La "ceguera de género" en la orientación universitaria

Esta contribución intenta hacer una aportación a la calidad de la orientación universitaria considerando que un elemento de calidad es una orientación atravesada por la perspectiva de género (Donoso-Vázquez, 2012), con conciencia de los efectos debilitadores de una sociedad sesgada por el género y con propuestas de programas de orientación educativa y profesional que combatan el sexismo y los roles de género. Se realiza un recorrido por fuentes documentales sobre las experiencias de empoderamiento de las mujeres en ES y se argumentan las dificultades con que se encuentra la ES para integrar la perspectiva de género en las diferentes disciplinas. Se proponen dos vías de acción para paliar las desiguales por razón de género en el marco de las instituciones de educación superior a través de la acción orientadora.

La "ceguera de género" en la orientación universitaria

Esta contribución intenta hacer una aportación a la calidad de la orientación universitaria considerando que un elemento de calidad es una orientación atravesada por la perspectiva de género (Donoso-Vázquez, 2012), con conciencia de los efectos debilitadores de una sociedad sesgada por el género y con propuestas de programas de orientación educativa y profesional que combatan el sexismo y los roles de género. Se realiza un recorrido por fuentes documentales sobre las experiencias de empoderamiento de las mujeres en ES y se argumentan las dificultades con que se encuentra la ES para integrar la perspectiva de género en las diferentes disciplinas. Se proponen dos vías de acción para paliar las desiguales por razón de género en el marco de las instituciones de educación superior a través de la acción orientadora.

Joves enrotllats i alumnes modèlics: dos papers incompatibles?

Els professors universitaris ens trobem avui en dia amb situacions a les aules que ens generen un profund desconcert, i que responen a alguns símptomes del que s’ha anomenat la secundarització de la universitat. Aquesta situació ha provocat alguns crits d’alarma motivada, entre d’altres coses, pels dèficits en la formació dels estudiants que ens arriben -fet que dificulta mantenir els estandards de qualitat i que preocupa per la tendència a la rebaixa en els nivells acadèmics-, així com per les mostres d’una infantilització dels estudiants universitaris i pels diferents llenguatges entre professor i alumne que generen dificultats comunicatives importants. Hi ha moltes mostres d’aquestes dificultats actuals, del que podríem anomenar el desconcert de la universitat davant el canvi en el perfil de l’alumnat, que dia a dia ens ocupa en les reunions de claustre, en les avaluacions de curs, etc. Sense ànim d’exhaustivitat, i amb la pretensió de fer el que podríem anomenar una crònica impressionista d’una alarma, voldria dedicar aquest article a destacar-ne alguns exemples.

Comunidad literaria y deconstrucción. Entre el fin del relato y la archi-escritura: Blanchot, Kofman, Derrida

El presente ensayo se propone relacionar tres figuras del texto literario después de la deconstrucción de la comunidad: el fin del relato literario en La folie du jour y"L"Idylle" de Maurice Blanchot, la palabra sofocada [La parole soffoquées] de Sarah Kofman y la archi-escritura en el pensamiento de Jacques Derrida. Abordaremos la escritura como un gesto filosófico con la finalidad de pensar la interrelación de lo literario y lo filosófico en estos autores franceses de la segunda mitad del siglo xx.

Comunidad literaria y deconstrucción. Entre el fin del relato y la archi-escritura: Blanchot, Kofman, Derrida

El presente ensayo se propone relacionar tres figuras del texto literario después de la deconstrucción de la comunidad: el fin del relato literario en La folie du jour y"L"Idylle" de Maurice Blanchot, la palabra sofocada [La parole soffoquées] de Sarah Kofman y la archi-escritura en el pensamiento de Jacques Derrida. Abordaremos la escritura como un gesto filosófico con la finalidad de pensar la interrelación de lo literario y lo filosófico en estos autores franceses de la segunda mitad del siglo xx.

Les traduccions al català de Marguerite Yourcenar: edicions i recepció crítica

Dins el marc d’un projecte més ampli que vol abastar l’anàlisi de les traduccions d’obres literàries escrites per dones, l'objectiu d’aquest article és establir l’estat de la qüestió de les traduccions al català de l’obra de Marguerite Yourcenar i oferir una primera aproximació a la recepció crítica que aquestes traduccions han tingut a la premsa catalana. Per això hem ordenat l’estudi en tres apartats: a) cronologia de les traduccions de Yourcenar al català; b) referències bibliogràfiques de les obres de Marguerite Yourcenar traduïdes al català i/o al castellà; c) recepció de les traduccions catalanes de Yourcenar a la premsa de Catalunya.

La ciutat de les dames i Terra d’elles: dues utopies feministes en català

Elizabeth Russell sosté que les utopies escrites per dones són més transgressores «perquè desconstrueixen el concepte de perfecció» (2007: 21). En aquesta línia de crítica social i necessitat de reformes, quant al gènere femení, neixen, amb cinc segles de diferència, les dues obres estudiades aquí, Le livre de la cité des dames (1405), de Christine de Pisan, i Herland (1915), de Charlotte Perkins Gilman. Amb notables excepcions com La mística de la feminitat (1965), de Betty Friedan, i El segon sexe (1968), de Simone de Beauvoir, a casa nostra els discursos androcèntrics es ben cuidaren de negar l’entrada d’aires subversius que, per raons òbvies, poguessin esverar aquell àngel de la llar amansit i silenciat, per dir-ho a la manera woolfiana. Charlotte Perkins Gilman arribà per primera vegada a Catalunya i a la península ibèrica el 1982 amb la traducció al català de Montserrat Abelló per a l’editorial La Sal d’El paper de paret groc. En els mateixos anys vuitanta i per a la mateixa editorial Helena Valentí traduí al castellà El país de ellas (1987), obra que el 2002 traslladà al català Jordi Vidal Tubau en una edició a cura d’Eulàlia Lledó que porta per títol Terra d’elles. Poc després, el 1990, La ciutat de les dames, de Christine de Pisan, es pogué llegir en llengua catalana amb una edició i traducció de Mercè Otero per a la col·lecció «Espai de Dones» d’Edicions de l’Eixample. Aquest article presenta la recepció a Catalunya de dos clàssics del gènere de les utopies feministes, La ciutat de les dames (1990), de Christine de Pisan, i Terra d’elles (2002), de Charlotte Perkins Gilman, amb notes sobre la seva difusió al castellà i al gallec.

La (De)construcció de la masculinitat en el teatre de David Mamet

La reflexió efectuada per la teoria contemporania sobre la representació del genere es materialitza d'una manera privilegiada en el teatre. Esta clar que la perforrnativitat intrinseca del fenomen teatral és un espai idoni per qüestionar la construcció de la representació generica. No hi ha dubte que I'especificitat comunicativa del teatre es troba en la «fisicalitat)): I'element corporal té una importancia clau, ja síguí per la presencia física de I'equip actoral i del públic i per la condició efímera (el fet que cap representació no és igual a cap altra). Judith Butler ha escrit sobre el fet que els actes que constitueixen el genere tenen un paral.lelisrne en les actes performatius dels contextos teatrals. La identitat de genere no és una identitat completa, sinó que és una identitat que es construeix, una realització performativa en la qual creiern, i que representem corn si fos una creenca, com si fos una qüestió de fe. Per tant, les possibilitats de transformació del genere es troben en la relació arbitraria d'aquests actes i en la possibilitat d'un altre tipus de repetició (Butler, 1990: 33). L'obra del dramaturg, director, guionista i assagista nord-america David Marnet pot considerar-se una reflexió sobre la construcció de la masculinitat i, de retruc, de les tensions i reptes a que la masculinitat es troba sotmesa en el tornbant de segle. 1. ES