Nicaragua en la encrucijada: el liderazgo de Daniel Ortega y su influencia en el sistema político nicaragüense

En noviembre de 2006, Nicaragua se unió a los países latinoamericanos que han apostado por que la izquierda vuelva a gobernar el país. En el presente trabajo sus autoras realizan una reflexión sobre el devenir postrevolucionario en Nicaragua en relación con una de sus figuras claves, Daniel Ortega. Una aproximación personal a uno de los líderes históricos del sandinismo contextualizada con el papel desempeñado por Ortega en la política moderna nicaragüense, considerando que los liderazgos personales están primando en la política nacional frente a las necesidades reales de una sociedad que está atravesando una grave crisis interna.

Political elites in federalized countries: the case of Spain (1980-2005)

This paper explores the social profile of the regional elite that has emerged in Spain since the federalization of the State. For the first time, researchers present data about crucial variables like gender, place of birth, age, education, and profession. They make interregional comparisons, and try to explain some unexpected findings like the behavior of political elites in some regions like Catalonia. The authors compare also the social profile of MPs of the two largest parties.

Conjuntura política i social de Nicaragua : eleccions municipals a Nicaragua, 5 de novembre de 2000. 'Coyuntura política y social de Nicaragua : elecciones municipales en Nicaragua, 5 de noviembre de 2000'.

El documento, destinado al conjunto de la población en general, es el primer volumen de cuatro trabajos en el que se analiza la coyuntura política y social de Nicaragua mediante diferentes textos sobre proyectos de desarrollo, encuestas y resumenes de diferentes procesos electorales. El texto ayuda a comprender la situación política de un país del sur.

Les coalicions polítiques a Catalunya. El cas del govern catalanista i d’esquerres

El fenomen coalicional ha anat guanyant centralitat arreu a mesura que s’ha assumit que els governs d’aquest signe no tenen per què ser febles i inestables. A Catalunya, que en aquest capítol se situa dins la més absoluta normalitat europea, aquest tipus d’aliances han esdevingut moneda corrent. Manejant l’utillatge propi de les teories multidimensionals, el present treball identifica els factors que han influït en la formació del denominat govern catalanista i d’esquerres (2003-2006), examinant la intervenció de les regles del joc del marc institucional, factors exògens com els media o els agents socials i econòmics, a més d’analitzar els processos de formació (negociació, document programàtic, protocols d’actuació), a més d’avaluar les conseqüències per als partits i el sistema polític en general.

La lluita política del poder local en la primera meitat del segle XIX i la formació de la identitat social de la Lledia contemporània

El darrer decenni ha estat molt profitós per la historiografia local lleidatana dedicada a la investigació de la primera meitat del segle XIX. Diversos treballs impulsats sota la protecció del “modern” Estudi General i, darrerament, de l’autònoma Universitat de Lleida han anat emplenant algunes peces del complex trencaclosques històric en què s’ha convertit l’estudi de la substitució del caduc sistema feudal per l’estat liberal. La síntesi històrica a través dels textos apareguts fins ara, que es presenta en aquest congrés, pretén mostrar una aproximació a la configuració d’unes identitats socials a nivell local, que tingueren el seu origen en la lluita per controlar el poder en els primers cinquanta anys del segle XIX. Tot i que encara no ha acabat el buidatge exhaustiu de tota la documentació oficial i privada que en els diversos arxius de la ciutat hi ha acumulada, si que es comencen a manifestar una sèrie de constants en el comportament social dels grups urbans a mesura que els treballs de recerca donen a conèixer realitats històriques emmarcades en estudis més concrets. Així, cada cop s’ha pogut anar precisant amb més exactitud les línies mestres de la situació evolutiva en què es trobava la Lleida decimonònica en els aspectes socials, econòmics i polítics.

La comunicació política en els governs de coalició a Catalunya (2003-2014) : un estudi de cas comparat entre els governs tripartits i els de CiU

La gran assignatura pendent en la formació de governs de coalició és la definició d’estratègiesque garanteixin prèviament un bon funcionament durant la legislatura. No en va, l’èxit d’un govern d’aquestes característiques,en termes de cohesió i estabilitat al llarg de tot el mandat, depèn no només de factors com la combinatòria de socis o la distribució del poder sinó també de les pautes de funcionament intern i extern incorporades als acords coalicionals com la comunicació interna i externa. En efecte, la comunicació constitueix un dels patrons de conductamés rellevants a l’hora de palesar l’activitat col·lectiva i sectorial dels governs, i una font d’estabilitat interna en cas que s’executi de manera eficaç i a satisfacció dels socis. L’anàlisi d’aquest factor té especial importància a Catalunya, doncs, després de més de trenta anys d’autonomia política, segueix sent l'única de les comunitats autònomes de l’Estat governada sempre per més d'un partit polític i que més ha desplegat la dinàmica coalicional.

La Girona restauracionista [Ressenya del llibre Política municipal a la Girona de la Restauració, 1874-1900, de Joan Puigvert i Busquets]

Ressenya del llibre de Joan Puigbert 'Política municipal a la Girona de la Restauració'. L’autor assenyala que l’obra és molt útil per a la comprensió de la societat gironina en el darrer quart de segle XIX

Epidemia de leishmaniose visceral no Estado do Piauí, Brasil, 1980-1986

Analisou-se a epidemia de calazar ocorrida no Estado do Piauí, no período de 1980-1986. Os dados foram coletados pela SUCAM-Piauí, órgão do Ministério da Saúde para o controle de endemias, pela busca ativa na rede de assistência à saúde do Estado. A epidemia iniciou-se em municípios do centro e do norte, em 1980. No interior, ao contrário do período endêmico, quando predominou em áreas de maior altitude e clima semi-árido, a epidemia grassou nos vales de rios e em região mais úmida, de clima tropical. A capital do Piauí, Teresina, foi atingida em 1981, com pico epidêmico em 1984 e tendo sido responsável por mais de 60% dos 1.509 casos de todo o Estado. Foram feitas tentativas de controle pelo uso intensivo de inseticidas e eliminação de cães. Nas outras regiões do Piauí, borrifadas intensivamente para o controle da doença de Chagas e da malária, a epidemia foi pouco importante e cedeu espontaneamente. Nem a casuística e nem a população flebotomínica de Teresina apresentaram variações sazonais significativas, mas estiveram moderadamente correlacionadas entre si. Houve maior prevalência em menores de cinco anos, principalmente nos anos de maior incidência, e menor em maiores de 40 anos. A distribuição geográfica do processo epidêmico e a concomitância de seu início com seca prolongada acompanhada de emigração de pessoas e animais domésticos procedentes de regiões endêmicas para aquelas epidêmicas, sugerem que estes movimentos migratórios desencadearam a epidemia. O fato de o processo epidêmico ter cedido espontaneamente em áreas onde não se tentou o seu controle indica que não se pode atribuir apenas às medidas de controle o fim da epidemia. A partir da análise dos coeficientes de incidência específicos por faixa etária, é discutida a possiblilidade da progressiva redução na proporção de suscetíveis, determinada tanto por um grande número de infecções assintomáticas como pela ocorrência de imunidade duradoura, ter contribuído para a extinção da epidemia.