Figures femenines a escena: Ofèlia, Antígona i Medea

La present recerca aporta l´anàlisi de la figura femenina que es representa en l´escena teatral actual a partir de tres grans personatges clàssics: Ofèlia, Antígona i Medea. En la figura d´Ofèlia conflueix el debat sobre les dones-aigua de Katia Kavanova; l´enamorament i adulteri de Madame Bovary i la recerca d´identitat femenina de Nora, d´Ibsen. A partir d´Antígona i la seva rebel•lió, s´inscriuen artistes contemporànies com Angélica Liddell, Cindy Sherman i Marta Carrasco. El personatge de Medea, tractat a partir del mite, permet analitzar l´evolució de la feminitat cap a una nova manera d´entendre i representar la realitat en l´escena contemporània: la dona viril. Finalment, es demostra com Sarah kane conclou i aglutina les tres figures anteriors i desenvolupa la síntesi de la dona de l´Amor i la Mort.

Tintín: El reporter del segle XX

Treball de recerca realitzat per un alumne d'ensenyament secundari i guardonat amb un Premi CIRIT per fomentar l'esperit científic del Jovent l'any 2009. L’objectiu d’aquest treball és veure de quina manera les historietes de Tintín reflecteixen l’època en què van ser elaborades i establir una relació entre la història i el còmic. La metodologia que s’ha emprat ha estat centrada principalment en dues tasques paral•leles i complementàries. D’una banda, l’estudi de la història del segle XX a partir de l’obra d’Eric Hobsbawm del mateix nom i d’altres fonts bibliogràfiques per tal d’adquirir una idea general sobre l’anterior segle. D’altra banda, l’anàlisi d’uns determinats aspectes dels còmics de Tintín. Aquests són: l’època en què va ser elaborat, una síntesi de l’argument, el recorregut geogràfic que fa Tintín, els conflictes i esdeveniments històrics - paral•lels a la realitat del moment- que hi apareixen, les problemàtiques contemporànies, i un comentari entorn de la documentació i les fonts d’inspiració usades per Hergé. Aquesta anàlisi es va dur a terme a partir d’una selecció de sis còmics del mateix període. En conclusió, veiem que realment existeix una relació entre els esdeveniments dels còmics i l’època en què van ser elaborats. Això ens permet també apropar-nos-hi i conèixer l’autor, Hergé, de qui podem dir que es basa en la realitat que l’envolta i en els esdeveniments del seu moment per elaborar els còmics.

Edward Cullen: el nuevo concepto de vampiro

El vampiro, como esa parte de sombra del inconsciente, evoluciona de diablo a ángel como se manifiesta en Crepúsculo de Stephenie Meyer. Para analizar este proceso, se traza el paso del vampiro moderno al post-moderno a través de tres figuras básicas: Drácula, Lestat y Edward Cullen, con la ayuda de los conceptos de Jung de sombra y héroe, y la teoría del cerebro triuno de McLean. Sangre, alma y sexo se desarrollan con este nuevo concepto de vampiro que comienza a revelar su reflejo para dejar de ser la sombra que fue exponiendo su evolución hacia la figura del héroe.

Steven Spielberg descubre Tintín con El secreto del unicornio

El secreto del Unicornio es la décima novela gráfica de la serie Las aventuras de Tintín,3 del autor belga Georges Prosper Remi, más conocido por su seudónimo Hergé. El relato que ahora presentamos5 es la primera parte del que le sigue, El tesoro de Rackham el Rojo, y cinematográficamente corresponderá a una futura segunda parte del filme. Tintín, joven reportero belga, se mete a menudo en problemas por defender causas justas.

Red Riding Hood: Caperucita Roja, de Perrault a Catherine Hardwicke

El cuento de Caperucita Roja1 ha sobrevivido a través de los años gracias a su rico simbolismo por las imágenes de gran alcance que contiene. La joven niña con la capa roja que se encuentra con un lobo disfrazado de abuela es algo que golpea profundamente al receptor. El tema se ha estudiado desde numerosos puntos de vista; destaca el psicoanalista Bruno Bettelheim,2 que señala la caperuza que lleva la protagonista como símbolo de su entrada en la pubertad, asociando el color rojo con el ciclo menstrual. No todos los críticos están de acuerdo con este aspecto, aunque bastantes autores relacionan el cuento con el despertar de la sexualidad,la adolescencia y todo lo que conlleva. Perrault tampoco descuida tener en cuenta su advertencia de los riesgos en la etapa, sobre todo para las niñas románticas, en la moraleja final del relato.

Moltes felicitats, Ot, el bruixot! : 40 anys de vida del personatge

L'Ot, el bruixot, aquest personatge dropo, enginyós, a vegades infantil i innocent, fa 40 anys que, més o menys quinzenalment, ens acompanya des de les pàgines de Cavall Fort. En aquesta memòria s'intenta constatar si en aquest temps el personatge ha evolucionat, quins són els valors que transmet, quins els seus acompanyants fidels i, en definitiva, l'objectiu i la proposta de l'autor.

La ciència ficció : un pont entre les ciències i les Humanidades

La hipòtesi vol contestar la pregunta següent: pot la ciència-ficció ajudar a construir un nexe d'unió afavorint una lectura ètica de la ciència i la tecnologia? Esbrinant els motius dels distanciament entre ciències i Humanidades, veient en particular com és tractada l'ètica en la literatura de ciència-ficció i cercant punts de connexió entre ambdós mons.

Estudi de l'argot català a la sèrie Plats bruts : l'argot a les sèries de ficció de producció pròpia de TV3

L'interès del present projecte rau en la identificació de formes pròpies de l'argot català difoses a través de les sèries de ficció de producció pròpia de la cadena de televisió autonòmica catalana. Així, en aquest treball pretenem respondre bàsicament dues qüestions: d'una banda, si les sèries de ficció de producció pròpia de TV3, i en aquest cas Plats bruts, contribueixen a difondre l'argot català; i de l'altra, si l'existència d'un argot pròpiament català (és a dir, creat a partir de recursos de la llengua catalana) és mostra de la bona salut de la llengua.

Verí sense antídot per al Sòcrates històric i la tragèdia barroca al Verí del teatre de Rodolf Sirera. (Una dosi extrema de sadisme per aturar els excessos de la ficció teatral).

Socrates' serene attitude before his death -although this is questioned-, as described by Xenophon in his Apologia Socratis becomes for the playwright Rodolf Sirera a useful reference in an effort to reflect boldly on the limits of theatrical fiction in another clear example of the Classical Tradition, including that derived from Baroque Tragedy. However, in this case, it is judged severely to make us more conscious of the risk of turning life into a mere theatrical performance and human beings into actors and actresses in a play they did not write.

Realitat de ficció: una recerca en la impressió digital sobre suports rígids

Dins del projecte de recerca I+D Impressió expandida: repercussions dels mitjans digitals en el context de l’art imprès, amb codi: HUM 2007-64757/ARTE i finançat pel Ministerio de Ciencia yTecnologia, l’any 2007 es va constituir un sub-grup que, sota el nom d’Ars Combinatoria, hatreballat en la investigació de la impressió digital sobre diferents suports.Aquest equip investigador està format per les professores M.Mercè Casanovas, Cristina Pastó iEva Vila (col·laboradora) , totes elles vinculades a la pràctica i la docència del gravat, la litografia ila serigrafia .L’interès i la dedicació per aquestes disciplines ha anat ampliant-se i creixent amb l’aportació delsmitjans digitals, que han suposat un canvi en el format, en el projecte i en la concepció de l’obra.Per dur a terme aquesta recerca, hem rebut el suport de l’empresa barcelonina EGM Laboratoriscolor, especialitzada en la impressió digital d’alta resolució.Des d’aleshores s’ha seguit una investigació profunda sobre les diferents possibilitats de laimpressió digital damunt suports convencionals i no convencionals. Tota una recerca que, fins al moment, s’ha concretat en tres exposicions, dues de col·lectives i una d’individual, que mostren els resultats obtinguts.

Contradiccions i paradoxes del català oral de ficció

Conclusions de les Jornades entorn del català oral de ficció: guionatge i traducció audiovisual

Tomba de la no-ficció. Rellegir Joan Fuster, contra les derrotes de la memòria.

El motiu d"aquestes paraules(1) no és, no podria ser-ho, retre un homenatge a Joan Fuster, ara que fa deu anys que ens va demostrar com d"encertat, d"infal·lible, era aquell aforisme seu: «Tots els homes són mortals, i jo més que ningú», sinó més aviat aprofundir en el veritable sentit d"un altre aforisme seu, un dels més importants que ens va quedar entre les mans el dia 21 de juny de 1992: «Al capdavall, la mort no consisteix únicament a morir-se. És morir-se i ser oblidat. A la curta o a la llarga, oblidat», i que ens portaria a un altre de més incisiu encara, si és possible, que diu: «La meva posteritat serà de paper.» Posar en relació aquests tres aforismes de Fuster ens remet directament al que hauria de ser el nostre veritable propòsit: preguntar-nos sobre la vigència de la seva obra en les lletres catalanes actuals, és a dir, enfrontar-nos a l"oblit, a la seva possibilitat, al setge de l"oblit, tenint present que no sabem què és un oblit: ho hem oblidat. Ha arribat el moment de mirar de recordar-ho.