Els Procediments de la traducció poètica: Poesia anglesa traduïda al català de 1990 a 2010

Estudi general de la traducció poètica, mitjançant l’anàlisi de 7 traduccions que són publicades entre el 1990 al 2010, és a dir, els darrers vint anys de traducció de poesia anglesa al català

H.D. et le groupe Pool : des avant-gardes littéraires au cinéma " visionnaire "

Résumé Cet essai retrace l'implication de l'écrivaine américaine Hilda Doolittle (qui signe H. D.) au sein du groupe Pool (1927-1933), dont les activités sont centrées sur le cinéma. Nous mettons ainsi en évidence les points de convergence entre les théories de l'image dans les mouvements littéraires imagistes, vorticistes ou encore objectivistes, et les débats qui portent sur les moyens d'expression et la fonction du film dans les milieux émergents de la cinéphilie. H. D., dont les premiers poèmes ont été médiatisés par Ezra Pound et la revue Poetry, transpose son expérience de l'espace littéraire dans le contexte du cinéma. La logique du long-métrage Borderline (Kenneth Macpherson, Suisse, 1930) et les points de vue qui s'expriment dans la revue Close Up (juillet 1927-décembre 1933) sont surdéterminés par le mythe expressif d'un renouvellement de l'écriture idéogrammatique, traversant la poésie d'avant-garde anglo-saxonne depuis les années 1910. L'enjeu de cette recherche est double. D'une part, nous soutenons qu'une dynamique cinématographique sous-tend les manifestes et les poèmes publiés dans le contexte des premières avant-gardes historiques anglo-américaines. En un sens, les recherches sur l'objectivation des images et la fragmentation du rythme trouvent un point de résolution dans le caractère indiciel des photogrammes et les procédés du montage discontinu. D'autre part, nous démontrons que les expérimentations sur le vers libre et les formes poétiques ouvertes conditionnent les réflexions du groupe Pool sur le cinéma et leur pratique filmique. Nous analysons dans le détail deux «textes » : nous rapportons Borderline au genre surréaliste du scénario intournable, et nous relisons le dernier poème de H. D. en regard des théories du montage d'Eisenstein. Le modèle princeps du hiéroglyphe, qui est convoqué par Eisenstein et par Pound, mais que H. D. et Freud s'approprient également, constitue le fil rouge qui permet de nouer ces différents liens.

Eduard Toldrà : sis sonets per a violí i piano

Eduard Toldrà i Soler fou una persona important i significativa per a la societat catalana de principis del segle XX. La seva vida musical és increïblement ampla, ja que abasta facetes de violinista, compositor, director i pedagog. A més, Toldrà va estar sempre immers en la cultura catalana, en l'art en general, i en particular en la poesia. És per aquest motiu que trobem tanta poesia en la seva música. En el següent treball aprofundeixo en l'estudi d'una de les seves obres, Sis Sonets per a violí i piano. A través de l'anàlisi d'aquestes sis peces, coneixerem també al personatge d'Eduard Toldrà i el seu context cultural. Veurem que la seva música se situa fora dels trets estilístics “hispànics” de l'època i que, sota els tòpics de música española, les etiquetes no hi fan cap mena de justícia.

Les traduccions de Carles Riba i Marià Manent al Corpus Literari Digital

Els objectius del projecte “Les traduccions de Carles Riba i Marià Manent al Corpus Literari Digital” són diversos: d’una banda, digitalitzar totes les edicions originals de les traduccions publicades per Carles Riba i Marià Manent; d’altra banda, fer un inventari de tots els textos continguts en aquestes traduccions (de poesia, de narrativa i de teatre); i finalment, introduir els registres dins la plataforma del Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres. La digitalització ha permès de preservar digitalment el patrimoni literari constituït per aquestes traduccions de dos dels autors i traductors més importants de la literatura catalana del segle XX. L’inventari dels textos de cadascun dels seus volums de traduccions (poemes, narracions i obres de teatre) ha permès de constituir una base de dades en la qual es registren totes les versions diferents de cadascun dels textos traduïts que Riba i Manent van anar revisant al llarg de la seva vida. Finalment, la inclusió d’aquests registres bibliogràfics dins la plataforma del Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres permet la seva consulta en línia i la possibilitat de trobar, per a cada text, totes les seves versions i de visualitzar la imatge del document original, la qual cosa facilitarà als investigadors l’estudi de la història textual de les traduccions, la de l’evolució de la llengua literària dels autors, entre altres possibilitats.

Matka serkamolaiseen teatteriin : kohti sanatonta kerrontaa

A travelogue to serkamoan theater deals, just like its name implies, with the molding process of one theater opinion. It has been influenced by both Aristotle's poetry and Bertold Brecht's epic theater. Side by side with theater goes dance, whose development the thesis also considers briefly. Of today's theater makers, Päivi Ketonen (playback theater), Juha Hurme and Nigel Charnock (dance theater) have had a definitive impact on the Serkamoan theater view. Their relation to theater and dance is clarified in the interviews conducted by the writer, which can be found in their entirety among the appendices of this thesis. Serkamoan theater has also been influenced by the writer's studies in Portuguese theater school in 2004. In Portugal the writer had a chance to work a theater piece in a new cultural environment where, for example, a novel and paintings were used as inspiration. The strongest legacy from Portugal however was the desire to do theater that can be understood without words. Serkamoan theater considers the combinations of theater and dance in performing arts, agreeing with, among others, Pina Bausch's footsteps. Serkamoan theater ladles its inspiration from theater, dance, human being, human body and movement. It is theater that cannot be understood through intellect but through the heart.

La heroína trágica en la ópera : personajes femeninos de la tragèdie lyrique y el dramma per musica

El antiguo arte de la tragedia griega volvió a revivir entre las décadas de 1570 y 1580 gracias a la Camerata Florentina, que la convirtió en el punto de partida de un nuevo género: la opera. El gran interés del Renacimiento por revivir el drama del mundo clásico trae como consecuencia el nacimiento de la protagonista de nuestro estudio: la heroína trágica operística. El objetivo del proyecto es el análisis de los personajes femeninos de la tragedia clásica y su posterior conversión en heroínas de las óperas de inspiración clásica. La literatura griega creó una serie de personajes femeninos que adquirieron un protagonismo inusitado en la época y que, posteriormente, cautivaron a los compositores de ópera. A través de esta investigación trataremos de hallar las razones históricas, sociales, políticas o psicológicas que están detrás del origen de la heroína trágica. Igualmente se estudiarán las diversas características que fue desarrollando y que la definirían como personaje hasta que el mundo operístico la convirtió en la protagonista absoluta de la escena lírica.

Una Cort italianitzant a València. Notes sobre la recepció d’Ariosto a Espanya

Aquest estudi pretén mostrar com una cort perifèrica dins de la monarquia espanyola com la dels Centelles, comtes d’Oliva, tot imitant fil per randa la dels Este de Ferrara i la seva brillant presència en la Itàlia renaixentista mitjançant el mecenatge de Boiardo i d’Ariosto, va importar aquells esquemes i es va envoltar d’un grup d’escriptors que van constituir el nucli inicial de la recepció, difusió i continuació castellana de l’èpica d’Ariosto a la península Ibèrica. Gairebé es podria afirmar que la propagació en castellà de l’Orlando furioso a la península Ibèrica estava monopolitzada en gran part pel clan dels Centelles. Un cercle en el qual localitzem, segons tots els indicis, el traductor de Gli asolani de Bembo al castellà: Lluís Santàngel

Escriure poesia al convent entre la devoció i l'obediència. Primera aproximació a un manuscrit femení del segle XVIII

El manuscrit que ens disposem a donar a conèixer és un tresor documental interessantíssim per abordar l’estudi dels usos poètics de les dones d’època moderna als territoris de parla catalana, no només pel nombre de composicions recuperades d’una mateixa autora (un total de 53 poesies espirituals, no catalogades i desconegudes fins ara) sinó perquè es tracta d’un dels pocs autògrafs femenins accessibles per a la recerca. La inexistència de treballs dedicats exclusivament a la poesia femenina d’època moderna al panorama català, ens obliga necessàriament a iniciar el treball amb una primera part introductòria dedicada a qüestions relatives als usos poètics de les dones dels segles XVI-XVIII, tot centrant-nos en algunes autores de l’àmbit conventual, al qual pertany el manuscrit objecte d’estudi. En la segona part del treball, ens centrem particularment en l’anàlisi i estudi del manuscrit. Així doncs, en una primera aproximació, descrivim el contingut del quadern, íntegrament en castellà, que recull composicions d caire espiritual i devot, i esbossem les dades biogràfiques de l’autora, la religiosa dominica sor Eulària Teixidor. Tot partint dels interessants estudis apareguts en els darrers anys sobre la literatura conventual femenina, intentem vincular aquest manuscrit amb la variada producció monàstica escrita per nombroses religioses de l’època sota manament del confessor

Who are Cerverí's worst enemies?

Those who heard the piece sung at the royal court of Aragon, where it was composed, were more than likely familiar with its author, the troubadour Cerverí de Girona, one of the most significant poets of the time. If later readers knew the poem from a compilation similar to the only chansonnier that has preserved it until present times, they would have had access to at least one hundred and three other pieces by the same troubadour, which give useful clues to understand this self-referential piece

Teologis-filosofista aatehistoriaa uusissa väitöskirjoissa

Simo Knuuttila

Luis Cernuda: platonic emotiveness versus presocratic-aristotelian mind

The aim of this article is to show how, although the poet finds himself materialist or both Presocratic and Aristotelian, his poetic emotiveness is truly Platonic or idealist, so that that tension between reality and desire with the help of which his poetry has always been defined becomes once more confirmed thanks to the analysis of his poems from a philosophical rather than a literary point of view.

SAFO fragmento 16 V: El Deslumbramiento

E1 fr. 16 V es un breve poema en el que, argumentando con rigurosa lógica y utilizando como ejemplo demostrativo el mito de Helena, Safo formula la más antigua teorización conocida sobre la naturaleza de la belleza. Su modernidad es sorprendente; la belleza no es una cualidad absoluta, sino el producto fantasmático del impulso sexual. Los pormenores de su fenomenalogía se desglosan con el apoyo de la tradición homérica: el deslumbramiento inicial trastorna los sentidos creando apariencias ilusorias, ciega la ruzón, enajena, provoca olvido; pero cuando el deseo se extingue retornan memoria y conciencia, y con ellas el dolor. Se entiende así que la Helena que ya está de vuelta, la de la Odisea, proceda a administrar su seducción como una droga analgésica. El proccso se repite constantemente; sus sujetos somos todos, cualquiera, y su actualización afecta, más alla de la singular experiencia psica-física a las prácticas matrimoniales de la época, donde no se contemplava la elección de pareja y la mujer abandonaba su entorno para inscribirse en el del marido. Así la poesía de Safo, que forma parte de la iniciación a la vida adulta femenina, al poner al descubierto la relatividad de la belleza dentro del mecanismo amoroso, distancia a sus pupilas de sus propias emociones y las protege de la soledad insertándolas en una experiencia religiosa compartida.

El aprendiz de rapsoda, o de cuando Homero cruzó la laguna estigia (Lucianus, Cont. 7)

In Charon or the Inspectors we find the ferryman of the underworld on earth, talking to the god Hermes about wealth, happiness, and the vain human striving for material goods. The piece has been considered to be an example of Menippean satire inside the corpus of Lucian"s works. Homeric poetry is always in the background. Lucian uses Homeric verses, or rather, verses structured in the Homeric manner, to formulate his critical view of the mortal world; in addition, he puts these verses into the mouth of a character who must temporarily give up his job as a ferryman in order to practise the art of rhapsody. This paper analyses a textual problem: the two variants in Cont. 7 referring to Homer in the manuscript tradition. In a context in which Lucian wants to make fun not just of foolish humans but also of the Greek poet par excellence, the reading of the ueteres seems more appropriate because it illustrates better Lucian"s parodic intention in recalling Homer and in trying to adapt form and content to the Greek tradition.