Les mestresses Baldrich a través dels capítols matrimonials (segles XVII-XIX)

L’evolució d’una família burgesa benestant al llarg d’un període s’acostuma a estudiar a través dels canvis en el patrimoni, de les estratègies matrimonials o del nivell cultural, és a dir, del conjunt de totes les decisions relacionades amb la família que tenien repercussió en els afers de la casa. Les iniciatives del propietari, els casaments dels hereus i de les cabaleres, els destins dels fadristerns, les aliances que es derivaven dels casaments o l’import dels dots i llegítimes pactades generació rere generació, impactaven en el calaix de la casa mare i afectaven l’esdevenir de tota la comunitat.1 Aquests estudis s’acostumen a centrar en els caps de família perquè en una societat dirigida pels homes, eren els que gaudien de la capacitat legal i del prestigi social per comprar i vendre, i obrir o tancar negocis. També decidien sobre l’educació i el futur dels fills i filles, podien ostentar càrrecs públics o participar en la vida cultural. Tanmateix, en el procés d’evolució dels patrimonis familiars, les dones que es van unir amb els hereus van tenir un gran protagonisme. El casament de l’hereu constituïa un afer familiar de primer ordre, ja que havia de donar resposta als interessos estratègics del conjunt de la casa. Calia considerar el nivell social i econòmic de la família de la candidata i, per tant, el dot que podia aportar i les inversions que permetria aquesta entrada de recursos, però també el lloc de procedència i els avantatges que podia comportar tenir nous contactes en altres localitats. A més, s’havia de valorar la font d’ingressos de la futura família i preveure com podia incidir la nova aliança en el desenvolupament del negoci propi. Així doncs, s’havien de d’avaluar un seguit de factors abans de prendre la decisió final. En aquest article ens proposem estudiar les raons dels diferents enllaços i la rellevància que van tenir les mullers dels successius hereus en el patrimoni Baldrich. Es tracta de les tretze mestresses corresponents a set hereus, que abracen des de la segona meitat del segle xvii fins al 1835, any de la mort de la darrera mestressa Baldrich, un període del qual es conserva, a més de documentació notarial, correspondència de la casa. La diferència entre el nombre d’homes i de dones es deu al fet que un dels hereus es va casar quatre vegades, i de la resta, quatre ho van fer dues vegades, un altre una vegada, i el darrer restà solter.

Maria-Mercè Marçal en el mirall : sobre l'imaginari femení i el llenguatge poètic

Per Maria-Mercè Marçal, la poeta no es pot trobar, no es pot veure, en el «mirall del bell», que sempre han fomentat els discursos dominants. El seu és una altra mena de mirall trencat que reflecteix un ésser complex, híbrid i contaminat que lluita «entre un jo que es vol fer i els múltiples personatges que, des del mirall, li retornen una imatge múltiple». En aquest article, per explorar el tema de l’imaginari femení i el llenguatge poètic, hem escollit dialogar amb Maria- Mercè Marçal i examinar tres dels múltiples bocins que conformen la seva imatge en el mirall. Conversem amb dues mares i un pare simbòlics de l’altre cantó del seu espill, tots tres proveïdors de material ideològic i eixos vertebradors dels assaigs marçalians. Es tracta d’intel·lectuals ben diversos: l’escriptora anglesa Virginia Woolf, el filòsof francès Jacques Derrida i la poeta catalana Maria-Antònia Salvà. En definitiva, dividim la investigació en tres apartats, que volen coincidir amb el diàleg que Marçal suposem que hi mantingué. De primer, amb Virginia Woolf, explorem la necessitat de la poeta de descobrir el sentiment de «fúria» que porta a dins per tal d’assumir la irracionalitat del seu llenguatge. Després, ens endinsem en les teories derridianes sobre la dona i l’escriptura, en un intent de demostrar que ambdues són espècies híbrides que viuen en el llindar, en un espai d’entremig. A l’últim, amb Maria-Antònia Salvà, revisem la imatge de la dona-monstre amb la certesa que «el salvatge» i «l’incert » són el motor del llenguatge poètic femení.

Escola Universitària de Ciències de la Salut de Vic : 31 anys d'història

En aquest article revisem la Historia de l'actual Escola Universitaria de Ciencies de la Salut (EUCS), de la Universitat de Vic. És a dir, repassem els seus 3 1 anys de vida institucional al servei de la formació professional de la Infermeria, primer i posteriorment, de les altres professions sanitaries: Nutrició Humana i Dietktica, Fisioterapia i Terapia Ocupacional. Després de fer una breu referencia a alguns antecedents instructius del segle XIX i XX, ens endinsem a la Histbria de I'EUCS prbpiament dita. Aquesta s'ha dividit en 4 etapes. La primera etapa és la de 1'Escola Femenina d'Ajudants Tecnics Sanitaris (ATS); la segona, 1'Escola Universitaria d'lnfermeria Osona (EUIO); la tercera, la dels Estudis Universitaris de Vic (EUIO-EUV); i, la quarta, la de la Universitat de Vic (EUCS-Wic). Hem procurat alternar-hi il-lustracions i experiencies viscudes per alguns testimonis, a fi de fer-ho més ame. Aixb ha estat possible gdcies a la col.laboració de les persones que es ressenyen al final (vegeu fonts consultades). 1, molt especialment, gracies al cornitl: organitzador d'aquesta Jornada. No obstant, cal advertir que aquesta nota és més aviat una pinzellada. La veritable reconstrucció de la vida de la nostra institució requeriria un treball molt rnés aprofundit, fet amb més temps, més testimonis, rnés estudi documental, ... En definitiva, més profunditat (currículum, professorat, estudiants, assignatures, llocs de practiques, metodologia docent, avaluació, inserció laboral, abandonaments, recursos, etc.). Deixo, doncs, la porta oberta per a qui s'anirni a continuar.

El projecte de convivència de centre. Una manera de treballar l'autonomia i la convivència de l'alumnat

L’escola és un reflex de la societat en la que s’inscriu. Una societat democràtica comporta una escola que visqui i practiqui la democràcia. Els nostres drets, les nostres llibertats i els nostres deures descansen sobre la nostra autonomia i responsabilitat. Una manera de treballar aquests aspectes a l’escola és des del projecte de convivència de centre, on s’ha d’incardinar tota la vida del centre educatiu. Educar en valors exigeix conviure amb ells en tots els àmbits de la nostra vida. Educar en valors significa, també, educar la capacitat de valorar. Aquesta capacitat de valorar ens permet ser persones lliures, crítiques, justes i solidàries, conscients de la realitat del nostre entorn més immediat i del context mundial en general, i compromeses amb la humanitat, amb les generacions futures i amb la sostenibilitat del planeta. D’acord amb aquestes consideracions, el projecte de convivència de centre pot fonamentar-se en els següents tres grans blocs de valors, en els quals hi podem encabir els valors, entesos com les nostres opcions de vida: a) el valor de la persona humana i la seva dignitat; b) el valor de la democràcia i la ciutadania; i c) el valor de la igualtat i la diferència.

Disseny d'un sistema de control del consum d'aigua automàtic

Avui en dia s’ha convertit en una necessitat tenir cura del medi ambient i optimitzar els recursos naturals. En el camp per estalviar energia s’han fet grans progressos i disposem d’un gran ventall de dispositius que ens ajuden i ens faciliten l’optimització del consum d’energia. Però és una realitat que en l’estalvi del consum d’aigua el progrés ha estat molt menor i es limita molt a donar consells i repartir dosificadors d’aigua. Qui no ha vist carrers o jardins o cases inundades amb milers de litres d’aigua? Aquesta realitat m’ha portat a dissenyar i desenvolupar un prototip que em permeti tenir un millor control del consum d’aigua. El prototip, a trets principals, consta d’un sensor, una electrovàlvula i una placa Arduino Atmega. El sensor ens permet mesurar els litres consumits durant un cert període de temps. Passat aquest temps de mostreig es compara els litres consumits amb el consum habitual, en aquell període de temps. En cas de sobrepassar el volum programat es tancarà l’electrovàlvula de forma automàtica i rebrem un SMS al telèfon. L’activació de l’alarma es pot ajustar que sigui al igualar-se els dos valors, litres programats i litres consumits. També es pot programar el percentatge que cal sobrepassar de litres consumits per activar l’alarma, com el temps de mostreig. El fet de poder programar tots aquests valors ens permet fer un ajust ideal per a la instal·lació que es vol tenir controlada. A més, el prototip es pot utilitzar per enviar a la companyia d’aigua el valor del comptador de forma automàtica. D’aquesta forma la companyia d’aigua també optimitza recursos estalviant-se el desplaçament de personal a la instal·lació per fer la lectura corresponent. El prototip està basat amb un Arduino Atmega que ens permet el processament de les dades programades i capturades pel sensor. També s’ha incorporat una pantalla TFT Touch 2’8”, que permet visualitzar i programar els valors d’una forma molt més intuïtiva. Per enviar els SMS s’utilitza una placa d’Arduino Cel·lular Shield - SM5100B, a la qual només cal afegir una targeta SIM. A priori, el prototip té un elevat cost al fabricar una sola unitat i pot semblar poc útil. Però ens pot estalviar alguna sorpresa en les factures d’aigua si tenim una fuita i no ens n’adonem fins a veure el rebut de la companyia. Si es fabriqués a grans quantitats es podria abaratir el preu i fer-lo encara més engrescador.

Organització del temps de pràctica motriu en la programació i desenvolupament de les sessions d'E.F a l'IES Monsacopa d'Olot

L’educació física és una matèria que presenta diferències estructurals i organitzatives significatives respecte la resta d’àrees. L’anàlisi de la pràctica diària durant les sessions, ens demostra els pocs minuts que els alumnes realment disposen per practicar i poder assolir els objectius marcats. Aquesta recerca, pretén fer veure als professors la importància d’una adequada gestió del temps a l’aula amb l’objectiu d’augmentar el temps de pràctica motriu dels alumnes. Per fer-ho, es durà a terme un procés d’investigació on, primerament es definiran els diferents temps que existeixen en una sessió d’educació física, i després, s’analitzaran i es buscaran possibles relacions entre l’organització d’aquests temps dins la programació del professor i durant la realització de les sessions. Per últim, es presenten una sèrie d’estratègies d’intervenció, que poden ajudar al professorat a augmentar el temps dedicat a la pràctica, temps essencial per a l’aprenentatge.

Grau de satisfacció d'un col·lectiu de persones grans en relació a l'atenció rebuda dels professionals d'infermeria durant la seva hospitalització

Introducció: La preocupació per la qualitat assistencial, i concretament per la qualitat de les cures infermeres, la satisfacció percebuda pel pacient com element fonamental com a indicador de la qualitat dels serveis sanitaris i clau en la millora de la qualitat assistencial, i el fet que a l’estat espanyol hi ha pocs estudis de satisfacció específics de la població anciana hospitalitzada, ens va portar a plantejar un estudi amb l’objectiu de valorar el grau de satisfacció de les persones grans hospitalitzades en relació a l’atenció rebuda dels professionals d’infermeria. Metodologia: S’ha realitzat un estudi descriptiu i transversal en un col.lectiu de 42 persones hospitalitzades d’edat ≥ 60 anys. El grau de satisfacció es va determinar amb “La Monica Oberst Patient Satisfaction Scale 12” (LOPSS 12), versió reduïda en castellà. La personalització de les cures es va valorar amb un qüestionari que valora la relació infermera-usuari extret de l’Índex de Personalització de les Cures. L'anàlisi estadística es va dur a terme amb el programa informàtic SPSS® vs 21.0. Resultats: Es va evidenciar un elevat grau de satisfacció global amb les cures d’infermeria (8,8  1,5 / 10), però el nivell global de personalització d’aquestes cures no va ser molt satisfactori (3,4  2,1 / 7). Els homes van valorar millor a les infermeres respecte a que consideraven les seves opinions i preferències (p=0,03) i contestaven amb rapidesa les seves trucades (p=0,009). La personalització de les cures millorava conforme incrementava el grau de satisfacció global (r = 0,582; p = 0,000) i amb el temps d’hospitalització (r = 0,344; p = 0,026). Conclusions: El grau de satisfacció global respecte la satisfacció en l’atenció rebuda per part d’infermeria, va ser elevat però amb baix grau de personalització, mostrant major satisfacció els homes respecte les dones. Conèixer l’opinió dels usuaris representa una oportunitat pels professionals de reflexionar sobre la pràctica clínica i ser crítics per avançar en el desenvolupament de la professió, identificant aspectes susceptibles de millora 5 amb la finalitat d’augmentar la qualitat de les cures que es presten, així com la qualitat de vida de les persones.

Qualitat de vida del cuidador informal davant la demència

Les cures que requereix una persona malalta amb demència, al prolongar-se tant en el temps, no son assumides completament per un sistema de seguretat social, ja que hi ha altres prioritats pressupostàries. Per això el cuidador familiar és qui assumeix la major part d’aquestes tasques en el seu domicili, utilitzant recursos i serveis privats o concertats, resultant ser prioritàriament, un tema de voluntat política L’estudi realitzat a la Fundació del Vallès Amics de la Neurologia (AVAN), ens ha permès conèixer com és la qualitat de vida d’aquests cuidadors informals, que actualment es fan càrrec d’una persona afectada per una demència, un cop utilitzen els serveis de l’Hospital de Dia. Tant la persona afecta, com el cuidador, van conformant un binomi inseparable en el que la qualitat de vida disminueix significativament. En el cas del malalt, degut a les limitacions que imposa la malaltia i a la gravetat del símptomes; en el cas del cuidador, que és aquell que emergeix de l’entorn més proper del malalt, per ocupar-se crònicament i al llarg de les etapes de la malaltia de manera exigent, es produeix per la sobrecàrrega i el desgast que suposa cuidar, a la vegada que vol continuar amb el propi projecte de vida. Tot i les avantatges associades al manteniment de les persones dependents en el domicili, i encara que aquestes es decantin per les cures informals, “la revolució de la longevitat” i altres transformacions socials en l’àmbit familiar, plantegen un desafiament per l’actual i per les futures generacions. L’exigència i el dret a donar i rebre cura es situa, en el centre del debat social, ètic i sobre els drets de ciutadania.

Passarel·la de Can Gili. Granollers, Barcelona

La construcció d’aquesta passarel.la era una vella reivindicació dels habitants dels dos barris separats per la trinchera de la carretera BV-1432, que va de Granollers a Lliça d’Amunt. Aquestes dues zones residencials, Can Gili en el costat nord i Terra Alta en el marge sud, són d’una naturalesa molt diferent. Can Gili es una zona densament poblada, amb predomini d’habitatge plurifamiliar, amb botigues i equipaments però amb un dèficit important de zones verdes. En canvi, Terra Alta es un àrea residencial de baixa densitat, amb un percentatge elevat d’edificis unifamiliars, o plurifamiliars de pocs habitatges, sense comerç ni equipaments però amb una extensa zona verda, situada entre l’espai urbanitzat i la carretera. Fins ara, qui volia anar d’un a l’altre barri havia de donar una gran volta travessant la carretera per un pont paral.lel a la línia de ferrocarril del Nord, que va de Barcelona a Puigcerdà, que té una única vorera estreta en un dels seus dos costats. És per tot això que a l’any 2001 l’ajuntament de Granollers ens va encarregar el desenvolupament del disseny conceptual i la redacció del projecte constructiu d’una nova connexió per a vianants i bicicletes entre ambdós barris.

Totes les vacances són diferents. És més beneficiós fer el descans anual sempre a la mateixa època i recordar-lo

Les vacances, el descans mensual, ens influeixen des del punt de vista psicològic i fisiològic, en vista de dos treballs científics recents que analitzen minuciosament els seus efectes.

La Corona immarcescible : pintures de l'antiguitat tardana de la necròpolis alta d'Oxirinc (Mínia, Egipte)

La primera publicació de l’Institut enceta la Sèrie Documenta, que respon a la voluntat de promoure i editar estudis que donin a conèixer i emmarquin científicament nous elements de la cultura material de l’antiguitat clàssica.Aquest llibre estudia un conjunt de pintura mural dels segles V o VI que decorava les parets d’una casa funerària, convertida després en oratori, i que fou descoberta a la necròpolis alta de l’antiga ciutat d’Oxirinc (Mínia, Egipte). El cicle pictòric presenta una sobrietat simbolista que evoluciona després en una iconografia rica en figures i colors.Tot això, completat per la gens menyspreable qualitat artística de les representacions pictòriques, fa d’aquest conjunt una peça arqueològica molt singular.L’estudi inclou un primer capítol a càrrec del Dr. Josep Padró, de la Universitat de Barcelona, Maite Mascort i Hassan Ibrahim Amer, on es sintetitzen els treballs arqueològics i històrics realitzats, des de l’any 1992, a l’antiga Oxirin. Tot seguit, la Dra. Eva Subías, investigadora de la Universitat Rovira i Virgili i col·laboradora de l’Institut des del primer moment, ens ofereix l’estudi històricoartístic del cicle mural. Finalment, Concepció Piedrafita ens dóna la lectura i traducció dels textos grecs presents en les pintures.L’obra inclou una presentació a càrrec de Josep Guitart, director de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i una traducció dels textos al francès.

Geometria de superficies: una aproximació a la figura de Gausss

Gauss va publicar l’any 1827 Disquisitiones generales circa superficies curvas, obra que ha resultat fonamental en el desenvolupament de la geometria diferencial a partir del segle XIX. La documentació de la qual es disposa sobre la gènesi i el desenvolupament de les idees d’aquesta obra, ens permet, a més de presentar els principals resultats que hi apareixen, fer una aproximació a la figura de Gauss, al seu estil matemàtic

La Vil·la romana del Mas d'en Gras (Vila-seca, Tarragonès)

La vil·la romana del Mas d’en Gras és una de les vil·les més interessants de l’ager de Tàrraco, ja que ens ha permès documentar un important conjunt hidràulic d’època romana republicana (segles II-I aC) que podria correspondre ja en aquells moments a una vil·la romana que seria una de les més antigues del país. Els seus banys, datats entre finals del segle I i principis del segle II dC, molt ben conservats, són un magnífic exemple d’aquest tipus d’estructures a casa nostra. Aquest llibre és la monografia de les excavacions d’urgència del 1994. Els autors són Ramon Járrega (investigador de l’ICAC) i Eduard Sánchez (Arqueociència Serveis Culturals, SL).

Dibuixar un arbre / Drawing a Tree

L’arbre, un dels símbols més universals i un element intrínsecament vinculat al desenvolupament de la nostra cultura, esdevé, en aquest llibre, el pretext idoni per donar a conèixer alguns dels interrogants que la vivència de l’art contemporani planteja. L’artista Àlex Nogué obre les portes del seu procés de creació per fer visible com es desencadena la gènesi d’una obra d’art i posa a la llum les incerteses, les intuïcions i les aspiracions que comporta la creació artística. Dibuixar un arbre tracta de les similituds entre l’emoció que produeix un plançó al mig d’un bosc i l’emoció de traslladar-lo fins a l’interior d’una presó. De les diferències de dibuixar un xiprer dret o abatut. Dels silencis i dels sorolls de les imatges. Del que una obra pretén i del que mai aconsegueix. Les imatges i els textos d’aquest llibre ens permeten transitar per l’interior de vuit processos de creació i ens mostren com els treballs artístics neixen i creixen. Per emmarcar l’experiència creativa en el context cultural contemporani, Dibuixar unarbre s’inicia amb cinc reflexions d’autors que han viscut amb empatia aquest recorregutcreatiu. Ells mateixos estan immersos de manera apassionada en la creació, producció,difusió o direcció de projectes creatius, i són: Eudald Camps, Xavier Franquesa, Rosa Pera, Víctor Sunyol i Àngels Viladomiu.

Determinació experimental de la temperatura de descomposició d'òxids metàl•lics

L’objecte d’aquest projecte és determinar la temperatura de descomposició de l’YBCO perun rang de diferents pressions parcials d’oxigen en l’atmosfera que es troba. Per obteniraquests resultats, en primer lloc, hem d’aconseguir generar de forma sistemàtica diversespressions parcials dins del forn i, en segon lloc, buscar quin és el mètode experimental mésadequat que ens doni els resultats més fiables utilitzant com a referència la descomposiciódel CuO. A més de realitzar els calibratges necessàries dels aparells utilitzats per poderobtenir uns bons resultats