L"herbari de la Institució Catalana d"Història Natural.

El herbario de la Institució Catalana d"Història Natural En este trabajo presentamos un estudio sobre el herbario de la Institució Catalana d"Història Natural. Mostramos estadísticas sobre los recolectores, los años y las localidades de recolección, las familias y los grupos taxonómicos representados, así como un listado de pliegos tipo y otros ejemplares de interés taxonómico. El herbario consta, actualmente, de 1.202 pliegos. Está constituido, casi en su totalidad, por plantas cedidas por la familia de Frederic Trèmols y por parte de la exsiccata «Plantes d"Espagne» del hermano Sennen. Los materiales proceden principalmente de Cataluña (532 pliegos, un 44 %), del resto del Estado Español (218, un 18 %) y del continente europeo (125, un 10 %), e incluyen una proporción de crucíferas poco habitual en nuestros herbarios (253, un 21 %). Por otra parte, de los 112 pliegos tipos presentes en el herbario, muy pocos taxones son reconocidos en floras actuales, como la Achillea millefolium L. subsp. ceretanica (Sennen) O. Bolòs & Vigo o el Eryngium × chevalieri Sennen. Sin embargo, el interés científico de esta colección resulta limitado, dado que una gran parte de los pliegos son duplicados de otras colecciones depositadas también en el Instituto Botánico de Barcelona.

Història i Comunitat Popular a l’Alemanya Nazi

El projecte pretén esdevenir l’anàlisi sobre quin fou el rol que assumí la història –a nivell institucional, educatiu i popular– en la configuració del Tercer Reich, apuntant doncs principalment a descobrir quina funció va tenir aquesta en la construcció de la nació alemanya durant els anys trenta. La hipòtesi que servirà de punt de partida de la investigació serà concebre que la història es convertí en una eïna que únicament es debia a l’estat per així poder reforçar la construcció del règim nacionalsocialista alemany. L’estudi es dedicarà per tant a haver de demostrar tal afirmació.

Primers resultats de l'Essai de dictionnaire historique de la langue catalane, de Julià-Bernat Alart (1824-1880)

Julià-Bernat Alart (1824 – 1880, Vinçà) fou un arxiver, historiador i filòleg rossellonès de primer ordre. Entre molts treballs que va dur a terme, hem volgut treure a la llum uns primers resultats sobre l’inèdit Essai de dictionnaire historique de la langue catalane. Es tracta d’un recull de 14.639 cèdules lexicogràfiques que consten d’una paraula catalana amb una o més documentacions antigues. Gràcies a aquest material, hem pogut demostrar que l’Essai aporta nova informació lingüística i històrica que no recullen cap dels dos diccionaris històrics de referència del català ―el DCVB i el DECat―, com ara nous lemes o atestacions primerenques

Filosofia - kaikkien tieteiden äiti ja hampaaton isoäiti

Kirjoitus perustuu puheenvuoroon Tieteellisten seurain valtuuskunnan järjestämänä Unescon Maailman tiedepäivänä 10.11.2005.

Joc, humanisme i pedagogia : la virtut de l'eutrapèlia

Aquest treball té per objectiu mostrar que el joc constitueix un dels trets inherents de la cultura universal i, per extensió, de la tradició occidental. Naturalment, el joc ha estat objecte de diverses consideracions morals, lligades en més d’una ocasió a la religió. En alguns moments –i també des del cristianisme– s’han condemnat amb rigor i severitat les pràctiques lúdiques i, molt especialment, els jocs d’atzar i el món dels espectacles. De fet, la realitat històrica aquí analitzada –a través del cas concret del jeu de paume– confirma l’existència d’una activitat lúdica ben significativa que, malgrat totes les prevencions, va ser tolerada –i fins i tot aprovada– pels humanistes del Renaixement en acceptar la seva vàlua educativa. Sortosament, aquells savis humanistes comptaven amb l’eutrapèlia, una virtut d’arrel aristotèlica que va ser cristianitzada per sant Tomàs d’Aquino i que, com es veurà a continuació, també va arribar a casa nostra a la Baixa Edat Mitjana a través de Francesc Eiximenis. Si algú pensa que la gent d’abans no es divertia, comet un gran error, perquè el nostre passat històric és curull de jocs i activitats lúdiques. Nogensmenys, l’eutrapèlia també es perfila com una virtut social, tal com apareix en diferents autors de l’Edat Moderna, com ara Cervantes, Gracián i Feijoo.

Experiències d'innovació docent: webquest i classe activa en la docència d'Història de la Farmàcia

El objetivo de esta comunicación es dar a conocer la mejora de la docencia de histo-ria de la Farmacia en la aplicación de las competencias transversales de capacidad de aprendizaje y responsabilidad y capacidad creativa y emprendedora en trabajos de equipo del alumnado. Se ha establecido un foro de debate en el campus virtual, 2 simulaciones de prueba final con autoevaluaciones en cuanto a la clase activa teórica en la cual se distribuyen en grupos de trabajo que interactúan a clase en base a cuestiones que formulan en función del que se ha explicado previamente, aplicando el modelo de cuestionamiento progresivo, en un proceso de colaboración en la adquisición del conocimiento farmacohistórico.

Arquitectura, construcció i ciutat en la Història d'Occident, 1 El món antic

Arquitectura, construcció i ciutat en la història d'occident és un llibre que vol relacionar aquests tres conceptes i, a la vegada, projectar-los en la complexitat de la nostra cultura.Aquest volum sobre el món antic posa de manifest, des de Grècia fins a Bizanci, els fets més rellevants i els edificis més característics d'una arquitectura eterna, tot subratllant-ne les arrels mediterrànies.

Paisatge, poblament, cultura material i història de l'Ager Tarraconensis. Resultats i comparacions

Síntesi dels primers resultats del Projecte Ager Tarraconensis i de les aportacions al simposi, de les quals s’extreuen reflexions i coneixements nous sobre el tema de l’estudi entorn del conjunt de l’espai de la ciutat romana, del paisatge, tractat com un sistema. Les aportacions se centren en la varietat de les primeres estratègies de control romà del territori, de les tipologies i evolució dels establiments, dels aspectes econòmics i de la dinàmica del poblament. Tot plegat fa referència molt especialment al territori de Tarraco, per bé que es fan nombroses comparacions amb altres territoris de l’àrea catalana i saguntina i també d’altres províncies romanes. Tarraco es va perfilant com una ciutat amb un territorium molt productiu, no sols en agricultura, sinó també en indústries, producció tèxtil, explotacions de recursos minerals com les pedreres i el ferro, i amb un comerç molt actiu que la devia convertir en un port important de la Mediterrània occidental romana. La jerarquia dels hàbitats rurals també s’està demostrant més complexa gràcies al coneixement de noves aglomeracions. L’evolució posterior al període romà també ha entrat en discussió, especialment pel que fa a l’època islàmica, sobre la qual es discuteix si el camp va quedar poblat o despoblat, tema que resol en sentit positiu el diagrama pol·línic realitzat dins del marc del projecte.

Els últims hereus. Una recerca d'història oral sobre els grans propietaris rurals de la regió de Girona

Articles que estudia la transformació experimentada pels propietaris rurals de les comarques gironines durant el segle XX i, sobretot, durant els darrers cinquanta o seixanta anys

Un nuevo campo de estudio: la história ecológica

Article que analitza l'impacte, que històricament, ha tingut el desenvolupament econòmic sobre el medi ambient

Port-Royal i la visibilitat de la història de la lingüística

L"article presenta l"entorn històric de les gramàtiques universals del segle xvii. Descriu el moviment cultural de l"abadia de Port-Royal, en els vessants religiós, polític, pedagògic i científic. Analitza els principis de la Grammaire générales et raisonne d"Antonie Arnauld i Claude Lancelot. Considera la relació de la gramàtica amb la Logique d"A. Aranuld i Pierre. Nicole. I examina la recepció que ha tingut la gramàtica de Port-Royal a la història de la Lingüística, en especial a partir de la tesi de Noam Chomsky sobre la lingüística cartesiana. La controvertida postura de Chomsky, rebutjada per la crítica, instrueix sobre els processos de construcció de la historiografia

Sobre pedres i mestres. Una aportació documental a la història de l"arquitectura setcentista de la ciutat de Tortosa.

Malgrat la important revifalla que en els darrers anys han experimentat els estudis històrics, entre els quals cal incloure els d"història de l"art, centrats en l"antic bisbat, l"antic terme i la ciutat mateixa de Tortosa, avui encara resulta relativament escàs el coneixement que tenim tant dels materials de la construcció com dels mestres que van construir en aquest territori durant les èpoques medieval i moderna.1 Aquest breu estudi, basat en un únic document,2 pretén ser, simplement, una petita aportació a la història de l"arquitectura setcentista tortosina, i pretén serho en els dos vessants esmentats abans: el dels materials de la construcció i el dels mestres.

Art, història i ideologia. Programes de les cases i palaus barcelonins al segle XVIII

El fet que la pintura decorativa del darrer quart del Set-cents sigui una de les manifestacions plàstiques més interessants de la producción catalana del moment ha estat el motor impulsor de la nostra dedicació al tema dins el marc del projecte de recerca ACAF/ART. Així, centrarem la nostra ponéncia en els programes decoratius del palaus barcelonins d'aquest període.

Pairalisme, història del dret i història de les relacions socials al camp català. Algunes reflexions

En aquest treball es vol insistir en la necessitat d'estudiar alguns fets reals contemporanis que s'amagaven darrere el discurs pairalista. Corn a element de reflexió general, que convida a una comparació en l'àmbit europeu, es proposa l’anàlisi dels canvis en la concepció i en les practiques de la “propietat” que caracteritzaren el període comprès, a Catalunya, entre les campanyes unitàries de la dècada de 1880 sobre la codificació i la discussió abrandada sobre la llei de contractes de conreu dels anys trenta. Com a temes concrets, es farà referència als debats sobre l’emfiteusi i la parceria -institucions recurrentment proclamades com a instruments de benestar social- així com a la necessitat d'estudiar, si aquest és el cas, les pràctiques de resistència social que acompanyaren aquests debats. Quan intentem posar en relació els dos tipus de reflexió, la retòrica del dret apareixerà com una arma ideològica en mans dels propietaris, però es revelaran algunes pràctiques judicials que simultàniament i progressivament hauran afavorit emfiteutes, parcers i, en general, els “posseïdors de la terra”. Aquesta utilització del dret com a arma de lluita social no solament influir; decisivament en els discursos teòrics dels juristes, sinó que trencarà definitivament la unitat del discurs pairalista