Anatomia macroscòpica i microscòpica de l'aparell genital femení d'Ophidion barbatum (L.) (Pisces, Ophididae)

S'ha realitzat un estudi de l'anatomia macroscòpica i microscòpica de I'ovari d'Ophidion barbatum (L.) (Pisces, Ophidiidae), utilitzant material recollit per pescadors del port de Blanes (mar català) durant el mes d'octubre de 1985. L'absència d'òrgan copulador en els mascles d'aquesta espècie i la posició de l'orifici nasal anterior, a una certa alçada respecte al llavi superior, ens permet identificar-la com una espècie ovípara, del subordre Ophidioidei, dins de l'ordre Ophidiiformes. L'ovari és únic i continuat caudalment per l'oviducte. Els nombrosos cordons intraovarics que tapien la cavitat augmenten considerablement la superfície germinal. El desenvolupament de l'ovari es correspon amb el tipus asincrònic (Marza, 1938) i la fresa repetida al llarg d'una estació reproductiva més o menys llarga és una estrategia que augmenta la fecunditat, normalment limitada pel volum corporal de la femella. Dins de l'ordre Ophidiiformes, el tipus d'ovari únic sense restes de paret mitjana sembla ser la norma entre les espècies de reproducció ovípara. Aquest fet esta en contradicció amb la teoria de Mendoza (1943) que, fora d'algunes excepcions, l'ovari únic es troba principalment en els teleostis vivípars

Primeres dades sobre la reproducció de Scorpaena Notata (Pisces, Teleosti) en el Mediterrani Occidental

S'analitzen diversos caràcters morfomètrics i índexs relacionats amb la reproducció d'una mostra de 260 exemplars de Scorpaena notata. La proporció de mascles és molt més elevada que la de femelles, especialment a les talles més grosses. Les variacions estacionals de l'índex gonadosomitic (IGS) indiquen que aquesta espècie es reprodueix a l'estiu i principi de tardor, hipòtesi confirmada per l'estat de maduració de les gònades observades. Així mateix, la disminució brusca que pateix l'index hepatosomàtic (MS) a la tardor posa de manifest que les reserves hepàtiques han estat utilitzades per a la posta

L'emmagatzematge intraovàric d'esperma en Helicolenus dactylopterus (Pisces: Scorpaeniformes)

El penegal, Helicolenus dactylopterus dactylopterus (Pisces: Scorpaeniformes), és una espècie que habita profunditats d'entre els 200 i 1000 m i presenta una clara distribució batimètrica en funció de la seva talla. Presenta fecundació interna i a l'interior de l'ovari conté estructures d'emmagatzematge que permeten emmagatzemar l'esperma durant períodes de temps considerablement llargs. Les cèl·lules sexuals masculines es mantenen viables gràcies a diverses substàncies nutritives que obtenen de la bossa citoplasmàtica i de l'epiteli criptal que delimita les estructures d'emmagatzematge. Aquest epiteli és també responsable de la seva protecció. Un cop els ous han assolit la maduresa, els espermatozoides són alliberats al lumen ovàric i es dóna la fertilització. És una espècie zigòpara: allibera òvuls fecundats que han estat retinguts al tracte reproductiu femení durant un curt període de temps i, per tant, els embrions són alliberats en estadis molt primerencs de desenvolupament. Així, el penegal presenta una estratègia reproductiva evidentment eficaç.

L'oviparisme en la família Scorpaenidae (Pisces: Scorpaeniformes)

En aquest treball de tesi doctoral es descriu l'estructura gonadal, gametogènesi i cicle anual de Scorpaena porcus, S. scrofa i S. elongata per tal d'aprofundir en el coneixement dels diferents graus d'especialització dins l'oviparisme en peixos. Es pretén fer èmfasi en aquells trets inusuals que difereixen del què s'ha descrit fins ara per la majoria de les espècies ovípares de teleostis, i relacionar-los amb l'estratègia reproductiva de les espècies que els presenten El mostreig s'ha dut a terme de forma intensiva entre l'any 2000 i 2002, tot i que s'ha continuat recol·lectant mostres fins a l'agost de 2004, amb més o menys freqüència segons la necessitat. En total s'han obtingut 258 exemplars de S. porcus, 119 de S. scrofa i 46 de S. elongata. S'ha pogut veure com S. porcus, S. scrofa i S. elongata són espècies ovípares ovulípares especialitzades, ja que la seva estructura ovàrica presenta tot una sèrie de trets molt particulars i poc comuns a la resta de peixos ovípars estudiats fins ara: posició central del raquis musculo-connectiu que es troba envoltat completament pel lumen i la paret ovàrica; presència de peduncles en oòcits en fase de creixement secundari; escassetat i mida petita dels alvèols corticals; poc gruix de la zona radiata; i secreció d'una massa gelatinosa que engloba els ous en el moment de la posta. Totes aquestes característiques també s'han observat en Scorpaena notata, suggerint que l'especialització de l'oviparisme ovulípar es dóna en tot el gènere Scorpaena. L'estructura testicular i l'espermatogènesi d'aquestes espècies també és força particular. Per una banda els testicles són del tipus lobular no-restringit, tot i que presenten algunes característiques com la ordenació parcial dels cists segons l'estadi de maduració de les cèl·lules germinals que contenen i l'absència de lumen central, que actualment només s'ha observat en testicles del tipus lobular restringit de les espècies de la sèrie Aterinomorpha. Per l'altre banda, l'espermatogènesi és del tipus semicística, és a dir, els cists s'obren abans d'acabar tot el procés i les cèl·lules germinals s'acaben de desenvolupar a la llum del lòbul fins a espermatozoides. La posta d'aquestes espècies és múltipla i constisteix en una massa gelatinosa d'ous pelàgica, que en el cas de S. porcus s'alliberen entre els mesos de juny i agost, i en S. scrofa, a partir del mes de juliol. S'ha relacionat la presència d'aquesta massa amb un aparellament mascle-femella, de manera que el mascle alliberaria l'esperma directament sobre la massa d'ous, assegurant així la fartilització total dels mateixos.

Light and scanning electron microscopy of Henneguya arapaima n. sp (Myxozoa: Myxobolidae) and histology of infected sites in pirarucu (Arapaima gigas: Pisces: Arapaimidae) from the Araguaia River, Brazil

In this report, we describe Henneguya arapaima n. sp., a parasite of the gill arch and gall bladder of Arapaima gigas (pirarucu) collected in the Araguaia River, in the municipality of Nova Crixas, Goias State, central Brazil. The plasmodia were white, round or ellipsoidal and measured 200-600 mu m. Parasite development was asynchronous and the mature spores were fusifonn and had smooth wall. The spores measurements were (range, with means +/- S.D. in parentheses): total length-48.4-53.1 mu m (51.6 +/- 3.4 mu m), body length-13.5-15.2 mu m (14.2 +/- 0.8 mu m), body width-5.1-6.1 mu m (5.7 +/- 0.5 mu m), body thickness-4.7-5.3 mu m (4.9 +/- 0.2 mu m) and caudal process length-38.0-41.2 mu m (38.3 +/- 2.9 mu m). The polar capsules were elongated and of unequal size, with lengths of 6.3-6.8 mu m (6.5 +/- 0.2) and 6.2-6.6 mu m (6.3 +/- 0.1) for the longest and shortest axes, respectively. Capsule width was 1.4-1.6 mu m (1.5 +/- 0.1). Histological analysis showed that the plasmodia occurred in the tunica adventitia of the gall bladder and were delimited by a thin capsule of connective tissue. In the gill arch, the plasmodia were also surrounded by connective tissue similar to the endomesium, of striated skeletal muscle cells. Sixty-five juvenile specimens of A. gigas weighing 1.0-25.0 kg were examined, 17 (26.1%) of which were infected. Of these, 14 (82.3%) had cysts in the gall bladder, two (11.7%) had cysts in the gill arch and only one (5.9%) had cysts in both organs. When the fish were grouped by weight, the prevalence of infection in fish weighing up to 10.0 kg (20.7%) was significantly lower than in fish weighing 10.1-25.0 kg (50%) (G = 3.93; d.f. = 1; p < 0.05). (C) 2008 Elsevier B.V. All rights reserved.

Cytogenetic characterization of Metynnis maculatus (Teleostei; Characiformes): the description in Serrasalminae of a small B chromosome bearing inactive NOR-like sequences

Mitotic chromosomes of Metynnis maculatus (KNER 1860) (Teleostei, Characiformes), a fish species that occurs in the Amazon and Parana-Paraguay river basins, were analyzed for the first time by Giemsa and Ag-NOR staining, C-banding and fluorescence in situ hybridization (FISH) with 18S and 5S rDNA sequences. The basic chromosome number of the species is 2n=62 (32M+22SM+4ST+4A) and, in addition to the 62 regular chromosomes, one small acrocentric supernumerary B chromosome was found in part of the specimens analyzed. Four active NORs were present, and constitutive heterochromatin blocks were found in the pericentromeric region of several chromosomes. A heterochromatic block was also present in the interstitial portion of the submetacentric NOR-bearing pair and the B chromosome was entirely heterochromatic. FISH using an 18S rDNA probe confirmed the results obtained with AgNO(3) staining, and an additional signal was also present on the B chromosomes. 5S rDNA sequences mapped only to the largest acrocentric pair. This is the first description of supernumerary B chromosomes in Serrasalminae, and this karyotype characterization may be useful in further studies about chromosome evolution in this fish group.

Influência dos fatores abióticos sobre a variação espaço-temporal de paralonchurus brasiliensis (Steindachner, 1875) (pisces, sciaenidae) componente da fauna acompanhante da pesca de camarões no litoral Norte de São Paulo

Knowledge of the environmental factors influence on the spatial-temporal variation of fishes is important to fisheries management and conservation. Thus, the aim of this work was to analyze the influence of the abiotical factors on the spatial-temporal distribution of Paralonchurus brasiliensis (Pisces, Sciaenidae) caught by-catch with the shrimp fishing of Ubatuba and Caraguatatuba regions, north coast of São Paulo State. The fishes were captured every month from January to December 2002. Samples were collected by otter trawl at 5, 10, 15, 20, 25, 30 and 35m depths. The temperatures (surface and bottom), salinities (surface and bottom), sediment features and organic matters were verified for each depth. During all period of the study 12.642 specimens of P. brasiliensis were captured at Ubatuba and 17.166 at Caraguatatuba, which totalized the biomass of 267 for the first and 339kg for the other region. The females outnumbered males in fish population. The greatest values of biomass and number of individuals were registered at the summer and autumn seasons, while the lowest values were observed at the winter and spring seasons. The greatest abundances were found from 15 to 25m depth. In this study, it was verified that P. brasiliensis is a coastal waters associate species. The spatialtemporal distribution of P. brasiliensis is affected by intrusion of SACW and depth for the coastal region and by depth and sediment in sheltered areas such as Caraguatatuba

Trichodina heterodentata (Ciliophora: Trichodinidae): a new parasite for Piaractus mesopotamicus (Pisces: Characidae)

Conselho Nacional de Desenvolvimento Científico e Tecnológico (CNPq)

Morphometry and morphology of nucleus of the Sertoli and interstitial cells of the tambaqui Colossoma macropomum (Cuvier, 1881) (Pisces: Characidae) during the reproductive cycle

Fundação de Amparo à Pesquisa do Estado de São Paulo (FAPESP)

Origin and differentiation of a sex chromosome system in Parodon hilarii (Pisces, Parodontidae). Satellite DNA, G- and C-banding

A satellite DNA sequence of Parodon hilarii ( named pPh2004) was isolated, cloned and sequenced. This satellite DNA is composed of 200 bp, 60% AT rich. In situ hybridization ( FISH) results revealed that the satellite DNA pPh2004 is located in the terminal regions of several chromosomes, forming highly evident blocks in some and punctual marks in others. The comparison between the FISH and C-banding results showed that the location of this satellite DNA coincides with that of most terminal heterochromatins. However, some regions are only marked by FISH whereas other regions are only marked by C-banding. The possible existence of more than one satellite DNA family could explain these partial differences. The in situ hybridization with the satellite DNA and the G- and C-bandings confirmed the presence of a sex chromosome system of the ZZ/ZW type in P. hilarii, as well as the correct identification of the Z chromosome in the karyotype. This chromosome displays a segment of terminal heterochromatin in the long arm, similar to the segment observed in the short arm of the W chromosome, also showing a G- banding pattern similar to that of the short arm and part of the long arm of the W chromosome. A hypothesis on the origin of the W chromosome from an ancestral chromosome similar to the Z chromosome is presented.