Faecal examination and PCR to detect Strongyloides venezuelensis in experimentally infected Lewis rats

More sensitive methodologies are necessary to improve strongyloidiasis diagnosis. This study compared the sensitivities of the McMaster modified technique and polymerase chain reaction (PCR) assays, both performed in faecal samples. Lewis rats were subcutaneously infected with 4,000, 400 or 40 infective third-stage larvae, considered as high, moderate or low infection, respectively. Seven days later, they were euthanized to count adult nematodes recovered from the small intestine. Stool samples were used to count the number of eggs per gram (EPG) of faeces and to detect parasite DNA by PCR performed with a species and a genus primer pair. The sensitivity of these assays depended upon parasite burden and the primer specificity. All assays presented 100% sensitivity at the highest parasite load. In the moderate infection, EPG and PCR with the genus primer maintained 100% specificity, whereas PCR sensitivity with the species primer decreased to 77.7%. In low infection, the sensitivity was 60% for EPG, 0% for PCR with the species primer and 90% for PCR done with the genus primer. Together, these results suggest that PCR with a genus primer can be a very sensitive methodology to detect Strongyloides venezuelensisin faeces of Lewis rats infected with very low parasite burden.

The biological in vitro effect and selectivity of aromatic dicationic compounds on Trypanosoma cruzi

Trypanosoma cruzi is a parasite that causes Chagas disease, which affects millions of individuals in endemic areas of Latin America. One hundred years after the discovery of Chagas disease, it is still considered a neglected illness because the available drugs are unsatisfactory. Aromatic compounds represent an important class of DNA minor groove-binding ligands that exhibit potent antimicrobial activity. This study focused on the in vitro activity of 10 aromatic dicationic compounds against bloodstream trypomastigotes and intracellular forms of T. cruzi. Our data demonstrated that these compounds display trypanocidal effects against both forms of the parasite and that seven out of the 10 compounds presented higher anti-parasitic activity against intracellular parasites compared with the bloodstream forms. Additional assays to determine the potential toxicity to mammalian cells showed that the majority of the dicationic compounds did not considerably decrease cellular viability. Fluorescent microscopy analysis demonstrated that although all compounds were localised to a greater extent within the kinetoplast than the nucleus, no correlation could be found between compound activity and kDNA accumulation. The present results stimulate further investigations of this class of compounds for the rational design of new chemotherapeutic agents for Chagas disease.

Parasitisme i condició del lluç (Merluccius merluccius) del Golf de Lleó

El lluç europeu del Golf de Lleó és una espècie amb un gran valor comercial a les llotges catalanes per la qual cosa es troba sobreexplotat. Els paràmetres indicadors de la condició física avaluen la salut dels peixos i poden ajudar a predir la productivitat de les poblacions explotades. Un factor que pot estar relacionat amb la condició és el parasitisme, tot i que les investigacions en aquest sentit són molt escasses. Aquest estudi avalua per primera vegada la relació entre parasitisme i condició del lluç europeu. S’han examinat 30 individus, entre gener i març de 2010, i s’han localitzat paràsits que s’han classificat com a nematodes, cestodes, copèpodes i trematodes. S’han calculat també, els índexs de condició Le Cren, índex hepatosomàtic, índex gonodosomàtic i contingut lipídic en fetge i gònades. Els resultats d’aquest estudi suggereixen que els lluços infectats amb copèpodes tenen una quantitat inferior de lípids al fetge, la qual cosa podria indicar una menor condició física. Malgrat tot, cal disposar de més mostres per poder afirmar aquest fet, així com una sèrie temporal de dades que comprengui totes les estacions de l’ any

New approaches in antimalarial drug discovery and development: a review

Malaria remains a major world health problem following the emergence and spread of Plasmodium falciparum that is resistant to the majority of antimalarial drugs. This problem has since been aggravated by a decreased sensitivity of Plasmodium vivax to chloroquine. This review discusses strategies for evaluating the antimalarial activity of new compounds in vitro and in animal models ranging from conventional tests to the latest high-throughput screening technologies. Antimalarial discovery approaches include the following: the discovery of antimalarials from natural sources, chemical modifications of existing antimalarials, the development of hybrid compounds, testing of commercially available drugs that have been approved for human use for other diseases and molecular modelling using virtual screening technology and docking. Using these approaches, thousands of new drugs with known molecular specificity and active against P. falciparum have been selected. The inhibition of haemozoin formation in vitro, an indirect test that does not require P. falciparum cultures, has been described and this test is believed to improve antimalarial drug discovery. Clinical trials conducted with new funds from international agencies and the participation of several industries committed to the eradication of malaria should accelerate the discovery of drugs that are as effective as artemisinin derivatives, thus providing new hope for the control of malaria.

Association analysis of human leukocyte antigen class II (DRB1) alleles with leprosy in individuals from São Luís, state of Maranhão, Brazil

Epidemiological studies have demonstrated that the variability of the clinical response to infection caused by Mycobacterium leprae is associated with host genetic factors. The present study investigated the frequency of human leukocyte antigen (HLA) class II (DRB1) alleles in patients with leprosy from São Luís, Maranhão, Brazil. A case-control study was performed in 85 individuals with leprosy and 85 healthy subjects. All samples were analysed via polymerase chain reaction-sequence specific oligonucleotide probes. The HLA-DRB1*16 allele showed a higher frequency in the group with leprosy [(9.41% vs. 4.12%) odds ratio (OR) = 2.41 95% confidence interval (CI) (0.96-6.08) p = 0.05], whereas the HLA-DRB1*11 allele was less frequent in the group with leprosy [(6.47% vs. 11.76%) OR = 0.51 95% CI (0.23-1.12) p = 0.09]. The frequency of HLA-DRB1* alleles between the control group and leprosy patient subgroups presenting different forms of the disease showed that the HLA-DRB1*16 (16.13% vs. 8.24%, OR = 4.10, CI = 1.27-13.27, p = 0.010) and HLA-DRB1*14 (5% vs. 3.53%, OR = 4.63, CI = 1.00-21.08, p = 0.032) alleles were significantly more frequent in patients with different clinical subtypes of leprosy. The sample size was a limitation in this study. Nevertheless, the results demonstrated the existence of a genetic susceptibility associated with the clinical forms of leprosy. The low frequency of the HLA-DRB1*11 allele should be further studied to investigate the possible protective effect of this allele.

Single nucleotide polymorphisms in the interferon gamma gene are associated with distinct types of retinochoroidal scar lesions presumably caused by Toxoplasma gondii infection

The association of single nucleotide polymorphisms (SNPs) in the interferon (IFN)-γ gene ( IFNG ) with different types of retinal scar lesions presumably caused by toxoplasmosis were investigated in a cross-sectional population-based genetic study. Ten SNPs were investigated and after Bonferroni correction, only the associations between SNPs rs2069718 and rs3181035 with retinal/retinochoroidal scar lesions type A (most severe scar lesions) and C (least severe scar lesions), respectively, remained significant. The associations of two different IFNG SNPs with two different types of retinal lesions attributable to toxoplasmosis support the hypothesis that different inflammatory mechanisms underlie the development of these lesions. The in vitro analysis of IFN-γ secretion by peripheral blood mononuclear cells stimulated with Toxoplasma gondii antigens was also investigated. The association between SNP rs2069718 and type A scar lesions revealed that differential IFN-γ levels are correlated with distinct genotypes. However, no correlation was observed with IFN-γ secretion levels and the SNP rs3181035 , which was significantly associated with type C scar lesions. Our findings strongly suggest that immunogenetic studies of individuals with congenital or postnatally acquired infection are needed to better understand the role of IFN-γ and its polymorphisms in the pathogenesis of ocular toxoplasmosis.

Influència del clima en la fenologia de la floració de Globularia alypum: anàlisi a partir de mostres d'herbari

Globularia alypum és un arbust termòfil típic de la regió oest del Mediterrani. Aquest nanofaneròfit té un patró de floració molt ampli. Les poblacions primerenques floreixen des del Juliol fins al Desembre i les poblacions tardanes des del Gener fins a l’Abril. L’objectiu del projecte és esbrinar quins factors climàtics determinen la fenologia de la floració de l’espècie a partir de mostres d’herbari i conèixer l’abast geogràfic d’ambdós patrons de floració a la península Ibèrica i França. També l’estudi d’altres característiques fenològiques en relació amb el clima: els braquiblasts i les espigues de capítols. Els plecs d’herbari han estat georeferenciats per ser utilitzats en un entorn SIG junt amb les dades del clima i s’ha realitzat una anàlisi estadística. El resultats mostren que les poblacions primerenques creixen majoritàriament en zones costaneres mentre que les tardanes ho fan en zones continentals. Les poblacions primerenques creixen en àrees on les temperatures (mitjana, mínima, màxima i mínima del mes més fred) són més altes que les tardanes per l’efecte temperador del mar. Al analitzar totes les poblacions, el nombre de mesos des de la transició floral es correlaciona negativament amb la temperatura mínima mensual i la temperatura mitjana mensual en tots els mesos, mentre que amb la temperatura màxima mensual entre Octubre i Abril. Al estudiar sols les poblacions tardanes les correlacions són similars, però no en les primerenques on no se’n troba cap. Les correlacions entre el nombre de mesos des de la transició floral i les variables climàtiques anuals són iguals, a més de trobar-se una correlació negativa amb la temperatura mínima del mes més fred i l’índex tèrmic, i positiva amb l’índex de continentalitat. No s’ha trobat cap diferència en presència de braquiblasts segons la població, però sí en les espigues de capítols, essent més freqüents en les poblacions primerenques. Es suggereix que la temperatura és un factor més determinant per a les poblacions tardanes, mentre que es desconeix si és la precipitació en les primerenques. Tampoc es té coneixement sobre si les diferències entre els dos patrons són genètiques o fenotípiques i quin mecanisme possibilita el desenvolupament de braquiblasts i espigues de capítols.

A public health risk assessment for yellow fever vaccination: a model exemplified by an outbreak in the state of São Paulo, Brazil

We propose a method to analyse the 2009 outbreak in the region of Botucatu in the state of São Paulo (SP), Brazil, when 28 yellow fever (YF) cases were confirmed, including 11 deaths. At the time of the outbreak, the Secretary of Health of the State of São Paulo vaccinated one million people, causing the death of five individuals, an unprecedented number of YF vaccine-induced fatalities. We apply a mathematical model described previously to optimise the proportion of people who should be vaccinated to minimise the total number of deaths. The model was used to calculate the optimum proportion that should be vaccinated in the remaining, vaccine-free regions of SP, considering the risk of vaccine-induced fatalities and the risk of YF outbreaks in these regions.

Un Possible encaix de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània en la figura de l’Agrupació Europea de Cooperació Territorial

Avui dia parlar de l’Euroregió i de les seves capacitats per optimitzar el nivell de cooperació no és estrany al mon del dret, però no sempre ha estat així. Ha calgut l’experiència positiva de diverses entitats regionals i locals d’arreu d’Europa per començar a reconèixer la importància d’aquest fenomen. Les regions europees havien iniciat diverses actuacions, algunes d'elles als inicis dels seixanta, amb l'objectiu de desenvolupar interessos comuns tractant que les fronteres estatals no suposessin una barrera insuperable. Estructures tal com l'Associació de Regions Frontereres Europees (ARFE), creada el 1969, o les accions dutes a terme per entitats territorials del denominat Arc Alpí (ARGE-ALP, ALPE-ADRIA i COTRAO) van constituir uns dels primers exemples de col·laboració permanent en el continent europeu. Així doncs, si bé a partir dels anys setanta (per posar una data orientativa) s’estengué la col·laboració d’entitats regionals i locals europees no va ser fins a la dècada dels noranta quan aquesta es va consolidar, sobretot pel llançament de les iniciatives comunitàries INTERREG que suposaren un recolzament econòmic a les actuacions empreses des dels seus organismes de cooperació

Cohesion, competition and contradiction: INTERREG and Franco-British Cross border co-operation

Aquest article resumeix el desenvolupament del programa INTERREG i la cooperació a la frontera franc-britànica en els últims vint anys. Això és seguit per una anàlisi de la forma transfronterera cooperació pot entendre recorrent a les discussions conceptuals de canviar la governança europea i les relacions de poder entre els diferents nivells de govern. Aquestes idees conceptuals proporcionen un context per a un examen en profunditat de la iniciativa INTERREG IIIA, a la frontera franc-britànica que es destaquen alguns dels principals problemes i les contradiccions de la cooperació transfronterera.

Euroregión y pragmatismo: El Fondo Común Euskadi-Aquitania

Creat el 1990, el Fons Comú Euskadi-Aquitània ha demostrat la seva eficiència en matèria de finançament de projectes ransfronterers. Entre els factors que expliquen aquests resultats cal destacar els vincles transfronterers locals previs sobre els quals s'erigeix ​​el Fons. La voluntat comuna de crear un eix regional central a la costa atlàntica i l'equilibri de les forces olítiques basques i aquitanes afavoreixen també la cooperació. No obstant això, el Fons s'enfronta actualment a un dilema important: d'una banda seguir impulsant els projectes locals que neixen esporàdicament, i per altra institucionalitzar a nivell regional aquestes col · laboracions per a formar xarxes duradores.

From the “Mining Triangle” to the “Greater Region“ (“Großregion”/”Grande Région”). The Institutionalisation of the “SaarLorLux” Euroregion

Gairebé 182 milions d'ciutadans de la Unió Europea (= 37,5% de la població total) viuen en aproximadament 130 regions frontereres i transfrontereres. Aquestes regions contribueixen significativament al procés d'integració europea. Aquesta importància es documenta pel paquet dels Fons Estructurals 2007-2013, que ha estat presentat per la Comissió Europea i que va ser aprovat recentment pel Parlament Europeu. Considerant que la UE ha gastat uns 4875 € milions per a la cooperació transfronterera, transnacional i interregional en el marc de la iniciativa Interreg per al període 2000-2006, la cooperació territorial europea es convertirà en un dels tres objectius dels fons estructurals i rebrà € 7750000000 (5,57 milions d'euros per a la cooperació transfronterera només) per al període 2007-2013 (Comissió Europea, 2006a, 2006b). A part d'això, un nou conjunt de normes per a l'establiment d'una "agrupació europea de cooperació territorial" (AECT) ha estat adoptat i que facilitarà la cooperació transboundray, transnacional i interregional a la UE. Aquest treball s'ocuparà de les estructures de la institucionalització, la presa de decisions i l'execució i les polítiques de la "Gran Regió" / "Großregion" (d'ara endavant: GR o Gran Regió).

A Sustainable Development Strategy for the Pyrenees-Mediterranean Euroregion: Basic Guidelines

L'estudi presenta té per objecte formular els requisits necessaris per posar en marxa una estratègia per al desenvolupament sostenible de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània. Aquest és un projecte de cooperació transfronterera regional promogut per l'expresident de la Generalitat, Honorable Sr Pasqual Maragall, que, a més de Catalunya, inclou Aragó, Illes Balears, Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus. A la Unió Europea hi ha més de 70 euroregions, que han estat en funcionant per diferents periodes de temps, després d'haver estat creat per regions o entitats locals, o ambdós

Una Estratègia de desenvolupament sostenible per a l´Euroregió Pirineus-Mediterrània: orientacions bàsiques

The study presents sets out to formulate the necessary requirements for putting in place a strategy aimed at the sustainable development of the Pyreness-Mediterranean Euroregion. This is a cross-border regional cooperation project promoted by the former President of the Generalitat, Honorable Mr. Pasqual Maragall, which, in addition to Catalonia, includes Aragon, the Balearic Islands, Languedoc-Roussillon and Midi-Pyrénées. In the EU there are more than 70 Euroregions, bearing this or other names, which have been in existence for varying lenghts of time, having been set up by regions or local entities, or both

Una Estrategia de desarrollo sostenible para la Eurorregión Pirineos-Mediterráneo: orientaciones básicas

El estudio tiene por objeto formular los requisitos necesarios para poner en marcha una estrategia para el desarrollo sostenible de la Eurorregión Pirineo-Mediterráneo. Este es un proyecto de cooperación transfronteriza regional promovido por el ex presidente de la Generalitat, Honorable Sr. Pasqual Maragall, que, además de Cataluña, incluye Aragón, Islas Baleares, Languedoc-Roussillon y Midi-Pyrénées. En la Unión Europea hay más de 70 eurorregiones, que ha sido creadas por regiones o entidades locales, o ambos