998 resultados para Macrófagos com fenótipo M2


Relevância:

10.00% 10.00%

Publicador:

Resumo:

Introducció: El bypass gàstric en Y de Roux laparoscòpic (BGYRL) és la tècnica quirúrgica d’elecció per al tractament de l’obesitat mòrbida. La gastrectomia tubular laparoscòpica (GTL) és una tècnica bariàtrica restrictiva amb resultats molt prometedors en relació a la pèrdua de pes, però se’n desconeixen els efectes metabòlics i endocrins. L’objectiu d’aquest estudi és l’avaluació de les diferències en la resposta del metabolisme de la glucosa i la secreció d’hormones intestinals entre ambdós procediments. Material i mètodes: Es va dissenyar un estudi prospectiu i aleatoritzat per la realització del BGYRL i la GTL, ambdós realitzats via laparoscòpica. Totes les pacients es varen avaluar abans, i als 3 i 12 mesos de la intervenció. Se’ls va prendre una mostra de sang venosa després d’un dejuni de 12 hores i als 10 i 60 minuts després de la ingesta d’Ensure® 420 kcal per realitzar les determinacions dels nivells plasmàtics de glucosa, insulina, grelina, leptina, pèptid relacionat amb glucagó (GLP-1), pèptid YY (PYY) i polipèptid pancreàtic (PP). Resultats: Es varen incloure 15 pacients (totes de gènere femení, edat mitja de 48±9 anys, IMC de 44±2.7 kg/m2 amlitat preoperatòria) dels quals 7 van ser aleatoritzats a BGYRL i 8 a GTL. No hi van haver diferències entre ambdós grups en edat, IMC preoperatori, classificació ASA i determinacions hormonals preoperatòries. Després de la cirurgia, s’observa un descens de la glicèmia i insulinèmia, amb una reducció de l´índex HOMA-IR en ambdós grups. Postoperatòriament, es detecta una disminución de les concentracions de la leptina en dejú i després de la ingesta, significativament menor en el grup de BGYRL. Mentre que els nivells de grelina en dejú només descendeixen de forma significativa en el grup de la GTL. Després de la ingesta es produeix una augment dels nivells de GLP-1, significativament major en el grup de BGYRL. Conclusions: Tan el BGYRL como la GTL s’associen a una significativa pèrdua de pes, encara que aquesta fou significativament superior en el BGYRL. Ambdós procediments han millorat notablement l’homeostasi de la glucosa. Només la GTL va rehuir els nivells de grelina tan en dejú com després de la ingesta, mentre que els nivells de GLP-1 i PYY s’elevaren després de la cirurgia, sense diferències estadísticament significatives entre ambdues tècniques.

Relevância:

10.00% 10.00%

Publicador:

Resumo:

The epithelial amiloride-sensitive sodium channel (ENaC) controls transepithelial Na+ movement in Na(+)-transporting epithelia and is associated with Liddle syndrome, an autosomal dominant form of salt-sensitive hypertension. Detailed analysis of ENaC channel properties and the functional consequences of mutations causing Liddle syndrome has been, so far, limited by lack of a method allowing specific and quantitative detection of cell-surface-expressed ENaC. We have developed a quantitative assay based on the binding of 125I-labeled M2 anti-FLAG monoclonal antibody (M2Ab*) directed against a FLAG reporter epitope introduced in the extracellular loop of each of the alpha, beta, and gamma ENaC subunits. Insertion of the FLAG epitope into ENaC sequences did not change its functional and pharmacological properties. The binding specificity and affinity (Kd = 3 nM) allowed us to correlate in individual Xenopus oocytes the macroscopic amiloride-sensitive sodium current (INa) with the number of ENaC wild-type and mutant subunits expressed at the cell surface. These experiments demonstrate that: (i) only heteromultimeric channels made of alpha, beta, and gamma ENaC subunits are maximally and efficiently expressed at the cell surface; (ii) the overall ENaC open probability is one order of magnitude lower than previously observed in single-channel recordings; (iii) the mutation causing Liddle syndrome (beta R564stop) enhances channel activity by two mechanisms, i.e., by increasing ENaC cell surface expression and by changing channel open probability. This quantitative approach provides new insights on the molecular mechanisms underlying one form of salt-sensitive hypertension.

Relevância:

10.00% 10.00%

Publicador:

Resumo:

El objetivo es Establecer la prevalencia de insuficiencia renal en pacientes infectados por el VIH de nuestro medio, factores de riesgo asociados y evolución de esta función renal. Estudio descriptivo prospectivo de 1596 pacientes VIH +. 2 cortes transversales de la muestra: Nov´08-Feb´09 y Jul–Sept´10. Datos sobre múltiples variables disponibles en cada corte. Se dividió la muestra en GRUPO 1: FG ≤ 60 ml/min/1,73 m2 y GRUPO 2: FG & 60 ml/min/1,73 m2. Prevalencia de insuficiencia renal 4-5%. Deterioro de función renal relacionado con: Edad, fibrinógeno, albúmina, carga viral, CD4%, tratamiento con Tenofovir, dislipemia, Hipertensión y diabetes.

Relevância:

10.00% 10.00%

Publicador:

Resumo:

PURPOSE: It is generally assumed that the biodistribution and pharmacokinetics of radiolabelled antibodies remain similar between dosimetric and therapeutic injections in radioimmunotherapy. However, circulation half-lives of unlabelled rituximab have been reported to increase progressively after the weekly injections of standard therapy doses. The aim of this study was to evaluate the evolution of the pharmacokinetics of repeated 131I-rituximab injections during treatment with unlabelled rituximab in patients with non-Hodgkin's lymphoma (NHL). METHODS: Patients received standard weekly therapy with rituximab (375 mg/m2) for 4 weeks and a fifth injection at 7 or 8 weeks. Each patient had three additional injections of 185 MBq 131I-rituximab in either treatment weeks 1, 3 and 7 (two patients) or weeks 2, 4 and 8 (two patients). The 12 radiolabelled antibody injections were followed by three whole-body (WB) scintigraphic studies during 1 week and blood sampling on the same occasions. Additional WB scans were performed after 2 and 4 weeks post 131I-rituximab injection prior to the second and third injections, respectively. RESULTS: A single exponential radioactivity decrease for WB, liver, spleen, kidneys and heart was observed. Biodistribution and half-lives were patient specific, and without significant change after the second or third injection compared with the first one. Blood T(1/2)beta, calculated from the sequential blood samples and fitted to a bi-exponential curve, was similar to the T(1/2) of heart and liver but shorter than that of WB and kidneys. Effective radiation dose calculated from attenuation-corrected WB scans and blood using Mirdose3.1 was 0.53+0.05 mSv/MBq (range 0.48-0.59 mSv/MBq). Radiation dose was highest for spleen and kidneys, followed by heart and liver. CONCLUSION: These results show that the biodistribution and tissue kinetics of 131I-rituximab, while specific to each patient, remained constant during unlabelled antibody therapy. RIT radiation doses can therefore be reliably extrapolated from a preceding dosimetry study.

Relevância:

10.00% 10.00%

Publicador:

Resumo:

Schistosoma mansoni is an important human parasitic disease which is widespread throughout Africa. As Biomphalaria pfeifferi snails act as intermediate host, knowledge of their population ecology is an essential prerequisite towards understanding disease transmission. We conducted a field study and assessed the density and microhabitat preferences of B.pfeifferi in a natural habitat which was a residual pool of a river. Repeated removal collecting revealed a density of 26.6 [95% confidence interval (CI): 24.9-28.3] snails/m2. B.pfeifferi showed microhabitat preferences for shallow water (depths: 0-4cm). They were found most abundantly close to the shoreline (distances: 0-40cm), and preferred either plant detritus or bedrock as substratum. Lymnaea natalensis, a snail which may act as a host for human Fasciola gigantica, also occurred in this habitat with a density of 34.0 (95% CI: 24.7-43.3) snails/m2, and preferred significantly different microhabitats when compared to B.pfeifferi. Microhabitat selection by these snail species was also investigated in a man-made habitat nearby, which consisted of a flat layer of concrete fixed on the riverbed, covered by algae. Here, B.pfeifferi showed no preference for locations close to the shoreline, probably because the habitat had a uniform depth. We conclude that repeated removal collecting in shallow habitats provides reliable estimates of snail densities and that habitat changes through constructions may create favourable microhabitats and contribute to additional disease transmission.

Relevância:

10.00% 10.00%

Publicador:

Resumo:

La contaminación de suelos y aguas subterráneas es uno de los problemas ambientales más extendidos en gran parte de los terrenos industriales de Cataluña. En este proyecto se ha analizado el proceso de gestión de la contaminación: caracterización, remediación y seguimiento de la descontaminación en suelos y aguas subterráneas por un caso de afección por organoclorados (percloroetileno) y otros contaminantes (hidrocarburos, selenio y cromo) en un emplazamiento industrial situado en una zona agroforestal (superficie de 81.462 m2). A partir de la implantación en la empresa del sistema de gestión ISO 14.001 en 1.996, se abrieron diferentes proyectos de gestión para los posibles contaminantes. Por las mismas fechas, también se detectó una afección por selenio en aguas subterráneas, ajena a la empresa de estudio. Por el momento, el único contaminante que ha requerido de un proceso de descontaminación ha sido el percloroetileno. En suelos se emplea el método “soil vapor extraction” y en aguas subterráneas el método “airstripping”. Finalmente, se ha llevado a cabo una comparación de los costes reales derivados del proceso de descontaminación del percloroetileno en contra de los costes que se hubiesen derivado la implantación de medidas de prevención de la contaminación. El resultado de la valoración indica que la descontaminación de éste compuesto requiere de una inversión económica importante, unas 10 veces más elevada que los costes derivados de las medidas de prevención.

Relevância:

10.00% 10.00%

Publicador:

Resumo:

Peripheral arterial disease (PAD) is a common disease with increasing prevalence, presenting with impaired walking ability affecting patient's quality of life. PAD epidemiology is known, however, mechanisms underlying functional muscle impairment remain unclear. Using a mouse PAD model, aim of this study was to assess muscle adaptive responses during early (1 week) and late (5 weeks) disease stages. Unilateral hindlimb ischemia was induced in ApoE(-/-) mice by iliac artery ligation. Ischemic limb perfusion and oxygenation (Laser Doppler imaging, transcutaneous oxygen pressure assessments) significantly decreased during early and late stage compared to pre-ischemia, however, values were significantly higher during late versus early phase. Number of arterioles and arteriogenesis-linked gene expression increased at later stage. Walking ability, evaluated by forced and voluntary walking tests, remained significantly decreased both at early and late phase without any significant improvement. Muscle glucose uptake ([18F]fluorodeoxyglucose positron emission tomography) significantly increased during early ischemia decreasing at later stage. Gene expression analysis showed significant shift in muscle M1/M2 macrophages and Th1/Th2 T cells balance toward pro-inflammatory phenotype during early ischemia; later, inflammatory state returned to neutrality. Muscular M1/M2 shift inhibition by a statin prevented impaired walking ability in early ischemia. High-energy phosphate metabolism remained unchanged (31-Phosphorus magnetic resonance spectroscopy). Results show that rapid transient muscular inflammation contributes to impaired walking capacity while increased glucose uptake may be a compensatory mechanisms preserving immediate limb viability during early ischemia in a mouse PAD model. With time, increased ischemic limb perfusion and oxygenation assure muscle viability although not sufficiently to improve walking impairment. Subsequent decreased muscle glucose uptake may partly contribute to chronic walking impairment. Early inflammation inhibition and/or late muscle glucose impairment prevention are promising strategies for PAD management.

Relevância:

10.00% 10.00%

Publicador:

Resumo:

Investigación producida a partir de una estancia en la University of Sidney, Australia, entre octubre del 2008 y enero del 2009. Se ha desarrollado el proyecto titulado "Papel de la interleucina 6 (IL6) en la regulación de la expresión de Osteopontina (OPN) y de CD44 tras axotomía del nervio facial". Tras efectuar una transección del nervio facial, se indujo una reactividad glial en el núcleo facial (NF) localizado en el tronco cerebral, utilizando ratones transgénicos que sobrexpresan IL6 bajo promotor GFAP (tg GFAP-IL6), es decir selectivamente en astrocitos. Se han utilizado técnicas histoquímicas e inmunohistoquímicas, así como también se ha completado el estudio utilizando análisis de RPA, western blotting y citometría de flujo para la identificación de poblaciones celulares. Los resultados obtenidos indican que la OPN se expresa constitutivamente en las neuronas del NF. Tras axotomía del nervio facial, la expresión de OPN y CD44 incrementa en los ratones WT, mientras que en los tg GFAP-IL6 disminuye significativamente, sugiriendo que la IL6 podría estar involucrada en la modulación de la expresión de ambas moléculas. Sin embargo, no se ha visto diferencias en otros receptores de OPN como la integrina Alpha-5. La ctometría de flujo corroboró algunos de los resultados histológicos sobre la reactividad microglial y permitió concluir que la proporción de microglía activada (CD11b+/CD45+mid) y macrófagos (CD11b+/CD45+high) que expresan CD44 incrementa en in los tg GFAP-IL6 versus WT donde la mayor parte de microglia activada mostraba un perfil CD11b+/CD45+low.