A general theory of rank testing

This paper develops an approach to rank testing that nests all existing rank tests andsimplifies their asymptotics. The approach is based on the fact that implicit in every ranktest there are estimators of the null spaces of the matrix in question. The approach yieldsmany new insights about the behavior of rank testing statistics under the null as well as localand global alternatives in both the standard and the cointegration setting. The approach alsosuggests many new rank tests based on alternative estimates of the null spaces as well as thenew fixed-b theory. A brief Monte Carlo study illustrates the results.

The homeostatic psyche: Freudian theory and somatic markers.

After years of reciprocal lack of interest, if not opposition, neuroscience and psychoanalysis are poised for a renewed dialogue. This article discusses some aspects of the Freudian metapsychology and its link with specific biological mechanisms. It highlights in particular how the physiological concept of homeostasis resonates with certain fundamental concepts of psychoanalysis. Similarly, the authors underline how the Freud and Damasio theories of brain functioning display remarkable complementarities, especially through their common reference to Meynert and James. Furthermore, the Freudian theory of drives is discussed in the light of current neurobiological evidences of neural plasticity and trace formation and of their relationships with the processes of homeostasis. The ensuing dynamics between traces and homeostasis opens novel avenues to consider inner life in reference to the establishment of fantasies unique to each subject. The lack of determinism, within a context of determinism, implied by plasticity and reconsolidation participates in the emergence of singularity, the creation of uniqueness and the unpredictable future of the subject. There is a gap in determinism inherent to biology itself. Uniqueness and discontinuity: this should today be the focus of the questions raised in neuroscience. Neuroscience needs to establish the new bases of a "discontinuous" biology. Psychoanalysis can offer to neuroscience the possibility to think of discontinuity. Neuroscience and psychoanalysis meet thus in an unexpected way with regard to discontinuity and this is a new point of convergence between them.

The Implied Book and the Narrative Text. On a Blind Spot in Narratological Theory - from a Media Studies Perspective

The article is concerned with the formal definition of a largely unnoticed factor in narrative structure. Based on the assumptions that (1) the semantics of a written text depend, among other factors, directly on its visual alignment in space, that (2) the formal structure of a text has to meet that of its spatial presentation and that (3) these assumptions hold true also for narrative texts (which, however, in modern times typically conceal their spatial dimensions by a low-key linear layout), it is argued that, how ever low-key, the expected material shape of a given narrative determines the configuration of its plot by its author. The ,implied book' thus denotes an author's historically assumable, not necessarily conscious idea of how his text, which is still in the process of creation, will be dimensionally presented and under these circumstances visually absorbed. Assuming that an author's knowledge of this later (potentially) substantiated material form influences the composition, the implied book is to be understood as a text-genetically determined, structuring moment of the text. Historically reconstructed, it thus serves the methodical analysis of structural characteristics of a completed text.

From caging to rouse dynamics in polymer melts with intramolecular barriers: a critical test of the mode coupling theory

By means of computer simulations and solution of the equations of the mode coupling theory (MCT),we investigate the role of the intramolecular barriers on several dynamic aspects of nonentangled polymers. The investigated dynamic range extends from the caging regime characteristic of glass-formers to the relaxation of the chain Rouse modes. We review our recent work on this question,provide new results, and critically discuss the limitations of the theory. Solutions of the MCT for the structural relaxation reproduce qualitative trends of simulations for weak and moderate barriers. However, a progressive discrepancy is revealed as the limit of stiff chains is approached. This dis-agreement does not seem related with dynamic heterogeneities, which indeed are not enhanced by increasing barrier strength. It is not connected either with the breakdown of the convolution approximation for three-point static correlations, which retains its validity for stiff chains. These findings suggest the need of an improvement of the MCT equations for polymer melts. Concerning the relaxation of the chain degrees of freedom, MCT provides a microscopic basis for time scales from chain reorientation down to the caging regime. It rationalizes, from first principles, the observed deviations from the Rouse model on increasing the barrier strength. These include anomalous scaling of relaxation times, long-time plateaux, and nonmonotonous wavelength dependence of the mode correlators.

Sujet moral et communauté

Ce volume explore et questionne les liens entre la constitution du sujet moral et son appartenance à une communauté, termes qui s'articulent eux-mêmes de manière différenciée par rapport aux notions théologiques, philosophiques et politiques. Les auteurs étudient la place de la communauté dans la constitution du sujet moral. Une question centrale est de savoir si le sujet moral préexiste à la communauté ou s'il lui est postérieur, au sens où seul l'existence d'une communauté le rend possible comme tel. Ce volume traite cette question en faisant appel aux thèmes suivants : Communauté et société civile, églises et état laïque, fondement des valeurs morales et responsabilité, vertus et développement morale, identité personnelle et vie politique.

Fusion of the extended modified liquid drop model for nucleation and dynamical nucleation theory

We present a new phenomenological approach to nucleation, based on the combination of the extended modified liquid drop model and dynamical nucleation theory. The new model proposes a new cluster definition, which properly includes the effect of fluctuations, and it is consistent both thermodynamically and kinetically. The model is able to predict successfully the free energy of formation of the critical nucleus, using only macroscopic thermodynamic properties. It also accounts for the spinodal and provides excellent agreement with the result of recent simulations.

Poètiques del desig. Alteritat i escriptura a l’obra de Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses

[cat] La present investigació parteix de la urgència de revisar la poesia catalana contemporània des dels paràmetres de la teoria literària que abracen la representació del desig. Partint de l’estreta vinculació entre aquest marc teòric i les noves formulacions del subjecte líric postmodern, hem proposat l’estudi de tres grans poètiques que han marcat, cada una d’elles en el seu context socioliterari, un punt d’inflexió a la poesia catalana des d’aquest quadre teòric: Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses. Per aquest motiu, l’objectiu central de la tesi és demostrar, a través de la categoria del desig, com l’alteritat eroticoamorosa és un dels centres de representació i experimentació dels límits del subjecte poètic i quins efectes té en la construcció de la identitat textual i en el que hem anomenat matèria-emoció. La tesi no pretén ser un estudi comparatiu dels tres autors, sinó que, capturant les tres trajectòries en paral•lel, situa cada poètica en un punt de no retorn respecte al desig i la seva representació. Atès això, és, metafòricament, el signe desig, en els seus tres plans, el que unifica els tres paradigmes que hem sotmès a anàlisi: Gabriel Ferrater com a referent, Maria-Mercè Marçal en qualitat de significat i Enric Casasses, portador del significant. El primer capítol va més enllà de la ruptura moderna entre escriptura i exaltació d’una subjectivitat única i monolítica, per comprendre en què consisteix la dissolució del jo líric en tant que fonament de l’enunciació del subjecte en el vers. És una proposta metodològica que, prenent com a centre l’intent de construcció d’una teoria del poema basada en l’expansió del jo cap a l’Altre, analitza algunes de les variables retòriques i ontològiques que coparticipen en la formulació teòrica de subjecte líric incomplet o fragmentat en el moment d’enunciar-se. D’aquesta manera, amb una voluntat de teixir uns ítems teòrics per on circuli el concepte de jo líric versus l’Altre (poesia de l’alteritat, “llei de l’assentiment”, “apropiació” de l’enunciat o, sobretot, matèria-emoció), l’escriptura poètica es concep com un joc de forces entre la performativitat del subjecte líric i la recerca de la seva pròpia subjectivitat. Aquesta crisi del subjecte i la impossibilitat de restituir una relació unilateral respecte a l’Altre, cobren una especial rellevància quan el motor o força que activa la relació d’alteritat és el moviment que impulsa el jo fora de les seves pròpies estructures per atènyer l’altre/a (subjecte desitjat) o absorbir-lo: el desig. La segona part del primer capítol està destinada a definir les aproximacions teòriques sobre la representació del desig —encercades en un posicionament postestructuralista conjuminat amb la crítica literària feminista—, que ens permeten assentar les coordenades interpretatives per portar a terme l’estudi de la formalització de tres subjectes lírics que cerquen en l’escriptura el seu propi esdevenir com a subjectes desitjants. Així és que al llarg del segon capítol hem interrogat les tres poètiques resseguint els espais comuns erigits en la nostra proposta de marc interpretatiu. Per fer-ho, ens hem centrat en Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, amb especial èmfasi a “Teoria dels cossos”. En el cas de Maria-Mercè Marçal, hem estudiat exhaustivament el primer poemari que inaugura l’escriptura del desig lèsbic, Terra de Mai, tot establint una contigüitat temàtica amb “Sang presa” (dins de La germana, l’estrangera). I, finalment, hem resseguit la poesia d’Enric Casasses d’una forma transversal, a partir de les obres més significatives entorn al subjecte de recerca, com ara La cosa aquella, “Alquímia d’amor” (dins de Començament dels començaments i ocasió de les ocasions), D’equivocar-se així, Calç i, sobretot, Do’m. Drama en tres actes. Primer de tot, hem definit les coordenades del subjecte desitjant en relació amb el subjecte del desig, la qual cosa ens ha exigit l’anàlisi de l’enunciació del jo líric, respectivament. La recerca de les directrius fundacionals de les subjectivitats líriques —actives des del moment en què sorgeix la demanda del desig (implícita o explícita)―, han fet palesa, progressivament, la problemàtica suficiència ontològica del subjecte que deriva, al seu torn, de l’encontre amb l’altre/a. Així hem arribat a mesurar la distància inexorable que separa el jo del tu, amb resultats ben diferents. Ferrater, que anihila sorprenentment el subjecte líric, ha estat el primer port d’una singladura que, en arribar a Marçal, ens ha permès conèixer la continuïtat del ser: el despertar del desig és l’origen de la individuació dels subjectes agents del plaer en detriment de la compleció identitària. I hem navegat, finalment, fins a Casasses, qui defensa al llarg de la seva obra una individuació com a centre ètic de l’acte amorós. En una segona part, hem estudiat la representació de l’altre/a en cada corpus poètic. En el cas de Ferrater, les dones no només activen l’alteritat eroticoamorosa concreta en cada poema, sinó que, des d’un punt de vista metapoètic, esdevenen constitutives de la subjectivitat lírica en la recerca de la identitat que té lloc al llarg de Les dones i els dies. Partint de la figura de “Teseu”, poema que emmiralla i significa el procés d’escriptura poètica, hem explorat la formalització del desig en funció de les diferents representacions de la dona en paral•lel amb les posicions enunciatives del jo líric. Al llarg d’aquest recorregut, la representació del cos del desig (la fragmentació, la carícia, la mirada, etc.) i l’espai on aquest cos s’esdevé (la cambra), han estat els dos epicentres mitjançant els quals hem conclòs que la dona es presenta com un cos resistent que guia el jo líric a negar, paradoxalment, el mateix desig. La impossibilitat de satisfer el desig es manifesta, així, amb una reformulada pèrdua dels límits del subjecte desitjant. En els versos marçalians el desig emergeix com un gran torrent que arrossega al jo líric a mesurar-se en la distància que la separa de l’altra. A partir de l’altra especular, les primeres sextines de Terra de mai obren un nou ordre del jo i del tu en el discurs amorós: l’equivalència física dels cossos amants/amats extrema la fusió tant física com amorosa que es convertirà en l’acció transformadora i afirmativa de la identitat. Amb això, Marçal desarticula la gestió fal•logocèntrica del desig i l’ubica com una categoria des de la qual emprèn la construcció d’una subjectivitat lírica femenina i lèsbica. En aquest sentit, mitjançant la presència nítida d’una exploració i reconstrucció del cos de dona albirat des del desig homoeròtic, la poeta desplega la renovació d’una simbologia eròtica que configura un cosmos corporal totalment nou: cossos d’aigua i sang. Marçal busca en els fluids corporals femenins (l’aigua, la sang menstrual, la sang del trau o, fins i tot, el vòmit), la transposició dels marges corporals als textuals, convertint el poema no en un paral•lel verbal de l’experiència del desig sinó en un paral•lel corporal. En un primer moment, la representació de l’altra és indissociable de les imatges especulars (aigua o mirall). Aquesta és la fase de continuïtat, de la compleció identitària a través de l’experiència de la jouissance, i està constituïda per tres eixos: la confusió dels límits entre el jo i la seva altra, la fusió de les dues subjectivitats i l’afirmació de la unicitat amb el verb “som”. A continuació, hem resseguit com aquest “ser u” es trenca a mesura que el jo poètic es va singularitzant. Aquest segon moment és on el desig irromp al llenguatge del plaer i es converteix en una passió altament destructiva. La dissimilació amb el tu i la nostàlgia de la “fal•laç utopia d’una fusió absoluta” bolquen el poema cap a un jo poètic mutilat, que cerca un cos absent i l’espai de plenitud d’un subjecte líric que es troba irreparablement ferit (“Sang presa”). La poesia de Casasses trava la representació de l’altre amorós en la modalitat dialògica dels versos (el parlar). El fenomen de l’enunciació poètica casassiana s’emmarca en unes estructures poemàtiques que invoquen, des de l’origen, el Tu, apel•lant, així, al problema estrictament postmodern de la unicitat del jo líric i de la identitat en el procés d’escriptura. Atès això, el poema es convertirà en un dir ofert a l’Altre com a demanda del llenguatge, motiu pel qual el desig emergeix com a motor de l’escriptura poètica. Abans d’endinsar-nos específicament a l’eclosió del Tu en tant que altre amorós, ha calgut esclarir les coordenades generals del Tu en majúscules per esbossar els trets fonamentals de la significació poètica. Així, doncs, hem analitzat com es despleguen els diferents tu en l’enunciació, ja sigui quan aquest refereix al lector o a la poesia (recursos metapoètics), quan correspon a l’amor/desig (governador del subjecte de l’escriptura) i, finalment, quan el tu condensa l’altre amorós (amor particular). En aquest darrer cas, hem proposat una possible escala de transcendència del tu respecte al jo líric: d’un tu amorós totalitzador (la lluna) fins al subjecte del desig, la dona. Paral•lelament, la representació de l’amada és indissociable del concepte d’emoció lírica creada a través de la modelització del dir del jo poètic. Per aquest fet, hem classificat la irrupció del subjecte desitjat en diferents graus de referencialitat: el “tu” present, el “tu” absent i el “tu” de destinació. En un tercer apartat, hem intentat respondre a una de les grans problemàtiques que giren entorn a les escriptures del desig: és possible la seva representació? Ferrater ens enfronta davant de l’indicible. La poètica ferrateriana se situa en un distanciament deliberat de les emocions, la qual cosa circumscriu l’expressió del desig en el marc d’allò incomunicable de l’experiència. Consegüentment, hem abordat la formalització del desig a través del concepte d’imaginació tot analitzant com el poeta aconsegueix elevar l’energia emotiva del llenguatge a partir de les relacions entre la paraula i els seus absents, i com això ens permet parlar del poema en tant que matèria-emoció. Així mateix, hem conclòs que Ferrater captura l’indicible en el text jugant amb els límits representatius del llenguatge. Per abordar les escriptures del desig marçaliana i casassiana hem recorregut als plecs de la matèria-emoció encarats a l’écart: la fractura de l’epidermis del poema causada per l’erupció de la vida corporal, pulsional i afectiva del subjecte de l’escriptura. El ritme pulsional del desig (escena d’escriptura i escena amorosa) i la veu (poiesis) es converteixen en els fonaments de la construcció d’unes subjectivitats líriques que s’inscriuen en una posició femenina, allà on el cos amb estat d’apetència cerca la continuïtat en l’escriptura. Concretament, hem resseguit la formalització de l’absència de l’altra en els versos de Marçal, la qual recorre a figuracions com l’espera, el buit, la desfeta del mirall, l’assassinat dels cossos en plenitud, entre altres imatges que activen el salt de l’eros al thanatos; així com, també, les estructures interrogatives que signifiquen la impossibilitat d’experimentar el desig del desig de l’altra. Respecte a l’obra de Casasses, el poeta troba en la forma dramàtica el mitjà idoni per experimentar les possibilitats de la representació del desig: Do’m. Mitjançant una exegesi detallada del drama, hem pogut concloure que, tal com postula Barthes, l’única construcció textual possible d’allò amorós es troba en formular el que té d’intractable, i això només es pot representar a partir de l’acció mateixa. Talment, Casasses porta a l’extrem la modalitat dialògica pròpia de la seva poesia per escenificar l’encontre amorós i la construcció in progress del subjecte desitjant a través del dir-se l’amor. Finalment, la investigació intenta oferir una resposta al voltant de la conjunció desig, subjectivitat lírica i identitat. Aquestes tres coordenades ens permeten elevar les diferents representacions del desig a l’alçada de les millors poètiques contemporànies. L’ètica i l’estètica ferrateriana es congreguen en l’espai de l’erotisme moral. Ferrater concep el vers com un mètode fenomenològic a través del qual inscriu una actitud poètica que no es pot pensar sense la formalització del subjecte desitjant. Atès això, amb Les dones i els dies s’inaugura la categoria del desig en relació amb els límits d’expressió del subjecte líric. Marçal obre les portes a l’espai literari femení i lèsbic amb una escriptura poètica creadora de nous àmbits per a l’expressió del desig. La cerca d’un nou ordre simbòlic en el llenguatge poètic està estretament vinculada amb la construcció d’una subjectivitat tant política com poètica, un dels trets principals de la qual és la reivindicació i afirmació del plaer sexual femení. D’aquesta manera, el desig a l’obra de la poeta és portador d’una actitud i praxi política que troba la seva màxima expressió en la conquesta d’una llengua abolida. Per acabar, Casasses invoca l’espai de la paraula viva per articular l’acompliment de la funció poètica. A través de la poesia recitada, ja sigui des d’un punt de vista teòric com en la seva performance escènica, construeix una nova i fundacional experiència poètica que troba el seu paral•lel amb l’experiència amorosa. En aquest nou espai de circulació de la paraula poètica hi situa una subjectivitat lírica fundada en el moviment ètic cap a l’altre encarnat en el cos, la veu i el ritme.

Workplace Aggressive Behaviors: Three Essays

Abstract¦This thesis examines through three essays the role of the social context and of people concern for justice in explaining workplace aggressive behaviors.¦In the first essay, I argue that a work group instrumental climate - a climate emphasizing respect of organizational procedures -deters employees to manifest counterproductive work behaviors through informal sanctions (i.e., socio-emotional disapproval) they anticipate from it for misbehaving. A contrario, a work group affective climate - a climate concerned about others' well-being - leads employees to infer less informal sanctions and thus indirectly facilitates counterproductive work behaviors. I additionally expect these indirect effects to be conditional on employees' level of conscientiousness and agreeableness. Cross-level structural equations on cross-sectional data obtained from 158 employees in 26 work groups supported my expectations. By promoting collective responsibility for the respect of organizational rules and by knowing what their work group considers threatening their well-being, leaders may be able to prevent counterproductive work behaviors.¦Adopting an organizational justice perspective, the second essay provides a theoretical explanation of why and how collective deviance can emerge in a collective. In interdependent situations, employees use justice perceptions to infer others' cooperative intent. Even if moral transgressions (e.g., injustice) are ambiguous, their repetition and configuration within a team can lead employees to assign blame and develop collective cynicism toward the transgressor. Over time, collective cynicism - a shared belief about the transgressor's intentional lack of integrity - progressively constrains the diversity of employees' response to blame and leads collective deviance to emerge. This essay contributes to workplace deviance research by offering a theoretical framework for investigations of the phenomenon at the collective level. It organizations effort to manage and prevent deviance should consider.¦In the third essay, I solve an apparent contradiction in the literature showing that justice concerns sometimes lead employees to react aggressively to injustice and sometimes to refrain from it. Drawing from just-world theory, a cross-sectional field study and an experiment provide evidence that retaliatory tendencies following injustice are moderated by personal and general just-world beliefs. Whereas a high personal just-world belief facilitates retaliatory reactions to injustice, a high general just-world belief attenuates such reactions. This essay uncovers a dark side of personal just-world belief and a bright one of general just-world belief, and participates to extend just-world theory to the working context.

Multidelayed random walks: Theory and application to the neolithic transition in Europe

We present a model in which particles (or individuals of a biological population) disperse with a rest time between consecutive motions (or migrations) which may take several possible values from a discrete set. Particles (or individuals) may also react (or reproduce). We derive a new equation for the effective rest time T˜ of the random walk. Application to the neolithic transition in Europe makes it possible to derive more realistic theoretical values for its wavefront speed than those following from the single-delayed framework presented previously [J. Fort and V. Méndez, Phys. Rev. Lett. 82, 867 (1999)]. The new results are consistent with the archaeological observations of this important historical process

Debating the centre : the theory of principal qualificand (mukhyavisesya) in classical Indian philosophy

The theory of language has occupied a special place in the history of Indian thought. Indian philosophers give particular attention to the analysis of the cognition obtained from language, known under the generic name of śābdabodha. This term is used to denote, among other things, the cognition episode of the hearer, the content of which is described in the form of a paraphrase of a sentence represented as a hierarchical structure. Philosophers submit the meaning of the component items of a sentence and their relationship to a thorough examination, and represent the content of the resulting cognition as a paraphrase centred on a meaning element, that is taken as principal qualificand (mukhyaviśesya) which is qualified by the other meaning elements. This analysis is the object of continuous debate over a period of more than a thousand years between the philosophers of the schools of Mimāmsā, Nyāya (mainly in its Navya form) and Vyākarana. While these philosophers are in complete agreement on the idea that the cognition of sentence meaning has a hierarchical structure and share the concept of a single principal qualificand (qualified by other meaning elements), they strongly disagree on the question which meaning element has this role and by which morphological item it is expressed. This disagreement is the central point of their debate and gives rise to competing versions of this theory. The Mïmāmsakas argue that the principal qualificand is what they call bhāvanā ̒bringing into being̒, ̒efficient force̒ or ̒productive operation̒, expressed by the verbal affix, and distinct from the specific procedures signified by the verbal root; the Naiyāyikas generally take it to be the meaning of the word with the first case ending, while the Vaiyākaranas take it to be the operation expressed by the verbal root. All the participants rely on the Pāninian grammar, insofar as the Mimāmsakas and Naiyāyikas do not compose a new grammar of Sanskrit, but use different interpretive strategies in order to justify their views, that are often in overt contradiction with the interpretation of the Pāninian rules accepted by the Vaiyākaranas. In each of the three positions, weakness in one area is compensated by strength in another, and the cumulative force of the total argumentation shows that no position can be declared as correct or overall superior to the others. This book is an attempt to understand this debate, and to show that, to make full sense of the irreconcilable positions of the three schools, one must go beyond linguistic factors and consider the very beginnings of each school's concern with the issue under scrutiny. The texts, and particularly the late texts of each school present very complex versions of the theory, yet the key to understanding why these positions remain irreconcilable seems to lie elsewhere, this in spite of extensive argumentation involving a great deal of linguistic and logical technicalities. Historically, this theory arises in Mimāmsā (with Sabara and Kumārila), then in Nyāya (with Udayana), in a doctrinal and theological context, as a byproduct of the debate over Vedic authority. The Navya-Vaiyākaranas enter this debate last (with Bhattoji Dïksita and Kaunda Bhatta), with the declared aim of refuting the arguments of the Mïmāmsakas and Naiyāyikas by bringing to light the shortcomings in their understanding of Pāninian grammar. The central argument has focused on the capacity of the initial contexts, with the network of issues to which the principal qualificand theory is connected, to render intelligible the presuppositions and aims behind the complex linguistic justification of the classical and late stages of this debate. Reading the debate in this light not only reveals the rationality and internal coherence of each position beyond the linguistic arguments, but makes it possible to understand why the thinkers of the three schools have continued to hold on to three mutually exclusive positions. They are defending not only their version of the principal qualificand theory, but (though not openly acknowledged) the entire network of arguments, linguistic and/or extra-linguistic, to which this theory is connected, as well as the presuppositions and aims underlying these arguments.