Descripció i anàlisi dels factors protectors d’adolescents en la prevenció del delicte: el perfil de l’adolescent desistent i les competències emocionals associades

En els darrers anys, ha augmentat l’interès per l’estudi de la prevenció i la protecció de la delinqüència juvenil. En aquest context els conceptes vinculats són els de desistiment i resiliència. L’objectiu principal d’aquest estudi és aprofundir en el concepte de desistiment i els factors de protecció, primer en el pla teòric i després en l’àmbit empíric. L’estudi consta de dues parts: la primera descriptiu el perfil del menor desistent a la Direcció General de Justícia Juvenil, i la segona mostra enquestes en què s’avaluen les dimensions de la competència emocional en un grup d’adolescents infractors. A partir d’una mostra de 288 adolescents infractors, 86 reincidents i 202 desistents, de les comarques del Baix Llobregat, Garraf, Alt Penedès i d’alguns municipis de l’Anoia, s’analitzen les diferències sociodemogràfiques, criminològiques i de recorregut educatiu fet a la Direcció General de Justícia Juvenil. A continuació, participen de l’estudi per enquesta una mostra accidental de 101 adolescents, 45 reincidents i 56 desistents, procedents dels programes de mediació, medi obert i internament. Els adolescents desistents en el delicte obtenen puntuacions superiors als reincidents, diferències que són estadísticament significatives en la dimensió de competència social i en la puntuació total de competència emocional.

Anàlisi i abordatge de l’assetjament entre iguals mitjançant l’ús de les noves tecnologies

L’estudi analitza la modalitat d’assetjament entre iguals mitjançant la utilització de les TIC, un fenomen emergent en el marc de la justícia juvenil a Catalunya. S’han revisat 185 expedients de menors dels que la Fiscalia de Menors ha oficiat per requerir la intervenció de l’equip tècnic. Els principals resultats obtinguts ens mostren una incidència baixa (10,9%), però l’ús generalitzat d’aquests dispositius tecnològics exposen els menors a uns riscos elevats i l’impacte en les víctimes, properes en el seu entorn, suposa una afectació emocional i psicosocial greu. Alhora, hem vist la relació d’aquest tipus de comportaments amb altres formes de violència exercida pels mateixos protagonistes. Les conductes del victimari, nascut a Catalunya en un 73% dels casos, es donen majoritàriament en grup i en els primers anys de l’adolescència mitjana. Es troba una relació entre el tipus d’assetjament tradicional tipificat fins ara com a delictes contra la integritat i la llibertat personal protagonitzats per nois (58,9%) i la durada del delicte, inferior a un mes. Les víctimes són noies en major proporció (56%), però, a la vegada, prenen rellevància en l’autoria d’aquest tipus d’accions en relació amb la incidència que tenen altres actuacions delictives que protagonitzen. És reveladora la força de les xarxes socials en aquests tipus de fets i la necessitat de prevenció, de protecció i d’educació en les competències d’aquest ús d’aplicacions i dispositius en l’espai virtual. Es proposa que la intervenció dels professionals de justícia juvenil consisteixi en la conscienciació, la responsabilització d’aquestes conductes, tot adequant continguts dels programes tècnics i evitant, sempre que sigui possible, l’entrada al circuit judicial.

El perdó de l’ofés: la via adequada per alleugerir les càrregues de la justícia? Estudi de la institució i de les alternatives per rendibilitzar els recursos de l’Administració de justícia

En aquesta recerca aportem les conclusions de la nostra investigació sobre la figura del perdó de l’ofès i la seva possible virtualitat com a mitjà per alleugerir l’Administració de Justícia. En primer lloc, analitzem la institució del perdó de l’ofès, en concret, la seva regulació en el nostre Codi penal, els seus antecedents històrics i aportem certes dades de Dret comparat que poden ajudar a l’estudi crític de la institució (1). En la segona part, estudiem els arguments a favor i en contra del perdó de l’ofès dins el sistema penal i ens pronunciem sobre la seva legitimitat com a mecanisme per rendibilitzar l’Administració de Justícia (2). En la tercera part, sobre la base de les conclusions anteriors, aportem una reflexió sobre les alternatives al perdó de l’ofès (3). Per últim, en la darrera part, formulem la nostra proposta final sobre els mecanismes per rendibilitzar els recursos de l’Administració de Justícia (4). Segons el nostre estudi, el perdó de l’ofès no és un bon mecanisme per alleugerir la feina de l’Administració de Justícia. En canvi, la reparació i la conciliació si poden operar com a substitutius de la pena en els supòsits de delictes de menor gravetat; en els processos penals per aquests delictes caldria introduir un intent obligatori de conciliació, com el del § 380 StPO alemany i, a més, convindria preveure en el Codi penal la facultat del jutge d’eliminar la responsabilitat penal en determinats supòsits de reparació de l’autor a la víctima del delicte.

Revue critique d'instruments pour evaluer la douleur chez les personnes cérébrolésées non communicantes aux soins intensifs [Critical review of instruments to assess pain in the non communicative brain injured persons in intensive care].

The purpose of this review is to critically appraise the pain assessment tools for non communicative persons in intensive care available in the literature and to determine their relevance for those with brain injury. Nursing and medical electronic databases were searched to identify pain tools, with a description of psychometric proprieties, in English and French. Seven of the ten tools were considered relevant and systematically evaluated according to the criteria and the indicators in the following five areas: conceptualisation, target population, feasibility and clinical utility, reliability and validity. Results indicate a number of well designed pain tools, but additional work is necessary to establish their accuracy and adequacy for the brain injured non communicative person in intensive care. Recommendations are made to choose the best tool for clinical practice and for research.