L'anarquisme individualista a Espanya 1923-1938

La present tesi doctoral té com a objectiu delimitar, descriure i analitzar el discurs ideològic, en clau interna, de l'anarquisme individualista, una de les tendències minoritàries i més mal conegudes de l'anarquisme a Espanya entre 1923 i 1938. A la part preliminar de la investigació es tracta d'acotar les bases epistemològiques del subjecte d'investigació. I en aquest sentit, es realitza un esforç per tractar d'arribar a una definició sobre l'anarquisme individualista. També s'analitzen els antecedents historiogràfics, es duu a terme un estat historiogràfic de la qüestió i s'exposen els criteris metodològics emprats. La primera part de la investigació tracta d'analitzar, en capítols successius, els fonaments teòrics de l'individualisme anarquista, ressegueix i descriu els processos de penetració a l'estat espanyol i exposa i analitza la trajectòria de les principals vies de debat i difusió a l'entorn de la teoria individualsta. En el primer cas, l'autor es remunta als orígens ideològics, fonamentats en l'obra fundacional de L'Ego i la seva propietat, del filòsof bavarès Max Stirner. Posteriorment es comenta el substrat filosòfic individualista de procedència nord-americana, amb autors com Henry David Thoreau, Josiah Warren o Benjamin Tucker i es destaca la influència de l'individualisme d'arrel francesa, de finals de segle XIX, amb el rol jugat per anarcoindividualistes com Émile Armand o Han Ryner. En el següent capítol s'exposa l'absència d'un individualisme espanyol autòcton i la dependència ideològica dels corrents foranis, en especial del francès, donats els estrets contactes a banda i banda del Pirineu. També es planteja la qüestió de la diferent intensitat de la presència d'individualisme entre diferents sectors pertanyents al complex univers individualista. També es realitza una descripció de la trajectòria cronològica d'aquest corrent, remuntant-se des de finals del segle XIX, amb la irrupció de la filosofia de Nietzsche, fins a l'acabament de la guerra civil espanyola. El quart capítol enumera els diferents òrgans de propaganda des del qual s'expressa aquest pensament i es descriu breument les tendències individualistes de cadascun d'ells. La segona part de la investigació analitza, en clau interna, el pensament individualista, a partir del seu material imprès i publicat. Així es descriuen els principis generals, els intens associacionistes, o es comenta el paper dels individualisme al llarg de la guerra civil. Posteriorment es comenten aspectes més concrets, com ara la filosofia educativa del moviment, la extraordinària importància que té la qüestió de l'amor lliure i l'emancipació sexual per als seus seguidors, i altres aspectes complementaris que tindran una extraordinària presència i importància en l'anarquisme individualista com serà l'annacionalisme, l'antimilitarisme i el naturisme. Es conclou la tesi destacant les aportacions al panorama historiogràfic i a l'esforç realitzat pel seu autor per recuperar la memòria col·lectiva.

Nihilismo político. Fundamentos y manifestaciones

El nihilisme polític, com a conjunt de teories polítiques que neguen que la societat i el poder polític siguin connaturals a l'home i que afirmen, al contrari, que són realitats imposades i coactives, és una realitat moderna i manifestada principalment en el segle XX. Fenòmens com el totalitarisme, l'anarquisme o el terrorisme, tots ells amb marcats trets del que s'ha anomenat nihilisme europeu, s'han conceptualitzat com a retrocessos polítics i morals respecte al progrés modern i la civilització dels pobles d'Occident. Tot això semblava haver brollat del no res. Ningú en la història no havia governat a una nació amb les formes de domini utilitzades en el nazisme. La seva crueltat, el seu absurd i el seu control sobre totes les esferes de l'existència humana van constituir una forma nova i desconeguda de pràctica política a començaments de segle. La seva violència és també l'essència del terrorisme, aquella que utilitza el terror com a manera de transformar les relacions socials i les consciències, abastant cotes inimaginables de sofriment al servei d’una causa política. Analitzats en el seu aspecte teòric, cada un manifesta el seu nihilisme a través de la seva manera peculiar i extremada d'entendre la relació de l'home amb la societat. La seva sacralització del poder, l'apologia de la violència, la negació dels valors i el dret, tots els seus trets neixen de veure en la societat un fre a les possibilitats de l’home. Però aquests fenòmens no són del tot nous, sinó que es descobreixen com una conseqüència possible de la filosofia política moderna, en corrents com el contractualisme i el romanticisme. Hobbes havia proclamat ja el dogma totalitari del qual la finalitat de la vida humana és el poder, i que l'Estat, per a la seva conservació, exigeix el lliurament total de l'individu. Rousseau va ser un filòsof anarquista al descriure la societat com un jou, principal mal de l'home natural i lliure. I Nietzsche, revolucionari de la cultura, afirmava que el seu ideal justificava l'ús de la violència i la destrucció dels enemics. El nihilisme ha arribat a totes les esferes de la política, de manera que ni els que estan del costat del sistema ni els que hi ha en la seva contra escapen de la seva ombra. La societat va perdre la seva raó de ser en concebre's com alguna cosa aliè a la naturalesa humana. Per això, els qui la defensen proclamen o utilitat o necessitat de coacció, mentre que els qui lluiten contra la seva artificialitat proclamen l'egoisme i la violència. Tot això és nihilisme polític, i tots són en el fons arguments moderns. Així, la violència política desencadenada el segle XX no es dirigeix contra els ideals moderns, sinó que més aviat constitueixen la seva altra cara. Si el nihilisme és precisament negar que existeixi una possibilitat de concebre el poder polític sense caure en el pessimisme, la seva superació passa per buscar una forma de pensar el poder i la societat de manera que l'home pugui desenvolupar-se en ella, i aquest ha de ser el repte de la filosofia política en les pròximes dècades.

Criminología positivista y anarqusimo en la España de entresiglos (XIX-XX): un debate sobre la naturaleza, la ciencia y el progreso

El estudio hasta el momento de la relación entre positivismo criminológico e ideario anarquista de entre siglos (XIX-XX), ha evidenciado la trascendencia del estudio de aquellos dos pensamiento en esa etapa histórica. El desarrollo de la Criminología como ciencia, así como del verdadero núcleo teórico y práctico del anarquismo español, se encuentra en aquel momento histórico de cambio de siglo. La construcción del tipo criminal anarquista, la política criminal desarrollada al efecto, así como las críticas, propuesta y posturas acerca de la cuestión criminal por parte de los anarquistas, revelan un auge discursivo y científico de ambas partes que estaban discutiendo sobre temas verdaderamente de fondo: aquellos sobre la naturaleza, el progreso y la forma de sociedad y Estado. Más allá de las disputas con aquellos autores de la Scuola Italiana, los anarquistas españoles, avivaron un interés decisivo en otro tipo de teorías como el darwinismo o el neomalthusianismo. Más allá del vehemente rechazo a la cárcel y al sistema estatal y capitalista en su conjunto, el desarrollo y utilización en propio sentido de la Ciencia, se fundamentó como herramienta política básica para el pensamiento anarquista. Por su parte, esa misma Ciencia positiva, era el comodín “objetivo” que se usaba de herramienta para una criminalización y persecución política de numerosas disidencias. Desentrañar, por un lado, cómo se articuló cada uno de esos discursos y qué implicaciones y relaciones tuvo, y por otro, qué herencia pervive de aquellas construcciones en nuestro sistema penal y político, son los puntos centrales de esta Tesis.

Liberalismo, libertarismo y anarquismo: análisis comparado

Un dels corrents polítics que ha estat sotmès a un contrast més polèmic i aspre amb l'esdevenir dels fets, ha estat el liberalisme. A diferència d'altres tendències polítiques encara contemporànies, el liberalisme gaudeix d'una esplèndida salut 300 anys després, encara que els seus inicis puguin rastrejar-se en ple Segle d'Or espanyol. Són poques les filosofies polítiques que han superat amb alts i baixos, amb canvis, amb avanços i retrocessos gairebé tres segles d'existència. Pot avui detectar-se en el liberalisme polític el pensament de filòsofs espanyols, anglesos i escocesos que van conformar amb la seva reflexió i els seus escrits un cos doctrinal que conforma i enriqueix, encara avui, la vida política de les societats plurals modernes i més avançades del planeta. Quan algunes filosofies i/o religions polítiques han pràcticament desaparegut de l'horitzó en progrés dels homes del segle XXI, el liberalisme de Locke, Juan de Mariana, Tomás de Mercado, Hume, Ferguson, Hutcheson, Smith i tants altres, mostra inequívocs signes de vitalitat. La preocupació per l'individu lliure, responsable i ètic i el seu esforç titànic per desprendre's de l'opressió i l'asfíxia governativa i burocràtica, encoratgen la resposta de major abast que ens és possible encara contemplar en les dues primeres dècades del segle XXI. Homes i dones lliures, autònoms, independents, amb capacitat creativa, amb voluntat i disposats a enfrontar problemes, dificultats i traves per defensar la seva llibertat. Aquesta és avui una herència de primer ordre del pensament humanista que arrenca al món hel•lènic i dura fins als nostres dies. La concepció de la funció de l'Estat i la seva extensió, l’acceptació major o menor de la seva grandària, el paper de la burocràcia, els mecanismes de submissió, control i opressió, són avui una assignatura encara pendent per a milions de ciutadans a tot el món que intueixen encara, a palpentes, que la llibertat és el valor més preuat de la humanitat, la seva pedra angular. Liberals, anarquistes i llibertaris discrepen en moltes qüestions i en el treball present, donem complerta compte d'algunes de les diferències més significatives, però coincideixen en l'anhel infrangible de l'home lliure. No tots els camins condueixen a la llibertat, no totes les solucions garanteixen la llibertat, però l'esperit que anima a aquests tres corrents polítics nascuts del pensament dels filòsofs, historiadors i polítics més lliures i compromesos, justifica que abordem les seves dimensions –acords i diferències- amb la seguretat que hi ha moltes coses que aprendre de la seva història i tantes altres que preservar de la seva memòria.

Una fuente histórica sobre la formación de la ideologia anarquista barcelonesa: Emili Salut i su obra

Quien busque en la respectiva sección bibliográfica las fuentes en que se basan las últimas obras sobre Salvador Seguí no encontrarán en ninguna de las tres el libro de emili SALUT: "Vivers de revolucionaris", aunque MOLAS y HUERTAS hacen referencia al mismo en el interior de sus respectivos textos.

Internacionalismo y propaganda por el hecho en la España del XIX

Definir el anarquismo supone hablar de un horizonte ideológico profundamente dispar quenos obliga a considerarlo en plural. Sería erróneo, pues, tratarlo como un pensamientouniforme y homogéneo precisamente por las premisas que lo constituye. El desprecio a laautoridad, su crítica sentimental de la sociedad y sus utópicos objetivos —que no por elloirrealizables— componen el marco común en el que se postulan diversas doctrinas. Pero,pese a su diversidad, ¿cómo conciliar el hecho de que un pensamiento político cuyas basesfilosóficas se sustentan en la fe en el progreso científico, el pacifismo o la bondad naturaldel hombre adoptara la propaganda por el hecho como vehículo de sus protestas y germende la revolución social? Es precisamente la moral anarquista la que, en su juicio de lahumanidad, cree en la necesidad de erigir una sociedad al margen de las instituciones yaexistentes.

Els arxius del moviment llibertari a Catalunya: guia d’arxius i de fonts documentals

A partir de la constatació de la dispersió i varietat de fonts documentals que existeixen a Catalunya que fan referència al moviment llibertari i que fa difícil accedir-hi i conèixer-les en la seva totalitat, es va decidir fer aquest treball amb la intenció de sistematitzar i donar a conèixer els principals centres i les principals fonts documentals que aporten o poden aportar informació útil pel coneixement i l’estudi dels diferents aspectes relacionats amb el moviment llibertari a Catalunya (no es recopilen només els centres i fonts documentals sobre el tema que es poden consultar a Catalunya, sinó també aquells centres de la resta de l’Estat espanyol o d’altres llocs del món que conserven documentació relativa a Catalunya) des d’una perspectiva històrica, per tal que puguin ser utilitzades per tots aquells professionals relacionats amb la matèria i per totes aquelles altres persones que hi estiguin interessades.

De la idea al atentado: los orígenes del terrorismo anarquista

La utopía anarquista, es decir la aspiración a una sociedad liberada de todo elemento coactivo, de toda autoridad, sea la del Estado, la de la Iglesia o la del Capital, generó muy pronto, a finales del siglo XIX, un actividad terrorista que, si bien fue protagonizada por una pequeña minoría, encontró un respaldo muy amplio, aunque no unánime, en las filas del movimiento. Puesto que la violencia ha de ser considerada la forma más extrema de coacción, lo ocurrido no deja de ser contradictorio. ¿Cómo se pasó del ideal libertario a la práctica terrorista? Explicarlo es el objetivo de este ensayo.

La maçoneria, escola de formació. La seva presència a la Catalunya del dinou.

És comunament acceptada l'opinió que la maçoneria va contribuir, durant els segles XVIII i XIX, al triomf i a la consolidació deis valors que hom ha convingut a anomenar moderns. La raó, la dignitat humana, la justícia i la llibertat van ser, entre d'altres, principis assumits pels maçons com a propis, i damunt els quals s'havia d'edificar el nou temple de la modernitat. Tampoc els projectes de filantropia, interpretada com un amor envers la humanitat i millora del gènere humà, no quedaven al marge de l'ideari maçònic. És lògic, doncs, que aquesta filosofia fos assumida per bona part d'una burgesia progressista desitjosa d'anorrear qualsevol vestigi possible d'obscurantisme, i donant suport, naturalment, a aquells moviments revolucionaris d'ascendència liberal que pul·lulaven tant arreu d'Europa com d'Amèrica. De fet, tot i el risc de caure en un cert reduccionisme, podem vincular l'acció de la maçoneria amb el triomf deis ideal s burgesos.