Genetic predisposition to prostate cancer

Prostate cancer (PC) is a significant economic and health burden in the U.S. and Europe but its causes are largely unknown. The most significant risk factors (after gender) are age and family history of the disease. A gene with high penetrance but low frequency on chromosome 1q, HPC 1, has been suggested to cause a proportion of the familial aggregation of PC but other more common genes, conferring less risk, are also thought to contribute to disease predisposition. We have pursued a strategy to study both types of genetic risk in PC. To identify high penetrance genes, affected men from thirteen families have been genotyped for genetic linkage analysis at six microsatellite markers spanning 45 cM of 1q24-25. Both LOD score and non-parametric statistics provide no significant support for HPC1 in this genomic region, although 3 of the families did combine to produce a LOD score of 0.9. These families will be included in a genome wide search for other PC predisposition genes as part of a multinational collaboration.^ For study of common genetic factors in PC development, leukocyte DNA samples from an unselected series of 55 patients and 67 controls have been examined for genetic differences in two other candidate genes, the androgen receptor gene, hAR, at Xq11-12, and the vitamin D receptor gene, hVDR, at 12q12-14. hAR was typed for two trinucleotide repeat length polymorphisms, (CAG)$\rm\sb{n}$ and (GGC)$\rm\sb{n},$ encoding polyglutamine and polyglycine tracts, respectively, which have been implicated in PC susceptibility. These data, combined with similarly processed patients and controls from the U.K. show no consistent association of allele length with PC risk. A novel finding, however, has been a significant association between the number of GGC repeats and the length of time between diagnosis and relapse in stage T1-T4 Caucasian patients irrespective of therapy and age of the patient. Of 49 patients who relapsed out of 108 entering the study, those with 16 or fewer GGC repeats had an average relapse-free-period of 101 (+/$-$7.7) months while for those with more than 16 repeats the period averaged 48 (+/$-$2.9) months, a difference of 2.1 fold or 4.4 years.^ The second gene, hVDR, was genotyped at two polymorphisms, a synonymous C/T substitution in exon 9 identified by differential TaqI enzymatic digestion and a variable length polyA tract in the 3$\sp\prime$ UTR. Although these polymorphisms are in strong linkage disequilibrium only the polyA region showed a possible association with PC risk. Men homozygous for alleles with fewer than 18 A's had an increased risk (OR = 3.0, p = 0.0578) compared to controls. This result is opposite to the findings of others and may either indicate off-setting random errors which together balance out to no significant overall effect or reflect more complex genetic and/or environmental associations.^ Overall, this research suggests that single gene familial predisposition may be less prominent in PC than in other cancers and that the characteristics of PC pathology may be useful in identifying the effects of common genetic factors. ^

Characterization of osteopontin charge forms produced by osteoblasts

Osteopontin (OPN) is a highly-phosphorylated extracellular matrix protein localized in bone, kidney, placenta, T-lymphocytes, macrophages, smooth muscle of the vascular system, milk, urine, and plasma. In ROS 17/2.8 osteoblast-like osteosarcoma cells, 1,25-dihydroxyvitamin D3 [1,25(OH)2D 3] regulates OPN at the transcriptional level resulting in increased steady state mRNA levels and increased production of OPN protein, maximal at 48 hours. Using ROS 17/2.8 cells as an osteoblast model, OPN was purified from culture medium after three hour treatments of either vehicle (ethanol) or 1,25(OH)2D3 via barium citrate precipitation followed by immunoaffinity chromatography. ^ Here, further evidence of regulation of OPN by 1,25(OH)2D 3 at the posttranslational level is presented. Prior to the up-regulation of OPN at the transcriptional level, 1,25(OH)2D3 induces a shift in OPN isoelectric point (pI) detected on two-dimensional gels from pI 4.6 to pI 5.1. Loading equal amounts of [32P]-labeled OPN recovered from ROS 17/2.8 cells exposed to 1,25(OH)2D3 or vehicle alone for three hours reveals that the shift from pI 4.6 to 5.1 is the result of reduced phosphorylation. Using structural analogs to 1,25(OH) 2D3, analog AT [25-(OH)-16-ene-23-yne-D3], which triggers Ca2+ influx through voltage sensitive Ca2+ channels but does not bind to the vitamin D receptor, mimicked the OPN pI shift while analog BT [1,25(OH)2-22-ene-24-cyclopropyl-D 3], which binds to the vitamin D receptor but does not allow Ca 2+ influx, did not. Inclusion of the Ca2+ channel blocker nifedipine also blocks the charge shift conversion of OPN. Further analysis of the signaling pathway initiated by 1,25(OH)2D3 reveals that inhibition of the cyclic 3′,5′ -adenosine monophosphate-dependent kinase, protein kinase A, or inhibition of the cyclic 3′,5′-guanine monophosphate-dependent kinase, protein kinase G, also prevents the charge shift conversion. ^ Isolation of OPN from rat femurs and tibiae provides evidence for the existence of these two OPN charge forms in vivo, evidenced by differential migration on isoelectric focusing gels and sodium dodecyl sulfate-polyacrylamide gels. Peptide sequencing of rat long bone fractions revealed the presence of a presumed dentin specific protein, dentin matrix protein-1 (DMP-1). Western blot analysis confirmed the existence of DMP-1 in these fractions. ^ Using the OPN charge forms in functional assays, it was determined that the charge forms have differential roles in both cell surface and mineralization functions. In cell attachment assays and Ca2+ influx assays using PC-3 prostate cancer cells, the pI 5.1 charge form of OPN was found to permit binding and increase intracellular Ca2+ concentrations of PC-3 cells. The increase in intracellular Ca2+ concentration was found to be integrin αvβ3-dependent. In mineralization assays, the pI 4.6 charge form of OPN promoted hydroxyapatite formation, while the pI 5.1 charge form had improved Ca2+ binding ability. ^ In conclusion, these findings suggest that 1,25(OH) 2D3 regulates OPN not only at the transcriptional level, but also plays a role in determination of the OPN phosphorylation state. The latter involves a short term (less than three hours) treatment and is associated with membrane-initiated Ca2+ influx. Functional assays utilizing the two OPN charge forms reveal the dependence of OPN post-translational state on its function. ^

Vitamin D3 and brain development

Evidence for the presence of the vitamin D receptor in brain implies this vitamin may have some function in this organ. This study investigates whether vitamin D-3 acts during brain development. We demonstrate that rats born to vitamin D-3-deficient mothers had profound alterations in the brain at birth. The cortex was longer but not wider, the lateral ventricles were enlarged, the cortex was proportionally thinner and there was more cell proliferation throughout the brain. There were reductions in brain content of nerve growth factor and glial cell line-derived neurotrophic factor and reduced expression of p75(NTR), the low-affinity neurotrophin receptor. Our findings would suggest that low maternal vitamin D3 has important ramifications for the developing brain. (C) 2003 IBRO. Published by Elsevier Science Ltd. All rights reserved.

Quantitative Association Tests of Immune Responses to Antigens of Mycobacterium Tuberculosis: A Study of Twins in West Africa

There is now considerable evidence that host genetic factors are important in determining the outcome of infection with Mycobacterium tuberculosis (MTB). The aim of this study was to assess the role of several candidate genes in the variation observed in the immune responses to MTB antigens. In-vitro assays of T-cell proliferation, an in-vivo intradermal delayed hypersensitivity response; cytokine and antibody secretions to several mycobacterial peptide antigens were assessed in healthy, but exposed, West African twins. Candidate gene polymorphisms were typed in the NRAMP1, Vitamin D receptor, IL10, IL4, IL4 receptor and CTLA-4 genes. Variants of the loci IL10 (-1082 G/A), CTLA-4 (49 A/G) and the IL4 receptor (128 A/G) showed significant associations with immune responses to several antigens. T-cell proliferative responses and antibody responses were reduced, TNF-alpha responses were increased for subjects with the CTLA-4 G allele. The T-cell proliferative responses of subjects with IL10 GA and GG genotypes differed significantly. IL4 receptor AG and GG genotypes also showed significant differences in their T-cell proliferative responses to MTB antigens. These results yield a greater understanding of the genetic mechanisms that underlie the immune responses in tuberculosis and have implications for the design of therapeutic interventions.

Promoter-, cell-, and ligand-specific transactivation responses of the VDRB1 isoform

The vitamin D receptor (VDR) mediates the effects of 1,25(OH)(2)D-3, the active form of vitamin D. The human VDRB1 isoform differs from the originally described VDR by an N-terminal extension of 50 amino acids. Here we investigate cell-, promoter-, and ligand-specific transactivation by the VDRB1 isoform. Transactivation by these isoforms of the cytochrome P450 CYP24 promoter was compared in kidney (HEK293 and COS1), tumor-derived colon (Caco-2, LS174T, and HCT15), and mammary (HS578T and MCF7) cell lines. VDRB1 transactivation in response to 1,25(OH)(2)D-3 was greater in Cost and HCT15 cells (145%), lower in HEK293 and Caco-2 cells (70-85%) and similar in other cell lines tested. By contrast, on the cytochrome P450 CYP3A4 promoter, 1,25(OH)(2)D-3-induced VDRB1 transactivation was significantly lower than VDRA in Caco-2 (68%), but comparable to VDRA in HEK293 and COS1 cells. Ligand-dependence of VDRB1 differential transactivation was investigated using the secondary bile acid lithocholic acid (LCA). On the CYP24 promoter LCA-induced transactivation was similar for both isoforms in COS1, whereas in Caco-2 and HEK293 cells VDRB1 was less active. On the CYP3A4 promoter, LCA activation of VDRB1 was comparable to VDRA in all the cell lines tested. Mutational analysis indicated that both the 1,25(OH)(2)D-3 and LCA-regulated activities of both VDR isoforms required a functional ligand-dependent activation function (AF-2) domain. In gel shift assays VDR:DNA complex formation was stronger in the presence of 1,25(OH)(2)D-3 than with LCA. These results indicate that regulation of VDRB1 transactivation activity is dependent on cellular context, promoter, and the nature of the ligand. (c) 2005 Elsevier Inc. All rights reserved.

Bromocriptine:old drug, new formulation and new indication

Bromocriptine is an ergot alkaloid dopamine D receptor agonist that has been used extensively in the past to treat hyperprolactinaemia, galactorrhoea and Parkinsonism. It is known that hypothalamic hypodopaminergic states and disturbed circadian rhythm are associated with the development of insulin resistance, obesity and diabetes in animals and humans. When administered in the early morning at the start of the light phase, a new quick release (QR) formulation of bromocriptine appears to act centrally to reset circadian rhythms of hypothalamic dopamine and serotonin and improve insulin resistance and other metabolic abnormalities. Phase II and III clinical studies show that QR-bromocriptine lowers glycated haemoglobin by 0.6-1.2% (7-13 mmol/mol) either as monotherapy or in combination with other antidiabetes medications. Apart from nausea, the drug is well tolerated. The doses used to treat diabetes (up to 4.8 mg daily) are much lower than those used to treat Parkinson's disease and have not been associated with retroperitoneal fibrosis or heart valve abnormalities. QR-bromocriptine (Cycloset™) has recently been approved in the USA for the treatment of type 2 diabetes mellitus (T2DM). Thus, a QR formulation of bromocriptine timed for peak delivery in the early morning may provide a novel neurally mediated approach to the control of hyperglycaemia in T2DM. © 2010 Blackwell Publishing Ltd.

N-methyl-D-aspartate receptor-dependent long-term potentiation in CA1 region affects synaptic expression of glutamate receptor subunits and associated proteins in the whole hippocampus

Long term potentiation in hippocampus, evoked by high-frequency stimulation, is mediated by two major glutamate receptor subtypes, alpha-amino-3-hydroxyl-5-methyl-4-isoxazole propionate receptors and N-methyl-D-aspartate receptors. Receptor subunit compos

CoMFA and homology-based models of the glycine binding site of N-methyl-D-aspartate receptor

Homology modeling was used to build 3D models of the N-methyl-D-aspartate (NMDA) receptor glycine binding site on the basis of an X-ray structure of the water-soluble AMPA-sensitive receptor. The docking of agonists and antagonists to these models was used to reveal binding modes of ligands and to explain known structure-activity relationships. Two types of quantitative models, 3D-QSAR/CoMFA and a regression model based on docking energies, were built for antagonists (derivatives of 4-hydroxy-2-quinolone, quinoxaline-2,3-dione, and related compounds). The CoMFA steric and electrostatic maps were superimposed on the homology-based model, and a close correspondence was marked. The derived computational models have permitted the evaluation of the structural features crucial for high glycine binding site affinity and are important for the design of new ligands.

Anti-N-Methyl-D-Aspartate (NMDA) Receptor Encephalitis Mimicking a Primary Psychiatric Disorder in an Adolescent.

Anti-N-methyl-d-aspartate (anti-NMDA) receptor encephalitis likely has a wider clinical spectrum than previously recognized. This article reports a previously healthy 16-year-old girl who was diagnosed with anti-NMDA receptor encephalitis 3 months after onset of severe depression with psychotic features. She had no neurological manifestations, and cerebral magnetic resonance imaging (MRI) was normal. Slow background on electroencephalogram and an oligoclonal band in the cerebrospinal fluid prompted the search for anti-NMDA receptor antibodies. She markedly improved over time but remained with mild neuropsychological sequelae after a trial of late immunotherapy. Only a high index of suspicion enables recognition of the milder forms of the disease masquerading as primary psychiatric disorders.

Alelos del gen del receptor de la vitamina D y su relación con la densidad mineral osea.

Tesis (Maestría en Ciencias con Especialidad en Biología Molecular e Ingeniería Genética) UANL

Asociación de la densidad mineral ósea con el polimorfismo taql del gen del receptor de la vitamina D y el consumo de cafeína en mujeres jóvenes.

Tesis (Maestría en Ciencias en Nutrición) UANL, 2011.

Modelo integrador para las rutas de señalización diferencial del receptor ionotrópico de glutamato activado por el N-metil-D-aspartato

El receptor ionotrópico de glutamato activado por N-metil-D-aspartato (iGluR-NMDA) es un complejo macromolecular heteromultimérico constituido por entre 3 y 5 subunidades de tres diferentes tipos, a saber: NR1, NR2A-D y NR3A y B. Se ha demostrado su participación activa en prácticamente todos los procesos fisiológicos, patológicos e intermediarios de efectos farmacológicos que ocurren en las células de tejidos excitables, inclusive se ha reportado su presencia en otros tejidos no excitables. En el sistema nervioso central (SNC) participa en los procesos de aprendizaje, memoria, plasticidad, diferenciación, migración de la célula neural y apoptosis. Además, en los eventos de índole farmacológica se ha demostrado su intervención en excitotoxicidad, drogadicción y alcoholismo. Surge entonces la pregunta de cómo un mismo complejo macromolecular puede participar en tantos y tan diversos procesos. La revisión de literatura en la que se demuestra la interacción del iGluR-NMDA con proteínas de señalización, soporte, adaptadoras, moduladoras, de adhesión celular, de citoesqueleto y enzimas reporta un conjunto de más de 160 moléculas que participan en las cascadas que generan las señales a diferentes niveles de interacción y con diferentes sustratos. En este artículo se presenta un modelo predictivo estructural y funcional que permite distinguir, por lo menos, tres rutas diferenciadas de señalización.

Estudi d'un receptor quinasa atípic (Mark) i de les proteïnes que interaccionen amb el seu domini intracel·lular. Transducció del senyal i desenvolupament en blat de moro (Zea mays)

Aquesta tesi doctoral s'engloba dins d'un projecte general d'estudi de gens implicats en l'embriogènesi del blat de moro. L'embriogènesi del blat de moro, i en general la de totes les plantes superiors, es dóna en tres etapes: una primera etapa on es diferencien tots els diversos teixits que formaran l'embrió, una segona etapa on l'embrió acumula productes de reserva i un tercer període, la dormància, que finalitza quan les condicions ambientals són les idònies per a la germinació. En el laboratori estàvem interessats, concretament, en l'estudi de gens implicats en la primera etapa morfogenètica, on els diferents teixits i estructures embrionàries queden definides. Per tal d'estudiar gens que s'expressaven en aquest període, una de les estratègies que es va realitzar fou un crivellat diferencial entre teixit embrionari i teixit de planta adulta. D'entre els diferents clons obtinguts, un corresponia a un clon parcial que presentava similitud amb receptors quinasa i que fou objecte d'estudi. A partir d'aquest clon es va obtenir el clon complet i es va anomenar MARK (per Maize Atypical Receptor Kinase). MARK presenta una estructura típica d'un receptor quinasa amb un domini extracel.lular, que conté 6 còpies imperfectes de LRR (Leucine- Rich Repeats), un únic domini transmembrana i un domini quinasa intracel.lular. El domini quinasa de MARK presenta, però, algunes variacions en els residus aminoacídics que es consideren claus per a la funció catalítica dels dominis quinasa. En concret cinc dels aminoàcids considerats essencials per a la fosforilació es troben substituits en el domini quinasa de MARK (DK-MARK). Els experiments de fosforilació in vitro que es van realitzar al laboratori, van mostrar com MARK era incapaç de fosforilar in vitro. Aquesta característica no és, però, exclusiva de MARK. Una búsqueda en les bases de dades ens van permetre identificar altres seqüències que també presentaven els mateixos o altres canvis en aquestes posicions aminoacídiques. En les bases de dades de plantes es van identificar un conjunt de seqüències genòmiques o ESTs amb aquestes característiques i només una d'elles, la proteïna TMKL1 d'Arabidopsis, ha sigut descrita com un receptor quinasa incapaç de fosforilar in vitro. Respecte a la búsqueda de receptors similars a MARK en les bases de dades d'animals, es van identificar també un conjunt de proteïnes que, en alguns casos, s'ha descrit que no tenen activitat quinasa in vivo. Per exemple, un dels casos més ben estudiats és el del receptor erbB3 que forma part de la família de receptors del EGF (Epidermal Growth Factor). Aquesta família de receptors està formada per 4 receptors: erbB1, erbB2, erbB3 i erbB4, dels quals només l'erbB3 no presenta activitat catalítica. S'ha descrit que erbB3 és capaç, tot i no fosforilar in vivo, de participar activament en la transducció del senyal formant heterodímers amb els altres membres de la família. Així, erbB3 és fosforilat pel seu partner i pot iniciar la cascada de transducció del senyal. La participació d'erbB3 en la transducció del senyal és essencial ja que embrions de ratolí knock-out pel gen erbB3 són inviables. Així doncs, el fet que receptors quinasa catalíticament inactius participin en les cascades de transducció del senyal, suggereix l'existència de nous mecanismes d'acció per a la transducció del senyal. Per tant, l'objectiu d'aquest treball fou l'estudi del mecanisme d'acció de MARK mitjançant la caracterització les proteïnes capaces d'interaccionar amb el seu domini quinasa. Per tal d'assolir aquest objectiu, es va realitzar un crivellat de doble-híbrid amb una llibreria de cDNA d'embrions de blat de moro de 7 DAP. D'aquest crivellat es va obtenir un conjunt de possibles clons positius que foren seqüenciats i entre els quals es van escollir per un estudi més detallat aquells que s'havien obtingut més vegades com a clons independents. Aquests clons codificaven per: una SAMDC (S-Adenosil Descarboxilasa), una eIF5 (Eukaryotic translation initiation), una hypothetical protein, una unknown protein, una gamma-adaptina i una MAP4K. Amb aquests 6 clons es van fer estudis in vitro i in vivo per tal de confirmar al seva interacció amb DK-MARK. Els estudis in vivo es van realitzar amb la soca de llevat AH109, una soca més astringent que la utilitzada en el crivellat, ja que presenta tres gens marcadors: Histidina, Adenina i Lacz. Els resultats obtinguts van mostrar que els clons codificants per SAMDC i eIF5 no van créixer en un medi selectiu per His i Ade i, per tant o es tracta de falsos positius del sistema o la seva interacció amb DK-MARK és dèbil. D'altra banda, la resta dels clons analitzats (proteïna hipotètica, una proteïna de funció desconeguda, la gamma-adaptina i una MAP4K) van créixer en medis en absència de Histidina i Adenina. Els assatjos de b-galactosidasa van ser tots positius a excepció de la proteïna hipotètica suggerint que potser aquesta interacció sigui més feble. D'altra banda també es van realitzar estudis in vitro amb la tècnica del pull-down. Els resultats obtinguts amb aquesta tècnica van recolzar els obtinguts en cèl.lules de llevat, ja que tots els clons analitzats a excepció dels codificants per SAMDC i eIF5 van donar un resultat d'interacció amb KD-MARK in vitro positiu. Davant aquests resultats ens vam centrar en l'estudi de la proteïna similar a MAP4K, doncs algunes proteïnes de la seva família s'han relacionat amb receptors de membrana. Els clons que es va obtenir del crivellat codificaven per una proteïna similar amb el domini C-terminal a les proteïnes BnMAP4Ka1 i a2 de Brassica napus. Aquestes proteïnes presenten una forta similitud de seqüència amb proteïnes de la família GCK/SPS1 que formen part d'un grup particular de MAPK relacionades amb la proteïna Ste20 (sterile 20 protein) de llevat. Ste20p activa la MAP3K de llevat Ste11 directament per fosforilació, transduint d'aquesta manera el senyal del receptor de feromones de creuament de les cèl.lules de llevat i es pot, doncs, considerar com una proteïna del tipus MAP4K (mitogen-activated protein kinase kinase kinase kinase). En els darrers anys, s'han identificat un gran nombre de proteïnes similars a Ste20: fins a una trentena en mamífers, en Drosophila, en Caenorhabditis elegans i en altres organismes. Segons la seva estructura aminoacídica, la família Ste20 s'ha classificat en dues subfamílies: les proteïnes STE20/PAK (p21-activated kinases) i la subfamília GCK/SPS1 (germinal center kinases). Les dues subfamílies estan formades per proteïnes que contenen un domini quinasa i un domini regulador, però, mentre que les proteïnes PAK presenten el domini quinasa en la part C-terminal, les GCKs el presenten en la regió N terminal. Les proteïnes GCK presenten una elevada diversitat estructural en el domini regulador permetent la seva classificació en 6 subfamílies. Mitjançant la tècnica del RACE es va obtenir el clon de cDNA complet que es va anomenar MIK (MARK Interacting Kinase). Amb la tècnica del Southern blot es va poder determinar que el gen MIK és un gen de còpia única en el genoma de blat de moro. Per tal d'analitzar la possible interacció entre DK-MARK i MIK, es va estudiar tant el patró d'expressió d'ambdós gens com el seu patró d'acumulació d'ambdues proteïnes durant l'embriogènesi del blat de moro. El patró d'expressió, analitzat per Northen blot va mostrar uns patrons coincidents al llarg de l'embriogènesi des del seu inici fins als 20 DAP amb una acumulació màxima de mRNA en embrions de 15 DAP. D'altra banda per tal d'estudiar el patró d'acumulació de la proteïna MIK així com per comparar-lo amb el de MARK, es van realitzar estudis de Westerns blot. Els resultats també van mostrar una coincidència en el temps de l'acumulació de les proteïnes MARK i MIK durant l'embriogènesi de blat de moro amb una major acumulació en embrions de 15 i 20 DAP. Es van dur a terme també estudis d'immunolocalitzacions sobre embrions de blat de moro de 15 DAP per tal d'estudiar en quins teixits s'acumulaven ambdues proteïnes. Les immunolocalitzacions van mostrar una major acumulació tant de MARK com de MIK en les zones meristemàtiques i en el teixit vascular sobretot del coleòptil on s'aprecia una forta co-localització de MARK i MIK. Totes aquestes dades són compatibles, doncs, amb una possible interacció de les proteïnes MARK i MIK, tot i que no la demostren. Per tal de demostrar la interacció es van realitzar experiments d'immunoprecipitació in vivo a partir d'extractes d'embrions. Malauradament, els resultats no són clars i en aquests moments en el laboratori s'estan posant a punt aquests experiments. També es van realitzar estudis comparatius de seqüència amb diferents proteïnes de la família GCK, mostrant una major similitud amb les proteïnes de la subfamília GCK-III. La subfamília GCK-III ha estat molt poc estudiada i en formen part un conjunt de proteïnes amb funcions molt diverses des de l'apoptosi, la citoquinesi o l'anòxia cel.lular. Per tant, la similitud de seqüència possiblement fa referència a una conservació en el mecanisme d'acció més que no pas a una conservació funcional. La possible interacció de MARK amb el domini C-terminal de MIK (el domini regulador) podria activar aquesta última iniciant una cascada de transducció del senyal en un model en el que una proteïna del tipus GCK-III faria de lligam directa entre un receptor de membrana i una cascada de senyalització intracel.lular. Aquest tipus de lligam entre un recepctor de membrana i mòduls intracel.lulars de senyalització s'ha descrit per a altres proteïnes GCK, si bé no directament sinó a través de proteïnes adaptadores. D'altra banda, la interacció directa de MARK, un receptor quinasa atípic que no té activitat catalítica, amb MIK suggereix un mecanisme on receptors atípics podrien interaccionar en la transducció del senyal activant la via de les MAPK.

Investigation of cooperativity in the binding of ligands to the D-2 dopamine receptor

The D 2 dopamine receptor exists as dimers or as higher-order oligomers, as determined from data from physical experiments. In this study, we sought evidence that this oligomerization leads to cooperativity by examining the binding of three radioligands ([H-3] nemonapride, [H-3] raclopride, and [H-3] spiperone) to D 2 dopamine receptors expressed in membranes of Sf9 cells. In saturation binding experiments, the three radioligands exhibited different B-max values, and the B-max values could be altered by the addition of sodium ions to assays. Despite labeling different numbers of sites, the different ligands were able to achieve full inhibition in competition experiments. Some ligand pairs also exhibited complex inhibition curves in these experiments. In radioligand dissociation experiments, the rate of dissociation of [H-3] nemonapride or [H-3] spiperone depended on the sodium ion concentration but was independent of the competing ligand. Although some of the data in this study are consistent with the behavior of a cooperative oligomeric receptor, not all of the data are in agreement with this model. It may, therefore, be necessary to consider more complex models for the behavior of this receptor.