Unitat de Cures Intermitges per a Malats Crítics de Llarga Estada: Anàlisi de Minimització de Costos

Els primers indicis d’intentar crear àrees hospitalàries especialitzades a on agrupar malalts greus o postoperats per tenir una cura més estreta de la seva evolució, ja es troben a alguns hospitals, al segle XIX. Tanmateix, no és fins l’any 1952 arran de l’epidèmia de poliomielitis quan, aquesta idea d’aglutinar malalts que comparteixen una mateixa necessitat de cures, en aquest cas, la ventilació mecànica (VM), rep l’impuls definitiu i dóna lloc al naixement de les unitats actuals, conegudes com a unitats de cures intensives (UCIs). Durant la dècada dels seixanta, progressivament, comencen a agrupar-se als hospitals els recursos per a l’atenció dels malalts greus, particularment els que precisaven VM i malalts coronaris aguts creant-se, dins els diferents hospitals, les UCIs i les unitats coronàries. Des del seu inici, l’organització d’aquestes àrees i unitats ha estat diferent en els hospitals, i supeditada a la recerca permanent de criteris d’efectivitat i eficiència a causa del seu elevat cost respecte al total del pressupost hospitalari. Així, per una banda, el disseny s’ha centrat en concentrar els recursos disponibles buscant una millor capacitació i entrenament del personal per tal d’optimitzar la utilització dels recursos tecnològics però, d’altra banda, a causa de les diferències entre els diversos tipus de malalts crítics (mix de malalts), quan a les seves necessitats diagnostiques i terapèutiques, s’ha buscat també la seva concentració per patologies, creant unitats diferents en quant a organització, recursos tecnològics i personal (2). D’aquesta manera i depenent de les necessitats i recursos de cada hospital s’han creat unitats amb diferents objectius d’atenció i organització, en quant a recursos, formació i personal. Però aquestes unitats sempre han centrat la seva atenció en el pacient crític agut i no en les conseqüències de la seva assistència.

Cures infermeres per la prevenció primària del tromboembolisme pulmonar agut en el malalt crític: treball de revisió bibliogràfica

El tromboembolisme pulmonar és una malaltia greu que presenta una elevada morbimortalitat. Sol ser una complicació de la trombosi venosa profunda, i tots dos desordres formen part d’una mateixa malaltia anomenada tromboembolisme venós.Els pacients ingressats a la unitat de cures intensives tenen un elevat risc de patirtromboembolisme venós. La forma de presentació clínica del tromboembolismepulmonar és molt variable, cosa que dificulta i retarda el diagnòstic. Per aquests motius, una adequada prevenció de la malaltia és fonamental per reduir-ne la incidència i la mortalitat Objectiu: Descriure les cures que poden realitzar els professionals d'infermeria perprevenir el tromboembolisme pulmonar en els malalts críticsConclusions: Les cures que poden realitzar els professionals d’infermeria per laprevenció del tromboembolisme pulmonar són l’administració d’anticoagulants,col·locació de dispositius mecànics i mobilització precoç. Quan estigui indicat, el metgepot col·locar filtres de la vena cava inferior. També és important tenir coneixementsactuals i avaluar l’estat del pacient. Cal més investigació, sobretot d’infermeria, per trobar nous mètodes preventius més efectius i segurs

Perioperative stress in dogs underwent elective surgery: evaluation of the antioxidant activity

Projecte de recerca elaborat a partir d’una estada al Department of Biological Science a la University of Lincoln, a la Gran Bretanya, entre octubre i desembre del 2006. L'objectiu del present assaig va ser desciure les respostes antioxidants d'estrès en gossos sotmesos a cirurgia electiva, en condicions de pràctica clínica normals, durant les fases de preoperatori i postoperatori.Setze gossos van ser sotmesos a orquiectomia o ovariohisterectomia electives, utilitzant un protocol quirúrgic estàndard. Durant les fases preoperatoria i postoperatoria, cada animal va ser confinat a la Unitat de Cures Intensives, temps durant el qual es va estudiar la seva resposta antioxidant. Els valors obtinguts a diferents temps van ser comparats amb el valor basal, que s'havia obtingut del mateix animal estant aquest en el seu ambient habitual. No es van detectar variacions significants causades per l'estrès perioperatori. Els valors màxims es van observar durant la fase preoperatoria, just després que l'animal fós confinat a la Unitat de Cures Intensives, moment en el que l'estrès percebut era degut a les amenaces psicològiques de una àrea restringida i de la manipulació per persones desonegudes. L'abscència de variacions significants podrien ser degudes al sistema i el temps d'emmagatzement de les mostres. En humana s'han descrit les alteracions en l'activitat dels antioxidants sèrics després d'un mes d'emmagatzematent. Per definir l'estabilitat, després de la recollida de mostres, de l'activitat dels antioxidants en sèrum de gos és necessari realitzar més estudis.

Incidencia de delirium en una unidad de cuidados críticos postquirúrgicos

El deliri és un trastorn neuropsiquiàtric que poden patir els pacients greus a les unitats de cures intensives. La seva aparició s’associa amb un augment de la morbimortalitat. La seva incidència varia entre el 20-80% segons els mètodes diagnòstics i la situació clínica del pacient. L’objectiu principal del estudi fou avaluar la incidència de delirium en la Unitat de Reanimació de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol mitjançant el test ICDSC i associar el delirium amb la edat, severitat del pacient, urgència de la cirurgia, especialitat quirúrgica i opinió del equip d‘infermeria sobre el test. Durant 3 mesos es van incloure 50 pacients que van ser avaluats amb el ICDSC dues vegades al dia, durant 5 dies. La incidència de delirium a la unitat fou del 18%. Es va trobar una associació estadísticament significativa entre delirium i la edat i el APACHE II score al ingrés. És recomanable monitoritzar diàriament el delirium i tractar-lo com a un signe vital més. El test ICDSC és un test senzill i fàcil que ens ajuda a no infravalorar el delirium del pacient crític.

Variables asociadas a la mortalidad en pacientes sometidos a técnicas continuas de depuración extrarrenal

El fracàs renal agut constitueix una de les complicacions més greus en els pacients de les unitats de cures intensives, amb una mortalitat segons publicacions del 42%. Un nombre important d’aquests pacients requereixen tècniques continues de depuració extrarrenal (TCDE). Hem realitzat un estudi en el que s’ha inclós 29 pacients ingressats durant l’any 2008 a la UCI del Hospital Germans Trias i Pujol, que foren sotmesos a TCDE. Analitzem les possibles variables associades a la mortalitat. Les variables relacionades amb la mortalitat són el tipus de patologia motiu d'ingrés en UCI, l'edat i els dies de tractament amb TCDE.

Factores pronósticos de mortalidad de la neumonía neumocócica grave en la UCI

Estudi retrospectiu realitzat en dos centres hospitalaris durant el període 1996-2009, per valorar els factors pronòstics de mortalitat a la pneumònia pneumocòccica greu. Van ser inclosos 70 pacients ingressats a unitats de cures intensives amb Streptococcus pneumoniae aïllat a cultiu de sang i amb criteris de pneumònia greu segons la American Thoracic Society. Al nostre estudi, la resistència als macròlids i una alta puntuació als índexs de gravetat APACHE II, SOFA i PSI son factors associats a un major risc de mortalitat en pacients amb pneumònia pneumocòccica greu.

Miopatía y polineuropatía en el paciente crítico. Estudio PEC: parálisis del enfermo crítico

Alguns pacients ingressats en la Unitat de Cures Intensives (UCI) desenvolupen una debilitat muscular en grau variable que pot arribar fins a la tetraparesia o tretraplejia. Aquesta condició és deguda a una disfunció neuromuscular perifèrica. No existeix consens internacional per al diagnòstic. En aquest treball s'estudien, de manera prospectiva, les alteracions en l'electromiograma i la seva correlació amb l'anatomia patològica del múscul com a mètode diagnòstic de miopatia i/o neuropatia del pacient crític. A més s'avaluen diversos factors predisponents i pronòstics, conseqüències d'aquesta malaltia i el seu moment d'inici.

Factores predictores de Extubación en el Paciente Neurológico Agudo ingresado en la Unidad de Cuidados Intensivos

La ventilació mecànica (VM) és necessària en més del 50% dels pacients de les Unitats de Cures Intensives, però períodes llargs d’aquesta s’associen a més morbilitat. És important identificar el moment en el que el pacient és capaç de ser desconnectat de la VM, i per això existeixen uns criteris establerts, que en ocasions són insuficients per al pacient Neurològic. Hem estudiat de forma prospectiva el procés de desconnexió de la VM en 52 pacients (Neurològics i No Neurològics) aplicant uns criteris de weaning ampliats i hem demostrat que el percentatge d’èxit d’extubació és similar a ambdós grups.

Microdiálisis cerebral de alta resolución: Estudio del perfil funcional y estructural de las membranas de 100 kDa

La microdiàlisi és una tècnica de neuromonitoratge que permet el mostreig continu del contingut molecular i iònic de l’espai intersticial cerebral. Aquesta tècnica es basa en la implantació d’un catèter en el parènquima cerebral humà de manera mínimament invasiva. Actualment, la microdiàlisi s’ha implantat de manera rutinària en moltes unitats de cures intensives pel neuromonitoratge de pacients amb lesions cerebrals agudes. No obstant, l’estudi in vivo del perfil temporal del proteoma en aquestes lesions i la correcta avaluació de la concentració de les molècules d’interès en el líquid extracel•lular cerebral requereix la determinació prèvia in vitro del percentatge de recuperació relativa de les proteïnes d’estudi.

Implicacions pronòstiques de la saturació tissular d’oxigen en pacients amb xoc sèptic.

Estudi prospectiu observacional per analitzar el valor pronòstic de la saturació tissular d’oxigen (StO2) en 35 pacients amb xoc sèptic i pressió arterial mitjana normalitzada d’una unitat de cures intensives. Mitjançant espectroscòpia de llum infraroja, i realitzant una maniobra d’oclusió vascular, es van obtenir la StO2 i les pendents de desoxigenació (DeOx) i de reoxigenació (ReOx). No hi van haver diferències en els paràmetres hemodinàmics, StO2, DeOx i ReOx entre supervivents i no-supervivents. En la nostra mostra, una pitjor DeOx i ReOx es van associar amb major estada a UCI i hospitalària, però no amb mortalitat.

Golpe de calor: Estudio clínico-epidemiológico durante el período 2003-2010

El diagnòstic de cop de calor és clínic: hipertermia, alteració neurològica y exposició ambiental. Es presenten 25 casos de cop de calor. S´identifiquen els següents factors de risc: gènere masculí, hipertensió arterial i/o malaltia psiquiàtrica. A l´analítica destaca disminució del temps de protrombina, elevació de creatinin-quinasa i transaminases. La mortalitat global fou del 36%. Es van identificar com a factors associats a major mortalitat la edat, APACHE II, antecedent de malaltia cardiovascular i el SOFA. Aconseguir una ràpida davallada de la temperatura corporal & 37,5ºC va millorar el pronòstic.

Marcadores biológicos y clearance de lactato como factores pronóstico de mortalidad en la sepsis.

La sèpsia és la resposta del organisme davant una agresió externa, com a resultat de la interacció de l'agent agressor amb l'organisme agredit. Malgrat els dels avanços i les noves guias continua essent, una de les patologies més freqüents a les unitats de cures intensives. A més a més de la sospita clínica, són necesaris altres marcadors que ens ajudin al diagnóstic per a iniciar un tractament agresiu precoç. En aquest traball s'estudia una cohort de pacients, observant si la determinació dels valors lactat arterial (puntual i evolutiu) i l'aclarament de lactat com a marcadors de l'oxigenació tisular, poden servir com a guia per a una correcta resucitació, i si poden tenir valor pronòstic. Es realitza una comparació amb la resta dels biomarcadors, estudiant el seu comportament seqüencial a la sèpsia.

Clinical application of differential time to positivity of blood cultures as a diagnostic method for catheter-related bloodstream infection.

La sospita de bacterièmia relacionada a catèter (BRC) necessita la retirada d’aquest, confirmant-se a posteriori només en un 15-25%. La diferencia en el temps de positivització d´ hemocultius (DTP) ha demostrat ser un mètode fiable per el diagnòstic de BRC evitant la retirada del catèter. Amb la intenció de comprovar la utilitat clínica de la DTP, l’hem comparada amb un mètode diagnòstic estàndard. Hem inclòs 133 pacients ingressats a una unitat de cures intensives portadors de catèters venosos centrals. 56 pacients s’han aleatoritzats. No hem trobat diferències significatives en quant a morbi-mortalitat en els 2 grups havent evitat 70% de retirada innecessària de catèters en el grup de DTP.