parla del joc, és Homo ludens, de Johan Huizinga (Huizinga, 2000). El llibre, publicat originàriament a Leiden el 1938, és la plasmació final de les reflexions dutes a terme per Huizinga des de 1903. Com fa notar el mateix autor, el seu objectiu és presentar el joc com un element omnipresent en la realitat. Tanmateix, sense compartir necessàriament la tesi del llibre (segons la qual no es pot afirmar que el joc sigui un element cultural sinó que ha d’afirmar-se que la cultura humana brolla tota ella del joc, és a dir, que la cultura mateixa ofereix el caràcter de joc i no que el joc sigui una manifestació cultural), el fet inqüestionable és que Huizinga escriu contínuament sobre les connexions entre jugar i accés a la transcendència. Aquesta correspondència serà el nostre fil conductor a fi d’establir alguns dels elements que intervenen en les complexes relacions entre autoconeixement i autotranscendència.

Comments on "On resistor-induced thermal noise in linear circuits"

Correspondència referida a l'article de R. Giannetti, publicat ibid. vol.49 p.87-88

La Divisió eclesiàstica en arxiprestats a Catalunya (1800-2005)

Arran del Concordat del 1851 els bisbats espanyols s’organitzen territorialment en arxiprestats. El mapa català d’arxiprestats presenta una complexa evolució històrica. Actualment s’observa una clara tendència envers la reducció del seu nombre (92). L’organització territorial arxiprestal reflecteix l’estructura del territori, la xarxa urbana i la percepció social de la realitat comarcal. Per això, la divisió eclesiàstica és un interessant element de comparació amb l’organització política i administrativa. El mapa de 7 vegueries (noves províncies) amb què treballa el Govern de la Generalitat de Catalunya té una estreta relació amb la divisió tradicional en bisbats. Igualment, totes les noves comarques previstes per la Generalitat tenen una clara correspondència amb algun arxiprestat. Inversament, la designació de Sant Feliu de Llobregat com a seu d’un nou bisbat (2004) no hauria estat possible si aquesta població no hagués estat designada com a cap de partit judicial el 1834.

Interrupció del creixement en la hibernació del gripau corredor (Epidelea calamita) en zones semiàrides

Les particularitats de les poblacions amfíbiques que viuen en zones semiàrides sotmeses a un alt estrès ambiental es posen de manifest mitjançant estudis d’esqueletocronologia. L’estudi pretén avaluar la correlació histològica entre les marques de creixement (lines of arrested growth [LAG]) que es visualitzen en les falanges dels dits i l’edat d’individus de gripau corredor (Epidelea calamita). Existeix una correspondència entre el nombre de LAG i el nombre d’hibernacions, de manera que, en un principi, s’entén cada una de les línies com un any de vida de l’individu. En els resultats trobats mitjançant l’anàlisi dels talls de les falanges, s’aprecien un conjunt de línies múltiples que es consideren com una hibernació interrompuda per petits creixements durant els períodes més càlids de l’hivern i en certa part també per les ocasionals precipitacions. Els resultats obtinguts suggereixen l’existència d’un patró de creixement, en les poblacions d’amfibis en zones semiàrides, diferent de qualsevol altre trobat en amfibis de zones temperades.

El medi ambient i el desenvolupament, l'economia i l'educacio. Quina economia i quina educacio?

Quan es parla d'educació, en termes econòmics i en les societats actuals, se'ns demostra la dependència que aquesta té de les formes d'organització de l'economia. Se'ns torna a recordar aquella correspondència -encara que no sempre exacta i sovint matisable- que apuntaven Bowles i Gintis entre el sistema socioeconòmic i els sistemes educatius, sobretot en els seus currículums ocults.

L'epistolari entre Gaziel i Josep M. Cruzet: un tast i una prímicia

L'article descriu sintèticament cinc dels temes principals abordats per la copiosa correspondència que, fins ara només coneguda molt parcialment, mantenen Gaziel i Josep M. Cruzet entre 1951 i 1962. Al final, transcriu un informe confidencial de Gaziel sobre el primer premi Sant Jordi de novel·la.

(Des)obediències de la reducció vocàlica en el català de Mallorca

En el català de Mallorca, el procés de reducció vocàlica de les vocals mitjanes de la sèrie anterior a e neutra en posició àtona no opera (o subaplica) en determinades circumstàncies: (a) en formes derivades productives amb una vocal àtona situada a la síl·laba esquerra o inicial del radical i alternant amb e tancada o e oberta en el radical de la forma primitiva; (b) en formes verbals amb una vocal àtona situada a la síl·laba esquerra o inicial del radical i alternant amb e tancada en una altra forma verbal del mateix paradigma flexiu; (c) en manlleus i paraules apreses amb una vocal àtona e situada, també, a la síl·laba esquerra o inicial del radical i generalment precedida d"una consonant labial. En aquest treball, argumentem que hi ha dos factors que conspiren perquè això sigui d"aquesta manera: (a) tal com ja s"ha fet notar en treballs anteriors, la voluntat d"aquestes vocals d"assemblar-se a les vocals corresponents que apareixen en mots del mateix paradigma derivatiu o flexiu, i, en el cas de la derivació, sobretot quan la relació derivativa és productiva; (b) l"estatus privilegiat de la síl·laba situada a l"esquerra o a l"inici del radical. Per donar compte del primer factor, proposem una nova interpretació dels fets emmarcada en la Teoria de la Correspondència Transderivacional i el model dels Paradigmes Òptims. Per donar compte del segon factor, que ha passat desapercebut en aproximacions anteriors a les mateixes dades, partim de la Teoria de la Fidelitat Posicional i de la Teoria del Marcatge Posicional.

La gestació de l'estil arquitectònic carmelità: les primeres disposicions dels descalços respecte a la construcció dels seus convents

Al final del segle XVI es produeix a Espanya una enorme expansió dels ordres religiosos reformats, la qual cosa tindrà com conseqüència a l'establiment en la majoria de ciutats espanyoles d'alguna d'aquestes comunitats. Un dels ordres que protagonitzen aquest fenomen d'expansió és el de carmelites descalços, que justament en aquests anys (darrer quart del segle) porta a terme les seves primeres fundacions. Aquest article analitza les directrius a partir de les quals són erigits els monestirs descalços o les primeres normatives aplicades a la tipologia dels seus convents i de les esglésies.