Forma Conventus Tarraconenesis I: Baetulo-Blanda. La primera carta arqueològica de la Península Ibèrica

Josep de Calasanç Serra i Ràfols va dedicar una part molt important de la seva vida professional a la topografia arqueològica, als arxius del Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans i a fer el seguiment de la descoberta i l’evolució dels jaciments arqueològics del país. En consonància amb aquesta labor, el 1928 va publicar la primera carta arqueològica de la península Ibèrica, una de les primeres corresponents al programa Forma Orbis Romani, de la Unió Acadèmica Internacional. Després de la Guerra Civil, proposem que fou el principal redactor de la Carta Arqueológica de España. Barcelona, que representa la tercera carta arqueològica publicada a la península Ibèrica.

Sobre un modelo constructivo de la arquitectura ibérica en territorio Ausetano

En este trabajo presentamos el estudio arquitectónico de un tipo de construcción identifi cado en el territorio ibérico ausetano. A partir del análisis constructivo de tres obras defensivas militares identifi cadas como murallas de compartimentos (Turó del Montgròs, Casol de Puigcastellet y l’Esquerda), planteamos una propuesta de restitución del diseño arquitectónico de estas construcciones basadas en el uso de formas geométricas simples y en la adición de módulos cuadrangulares.

Adaptació metrològica grega en l'arquitectura ibèrica de Catalunya: Puig de Sant Andreu d'Ullastret i Mas Castellar de Pontós

En el presente artículo se analiza la adopción en el contexto ibérico catalán de los patrones métricos característicos de las colonias griegas del Mediterráneo occidental. La determinación de la unidad de medida constructiva empleada, así como de su aplicación, ha sido posible mediante la identificación de los principios geométricos estructurales de las torres defensivas ibéricas.

La contribució a l"epigrafia ibèrica de Joan Maluquer de Motes

En l"era de la informació digital, quan l"especialització en els coneixements els ha fet créixer alhora que els ha atomitzat fins al punt que no resulta fàcil tornar a reunir unes branques del saber cada cop més divergents, esdevé un exercici necessari repensar la contribució feta per alguns personatges polièdrics que van precedir-nos i que, amb una innegable capacitat de treball, van saber traçar lúcides línies de recerca simultànies en diversos registres. En especial, urgeix recuperar les generacions"d"enmig", aquells que no es poden definir com a pioners sensu stricto que són els que han despertat més atenció en la historiografia arqueològica , els que partien ja d"algunes tasques iniciades, però que, en la pràctica, no deixaven d"ésser exploradors de camins no trepitjats. Entre aquests, Joan Maluquer de Motes hi ocupa un lloc destacat. Mestre d"un dels signants, el qual pertany a una de les darreres promocions que van arribar a temps de copsar un estil de docència irrepetible, rebuda per uns joves tangencials, atents de forma simultània a la difusió d"altres mètodes de registre dels treballs de camp que corrien de mà en mà per mitjà de fotocòpies deslluïdes durant els primers anys vuitanta. Com no evocar a qui el principi de la malaltia final sorprengué impartint un curs de doctorat sobre epigrafia ibèrica? La contribució de Maluquer en diverses facetes de la prehistòria, la protohistòria i l"organització dels estudis universitaris és enorme, d"això tracten altres treballs reunits en aquest dossier. A la seva profunda mirada d"ulls clars no va escapar l"epigraia paleohispànica, terreny en el qual també va realitzar aportacions no sempre ben compreses, quan no insuficientment valorades.

Expansión de Lysiphlebus testaceipes (Cresson) (Hym., Braconidae, Aphidiinae) en el Noreste de la Península Ibérica

Lysyphlebus testaceipes (Cresson), un parasitoide exótico de pulgones establecido en la costa mediterránea, se ha encontrado regularmente en Lleida y en los Pirineos parasitando varias especies de pulgones, lo que demuestra su expansión desde las zonas costeras hacia el interior y zonas de montaña. Las especies de pulgón Aphis ruborum Börner, específica de Rubus sp., Aphis fabae Scopoli, polífaga, Brachycaudus cardui L., típica de cardos y Aphis urticata J.F. Gmelin, específica de Urtica sp., fueron hospedantes comunes de L. testaceipes en las zonas de estudio. La existencia de biocorredores transzonales, junto con el rango oligófago de hospedantes de L. testaceipes y su capacidad de alternar entre las especies de pulgones disponibles ha contribuido a la positiva expansión del parasitoide hacia zonas interiores o de montaña.

Colgantes de bronce paleoibéricos en el N.E. de la Península Ibérica. Algunas reflexiones sobre las relaciones mediterráneas

La revisión de estos bronces lleva a proponer una manufacturación indígena, una cronología inicial preibérica y una inspiración última en modelos orientales centromediterráneos presentes ya en la Península en horizontes anteriores o bien que reciben un nuevo impulso con las navegaciones fenicias o indígenas.

Evidencias geomorfológicas y estructurales del levantamiento tectónico reciente en la terminación suroccidental de la falla de Alhama de Murcia (cordillera Bética oriental)

En este trabajo analizamos la actividad tectónica reciente mediante 1)un estudio geomorfológico de los abanicos aluviales y de la red de drenaje, y 2)un estudio de la deslocación vertical de los abanicos aluviales. Como resultado, se han obtenido valores bajos (hasta 0,04) en los índices de elongación de las cuencas, altos (hasta 7,5) en el índice de gradiente, saltos verticales en los abanicos aluviales del Pleistoceno reciente de hasta 20 metros (140 m. acumulados durante el Cuaternario), y estrías de falla con cabeceos muy altos. Todo indica que hay un levantamiento activo en la zona, y que la componente vertical del deslizamiento es más importante aquí que en el resto de la falla de Alhama de Murcia.

Els assentaments de les edats del bronze, ibèrica i romana d"Els Llirians del Mas i Les Torres (Salàs de Pallars, Pallars Jussà)

[cat] En els anys 2003 i 2004 una intervenció arqueològica preventiva en el terme de Salàs de Pallars va permetre documentar seixanta estructures excavades al subsòl. La majoria de les estructures foren identificades com a sitges, però també es documentaren cubetes i fosses de diversa funció, algunes utilitzades com a sepultures. L"estudi dels materials recuperats, complementats per datacions radiocarbòniques, indiquen dos períodes cronològics: el bronze inicial i l"etapa ibèrica plena, als quals s"ha d"afegir una única estructura que pertany a començaments de l"Imperi romà. Les dades obtingudes informen sobre les pràctiques de les comunitats agrícoles assentades en el sector meridional de la comarca del Pallars Jussà en tres moments històrics diferents. [eng]In 2003 and 2004 a Preventive Archaeological Excavation was done in the locality of Salàs de Pallars. This allowed to catalogue the sixty structures found in the subsoil. Most of the structures were identified as silos, but we also documented basins and pits with different functions, some used as graves. The study of the recovered materials, supported by a radiocarbon analysis technique, ages this around two chronological periods: the Early Bronze Age and Iberian Period. We must add a third period to classify a single structure that belongs to the Early Roman Empire. The obtained results provide us information about the farming methods used by the communities placed in the southern Region of the Pallars Jussà during the three different historical moments.

Bioestratigrafia y litoestratigrafia del Paleogeno del area de Sierra EspuÑa (Cordillera Betica oriental, SE de EspaÑa)

Se presentan nuevos datos litoestratigráñcos y hioestratigráficos del Paleógeno de Sierra Espuña (zona limítrofe entre la zona interna y la externa de la cordillera Bética). Los datos bioestratigráficos se han basado en las zonas de macroforami~ferosf,o rarniníferos planctónicos, y nanoplancton calcáreo. Los resultados litoeshatigráficos y bioestratigráficos se han correlacionado con una escala cronoestratigráfica.

Necrópolis de incineración y prácticas funerarias en el noreste de la Penínnsula Ibérica durante el Bronce Final y la Primera Edad del Hierro

[spa]En este artículo presentamos un estado de la cuestión sobre las necrópolis de incineración del Bronce Final y Primera Edad del Hierro en el noreste peninsular. Para ello, analizamos el ritual funerario, la organización interna de las necrópolis y muy especialmente su arquitectura funeraria para, en base a ella, caracterizar el proceso de regionalización que se observa en el territorio.