Psychopharmacology in supportive care of cancer: a review for the clinician: II. Neuroleptics.

Neuroleptics are frequently used in patients with advanced cancer. Most relevant and practical aspects of their use in supportive cancer care are reviewed, to assist the clinical oncologist and palliative care specialist when prescribing these drugs. This article reviews pharmacological properties, indications, such as delirium, nausea and vomiting, pain, anxiety and other symptoms, adverse effects, and drug interactions of neuroleptics and compares the profiles of different compounds. Special emphasis is put on the role of neuroleptics in the management of delirium.

Incidence et pronostic des métastases ganglionnaires dans les sarcomes des membres

Introduction : Bien que rares chez l'adulte, les sarcomes des tissus mous restent une maladie au pronostic très sombre. En effet, leur survie globale à 5 ans est de 50 % chez la femme et de 41 % chez l'homme. De plus, ils sont particulièrement difficiles à traiter, en raison de leur agressivité, de leur résistance face aux chimiothérapies et à la radiothérapie et d'autre part leur localisation conduit souvent à des opérations mutilantes. Pour les sarcomes des membres, il existe une opération appelée perfusion isolée du membre (ILP). Cela consiste à réaliser une chimiothérapie par voie intra-artérielle, en isolant le membre qui est perfusé par une solution Melphalan et de Tumor Necrosis Factor α à l'aide d'une circulation extra-corporelle pour son oxygénation. Ce type de traitement est à visée palliative, évitant une amputation du membre atteint. Pour accéder aux vaisseaux permettant la canulation de la pompe, un curage ganglionnaire est généralement effectué. Patients et méthode : Pour cette étude rétrospective, nous avons analysé la base de données des 278 ILP réalisées au Centre Hospitalier Universitaire Vaudois (CHUV) à Lausanne depuis mai 1988. Nous avons extrait et analysé de cette étude rétrospective 57 ILP réalisées pour des sarcomes. L'étude porte sur 52 patients traités entre le 19 février 1992 et le 14 décembre 2011, après avoir exclu les patients n'ayant pas bénéficié d'un curage ganglionnaire et la seconde ILP pour 4 patients qui en ont eu 2. Pour chacun de ces patients, les protocoles opératoires, les rapports d'examens radiologiques ainsi que les rapports de pathologies ont été revus et analysés. Nous avons également effectué une revue de la littérature sur PubMed. Résultats : Il y avait 28 hommes (53.8%) et 24 femmes (46.2 %). L'âge moyen au moment de l'ILP était de 56,7 ans (écart-type 16,8). Seul 3 patients sur les 52 avaient des métastases à distance au moment du diagnostic. Le curage ganglionnaire radical a montré que 13 patients (25 %) avaient une atteinte des ganglions lymphatiques (N+). Parmi les types histologiques qui ont présenté au moins une métastase ganglionnaire, on retrouve 2 léomyosarcomes, 2 sarcomes indifférenciés (anciennement MFH), 3 sarcomes épithélioïdes, 4 angiosarcomes et 2 synoviosarcomes. Pour les patients N0, la survie globale moyenne estimée par la méthode de Kaplan et Meier a été de 95,98 mois (CI 95% 66,72-125,23 mois). Pour les patients N1 la survie globale moyenne a chuté à 28,72 mois (CI 95% 6,48-50,97). Le test du Log Rank donne un Chi2 de 9,659 (P=0,002). La moyenne de survie sans maladie a été de 38,03 mois pour le groupe (N0) et de 10,87 mois pour le groupe N1, (CI 95 % 25,75-50,3 et 1,87-19,88 respectivement) et une valeur de P= 0.006. Nous n'avons pas mis en évidence de différence de survie statistiquement significative (P=0.946) entre les types ou les grades histologiques, en raison de la taille du collectif. Conclusion : Bien que rares, les métastases ganglionnaires des sarcomes des membres ont un impact négatif sur la survie à long terme du patient. Les résultats obtenus montrent qu'un curage peut participer au traitement régional et confirme la nécessité de pratiquer systématiquement une lymphadénectomie radicale en vue d'offrir les meilleures chances de survie au patient. Il faudrait donc se poser la question si la présence de métastases ganglionnaires ne devrait pas modifier la prise en charge pour tendre vers un traitement plus agressif chez de tels patients. Ce qui n'est pas le cas à l'heure actuelle.

L' Impacte de la mort en estudiants d'infermeria durant el seu primer període de pràctiques

La mort i el procés de morir són fets quotidians en les persones grans i, conseqüentment, en els centres sociosanitaris, on bona part de les persones usuàries són d’edat avançada. Tot i que es tracta d’un fenomen natural que s’inclou dins del cicle vital de les persones, en la nostra societat la mort encara provoca rebuig, por, ansietat, tristesa i inquietud. En aquest marc, les estudiants1 d’infermeria són un col·lectiu que poden patir especialment l’impacte de la mort. Primer, perquè com a membres de la societat tenen interioritzat el codi social preestablert envers aquest tema i, segon, perquè durant la seva formació estan en contacte amb persones que estan al final de la vida i poden presenciar vivències de mort. En el primer període de pràctiques dels estudis d’infermeria, les estudiants han de fer front a diverses situacions del dia a dia fins aleshores desconegudes. Els conflictes interpersonals amb l'equip de treball i la inseguretat sobre les habilitats i les competències professionals són alguns dels aspectes que acostumen a viure amb més tensió. Tot i això, el que més impacte els provoca és la cura de les persones al final de la vida. Davant d'una situació de tensió, la persona viu un component estressor, que suposa el punt d’inflexió. A partir d’aquí s’activen els components adaptatius, que és el que emocionalment fa que la persona pugui fer front a aquesta situació estressant. A més, hi ha un component de suport, que són les ajudes que té. Segons com es treballi el component adaptatiu farà que la persona reaccioni en un futur de forma més automàtica i inconscient o, al contrari, que la persona respongui de forma més conscient i intencionada. El present treball està concebut per comprendre quins elements psicosocials – components estressors i components de suport– poden afectar a les estudiants que presencien la vivència de la mort de malalts geriàtrics terminals en el primer període de pràctiques en un centre sociosanitari. S’ha dissenyat un estudi descriptiu transversal quantitatiu, de caràcter exploratori, per tal de descriure la freqüència i algunes característiques psicosocials al voltant de la mort en estudiants d'infermeria en el seu primer període de pràctiques, tant a nivell personal com a nivell professional. La mostra de l'estudi són 65 estudiants, la majoria són dones d'entre els 18 i els 29 anys –més d’un 90%–. Els resultats indiquen que un 80% dels futurs professionals estudiats han patit la mort d’alguna persona significativa al llarg de la seva vida; d'aquests, gairebé un de cada quatre presenta dol complicat. Quant a la vivència de mort en les pràctiques, el 83% l'ha experimentat. Tot i aquest elevat percentatge, no totes les experiències tenen una connotació negativa. En prop de la meitat dels casos, les morts són percebudes com una experiència enriquidora i natural. Els components estressors més impactants que les estudiants han viscut durant les pràctiques per la mort d’alguna persona malalta són: la reacció de la família del finat, el patiment que es genera al seu voltant, algun signe o símptoma físic experimentat pel malalt al final del procés, i la pròpia reacció emocional. Els components de suport expressats són: saber gestionar les pròpies emocions, tenir més formació sobre relació d’ ajuda i empatia, tenir més formació en control de símptomes i comunicació, per atendre usuaris –tant malalts com familiars- i que algú els informés i orientés en el procés. Altres resultats a tenir en compte són que la població estudiada té més preocupació o inquietud per la mort i el procés de morir de la persona estimada i menys per la pròpia mort. A més, tot i que la meitat no hagués escollit geriatria com opció a les primeres pràctiques clíniques, gairebé tot el grup estudiat ho recomanaria després d'haver viscut l'experiència. Les implicacions pràctiques d'aquest estudi porten a pensar que es pot reorientar la informació i preparació que es dóna a les estudiants d’infermeria abans del primer contacte amb la realitat dels centres sociosanitaris, així com també el paper de formació i suport que pot fer tant la persona tutora de pràctiques com les infermeres de referència dels diferents centres. En conclusió, caldria dissenyar estratègies formatives i de suport entorn a la preparació psicològica personal de l’estudiant; entorn a l’acompanyament, les cures pal·liatives i el dol; i valorar la seva eficiència en el futur.

Atrial assist device, a new alternative to lifelong anticoagulation?

OBJECTIVE: Atrial fibrillation is a very common heart arrhythmia, associated with a five-fold increase in the risk of embolic strokes. Treatment strategies encompass palliative drugs or surgical procedures all of which can restore sinus rhythm. Unfortunately, atria often fail to recover their mechanical function and patients therefore require lifelong anticoagulation therapy. A motorless volume displacing device (Atripump) based on artificial muscle technology, positioned on the external surface of atrium could avoid the need of oral anticoagulation and its haemorrhagic complications. An animal study was conducted in order to assess the haemodynamic effects that such a pump could provide. METHODS: Atripump is a dome-shape siliconecoated nitinol actuator sewn on the external surface of the atrium. It is driven by a pacemaker-like control unit. Five non-anticoagulated sheep were selected for this experiment. The right atrium was surgically exposed, the device sutured and connected. Haemodynamic parameters and intracardiac ultrasound (ICUS) data were recorded in each animal and under three conditions; baseline; atrial fibrillation (AF); atripump assisted AF (aaAF). RESULTS: In two animals, after 20 min of AF, small thrombi appeared in the right atrial appendix and were washed out once the pump was turned on. Assistance also enhanced atrial ejection fraction. 31% baseline; 5% during AF; 20% under aaAF. Right atrial systolic surfaces (cm2) were; 5.2 +/- 0.3 baseline; 6.2 +/- 0.1 AF; 5.4 +/- 0.3 aaAF. CONCLUSION: This compact and reliable pump seems to restore the atrial "kick" and prevents embolic events. It could avoid long-term anticoagulation therapy and open new hopes in the care of end-stage heart failure.

Le carcinome hépatocellulaire: une approche multidisciplinaire [Hepatocellular carcinoma: a multidisciplinary approach]

The treatment of the hepatocellular carcinoma (HCC) is multidisciplinary. Hepatic transplantation offers the best chances of survival for patients with hepatic cirrhosis and HCC. However the indications for transplantation are limited. For patients that do not qualify for liver transplantation, surgical excision and percutaneous ablative treatment can also be curative. Five years survival then reaches 50%. The choice of treatment is based upon the patient's clinical state, the hepatic function and the cancer clinical stage. Follow-up is crucial as recurrences can be treated by following similar algorithms. The efficacy of oncological adjuvant and neoadjuvant treatment is not yet proved.

Achondrogenesis Type 1B.

DISEASE CHARACTERISTICS: Clinical features of achondrogenesis type 1B (ACG1B) include extremely short limbs with short fingers and toes, hypoplasia of the thorax, protuberant abdomen, and hydropic fetal appearance caused by the abundance of soft tissue relative to the short skeleton. The face is flat, the neck is short, and the soft tissue of the neck may be thickened. Death occurs prenatally or shortly after birth. DIAGNOSIS/TESTING: The diagnosis of ACG1B rests on a combination of clinical, radiologic, and histopathologic features. SLC26A2 (DTDST) is the only gene known to be associated with ACG1B. Molecular genetic testing is available on a clinical basis. MANAGEMENT: Treatment of manifestations: palliative care for liveborn neonates. GENETIC COUNSELING: ACG1B is inherited in an autosomal recessive manner. At conception, each sib of a proband with ACG1B has a 25% chance of being affected, a 50% chance of being an asymptomatic carrier, and a 25% chance of being unaffected and not a carrier. Once an at-risk sib is known to be unaffected, the risk of his/her being a carrier is 2/3. Carrier testing for at-risk relatives and prenatal testing for pregnancies at increased risk are possible if both disease-causing alleles in the family are known and the carrier status of the parents has been confirmed. Ultrasound examination after 14-15 weeks' gestation can be diagnostic.