33 resultados para protuberance
Resumo:
Conselho Nacional de Desenvolvimento Científico e Tecnológico (CNPq)
Resumo:
PURPOSE: The ability to predict and understand which biomechanical properties of the cornea are responsible for the stability or progression of keratoconus may be an important clinical and surgical tool for the eye-care professional. We have developed a finite element model of the cornea, that tries to predicts keratoconus-like behavior and its evolution based on material properties of the corneal tissue. METHODS: Corneal material properties were modeled using bibliographic data and corneal topography was based on literature values from a schematic eye model. Commercial software was used to simulate mechanical and surface properties when the cornea was subject to different local parameters, such as elasticity. RESULTS: The simulation has shown that, depending on the corneal initial surface shape, changes in local material properties and also different intraocular pressures values induce a localized protuberance and increase in curvature when compared to the remaining portion of the cornea. CONCLUSIONS: This technique provides a quantitative and accurate approach to the problem of understanding the biomechanical nature of keratoconus. The implemented model has shown that changes in local material properties of the cornea and intraocular pressure are intrinsically related to keratoconus pathology and its shape/curvature.
Resumo:
Linepithema humile Mayr is an ant species originally native to South America that has been spread accidently throughout the globe through international trade. It is a serious urban and crop pest. Despite its economic importance, little is known about the larvae of this species apart from a brief description based on a few specimens. The present investigation is aimed at describing every immature stage of L. humile. Three larval instars were determined through the frequency distribution of the maximum width of head capsules from a sample of 525 larvae. The morphological descriptions were based on 150 eggs, 70 larvae, and 90 pupae examined by light and scanning electron microscopy. Some morphological characteristics reported to be typical of Linepithema Mayr larvae were confirmed - dolichoderoid body shape, presence of dorsal protuberance, sparse simple body hairs, presence of nine pairs of spiracles and dolichoderoid mandibles. We concluded that an earlier published description was based on queen larvae, and that the protuberance is only present in worker larvae. The information provided in this study may aid ant systematics and phylogenetics, as well provide a better understanding of the biology of this species.
Resumo:
Linepithema micans Forel is a poorly studied species that is now considered a pest in vineyards in South Brazil. Larval characters have been used in a few phylogenetic studies, and their importance greatly depends in the amount of available information on different species. This study presents a complete panorama on the external morphology of the immatures of L. micans based on observations by light and scanning electron microscopy. The number of larval instars was estimated as three based on the frequency distribution of head widths of 965 larvae. Larvae of L. micans were similar to other Linepithema Mayr in the general format of body and mandibles, presenting a dorsal abdominal protuberance, nine pairs of spiracle, and unbranched hairs. On the other hand, L. micans was unique for having shorter hairs, predominantly denticulate, intraspecific variation in the number of antennal sensilla and in the types of sensilla on the labial palps were reported. Microsc. Res. Tech. 74:337-342, 2011. (C) 2010 Wiley-Liss, Inc.
Resumo:
We investigated the genetic mating system of a socially monogamous passerine bird, the Capricorn silvereye Zosterops lateralis chlorocephalus, on an island of the Great Barrier Reef. There were no cases of extrapair paternity (EPP) among 122 offspring from 53 broods detectable by minisatellite or microsatellite DNA fingerprinting. Behavioral observations of paired birds showed that this was not a consequence of efficacious paternity guards and that females did not engage in extrapair copulation (EPC). Frequency of intrapair copulations was also low, with only 14 cases observed during 199 hours of observations of the 11 focal pairs in the fertile periods of females, and this was consistent with anatomical features of the cloacal protuberance in males. In this population, young birds form life-time pair bonds soon after gaining independence but females are obviously not attempting EPC possibly to redress this early mate choice. This is despite the fact that they breed in high density with a synchronous start and asynchronous spread of laying in a protracted season and males do not positively exhibit mate guarding behavior when females are fertile. Our results support high fidelity of socially monogamous birds on islands and are consistent with the hypothesis that sexual selection is reduced where genetic variation in fitness is limited.
Resumo:
Since von Hibler gas grangrene has been considered a local infection with systemic symptoms. When we consider some of the symptoms of gas gangrene, those of the central nervous system are in evidence beeing similar to those observed in tetanus and botulism. It is likely therefore that gas gangrene intoxication and the disease caused by it are of neurotoxic nature. With Almeida Cardoso and Araujo Costa we were able to demonstrate lesions in the central nervous system of animals wich had been intoxicated during a short period of time as well in those with intoxication of longer duration. In acute intoxication, after intracreneal inoculation, severe alterations were seen within 20 to 30 minutes in the cells of the spinal cord, specially in motor cells and also in some cells of the posterior cord and spinal bulb. The changes consisted in chromatolysis and picnosis and were more marked in animals intoxicated with Clostridium histolyticum and Cl. perfringens toxines. Myelin sheet was unchanged. in delayed intoxication with greater and repeated dosis lesions of the central nervous system (brain, protuberance, medula ablongate and medula spinal) were observed. They consisted in hyperemia, perivascular hemorrages in white and grey substances, oedema, accumulation of glia cells with enlarged and hyperchromatic nuclei, fragmentation of the myelin sheet and balooning degeneration of the described by Spielmeyer. Such changes were found in the swollen and hemorragic zones and were generally similar to those found in the acute type of Spielmeyer 9acute swelling and liquefation). Other changes found sometimes were agglutination of Nissl's bodies, sinous appearence of the dendritic endings, shruncken cells of Spielmeyer and neuronophagy around "ghost" cells. In short the changes...
Resumo:
Resection of midline skull base lesions involve approaches needing extensive neurovascular manipulation. Transnasal endoscopic approach (TEA) is minimally invasive and ideal for certain selected lesions of the anterior skull base. A thorough knowledge of endonasal endoscopic anatomy is essential to be well versed with its surgical applications and this is possible only by dedicated cadaveric dissections. The goal in this study was to understand endoscopic anatomy of the orbital apex, petrous apex and the pterygopalatine fossa. Six cadaveric heads (3 injected and 3 non injected) and 12 sides, were dissected using a TEA outlining systematically, the steps of surgical dissection and the landmarks encountered. Dissection done by the "2 nostril, 4 hands" technique, allows better transnasal instrumentation with two surgeons working in unison with each other. The main surgical landmarks for the orbital apex are the carotid artery protuberance in the lateral sphenoid wall, optic nerve canal, lateral optico-carotid recess, optic strut and the V2 nerve. Orbital apex includes structures passing through the superior and inferior orbital fissure and the optic nerve canal. Vidian nerve canal and the V2 are important landmarks for the petrous apex. Identification of the sphenopalatine artery, V2 and foramen rotundum are important during dissection of the pterygopalatine fossa. In conclusion, the major potential advantage of TEA to the skull base is that it provides a direct anatomical route to the lesion without traversing any major neurovascular structures, as against the open transcranial approaches which involve more neurovascular manipulation and brain retraction. Obviously, these approaches require close cooperation and collaboration between otorhinolaryngologists and neurosurgeons.
Resumo:
Mature leaves of Paepalanthus superbus exhibit intercellular protuberances between the inner periclinal walls of the epidermal and the parenchyma cells surface, as well as on the surface of the parenchyma mesophyll cells. These structures are mostly prominent around the parenchyma cells, forming a gel capsule-like structure. Histochemical tests with ruthenium red indicate the pectic nature of the intercellular deposits, with scattered lipidic inclusions as revealed by sudan IV and sudan black B. Ultrastructural analyses show a fibrillar matrix with scattered fimbriate and tubular structures, and a distinct margin delimited by a dense membrane-like structure. Our results suggest that the protuberances are derived from secretory activity, and are formed after the development of the intercellular spaces. For P. superbus this structure may represent an important cell wall specialisation, related with the adhesion and transport mechanisms between cells.
Resumo:
La fertilisation chez les plantes dépend de la livraison des cellules spermatiques contenues dans le pollen à l’ovule. Au contact du stigmate, le grain de pollen s’hydrate et forme une protubérance, le tube pollinique, chargé de livrer les noyaux spermatiques à l’ovule. Le tube pollinique est une cellule à croissance rapide, anisotrope et non autotrophe; ainsi tout au long de sa croissance à travers l’apoplaste du tissu pistillaire, le tube pollinique puise ses sources de carbohydrates et de minéraux du pistil. Ces éléments servent à la synthèse des constituants de la paroi qui seront acheminés par des vésicules de sécrétion jusqu’à l’apex du tube. Ce dernier doit aussi résister à des pressions mécaniques pour maintenir sa forme cylindrique et doit répondre à différents signaux directionnels pour pouvoir atteindre l’ovule. Mon projet de doctorat était de comprendre le rôle du cytosquelette dans la croissance anisotrope du tube pollinique et d’identifier les éléments responsables de sa croissance et de son guidage. Le cytosquelette du tube pollinique est composé des microfilaments d’actine et des microtubules. Pour assurer une bonne croissance des tubes polliniques in vitro, les carbohydrates et les éléments de croissance doivent être ajoutés au milieu à des concentrations bien spécifiques. J’ai donc optimisé les conditions de croissance du pollen d’Arabidopsis thaliana et de Camellia japonica qui ont été utilisés avec le pollen de Lilium longiflorum comme modèles pour mes expériences. J’ai développé une méthode rapide et efficace de fixation et de marquage du tube pollinique basée sur la technologie des microondes. J’ai aussi utilisé des outils pharmacologiques, mécaniques et moléculaires couplés à différentes techniques de microscopie pour comprendre le rôle du cytosquelette d’actine lors de la croissance et le tropisme du tube pollinique. J’ai trouvé que le cytosquelette d’actine et plus précisément l’anneau d’actine localisé dans la partie sub-apicale du tube est fortement impliqué dans la croissance et le maintien de l’architecture du tube à travers le contrôle de la livraison des vésicules de sécrétion. J’ai construit une chambre galvanotropique qui peut être montée sur un microscope inversé et qui sert à envoyer des signaux tropistiques bien précis à des tubes polliniques en croissance. J’ai trouvé que les filaments d’actine sont impliqués dans la capacité du tube pollinique à changer de direction. Ce comportement tropistique dépend de la concentration du calcium dans le milieu de croissance et du flux de calcium à travers des canaux calciques. Le gradient de calcium établi dans le tube pollinique affecte l’activité de certaines protéines qui se lient à l’actine et dont le rôle est la réorganisation des filaments d’actine. Parmi ces protéines, il y a celles de dépolymérisation de l’actine (ADF) dont deux spécifiquement exprimées dans le gamétophyte mâle d’Arabidopsis (ADF7 et ADF10). Par marquage avec des proteins fluorescents, j’ai trouvé que l’ADF7 et l’ADF10 ont des expressions différentielles pendant la microsporogenèse et la germination et croissance du tube pollinique et qu’elles partagent entre elles des rôles importants durant ces différents stades.
Resumo:
L’une des particularités fondamentales caractérisant les cellules végétales des cellules animales est la présence de la paroi cellulaire entourant le protoplaste. La paroi cellulaire joue un rôle primordial dans (1) la protection du protoplaste, (2) est impliquée dans les mécanismes de filtration et (3) est le lieu de maintes réactions biochimiques nécessaires à la régulation du métabolisme et des propriétés mécaniques de la cellule. Les propriétés locales d’élasticité, d’extensibilité, de plasticité et de dureté des composants pariétaux déterminent la géométrie et la forme des cellules lors des processus de différentiation et de morphogenèse. Le but de ma thèse est de comprendre les rôles que jouent les différents composants pariétaux dans le modelage de la géométrie et le contrôle de la croissance des cellules végétales. Pour atteindre cet objectif, le modèle cellulaire sur lequel je me suis basé est le tube pollinique ou gamétophyte mâle. Le tube pollinique est une protubérance cellulaire qui se forme à partir du grain de pollen à la suite de son contact avec le stigmate. Sa fonction est la livraison des cellules spermatiques à l’ovaire pour effectuer la double fécondation. Le tube pollinique est une cellule à croissance apicale, caractérisée par la simple composition de sa paroi et par sa vitesse de croissance qui est la plus rapide du règne végétal. Ces propriétés uniques font du tube pollinique le modèle idéal pour l’étude des effets à courts termes du stress sur la croissance et le métabolisme cellulaire ainsi que sur les propriétés mécaniques de la paroi. La paroi du tube pollinique est composée de trois composantes polysaccharidiques : pectines, cellulose et callose et d’une multitude de protéines. Pour comprendre les effets que jouent ces différents composants dans la régulation de la croissance du tube pollinique, j’ai étudié les effets de mutations, de traitements enzymatiques, de l’hyper-gravité et de la gravité omni-directionnelle sur la paroi du tube pollinique. En utilisant des méthodes de modélisation mathématiques combinées à de la biologie moléculaire et de la microscopie à fluorescence et électronique à haute résolution, j’ai montré que (1) la régulation de la chimie des pectines est primordiale pour le contrôle du taux de croissance et de la forme du tube et que (2) la cellulose détermine le diamètre du tube pollinique en partie sub-apicale. De plus, j’ai examiné le rôle d’un groupe d’enzymes digestives de pectines exprimées durant le développement du tube pollinique : les pectate lyases. J’ai montré que ces enzymes sont requises lors de l’initiation de la germination du pollen. J’ai notamment directement prouvé que les pectate lyases sont sécrétées par le tube pollinique dans le but de faciliter sa pénétration au travers du style.
Resumo:
El present treball analitza la morfologia espermàtica de l'ejaculat de Sus domesticus, la histologia del conducte epididimari i la qualitat de l'esperma epididimari. El material d'estudi prové de mascles reproductors porcins de les races Landrace i Pietrain, sans i sexualment madurs. La metodologia emprada es basa en l'examen al microscopi òptic (camp dar, contrast de fases i contrast interferencial) i al microscopi electrònic (de rastreig i de transmissió). Per a l'anàlisi estadística de les dades s'ha utilitzat el test de la X2 de Pearson (p<0,01). L'estudi de la morfologia espermàtica de l'ejaculat permet distingir diversos tipus de gàmetes que s'han classificat en tres grups: espermatozoides madurs, espermatozoides immadurs i espermatozoides aberrants, així com algunes cèI.lules somàtiques. L'espermatozoide madur de Sus domesticus és un gàmeta típic de mamífer (format per tres parts: cap, peça de connexió i cua) en que destaquen: la forma oval i plana del cap, el desenvolupament d'una protuberància acrosòmica apical en una de les cares del cap i la presencia dels cossos laminars en la peça de connexió. L'espermatozoide immadur es caracteritza per la presencia de la gota citoplasmàtica, el major desenvolupament de la protuberància acrosòmica apical i per la flexibilitat del cap. Els espermatozoides aberrants es descriuen i classifiquen segons la morfologia externa i la morfologia interna, distingint-se una amplia gama de malformacions que afecten les diverses parts de l'espermatozoide. Les cèl·lules somàtiques presents en l'ejaculat ofereixen les característiques pròpies d'un macròfag i se les ha observat englobant espermatozoides immadurs. L'estudi de l'estructura i la ultraestructura de les tres regions anatòmiques de l'epidídim (caput, corpus i cauda) revela que: a) l'epiteli epididimari és pseudoestratificat amb esterocilis, b) cada regió epididimària presenta uns valors característics en relació al diàmetre intern del conducte, a l'alçada de l'epiteli, a la longitud dels esterocilis i al nombre de cèl·lules somàtiques luminals, i c) l'epiteli epididimari esta format per cinc tipus cel·lulars: les cèl·lules principals, les cèl·lules basals, les cèl·lules dares, les cèl·lules estretes i les cèl·lules basòfiles. Dels resultats obtinguts es pot deduir que: a) aquests cinc tipus cel·lulars es distribueixen al llarg del conducte epididimari de forma no homogènia, b) les cèl·lules basals, les cèl·lules principals, les cèI.Iules dares i les cèl·lules estretes són diversos estadis del desenvolupament d'un mateix tipus cel·lular especialitzat en la secreció i reabsorció cel·lular, i c) les cèl·lules basòfiles són les precursores de les cèl·lules somàtiques luminals. La qualitat de l'esperma procedent de les tres regions de l'epidídim ha estat analitzada a partir dels següents paràmetres espermàtics: vitalitat, resistència osmòtica dels acrosomes, estabilitat cefàlica, morfologia, malformacions i aglutinació. La vitalitat espermàtica disminueix progressivament al llarg del conducte epididimari. La resistència osmòtica dels acrosomes s'assoleix en la regió corporal de l'epidídim. L'estabilitat cefàlica dels espermatozoides és més elevada en les dues primeres regions de l'epidídim que en la regió caudal. Cada regió de l'epidídim es caracteritza per una morfologia espermàtica específica: a) el caput es caracteritza per l'elevat percentatge d'espermatozoides immadurs amb gota citoplasmàtica proximal, b) el corpus es caracteritza per l'elevat percentatge d'espermatozoides immadurs amb gota citoplasmàtica distal, i c) el cauda es caracteritza per l'elevat percentatge d'espermatozoides madurs. S'han estudiat les següents malformacions d'origen epididimari: espermatozoides de cua doblegada per l'anell de Jensen (origen en el cauda), espermatozoides de cua enrotllada i espermatozoides de cues fusionades (origen en el corpus). Els espermatozoides perden la capacitat de doblegar la cua per la peça intermèdia a mesura que avancen pel conducte epididimari. L'aglutinació espermàtica tendeix a augmentar progressivament al llarg del conducte epididimari, si bé, no s'han observat variacions significatives en els diversos tipus d'aglutinació. La maduració epididimaria dels espermatozoides de Sus domesticus és un procés lent i complex, i la qualitat de l'ejaculat depèn de que aquesta maduració hagi estat completa. La presencia en l'esperma ejaculat de formes gamètiques pròpies de l'esperma epididimari és un signe d'una incompleta maduració dels espermatozoides; i, pot considerar-se com un paràmetre indicador d'estrés del mascle reproductor, tant més quant més s'assembli a la morfologia espermàtica de la regió cefàlica de l'epidídim.
Resumo:
The Collared Crescentchest (Melanopareia torquata) is endemic to the Cerrado Biome, and distributed mainly in Brazil, but extending to Bolivia and Paraguay. Although considered of least concern globally, it is threatened in the state of Sao Paulo in south-eastern Brazil. In this study we examined the morphology and some aspects of behaviour of the Collared Crescentchest. Birds were captured with mist-nets using playback in September-December 2006 and October-November 2007. For each captured bird, we took a range of morphological measurements, looked for brood-patches and moult, and took a blood sample for genetic determination of sex. Of the 35 individuals captured, only five were female, probably as a result of behavioural differences between sexes, with males apparently responding more readily to the playback. Furthermore, birds with white dorsal patches exhibited more aggression or risk taking behaviour than birds without patches. However, there was no sexual dimorphism in any of the morphological or colour traits measured ( although the female sample was small). Brood-patches were present mainly in October and November, but we did not detect any cloacal protuberance. Among the four species that comprise the family Melanopareiidae, this is the first record of brood-patches in males.
Resumo:
In this study we investigated the light distribution under femtosecond laser illumination and its correlation with the collected diffuse scattering at the surface of ex-vivo rat skin and liver. The reduced scattering coefficients mu`s for liver and skin due to different scatterers have been determined with Mie-scattering theory for each wavelength (800, 630, and 490 nm). Absorption coefficients mu(a) were determined by diffusion approximation equation in correlation with measured diffused reflectance experimentally for each wavelength (800, 630, and 490 nm). The total attenuation coefficient for each wavelength and type of tissue were determined by linearly fitting the log based normalized intensity. Both tissues are strongly scattering thick tissues. Our results may be relevant when considering the use of femtosecond laser illumination as an optical diagnostic tool. [GRAPHICS] A typical sample of skin exposed to 630 nm laser light (C) 2010 by Astro Ltd. Published exclusively by WILEY-VCH Verlag GmbH & Co. KGaA
Resumo:
JUSTIFICATIVA E OBJETIVOS: A injeção de grandes volumes de anestésico local no espaço subaracnóideo, após punção dural acidental, é complicação da anestesia peridural. O objetivo desta pesquisa foi investigar as possíveis alterações clínicas e histológicas desencadeadas por grandes volumes de lidocaína a 2% e ropivacaína a 1%, simulando injeção subaracnóidea acidental, em cães. MÉTODO: Vinte e um cães foram distribuídos aleatoriamente em 3 grupos, que receberam por via subaracnóidea: G1 - cloreto de sódio a 0,9%; G2 - lidocaína a 2% e G3 - ropivacaína a 1%. A punção subaracnóidea foi realizada no espaço intervertebral L6-L7. O volume de anestésico local administrado foi de 1 ml para cada 10 cm de distância entre a protuberância occipital e o espaço lombossacral (5 - 6,6 ml). Após 72 horas de observação clínica os animais foram sacrificados e foi removida a porção lombossacral da medula para exame histológico, por microscopia óptica. RESULTADOS: Nenhum animal do G1 apresentou alterações clínicas ou histológicas da medula espinhal. Foram observados dois casos de necrose do tecido nervoso em G2, porém mudanças clínicas, em somente um desses cães e em outros dois animais que não apresentaram alterações histológicas. Foi encontrada necrose focal do tecido nervoso medular em um animal de G3. Todos os animais de G3 permaneceram clinicamente normais. CONCLUSÕES: Conclui-se que grandes volumes de lidocaína a 2% determinaram alterações clínicas e histológicas mais intensas que os de ropivacaína a 1%.
Resumo:
Folhas adultas de Paepalanthus superbus mostram protuberâncias intercelulares, entre a parede periclinal interna das células epidérmicas e superfície de células parenquimáticas; depósitos semelhantes ocorrem na superfície das células parenquimáticas do mesofilo. Estas protuberâncias são mais proeminentes ao redor de células parenquimáticas, formando uma estrutura que lembra uma cápsula gelatinosa. Testes histoquímicos com vermelho de rutênio evidenciam sua natureza péctica, com inclusões lipídicas dispersas, detectadas por sudan IV e sudan black B. Ultra-estruturalmente as protuberâncias mostram matriz fibrilar permeada por estruturas fimbriadas e tubulares, com margem distinta formada por estrutura membranosa. Nossos resultados sugerem que estas protuberâncias são derivadas de atividade secretora, sendo formadas após o desenvolvimento dos espaços intercelulares. em P. superbus esta estrutura pode representar uma especialização da parede celular, relacionada com adesão e mecanismos de transporte entre células.