Francesc Renart i Arús (1783-1853) i els orígens del teatre català vuitcentista

Estudi sobre l'obra dramàtica de Francesc Renart, inventari i inicis del sainet costumista català del Vuit-cents.

Vicenç Albertí i la reescriptura del teatre popular espanyol de l’últim terç del segle XVIII. A propòsit d’El criat de les obligacions i altres obres

Aquesta comunicació s’emmarca en la realització del projecte «La literatura catalana en el ochocientos: liberalismo, renaixença(ces), modernidad» (MCI, FFI2008-01548/FILO).

De l'herència barroca al quadre de costum: les primeres passes del teatre vuitcentista (1770-1845)

Estudi sobre el pas del teatre català de l'escena informal a la formal o comercial, amb indicació de títols i primers actors coneguts de l'escena valenciana.

Formes de teatre breu al País Valencià en el segle XVIII

Estudi i anàlisi de la supervivència del teatre autòcton, dels seus espais informals, autors i títols, durant el segle XVIII i inicis del XIX.

La fortuna de Ramón de la Cruz en el teatre català vuitcentista: els inicis de Josep Robrenyo

Estudia la influència dels sainetes de Ramón de la Cruz en l'escena de Barcelona, i l'esperó que aquest model va suposar per a superar el vell esquema de l'entremés i donar pas al sainet costumista català. S'exemplifica aquest canvi amb "El sarao de la Patacada", de Josep Robrenyo, que pren com a model un títol del saineter madrileny.

De fosses i fantasmes. Memòria, trauma i identitat en l’escena catalana actual

La investigació s’ha elaborat en el marc del projecte emergent “Història i poètiques de la memòria: La violència política en la representació del franquisme (1977-2007)”, (Universitat d’Alacant, GRE13-29).

La Legenda aurea com a font del teatre hagiogràfic català de tècnica medieval: un tast comparatiu

En aquest treball ens proposem estudiar la influència de la Legenda aurea de Jacobus de Voragine en el teatre hagiogràfic català de tècnica medieval, en concret en tres de les consuetes del ms. 1139 de la BNC: la de sant Jordi, dedicada a l’episodi de la donzella i el drac; la de la conversió de sant Cristòfol i la de sant Mateu. Comptem amb algunes aproximacions anteriors, com és el cas de les consideracions que féu Josep Romeu en la seua edició de les peces hagiogràfiques d’aquest manuscrit (1957). En aquest sentit, aprofitem les seues indicacions com a punt de partida per a oferir una anàlisi més detallada de la manera en què els drames hagiogràfics adapten algunes de les vides contingudes en l’obra de Voragine. Per no allargar-nos excessivament, ens centrem en aquestes tres consuetes, ja que poden ser prou representatives dels diferents tipus d’adaptació teatral de la Legenda aurea.