La zona lacustre de Banyoles (Girona, España)

Descripció de la zona lacustre de Banyoles des del punt de vista geològic i hidrogeologic

Zona lacustre de Banyoles

Descripció de la zona lacustre de Banyoles des del punt de vista geològic i hidrogeològic

La ciència dels conflictes

Si em demanessin una llista amb dotze paraules que defineixin la vida, una d'elles seria conflicte. La vida és un fenomen dinàmic que ens obliga a interactuar constantment amb el nostre entorn, fet que genera interessos no compartits i fins i tot contraposats dels quals neixen els conflictes. La setmana passada es va celebrar a Barcelona el IV Congrés Internacional de Conflictologia i Pau, que va reunir experts en molts camps del coneixement humà per a analitzar de forma interdisciplinària l'origen i la resolució dels conflictes humans. Jo hi vaig assistir com a membre del Centre de Recerca i Estudis en Conflictologia, el CREC acrònim que presenta uns significats polisèmics i onomatopeics molt interessants, un grup pluridisciplinari que va arrencar fa un any sota l'aixopluc de la Universitat Oberta de Catalunya i al qual em vaig incorporar en qualitat de biòleg i genetista, junt amb experts en sociologia, política, economia, dret, filosofia, pedagogia, psiquiatria i neurobiologia [...].

El subsuelo de la Torre del Pretorio: substructiones de tradición helenística bajo la sede del Concilium Prouinciae Hispaniae Citerioris (Tarraco)

El artículo presenta el estudio de un área arquitectónicamente compleja, integrada dentro del denominado Foro Provincial de Tarraco . El análisis de la estratigrafía arquitectónica y de los procesos de construcción, ha representado un instrumento fundamental para la interpretación de un área caracterizada por una compleja evolución urbanística, poniendo en evidencia el desarrollo del proyecto constructivo de una obra de gran envergadura como la del Foro Provincial. Desafortunadamente, la ausencia de datos procedentes de las excavaciones arqueológicas, ha limitado la definición de una cronología absoluta exacta. El proceso de monumentalización de la cima de la colina tarraconense iniciado, según las fuentes históricas y numismáticas, en época julio-claudia, culminó en época Flavia con la finalización del complejo monumental distribuido en tres terrazas. El sector que se examina, situado junto al circo, se encuadra dentro de un sistema de substructiones que a menudo caracterizan los conjuntos forense y sacro organizados en terrazas.

Redrawing Tarraco

The city of Tarragona houses an important architectural heritage mainly from its past as ‘Tarraco’, capital of the Roman province of Hispania Citerior, but also from its medieval and late 19th century history. The archaeological ensemble of Tarraco was inscribed as a UNESCO World Heritage Site in 2000, but although many efforts have been devoted by archaeologists and historians to unveil and understand the history and aspect of the Roman city, many aspects remain unknown. This is largely caused by the absence of a coherent body of historiographical material, which is todays cattered across several institutions and, specially, the lack of precise and useful graphical representations of the remains and of the existing city that allows in-depth analysis and interpretations of future findings. In recent years, researchers from the Catalan Institute of Classical Archaeology (ICAC) and the Architecture School of the URV (ETSA) have teamed up to produce comprehensive, detailed graphic materials, including a new set of plans and sections of the old city, of the grandiose areas of representation of the Provincial capital, and of the hidden structures beneath the city’s surface. These have been executed with the latest technologies (fotogrammetry, laser scanning) but also with traditional methods (measurement, topography), on t op of a mixture of existing materials (hand-drafted cartography from municipal master plans) and of historical and archaeological documentation.

Les interferències entre religió i ciència

Fa exactament tres mesos un grup d'investigadors catalans anunciaven la troballa als Hostalets de Pierola d'en Pau, l'últim fòssil trobat fins a l'actualitat de l'avantpassat comú de ximpanzés, goril·les i humans. A poc a poc es va resolent el trencaclosques de l'evolució, però malgrat tot determinats grups religiosos continuen oposant-s'hi amb força [...].

Arqueología Social en acción: ArqueoBarbaria como ejemplo de socialización científica

En este escrito mostramos nuestra forma de entender la socialización del conocimiento histórico, así como el modo en que hemos llevado a cabo esta tarea, de forma experimental, en el marco del Proyecto ArqueoBarbaria. Este se desarrolla en el asentamiento llamado Cap de Barbaria II (Formentera) situado cronológicamente en el segundo milenio ANE, el cual tuvimos la oportunidad de excavar entre el 30 de Marzo y 15 de Abril de 2012. Desde un principio nos ropusimos hacer un proyecto que pudiera ser seguido casi en tiempo real, tanto mediante herramientas 2.0 (Arqueoblog, videodiarios, Facebook, Twitter...) como a través de una relación directa con la comunidad local. De esta manera, se realizaron visitas guiadas al yacimiento, conferencias y video-fórums, al mismo tiempo que se actualizaban periódicamente las diferentes redes sociales vinculadas al proyecto, con la intención de vehicular lo más rápido y directamente posible el conocimiento arqueológico.

Los Riesgos geológicos: algunas consideraciones didácticas

From the development of concepts related with Natural and Geological Hazards different exercises and activities are proposed. All of them can be used as didactic recourses in order to study such a subject for the most appropriate educative levels

Nontypable Haemophilus influenzae displays a prevalent surface structure molecular pattern in clinical isolates.

Non-typable Haemophilus influenzae (NTHi) is a Gram negative pathogen that causes acute respiratory infections and is associated with the progression of chronic respiratory diseases. Previous studies have established the existence of a remarkable genetic variability among NTHi strains. In this study we show that, in spite of a high level of genetic heterogeneity, NTHi clinical isolates display a prevalent molecular feature, which could confer fitness during infectious processes. A total of 111 non-isogenic NTHi strains from an identical number of patients, isolated in two distinct geographical locations in the same period of time, were used to analyse nine genes encoding bacterial surface molecules, and revealed the existence of one highly prevalent molecular pattern (lgtF+, lic2A+, lic1D+, lic3A+, lic3B+, siaA−, lic2C+, ompP5+, oapA+) displayed by 94.6% of isolates. Such a genetic profile was associated with a higher bacterial resistance to serum mediated killing and enhanced adherence to human respiratory epithelial cells.

Characterization of nontypable haemophilus influenzae isolates recovered from adult patients with underlying chronic lung disease reveals genotypic and phenotypic traits associated with persistent infection

Nontypable Haemophilus influenzae (NTHi) has emerged as an important opportunistic pathogen causing infection in adults suffering obstructive lung diseases. Existing evidence associates chronic infection by NTHi to the progression of the chronic respiratory disease, but specific features of NTHi associated with persistence have not been comprehensively addressed. To provide clues about adaptive strategies adopted by NTHi during persistent infection, we compared sequential persistent isolates with newly acquired isolates in sputa from six patients with chronic obstructive lung disease. Pulse field gel electrophoresis (PFGE) identified three patients with consecutive persistent strains and three with new strains. Phenotypic characterisation included infection of respiratory epithelial cells, bacterial self-aggregation, biofilm formation and resistance to antimicrobial peptides (AMP). Persistent isolates differed from new strains in showing low epithelial adhesion and inability to form biofilms when grown under continuous-flow culture conditions in microfermenters. Self-aggregation clustered the strains by patient, not by persistence. Increasing resistance to AMPs was observed for each series of persistent isolates; this was not associated with lipooligosaccharide decoration with phosphorylcholine or with lipid A acylation. Variation was further analyzed for the series of three persistent isolates recovered from patient 1. These isolates displayed comparable growth rate, natural transformation frequency and murine pulmonary infection. Genome sequencing of these three isolates revealed sequential acquisition of single-nucleotide variants in the AMP permease sapC, the heme acquisition systems hgpB, hgpC, hup and hxuC, the 3-deoxy-D-manno-octulosonic acid kinase kdkA, the long-chain fatty acid transporter ompP1, and the phosphoribosylamine glycine ligase purD. Collectively, we frame a range of pathogenic traits and a repertoire of genetic variants in the context of persistent infection by NTHi.

Descobrim els clarinetistes de Barcelona : de la segona meitat del segle XIX fins la Guerra Civil

La finalitat d’aquest Projecte Fi de Grau és descobrir els clarinetistes que hi havia a Barcelona des de la segona meitat del segle XIX fins a la Guerra Civil, tant a nivell d’intèrprets com a nivell de professors. A més, ens hem proposat conèixer en quines institucions educatives aquests professors impartien les seves classes, com l’Escola Municipal de Música de Barcelona o el Conservatori del Liceu. Això ens ha portat, també, a identificar en quines agrupacions musicals desenvolupaven la seva carrera —com l’Orquestra Pau Casals, la Banda Municipal de Barcelona, l’Orquestra del Liceu o diferents orquestres de ball en les quals oferien concerts populars al llarg del territori. La metodologia utilitzada ha estat l'extracció i l’anàlisi de ressenyes hemerogràfiques i la recerca específica sobre la carrera artística del clarinetista que possiblement va realitzar a nivell estatal els primers enregistraments per a aquest instrument: en Josep Nori.

De attributis legis naturalis

Invocatio: F.D.

Reestudo de Anthomyces brasiliensis em Caesalpinia echinata no Brasil

O fungo Anthomyces brasiliensis foi descrito em 1899 no Rio de Janeiro causando ferrugem em Caesalpinia sp. ou Piptadenia sp. sendo redescoberto no ano de 2001 em Porto Seguro, Bahia, causando a ferrugem do pau-brasil (Caesalpinia echinata). Na descrição original de A. brasiliensis estão descritos apenas télios e urédios, não tendo sido observada a existência de espermogônios e écios. Folhas com pequenas lesões necróticas nos folíolos foram coletadas de mudas e plantas adultas de pau-brasil na Estação Experimental Pau-Brasil (CEPLAC) no município de Porto Seguro, Bahia. Folíolos frescos e herborizados foram examinados ao microscópio estereoscópico, sendo efetuadas raspagens e cortes histológicos, os quais foram analisados em microscópios e composto, e eletrônico de varredura para caracterização, mensuração e fotomicrografias das estruturas observadas. Nos estudos conduzidos no material coletado na Bahia foram encontrados espermogônios do grupo VI, tipo 7, característicos da família Raveneliaceae à qual pertence o gênero Anthomyces. Os espermogônios de A. brasiliensis são subcuticulares, de contorno circular, aplanados e medem 70-100 x 30-56 µm, com espermacióforos hialinos, basais, cilíndricos, agrupados em forma de paliçada, medindo 12-14 x 2-3 µm. Os espermácios são hialinos, unicelulares, lisos, medindo 3-4 x 2-3 µm. Pústulas acompanhadas por espermogônios foram interpretadas como écios uredinóides, característicos da família Raveneliaceae. Estas estruturas têm aspecto de pústulas alargadas, sem perídio definido, mostrando-se maiores que os télios e os urédios, medindo 200-700 µm diâmetro e 100-110 µm de altura, com eciósporos idênticos aos urediniósporos, medindo de 22-24 x 18-22 µm. Desta forma, A. brasiliensis passa a ser definida como uma ferrugem macrocíclica, autóica, contendo os estádios de 0 a IV.