A possible role for chemokine signalling through CXCR4 as a downstream effector of retinoic acid signalling in the regenerating tail and spinal cord of Notophthalmus viridescens

The newt, Notopthalmus viridescens is one of the few tet rapod vertebrates capable of extensive regeneration of the central nervous system, however, the factors involved in this process are still unknown. Chemokine signalling through the receptor CXCR4, has been found to be involved in the development of the central nervous system of mammals and more recently in epimorphic fin regeneration in zebrafish. We have hypothesized that the CXCR4 signalling pathway is involved in spinal cord and tail regeneration in the adul t newt , possibly as a downstream target of retinoic acid signalling. We found that CXCR4 mRNA expression was observed in the brain, spinal cord, heart, gut, liver and regenerating tail blastemas. CXCR4 expression increased over the f i rst 12 days of tail regeneration and returned to basal expression levels at day 21 of regeneration. Inhibition of CXCR4 wi th AMD3100, a specific receptor antagonist, led to a decrease in CXCR4 mRNA in the regenerating tail 14 days post amputation. Histological analysis suggests a delay in the early stages of tail and spinal cord regeneration. Spinal cord explants t reated wi th CXCL12, the ligand to CXCR4, displayed enhanced neurite outgrowth in vitro. Explants t reated wi th AMD3100 abolished any retinoic acid enhanced neurite outgrowth effects suggesting a link between these signalling pathways.

The lost tail.

Cumple los requisitos del currículo de Inglaterra, Gales y Escocia aportando los conocimientos básicos relacionados con el aprendizaje de la lectura y escritura. Material para desarrollar la conciencia fonológica, conciencia de los sonidos en las palabras habladas,y el conocimiento de las relaciones simbolo y sonido, concentrándose en rimas y sonidos de las letras. La conciencia de los sonidos en los niños empieza con las palabras y las sílabas, pasa a los sonidos en las palabras y a continuación a los fonemas, los más difíciles de identificar, a excepción de cuando ocupan la posición inicial en una palabra. Para discriminar, escribir y leer el fonema ou. Para niños a partir de siete años.

Anàlisi microscòpica de l'esperma ejaculada i de la maduració epididimària dels espermatozoides de Sus domesticus

El present treball analitza la morfologia espermàtica de l'ejaculat de Sus domesticus, la histologia del conducte epididimari i la qualitat de l'esperma epididimari. El material d'estudi prové de mascles reproductors porcins de les races Landrace i Pietrain, sans i sexualment madurs. La metodologia emprada es basa en l'examen al microscopi òptic (camp dar, contrast de fases i contrast interferencial) i al microscopi electrònic (de rastreig i de transmissió). Per a l'anàlisi estadística de les dades s'ha utilitzat el test de la X2 de Pearson (p<0,01). L'estudi de la morfologia espermàtica de l'ejaculat permet distingir diversos tipus de gàmetes que s'han classificat en tres grups: espermatozoides madurs, espermatozoides immadurs i espermatozoides aberrants, així com algunes cèI.lules somàtiques. L'espermatozoide madur de Sus domesticus és un gàmeta típic de mamífer (format per tres parts: cap, peça de connexió i cua) en que destaquen: la forma oval i plana del cap, el desenvolupament d'una protuberància acrosòmica apical en una de les cares del cap i la presencia dels cossos laminars en la peça de connexió. L'espermatozoide immadur es caracteritza per la presencia de la gota citoplasmàtica, el major desenvolupament de la protuberància acrosòmica apical i per la flexibilitat del cap. Els espermatozoides aberrants es descriuen i classifiquen segons la morfologia externa i la morfologia interna, distingint-se una amplia gama de malformacions que afecten les diverses parts de l'espermatozoide. Les cèl·lules somàtiques presents en l'ejaculat ofereixen les característiques pròpies d'un macròfag i se les ha observat englobant espermatozoides immadurs. L'estudi de l'estructura i la ultraestructura de les tres regions anatòmiques de l'epidídim (caput, corpus i cauda) revela que: a) l'epiteli epididimari és pseudoestratificat amb esterocilis, b) cada regió epididimària presenta uns valors característics en relació al diàmetre intern del conducte, a l'alçada de l'epiteli, a la longitud dels esterocilis i al nombre de cèl·lules somàtiques luminals, i c) l'epiteli epididimari esta format per cinc tipus cel·lulars: les cèl·lules principals, les cèl·lules basals, les cèl·lules dares, les cèl·lules estretes i les cèl·lules basòfiles. Dels resultats obtinguts es pot deduir que: a) aquests cinc tipus cel·lulars es distribueixen al llarg del conducte epididimari de forma no homogènia, b) les cèl·lules basals, les cèl·lules principals, les cèI.Iules dares i les cèl·lules estretes són diversos estadis del desenvolupament d'un mateix tipus cel·lular especialitzat en la secreció i reabsorció cel·lular, i c) les cèl·lules basòfiles són les precursores de les cèl·lules somàtiques luminals. La qualitat de l'esperma procedent de les tres regions de l'epidídim ha estat analitzada a partir dels següents paràmetres espermàtics: vitalitat, resistència osmòtica dels acrosomes, estabilitat cefàlica, morfologia, malformacions i aglutinació. La vitalitat espermàtica disminueix progressivament al llarg del conducte epididimari. La resistència osmòtica dels acrosomes s'assoleix en la regió corporal de l'epidídim. L'estabilitat cefàlica dels espermatozoides és més elevada en les dues primeres regions de l'epidídim que en la regió caudal. Cada regió de l'epidídim es caracteritza per una morfologia espermàtica específica: a) el caput es caracteritza per l'elevat percentatge d'espermatozoides immadurs amb gota citoplasmàtica proximal, b) el corpus es caracteritza per l'elevat percentatge d'espermatozoides immadurs amb gota citoplasmàtica distal, i c) el cauda es caracteritza per l'elevat percentatge d'espermatozoides madurs. S'han estudiat les següents malformacions d'origen epididimari: espermatozoides de cua doblegada per l'anell de Jensen (origen en el cauda), espermatozoides de cua enrotllada i espermatozoides de cues fusionades (origen en el corpus). Els espermatozoides perden la capacitat de doblegar la cua per la peça intermèdia a mesura que avancen pel conducte epididimari. L'aglutinació espermàtica tendeix a augmentar progressivament al llarg del conducte epididimari, si bé, no s'han observat variacions significatives en els diversos tipus d'aglutinació. La maduració epididimaria dels espermatozoides de Sus domesticus és un procés lent i complex, i la qualitat de l'ejaculat depèn de que aquesta maduració hagi estat completa. La presencia en l'esperma ejaculat de formes gamètiques pròpies de l'esperma epididimari és un signe d'una incompleta maduració dels espermatozoides; i, pot considerar-se com un paràmetre indicador d'estrés del mascle reproductor, tant més quant més s'assembli a la morfologia espermàtica de la regió cefàlica de l'epidídim.

Coordinated Cluster, ground-based instrumentation and low-altitude satellite observations of transient poleward-moving events in the ionosphere and in the tail lobe

During the interval between 8:00-9:30 on 14 January 2001, the four Cluster spacecraft were moving from the central magnetospheric lobe, through the dusk sector mantle, on their way towards intersecting the magnetopause near 15:00 MLT and 15:00 UT. Throughout this interval, the EIS-CAT Svalbard Radar (ESR) at Longyearbyen observed a series of poleward-moving transient events of enhanced F-region plasma concentration ("polar cap patches"), with a repetition period of the order of 10 min. Allowing for the estimated solar wind propagation delay of 75 ( 5) min, the interplanetary magnetic field (IMF) had a southward component during most of the interval. The magnetic footprint of the Cluster spacecraft, mapped to the ionosphere using the Tsyganenko T96 model (with input conditions prevailing during this event), was to the east of the ESR beams. Around 09:05 UT, the DMSP-F12 satellite flew over the ESR and showed a sawtooth cusp ion dispersion signature that also extended into the electrons on the equatorward edge of the cusp, revealing a pulsed magnetopause reconnection. The consequent enhanced ionospheric flow events were imaged by the SuperDARN HF backscatter radars. The average convection patterns (derived using the AMIE technique on data from the magnetometers, the EISCAT and SuperDARN radars, and the DMSP satellites) show that the associated poleward-moving events also convected over the predicted footprint of the Cluster spacecraft. Cluster observed enhancements in the fluxes of both electrons and ions. These events were found to be essentially identical at all four spacecraft, indicating that they had a much larger spatial scale than the satellite separation of the order of 600 km. Some of the events show a correspondence between the lowest energy magnetosheath electrons detected by the PEACE instrument on Cluster (10-20 eV) and the topside ionospheric enhancements seen by the ESR (at 400-700 km). We suggest that a potential barrier at the magnetopause, which prevents the lowest energy electrons from entering the magnetosphere, is reduced when and where the boundary-normal magnetic field is enhanced and that the observed polar cap patches are produced by the consequent enhanced precipitation of the lowest energy electrons, making them and the low energy electron precipitation fossil remnants of the magnetopause reconnection rate pulses.

Development of substorm cross-tail current disruption as seen from the ground

We discuss substorm observations made near 2100 magnetic local time (MLT) on March 7, 1991, in a collaborative study involving data from the European Incoherent Scatter radar, all-sky camera data, and magnetometer data from the Tromsø Auroral Observatory, the U.K. Sub-Auroral Magnetometer Network (SAMNET) and the IMAGE magnetometer chain. We conclude that for the substorm studied a plasmoid was not pinched off until at least 10 min after onset at the local time of the observations (2100 MLT) and that the main substorm electrojet expanded westward over this local time 14 min after onset. In the late growth phase/early expansion phase, we observed southward drifting arcs probably moving faster than the background plasma. Similar southward moving arcs in the recovery phase moved at a speed which does not appear to be significantly different from the measured plasma flow speed. We discuss these data in terms of the “Kiruna conjecture” and classical “near-Earth neutral line” paradigms, since the data show features of both models of substorm development. We suggest that longitudinal variation in behavior may reconcile the differences between the two models in the case of this substorm.

New species of Amphisbaena with a nonautotomic and dorsally tuberculate blunt tail from state of Bahia, Brazil (Squamata, Amphisbaenidae)

A new species of Amphisbaena is described from Fazenda Caraibas, municipality of Mucuge, state of Bahia, Brazil, in the northern portion of the Serra do Espinhaco. The new species is a small amphisbaenian without precloacal pores, 210-213 body annuli, 12-13 tail annuli without evident autotomic site, and 14 dorsal and 14-15 ventral segments per annuli at midbody. The striking difference of this form is the presence of small tubercles on the dorsal region of its tail. This feature is unique among its congeners, although Rhineura floridana, a North American amphisbaenian, has tubercles on its tail. We suggest that the presence of tubercles on the tail of Amphisbaena sp. nov. and Rhineura floridana has arisen independently.