8 resultados para Leucòcits
Resumo:
El sistema nerviós central (SNC) i el sistema immunitari (SI) estan estretament connectats. Es produeixen nombroses alteracions en el sistema immunitari després de la isquèmia i la inflamació es reconeix com una de les principals causes de la progressió de la lesió isquèmica. És molt important determinar el paper de les diferents cèl•lules implicades en la resposta immunitària i inflamatòria després de la isquèmia i el perfil de citocines que s’alliberen. A partir de l’estudi de les diferents poblacions de leucòcits en sang circulant després de la isquèmia, hem determinat que la subpoblació de monòcits (CD43high/CD11bhigh) augmenta a 48h de manera proporcional al volum d’infart. Aquesta població està formada per dos subtipus descrits de monòcits, els no clàssics (CD43high/Ly6C-) i els intermedis (CD43high/Ly6Cdim), i sembla expressar un perfil de citocines anti-inflamatòries així com una major capacitat fagocítica. Per altra banda, observem la presència de CD43 en el cervell i la seva degradació a 4 dies després de la isquèmia. També s’observa l’aparició de la fracció soluble del CD43 en el parènquima cerebral després del trencament de la barrera hematoencefàlica. Addicionalment, hem estudiat com s’alteren els canvis a nivell immunològic en ratolins deficients en CD69 i hem observat una pitjor progressió del volum d’infart en els animals CD69KO. A més a més hem volgut esbrinar el paper dels limfòcits utilitzant ratolins RAG (-/-) que tenen infarts més petits que els WT, però quan aquests careixen de CD69, tenen infarts significativament més grans. En l’estudi del procés inflamatori en la isquèmica, hem treballat amb ratolins deficient en ApoE i IL10. Pel que fa als ratolins ApoE (-/-), observem que tenen un volum d’infart més gran a les 24h i que es manté fins als 4 dies, i proposem que NFkB pot tenir un paper molt rellevant en aquest procés. Pel que fa a la IL-10, els animals deficients en aquesta citocina presenten un volum d’infart major i una expressió de citocines proinflamatòries més alt. A més a més, els ratolins IL10 KO presenten uns nivells de IL-12 més elevats de manera basal, i proposem que això és degut a la falta de la IL-10 per a inhibir la via.
Resumo:
Hem fet un estudi retrospectiu de 73 adults amb pancreatitis aguda greu recollint variables analítiques i radiològiques a l'ingrés i a les 48h i relacionant-les amb l'existència de necrosi pancreàtica a la TC. Les variables relacionades amb la necrosi van ser: edat, leucòcits, VSG, TP, INR, glucèmia, urea, creatinina, proteïnes, albúmina, LDH, calci, PCR i presència de vessament pleural a la Rx. D'aquestes, el vessament pleural a l'ingrés i la hipoalbuminemia, les xifres altes de LDH i PCR a les 48 hores es van relacionar significativament, la qual cosa permet identificar pacients amb major risc en els quals instaurar mesures precoces
Resumo:
L’estudi correlaciona l’estat mutacional de JAK2V617F amb les alteracions citogenètiques, algunes dades clíniques i paràmetres de laboratori i valorar l’impacte sobre la progressió i pronòstic de la malaltia de 526 casos de NMPc Ph-. Es conclou que la freqüència d’alteracions citogenètiques, l’esplenomegàlia, els símptomes constitucionals i la progressió són independents de la mutació JAK2V617F, però la majoria de pacients en progressió i cariotip alterat eren JAK2 mutat. Els casos JAK2+ es correlacionen amb les complicacions en el curs de la malaltia i l’augment de la xifra de leucòcits i d’hemoglobina en la TE i de plaquetes en la PV.
Resumo:
La sèpsia greu i el xoc sèptic constitueixen una de les principals causes de mort en les unitats de cures intensives. Els biomarcadors són elements importants per al diagnòstic i seguiment, i intenten ser marcadors pronòstics de la gravetat i mortalitat. En aquest treball s’analitza en una cohort de pacients la dinàmica de paràmetres i biomarcadors com la febre, leucòcits, proteïna C reactiva, saturació venosa central d’oxigen, lactat i procalcitonina d’una forma seqüencial i sistemàtica durant les primeres hores de la sèpsia amb l’objectiu d’avaluar el seu poder discriminatiu en quant a pronòstic de supervivència.
Resumo:
BACKGROUND A previous study showed that the glucocorticoid dexamethasone, at doses of 100 ¿g/kg and above, inhibited leucocyte adhesion to rat mesenteric postcapillary venules activated with interleukin 1ß (IL-1ß), as assessed by videomicroscopy. AIMS To identify whether the adhesion molecule, intercellular adhesion molecule 1 (ICAM-1), or the chemokine KC could be targeted by the steroid to mediate its antiadhesive effect. METHODS Rat mesenteries were treated with IL-1ß (20 ng intraperitoneally) and the extent of leucocyte adhesion measured at two and four hours using intravital microscopy. Rats were treated with dexamethasone, and passively immunised against ICAM-1 or KC. Endogenous expression of these two mediators was validated by immunohistochemistry, ELISA, and the injection of specific radiolabelled antibodies. RESULTS Dexamethasone greatly reduced IL-1ß induced leucocyte adhesion, endothelial expression of ICAM-1 in the postcapillary venule, and release of the mast cell derived chemokine KC. Injection of specific antibodies to the latter mediators was also extremely effective in downregulating (>80%) IL-1ß induced leucocyte adhesion. CONCLUSIONS Induction by IL-1ß of endogenous ICAM-1 and KC contributes to leucocyte adhesion to inflamed mesenteric vessels. Without excluding other possible mediators, these data clearly show that dexamethasone interferes with ICAM-1 expression and KC release from mast cells, resulting in suppression of leucocyte accumulation in the bowel wall, which is a prominent feature of several gastrointestinal pathologies.
Resumo:
Les anomenades malalties neurodegeneratives tenen una simptomatologia i unes manifestacions clíniques molt diferents entre elles. No obstant, totes elles convergeixen en el mateix procés final, la neurodegeneració, que es manifestarà en diferents localitzacions o tipus cel·lulars del sistema nerviós. Nosaltres, plantegem la hipòtesi de que els processos moleculars i cel·lulars subjacents a la neurodegeneració són comuns per totes elles. Després de dur a terme un procés de selecció, es decideix treballar amb la malaltia de Parkinson, la d’Alzheimer, l’Esclerosi lateral amiotròfica i l’esclerosi múltiple. Hem pogut determinar que hi ha set processos moleculars o cel·lulars que estan associats al procés de neurodegeneració i que són comuns a totes elles. Havent-les estudiat per separat s’observa que el procés de neurodegeneració consisteix en una fallada en cadena de diferents sistemes moleculars i cel·lulars que tenen com a punt d’origen l’estrès oxidatiu. A aquest estrès s’hi pot arribar de diferents maneres. Una d’elles és l’exposició excessiva a certs metalls, que provoca la pèrdua dels sistemes antioxidants cel·lulars. Degut a això, els mitocondris reben un impacte oxidatiu massa gran i comencen a fallar. El fet que aquest orgànul actuï com a tampó del calci intracel·lular en provoca la seva desregulació, alterant d’aquesta manera el senyal nerviós. En resposta a l’estrès oxidatiu i tèrmic que genera la disfunció mitocondrial, s’activen les Proteïnes de Xoc Tèrmic (HSP) que actuant de citocines i presentadores d’antígens, inicien la resposta immunològica contra les cèl·lules danyades. Paral·lelament, s’observa un increment de la permeabilitat de la barrera hematoencefàlica degut a la pèrdua de les adhesions cel·lulars estretes per l’alta presència d’espècies reactives. Com a conseqüència de l’afebliment o el trencament de la barrera hematoencefàlica, es pot produir una entrada al SNC de diferents substàncies neurotòxiques i de cèl·lules del sistema immunitàri que, en condicions normals tenen l’accés restringit. Juntament amb aquestes cèl·lules immunològiques, també s’activen les cèl·lules del sistema immunitari innat residents al cervell, la micròglia, i totes elles secreten citocines proinflamatòries que contribueixen al procés de neurodegeneració. Nosaltres presentem els mecanismes pels quals aquesta inflamació, lluny d’atenuar-se, es cronifica per l’acció de certs bucles de retroalimentació positiva. Les diferents peculiaritats de cada malaltia contribueixen en aquest procés de diferents maneres, com és el cas dels pèptids β-amilides en la malaltia d’Alzheimer, l’α-sinucleina en el Parkinson, la superòxid dismutasa (SOD) en l’esclerosi lateral amiotròfica, o l’infiltració de leucòcits al cervell degut a la resposta autoimmune de l’esclerosi múltiple.Deixant de banda aquestes diferències, si el procés és comú entre totes elles, l’estudi a fons d’aquest procés hauria de poder permetre identificar dianes tarapèutiques que siguin comunes per les quatre malalties.
Resumo:
Voltage-dependent K+ channels (Kv) are involved in the proliferation and differentiation of mammalian cells, since Kv antagonists impair cell cycle progression. Although myofibers are terminally differentiated, some myoblasts may re-enter the cell cycle and proliferate. Since Kv1.3 and Kv1.5 expression is remodeled during tumorigenesis and is involved in smooth muscle proliferation, the purpose of this study was to analyze the expression of Kv1.3 and Kv1.5 in smooth muscle neoplasms. In the present study, we examined human samples of smooth muscle tumors together with healthy specimens. Thus, leiomyoma (LM) and leiomyosarcoma (LMS) tumors were analyzed. Results showed that Kv1.3 was poorly expressed in the healthy muscle and indolent LM specimens, whereas aggressive LMS showed high levels of Kv1.3 expression. Kv1.5 staining was correlated with malignancy. The findings show a remodeling of Kv1.3 and Kv1.5 in human smooth muscle sarcoma. A correlation of Kv1.3 and Kv1.5 expression with tumor aggressiveness was observed. Thus, our results indicate Kv1.5 and Kv1.3 as potential tumorigenic targets for aggressive human LMS.