Tráfico y trata de personas en España

El objetivo de esta presentación es profundizar en los conceptos de tráfico y trata de personas. Comenzando en los años noventa, este documento señala la inconsistencia existente en las definiciones antes de 2000 y en los acuerdos alcanzados posteriormente para el desarrollo de definiciones operativas a partir de las cuáles realizar diagnósticos, articular sistemas de datos y desarrollar políticas de intervención. La segunda parte de la intervención se dirige a caracterizar cada uno de estos fenómenos y a subrayar las diferencias existentes entre ambos.

Avulsion fracture of the peroneus longus tendon insertion at the base of the first metatarsal: report of a case.

Isolated avulsion fracture of the peroneus longus tendon insertion at the base of the first metatarsal is very rare. Similar to most avulsion fractures that result from excessive strain at a tendon or ligament insertion, this type of injury is caused by the strong tension exerted by the peroneus longus tendon. The mechanisms leading to this lesion and treatment options are not clearly defined. We present the case of an isolated minimally displaced intra-articular avulsion fracture at the plantar lateral base of the first metatarsal. Faced with a painful non-union following conservative treatment we considered excision of the bony fragment and first tarsometatarsal arthrodesis. This leads to a favourable functional outcome.

Entorse aiguë de la Cheville: quelle immobilisation [Acute ankle sprain: which immobilization?]

Acute ankle sprain is the most frequent orthopaedic injury. Up to 4% of patients admitted to the emergency room will present with an acute ankle sprain. The lateral ligaments are involved at various degrees (anterior talo-fibular and calcaneo-fibular ligaments). Grade I acute ankle sprains are well treated with a compression bandage or an Aircast brace. Grade II and III acute ankle sprains are best treated with a below-knee cast. The Aircast brace is the next best treatment for such lesions (grades II and III) and will provide satisfactory support, but has been shown to be not as effective as the below-knee cast in terms of short to mid-term patients outcome (pain and function).

Résultats préliminaires de l'enclouage rétrograde de l'humérus [Preliminary results of retrograde nailing of the humerus]

A group of nine patients with a diaphyseal fracture of the humerus and treated with retrograde nailing were studied with a mean follow-up of 15.3 months. Six patients with a humeral fracture without neurological deficit showed a good shoulder and elbow mobility at the last visit. Three patients with neurological lesion preoperatively suffer from a diminished range of movement not related to the surgical procedure. During the operation and postoperatively we found no complication related to the implant and more precisely we could not find a iatrogenic fracture or nervous lesion except one intraoperative lesion of the radial nerve probably related to an important traction movement during reduction with complete remission. Consolidation has been achieved for all fractures but one. This patient suffers from a lesion of the brachial plexus with complete plegia of the arm and a vascular lesion. This patient had to be reoperated for an atrophic non-union by bone grafting and plate fixation. The retrograde nail is a good implant and must be considered in our treatment plans as much as conservative treatment or surgical treatment with plating, anterograde nailing or the use of an external fixator. Only then will we be able to give to the patient the most adapted treatment for his fracture.

Enchondromatosis revisited: New classification with molecular basis.

The so-called "enchondromatoses" are skeletal disorders defined by the presence of ectopic cartilaginous tissue within bone tissue. The clinical and radiographic features of the different enchondromatoses are distinct, and grouping them does not reflect a common pathogenesis but simply a similar radiographic appearance and thus the need for a differential diagnosis. Recent advances in the understanding of their molecular and cellular bases confirm the heterogeneous nature of the different enchondromatoses. Some, like Ollier disease, Maffucci disease, metaphyseal chondromatosis with hydroxyglutaric aciduria, and metachondromatosis are produced by a dysregulation of chondrocyte proliferation, while others (such as spondyloenchondrodysplasia or dysspondyloenchondromatosis) are caused by defects in structure or metabolism of cartilage or bone matrix. In other forms (e.g., the dominantly inherited genochondromatoses), the basic defect remains to be determined. The classification, proposed by Spranger and associates in 1978 and tentatively revised twice, was based on the radiographic appearance, the anatomic sites involved, and the mode of inheritance. The new classification proposed here integrates the molecular genetic advances and delineates phenotypic families based on the molecular defects. Reference radiographs are provided to help in the diagnosis of the well-defined forms. In spite of advances, many cases remain difficult to diagnose and classify, implying that more variants remain to be defined at both the clinical and molecular levels. © 2012 Wiley Periodicals, Inc.

Comparación entre la videografía y el método Sit and Reach para la valoración de la flexibilidad isquiotibial en deportistas escolares

Existen diferentes test para evaluar la flexibilidad articular. El objetivo de nuestro estudio era el de comparar el test de sit and reach y el de goniometría de la rodilla en extensión, mediante videografía para la valoración de la flexibilidad isquiotibial en una muestra de 139 deportistas escolares, de edades comprendidas entre los 7 y los 16 años. El coeficiente de Kappa muestra una concordancia muy débil entre las dos pruebas (0,022 (I.C. 95% -0,07 – 0,12)). Demostrando que el sit and reach no es un test válido para la evaluación de la flexibilidad isquiotibial.

A randomised controlled clinical trial and gait analysis of fixed- and mobile-bearing total knee replacements with a five-year follow-up.

This study compared the outcome of total knee replacement (TKR) in adult patients with fixed- and mobile-bearing prostheses during the first post-operative year and at five years' follow-up, using gait parameters as a new objective measure. This double-blind randomised controlled clinical trial included 55 patients with mobile-bearing (n = 26) and fixed-bearing (n = 29) prostheses of the same design, evaluated pre-operatively and post-operatively at six weeks, three months, six months, one year and five years. Each participant undertook two walking trials of 30 m and completed the EuroQol questionnaire, Western Ontario and McMaster Universities osteoarthritis index, Knee Society score, and visual analogue scales for pain and stiffness. Gait analysis was performed using five miniature angular rate sensors mounted on the trunk (sacrum), each thigh and calf. The study population was divided into two groups according to age (≤ 70 years versus > 70 years). Improvements in most gait parameters at five years' follow-up were greater for fixed-bearing TKRs in older patients (> 70 years), and greater for mobile-bearing TKRs in younger patients (≤ 70 years). These findings should be confirmed by an extended age controlled study, as the ideal choice of prosthesis might depend on the age of the patient at the time of surgery.

Propuesta de ejes cívicos para Barcelona. Metamor-eje.Ideas

Algunas calles pueden potenciarse en su valor formal, funcional y de reconocimiento social como ejes cívicos de la ciudad. Se trata de otorgarle identidad al eje compuesto por la calle en sí y sus manzanas aledañas, para que sea percibido como una entidad estructurante del barrio, a su vez esto permitiría pensaren una red con continuidad en la ciudad. Ejes urbanos de gestión colectiva, que pondran en valor tanto los potenciales físicos y funcionales, como los de tipo social. También, se trata de articular las propuestas de los distintos colectivos, asociaciones y entidades del barrio. Esta propuesta es aplicable a calles y corredores con potencial de ser eje cívico, la hemos usado en Barcelona en la calle Ribes.

Complications et atteintes systémiques de la polyarthrite rhumatoïde [Complications and systemic manifestations of rheumatoid arthritis].

Rheumatoid arthritis (RA), in addition to the traditional joint damage can affect all organs as a systemic disease. Extra-articular manifestations of RA are highly variable ranging from rheumatoid nodules (most common) to rheumatoid vasculitis presenting a significant morbidity and mortality (49% at 5 years). With the new algorithms of treatment (earlier) and the use of biologics, the incidence of severe extra-articular manifestations decreases. Regarding the treatment of rheumatoid vasculitis, rituximab looks promising. RA also increases cardiovascular risk and the risk of osteoporosis. It is therefore important to identify these risks and, if appropriate, treat them. Collaboration with the general practitioner is essential in this situation.

Cable fixation and early total hip arthroplasty in the treatment of acetabular fractures in elderly patients.

Eighteen patients with acetabular fractures, with a mean age of 76 years, were treated with cable fixation and acute total hip arthroplasty. Nine were T-shaped fractures, 4 associated transverse and posterior wall, 2 transverse, 2 posterior column and posterior wall, and 1 anterior and posterior hemitransverse fractures. One patient experienced 3 episodes of hip dislocation within 10 months after surgery. All the others had a good outcome at a mean follow-up time of 36 months. Radiographic assessment showed healing of the fracture and a satisfactory alignment of the cup without loosening. This option provides good primary fixation, stabilizes complex acetabular fractures in elderly patients, and permits early postoperative mobilization.

Poètiques del desig. Alteritat i escriptura a l’obra de Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses

[cat] La present investigació parteix de la urgència de revisar la poesia catalana contemporània des dels paràmetres de la teoria literària que abracen la representació del desig. Partint de l’estreta vinculació entre aquest marc teòric i les noves formulacions del subjecte líric postmodern, hem proposat l’estudi de tres grans poètiques que han marcat, cada una d’elles en el seu context socioliterari, un punt d’inflexió a la poesia catalana des d’aquest quadre teòric: Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses. Per aquest motiu, l’objectiu central de la tesi és demostrar, a través de la categoria del desig, com l’alteritat eroticoamorosa és un dels centres de representació i experimentació dels límits del subjecte poètic i quins efectes té en la construcció de la identitat textual i en el que hem anomenat matèria-emoció. La tesi no pretén ser un estudi comparatiu dels tres autors, sinó que, capturant les tres trajectòries en paral•lel, situa cada poètica en un punt de no retorn respecte al desig i la seva representació. Atès això, és, metafòricament, el signe desig, en els seus tres plans, el que unifica els tres paradigmes que hem sotmès a anàlisi: Gabriel Ferrater com a referent, Maria-Mercè Marçal en qualitat de significat i Enric Casasses, portador del significant. El primer capítol va més enllà de la ruptura moderna entre escriptura i exaltació d’una subjectivitat única i monolítica, per comprendre en què consisteix la dissolució del jo líric en tant que fonament de l’enunciació del subjecte en el vers. És una proposta metodològica que, prenent com a centre l’intent de construcció d’una teoria del poema basada en l’expansió del jo cap a l’Altre, analitza algunes de les variables retòriques i ontològiques que coparticipen en la formulació teòrica de subjecte líric incomplet o fragmentat en el moment d’enunciar-se. D’aquesta manera, amb una voluntat de teixir uns ítems teòrics per on circuli el concepte de jo líric versus l’Altre (poesia de l’alteritat, “llei de l’assentiment”, “apropiació” de l’enunciat o, sobretot, matèria-emoció), l’escriptura poètica es concep com un joc de forces entre la performativitat del subjecte líric i la recerca de la seva pròpia subjectivitat. Aquesta crisi del subjecte i la impossibilitat de restituir una relació unilateral respecte a l’Altre, cobren una especial rellevància quan el motor o força que activa la relació d’alteritat és el moviment que impulsa el jo fora de les seves pròpies estructures per atènyer l’altre/a (subjecte desitjat) o absorbir-lo: el desig. La segona part del primer capítol està destinada a definir les aproximacions teòriques sobre la representació del desig —encercades en un posicionament postestructuralista conjuminat amb la crítica literària feminista—, que ens permeten assentar les coordenades interpretatives per portar a terme l’estudi de la formalització de tres subjectes lírics que cerquen en l’escriptura el seu propi esdevenir com a subjectes desitjants. Així és que al llarg del segon capítol hem interrogat les tres poètiques resseguint els espais comuns erigits en la nostra proposta de marc interpretatiu. Per fer-ho, ens hem centrat en Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, amb especial èmfasi a “Teoria dels cossos”. En el cas de Maria-Mercè Marçal, hem estudiat exhaustivament el primer poemari que inaugura l’escriptura del desig lèsbic, Terra de Mai, tot establint una contigüitat temàtica amb “Sang presa” (dins de La germana, l’estrangera). I, finalment, hem resseguit la poesia d’Enric Casasses d’una forma transversal, a partir de les obres més significatives entorn al subjecte de recerca, com ara La cosa aquella, “Alquímia d’amor” (dins de Començament dels començaments i ocasió de les ocasions), D’equivocar-se així, Calç i, sobretot, Do’m. Drama en tres actes. Primer de tot, hem definit les coordenades del subjecte desitjant en relació amb el subjecte del desig, la qual cosa ens ha exigit l’anàlisi de l’enunciació del jo líric, respectivament. La recerca de les directrius fundacionals de les subjectivitats líriques —actives des del moment en què sorgeix la demanda del desig (implícita o explícita)―, han fet palesa, progressivament, la problemàtica suficiència ontològica del subjecte que deriva, al seu torn, de l’encontre amb l’altre/a. Així hem arribat a mesurar la distància inexorable que separa el jo del tu, amb resultats ben diferents. Ferrater, que anihila sorprenentment el subjecte líric, ha estat el primer port d’una singladura que, en arribar a Marçal, ens ha permès conèixer la continuïtat del ser: el despertar del desig és l’origen de la individuació dels subjectes agents del plaer en detriment de la compleció identitària. I hem navegat, finalment, fins a Casasses, qui defensa al llarg de la seva obra una individuació com a centre ètic de l’acte amorós. En una segona part, hem estudiat la representació de l’altre/a en cada corpus poètic. En el cas de Ferrater, les dones no només activen l’alteritat eroticoamorosa concreta en cada poema, sinó que, des d’un punt de vista metapoètic, esdevenen constitutives de la subjectivitat lírica en la recerca de la identitat que té lloc al llarg de Les dones i els dies. Partint de la figura de “Teseu”, poema que emmiralla i significa el procés d’escriptura poètica, hem explorat la formalització del desig en funció de les diferents representacions de la dona en paral•lel amb les posicions enunciatives del jo líric. Al llarg d’aquest recorregut, la representació del cos del desig (la fragmentació, la carícia, la mirada, etc.) i l’espai on aquest cos s’esdevé (la cambra), han estat els dos epicentres mitjançant els quals hem conclòs que la dona es presenta com un cos resistent que guia el jo líric a negar, paradoxalment, el mateix desig. La impossibilitat de satisfer el desig es manifesta, així, amb una reformulada pèrdua dels límits del subjecte desitjant. En els versos marçalians el desig emergeix com un gran torrent que arrossega al jo líric a mesurar-se en la distància que la separa de l’altra. A partir de l’altra especular, les primeres sextines de Terra de mai obren un nou ordre del jo i del tu en el discurs amorós: l’equivalència física dels cossos amants/amats extrema la fusió tant física com amorosa que es convertirà en l’acció transformadora i afirmativa de la identitat. Amb això, Marçal desarticula la gestió fal•logocèntrica del desig i l’ubica com una categoria des de la qual emprèn la construcció d’una subjectivitat lírica femenina i lèsbica. En aquest sentit, mitjançant la presència nítida d’una exploració i reconstrucció del cos de dona albirat des del desig homoeròtic, la poeta desplega la renovació d’una simbologia eròtica que configura un cosmos corporal totalment nou: cossos d’aigua i sang. Marçal busca en els fluids corporals femenins (l’aigua, la sang menstrual, la sang del trau o, fins i tot, el vòmit), la transposició dels marges corporals als textuals, convertint el poema no en un paral•lel verbal de l’experiència del desig sinó en un paral•lel corporal. En un primer moment, la representació de l’altra és indissociable de les imatges especulars (aigua o mirall). Aquesta és la fase de continuïtat, de la compleció identitària a través de l’experiència de la jouissance, i està constituïda per tres eixos: la confusió dels límits entre el jo i la seva altra, la fusió de les dues subjectivitats i l’afirmació de la unicitat amb el verb “som”. A continuació, hem resseguit com aquest “ser u” es trenca a mesura que el jo poètic es va singularitzant. Aquest segon moment és on el desig irromp al llenguatge del plaer i es converteix en una passió altament destructiva. La dissimilació amb el tu i la nostàlgia de la “fal•laç utopia d’una fusió absoluta” bolquen el poema cap a un jo poètic mutilat, que cerca un cos absent i l’espai de plenitud d’un subjecte líric que es troba irreparablement ferit (“Sang presa”). La poesia de Casasses trava la representació de l’altre amorós en la modalitat dialògica dels versos (el parlar). El fenomen de l’enunciació poètica casassiana s’emmarca en unes estructures poemàtiques que invoquen, des de l’origen, el Tu, apel•lant, així, al problema estrictament postmodern de la unicitat del jo líric i de la identitat en el procés d’escriptura. Atès això, el poema es convertirà en un dir ofert a l’Altre com a demanda del llenguatge, motiu pel qual el desig emergeix com a motor de l’escriptura poètica. Abans d’endinsar-nos específicament a l’eclosió del Tu en tant que altre amorós, ha calgut esclarir les coordenades generals del Tu en majúscules per esbossar els trets fonamentals de la significació poètica. Així, doncs, hem analitzat com es despleguen els diferents tu en l’enunciació, ja sigui quan aquest refereix al lector o a la poesia (recursos metapoètics), quan correspon a l’amor/desig (governador del subjecte de l’escriptura) i, finalment, quan el tu condensa l’altre amorós (amor particular). En aquest darrer cas, hem proposat una possible escala de transcendència del tu respecte al jo líric: d’un tu amorós totalitzador (la lluna) fins al subjecte del desig, la dona. Paral•lelament, la representació de l’amada és indissociable del concepte d’emoció lírica creada a través de la modelització del dir del jo poètic. Per aquest fet, hem classificat la irrupció del subjecte desitjat en diferents graus de referencialitat: el “tu” present, el “tu” absent i el “tu” de destinació. En un tercer apartat, hem intentat respondre a una de les grans problemàtiques que giren entorn a les escriptures del desig: és possible la seva representació? Ferrater ens enfronta davant de l’indicible. La poètica ferrateriana se situa en un distanciament deliberat de les emocions, la qual cosa circumscriu l’expressió del desig en el marc d’allò incomunicable de l’experiència. Consegüentment, hem abordat la formalització del desig a través del concepte d’imaginació tot analitzant com el poeta aconsegueix elevar l’energia emotiva del llenguatge a partir de les relacions entre la paraula i els seus absents, i com això ens permet parlar del poema en tant que matèria-emoció. Així mateix, hem conclòs que Ferrater captura l’indicible en el text jugant amb els límits representatius del llenguatge. Per abordar les escriptures del desig marçaliana i casassiana hem recorregut als plecs de la matèria-emoció encarats a l’écart: la fractura de l’epidermis del poema causada per l’erupció de la vida corporal, pulsional i afectiva del subjecte de l’escriptura. El ritme pulsional del desig (escena d’escriptura i escena amorosa) i la veu (poiesis) es converteixen en els fonaments de la construcció d’unes subjectivitats líriques que s’inscriuen en una posició femenina, allà on el cos amb estat d’apetència cerca la continuïtat en l’escriptura. Concretament, hem resseguit la formalització de l’absència de l’altra en els versos de Marçal, la qual recorre a figuracions com l’espera, el buit, la desfeta del mirall, l’assassinat dels cossos en plenitud, entre altres imatges que activen el salt de l’eros al thanatos; així com, també, les estructures interrogatives que signifiquen la impossibilitat d’experimentar el desig del desig de l’altra. Respecte a l’obra de Casasses, el poeta troba en la forma dramàtica el mitjà idoni per experimentar les possibilitats de la representació del desig: Do’m. Mitjançant una exegesi detallada del drama, hem pogut concloure que, tal com postula Barthes, l’única construcció textual possible d’allò amorós es troba en formular el que té d’intractable, i això només es pot representar a partir de l’acció mateixa. Talment, Casasses porta a l’extrem la modalitat dialògica pròpia de la seva poesia per escenificar l’encontre amorós i la construcció in progress del subjecte desitjant a través del dir-se l’amor. Finalment, la investigació intenta oferir una resposta al voltant de la conjunció desig, subjectivitat lírica i identitat. Aquestes tres coordenades ens permeten elevar les diferents representacions del desig a l’alçada de les millors poètiques contemporànies. L’ètica i l’estètica ferrateriana es congreguen en l’espai de l’erotisme moral. Ferrater concep el vers com un mètode fenomenològic a través del qual inscriu una actitud poètica que no es pot pensar sense la formalització del subjecte desitjant. Atès això, amb Les dones i els dies s’inaugura la categoria del desig en relació amb els límits d’expressió del subjecte líric. Marçal obre les portes a l’espai literari femení i lèsbic amb una escriptura poètica creadora de nous àmbits per a l’expressió del desig. La cerca d’un nou ordre simbòlic en el llenguatge poètic està estretament vinculada amb la construcció d’una subjectivitat tant política com poètica, un dels trets principals de la qual és la reivindicació i afirmació del plaer sexual femení. D’aquesta manera, el desig a l’obra de la poeta és portador d’una actitud i praxi política que troba la seva màxima expressió en la conquesta d’una llengua abolida. Per acabar, Casasses invoca l’espai de la paraula viva per articular l’acompliment de la funció poètica. A través de la poesia recitada, ja sigui des d’un punt de vista teòric com en la seva performance escènica, construeix una nova i fundacional experiència poètica que troba el seu paral•lel amb l’experiència amorosa. En aquest nou espai de circulació de la paraula poètica hi situa una subjectivitat lírica fundada en el moviment ètic cap a l’altre encarnat en el cos, la veu i el ritme.

A new ambulatory system for comparative evaluation of the three-dimensional knee kinematics, applied to anterior cruciate ligament injuries

The aim of this study was to develop an ambulatory system for the three-dimensional (3D) knee kinematics evaluation, which can be used outside a laboratory during long-term monitoring. In order to show the efficacy of this ambulatory system, knee function was analysed using this system, after an anterior cruciate ligament (ACL) lesion, and after reconstructive surgery. The proposed system was composed of two 3D gyroscopes, fixed on the shank and on the thigh, and a portable data logger for signal recording. The measured parameters were the 3D mean range of motion (ROM) and the healthy knee was used as control. The precision of this system was first assessed using an ultrasound reference system. The repeatability was also estimated. A clinical study was then performed on five unilateral ACL-deficient men (range: 19-36 years) prior to, and a year after the surgery. The patients were evaluated with the IKDC score and the kinematics measurements were carried out on a 30 m walking trial. The precision in comparison with the reference system was 4.4 degrees , 2.7 degrees and 4.2 degrees for flexion-extension, internal-external rotation, and abduction-adduction, respectively. The repeatability of the results for the three directions was 0.8 degrees , 0.7 degrees and 1.8 degrees . The averaged ROM of the five patients' healthy knee were 70.1 degrees (standard deviation (SD) 5.8 degrees), 24.0 degrees (SD 3.0 degrees) and 12.0 degrees (SD 6.3 degrees for flexion-extension, internal-external rotation and abduction-adduction before surgery, and 76.5 degrees (SD 4.1 degrees), 21.7 degrees (SD 4.9 degrees) and 10.2 degrees (SD 4.6 degrees) 1 year following the reconstruction. The results for the pathologic knee were 64.5 degrees (SD 6.9 degrees), 20.6 degrees (SD 4.0 degrees) and 19.7 degrees (8.2 degrees) during the first evaluation, and 72.3 degrees (SD 2.4 degrees), 25.8 degrees (SD 6.4 degrees) and 12.4 degrees (SD 2.3 degrees) during the second one. The performance of the system enabled us to detect knee function modifications in the sagittal and transverse plane. Prior to the reconstruction, the ROM of the injured knee was lower in flexion-extension and internal-external rotation in comparison with the controlateral knee. One year after the surgery, four patients were classified normal (A) and one almost normal (B), according to the IKDC score, and changes in the kinematics of the five patients remained: lower flexion-extension ROM and higher internal-external rotation ROM in comparison with the controlateral knee. The 3D kinematics was changed after an ACL lesion and remained altered one year after the surgery

Mutations in B3GALT6, which encodes a glycosaminoglycan linker region enzyme, cause a spectrum of skeletal and connective tissue disorders.

Proteoglycans (PGs) are a major component of the extracellular matrix in many tissues and function as structural and regulatory molecules. PGs are composed of core proteins and glycosaminoglycan (GAG) side chains. The biosynthesis of GAGs starts with the linker region that consists of four sugar residues and is followed by repeating disaccharide units. By exome sequencing, we found that B3GALT6 encoding an enzyme involved in the biosynthesis of the GAG linker region is responsible for a severe skeletal dysplasia, spondyloepimetaphyseal dysplasia with joint laxity type 1 (SEMD-JL1). B3GALT6 loss-of-function mutations were found in individuals with SEMD-JL1 from seven families. In a subsequent candidate gene study based on the phenotypic similarity, we found that B3GALT6 is also responsible for a connective tissue disease, Ehlers-Danlos syndrome (progeroid form). Recessive loss-of-function mutations in B3GALT6 result in a spectrum of disorders affecting a broad range of skeletal and connective tissues characterized by lax skin, muscle hypotonia, joint dislocation, and spinal deformity. The pleiotropic phenotypes of the disorders indicate that B3GALT6 plays a critical role in a wide range of biological processes in various tissues, including skin, bone, cartilage, tendon, and ligament.

Partial cricotracheal resection for congenital subglottic stenosis in children: the effect of concomitant anomalies.

OBJECTIVE: To review the surgical outcomes of partial cricotracheal resection in children with severe congenital subglottic stenosis and define the effect of concomitant anomalies or syndromes affecting outcome. METHODS: Forty-one children with subglottic stenosis of congenital and mixed (acquired on congenital) etiologies who underwent partial cricotracheal resection were identified from a prospectively collected database. Children with congenital subglottic stenosis and concomitant anomalies/syndromes were compared to children with congenital subglottic stenosis with no syndromes or concomitant anomalies. Operation-specific decannulation rates and complication rates were the primary outcome measures. We performed a two-sample test of proportion using the STATA-10 software for categorical variables to detect differences in proportions. Significance was set at p value<0.05. RESULTS: Twenty-seven (66%) of 41 children had concomitant anomalies/syndromes and 14 (34%) had congenital subglottic stenosis without concomitant anomalies/syndromes. Four patients needed revision surgery in the concomitant anomaly group and two patients needed revision surgery in the non concomitant anomaly group before achieving decannulation. The operation-specific decannulation rate in the concomitant anomaly group was 85% and 86% in the non anomaly group. When compared to children without concomitant anomaly, children with concomitant anomalies were more likely to have delayed decannulation following partial cricotracheal resection. However, this difference was not found to be statistically significant. The complication and operation-specific decannulation rates after partial cricotracheal resection were comparable to children without concomitant anomalies. Mortality rate was 11% (three of 27 patients) in the group with associated congenital anomalies or syndromes. Two patients succumbed to the primary pathology and one patient died due to tracheostomy-tube obstruction. There was no post-operative death in the non anomaly group. CONCLUSION: Partial cricotracheal resection can be done safely and effectively in children with concomitant anomalies/syndromes to achieve decannulation. The post-operative course may be prolonged but the decannulation and the complication rates are comparable to those children with congenital subglottic stenosis without concomitant anomalies.

Biomechanical stability of a posterior-alone fixation technique after craniovertebral junction realignment.

OBJECTIVE: The aim of the current study was to investigate the biomechanical stability and fixation strength provided by a posterior approach reconstruction technique to realign the craniovertebral junction.¦METHODS: We tested seven human cadaver occipito-cervical spines (occiput-C4) by applying pure moments of ±1.5 Nm on a spine tester. Each specimen was tested in the following modes: 1) intact; 2) injured; 3) spacers alone at C1-C2 articulation (S); 4) spacers plus C1-C2 Posterior Instrumentation (S+PI); and 5) spacers plus C1-C2 posterior instrumentation plus midline wiring (S+PI+MLW). C1-C2 range of motion for each construct was obtained in flexion-extension, lateral bending, and axial rotation.¦RESULTS: In all the loading modes, S, S+PI, and S+PI+MLW constructs significantly reduced range of motion compared with the intact and injured condition (P < 0.05). There was no statistical difference between any of the three instrumentation constructs (P > 0.05).¦CONCLUSIONS: This study investigated the biomechanics of the posterior approach technique for realignment of the craniovertebral junction and also made comparisons with additional posterior fixations. The stand-alone spacers were stable in all three loading modes. Posterior instrumentation increased the stability as compared to stand-alone spacers. The third point of fixation, carried out by using midline wiring, increased the stability further. However, there was not much difference in the stability imparted with the midline wiring versus without. The present study highlights the biomechanics of this novel concept and reaffirms the view that distraction of the C1-C2 articular facets and direct articular joint atlantoaxial fixation would be an ideal method of management of basilar invagination.