GRIFOLS - Factores Competitividad en el Largo Plazo

Los sofisticados procesos de transfusión de sangre que conocemos hoy son el resultado de un largo y complicado recorrido de muchos siglos en los que diferentes científicos buscaron superar sus problemas inherentes de compatibilidad sanguínea, coagulación, conservación y otros más. El grupo empresarial Grifols se comprometió desde su nacimiento -a inicios del siglo XX- con el desarrollo científico y tecnológico de los hemoderivados, atravesando procesos históricos llenos de dificultades que incluyen todo el período del franquismo, la Segunda Guerra Mundial y las posteriores crisis económicas hasta establecerse actualmente en una de las principales empresas internacionales de esta industria. El presente trabajo constituye un análisis sistemático de los factores que han contribuido al éxito competitivo de este holding internacional y que ahora busca ampliar sus fronteras con nuevas alternativas en el área de la salud.

Monitoring switch-type sensors and powering autonomous sensors via inductive coupling: application to removable seats in vehicles

Aquesta tesi explora la possibilitat de fer servir enllaços inductius per a una aplicació de l’automòbil on el cablejat entre la centraleta (ECU) i els sensors o detectors és difícil o impossible. S’han proposat dos mètodes: 1) el monitoratge de sensors commutats (dos possibles estats) via acoblament inductiu i 2) la transmissió mitjançant el mateix principi físic de la potència necessària per alimentar els sensors autònoms remots. La detecció d'ocupació i del cinturó de seguretat per a seients desmuntables pot ser implementada amb sistemes sense fils passius basats en circuits ressonants de tipus LC on l'estat dels sensors determina el valor del condensador i, per tant, la freqüència de ressonància. Els canvis en la freqüència són detectats per una bobina situada en el terra del vehicle. S’ha conseguit provar el sistema en un marge entre 0.5 cm i 3 cm. Els experiments s’han dut a terme fent servir un analitzador d’impedàncies connectat a una bobina primària i sensors comercials connectats a un circuit remot. La segona proposta consisteix en transmetre remotament la potència des d’una bobina situada en el terra del vehicle cap a un dispositiu autònom situat en el seient. Aquest dispositiu monitorarà l'estat dels detectors (d'ocupació i de cinturó) i transmetrà les dades mitjançant un transceptor comercial de radiofreqüència o pel mateix enllaç inductiu. S’han avaluat les bobines necessàries per a una freqüència de treball inferior a 150 kHz i s’ha estudiat quin és el regulador de tensió més apropiat per tal d’aconseguir una eficiència global màxima. Quatre tipus de reguladors de tensió s’han analitzat i comparat des del punt de vista de l’eficiència de potència. Els reguladors de tensió de tipus lineal shunt proporcionen una eficiència de potència millor que les altres alternatives, els lineals sèrie i els commutats buck o boost. Les eficiències aconseguides han estat al voltant del 40%, 25% i 10% per les bobines a distàncies 1cm, 1.5cm, i 2cm. Les proves experimentals han mostrat que els sensors autònoms han estat correctament alimentats fins a distàncies de 2.5cm.

Variables de la concessió de la llibertat condicional a Catalunya

Aproximadament un 40% dels subjectes de la mostra de 1.14a subjectes no han arribat a ser considerats per a l’alliberament condicional, tot i haver complert les 3/4 parts de la condemna. La modalitat de llibertat condicional ordinària en complir les ¾ parts de la condemna predomina sobre la resta de modalitats d’alliberament. En el cas d’aquest estudi, només un 7,6% havia accedit al benefici de la llibertat condicional avançada. Respecte a la incidència de les variables personals en l’accés a la llibertat condicional, ser dona, tenir nacionalitat espanyola i un nivell molt baix o un nivell alt de formació influeix positivament en l’obtenció de la llibertat condicional. La variable nacionalitat estrangera té una influència molt negativa en la concessió de la llibertat condicional. Respecte a les variables penals, els delictes de lesions, seguits dels delictes contra la propietat, com tots els tipus de robatoris, tenen els percentatges de denegació de la llibertat condicional més alts. Respecte a les variables penitenciàries, es conclou que com més obert sigui el règim inicialment aplicat, més probabilitats hi ha de sortir en llibertat condicional. Les activitats realitzades durant el compliment de la condemna no semblen tenir, en general, una incidència positiva en la concessió de la llibertat condicional. En aquest sentit, es podria dir que ja a l’inici de la condemna es pot determinar les possibilitats que es tindran de sortir en llibertat condicional, independentment dels progressos o canvis que es realitzin durant el compliment de la condemna. Les variables més significatives en la concessió de la llibertat condicional, segons l’anàlisi de regressió logística, són 4: l’habitualitat, els dies totals de sortida en funció del temps, el temps passat com a preventiu i el nombre de faltes greus. La regressió logística ha permès construir una equació amb aquestes 4 variables independents, que dibuixa el perfil d’un intern en llibertat condicional, i també descriu quins són els interns susceptibles de gaudir de la llibertat condicional o no, amb la probabilitat d’encertar en 80 de cada 100 casos.

Avaluació de programes formatius de seguretat viària i la reincidència posterior

Els programes formatius d’educació viària són una mesura penal alternativa que s’imposa habitualment als autors dels delictes relacionats amb el trànsit (articles 379 i següents del Codi Penal) per suspendre o substituir la pena de presó. Aquests programes tenen un doble objectiu: aconseguir reduir a curt termini la sinistralitat viària i propiciar un canvi cultural permanent en la conducció. L’objectiu principal d’aquesta recerca va ser identificar les característiques comunes dels infractors de trànsit que fan aquest tipus d’intervenció, conèixer els factors de risc associats a aquests infractors i en quina mesura l’estat psicològic és un factor de risc en l’estil de conducció. També es volia determinar si hi havia diferències entre les entitats que impartien la formació, avaluar l’efectivitat d’aquests programes en l’estil de conducció dels participants en finalitzar el curs i conèixer la reincidència dels seus participants i la seva relació amb l’estat i el canvi de les variables de l’estudi. La mostra va comptar amb 278 participants voluntaris del total de 354 infractors de trànsit que van realitzar un programa formatiu entre l’1 d’abril de 2009 i el 13 de febrer de 2010. D’aquests, un total de 100 participants van autoritzar a ser contactats novament entre el desembre del 2011 i el gener del 2012, per mirar la reincidència. Les fonts d’informació van ser els qüestionaris passats als infractors i el buidatge de la base de dades d’execució penal del Departament de Justícia, amb informació judicial i personal i el seguiment dels usuaris fins a dos anys després d’haver finalitzat el curs formatiu, per saber si havien tornat a reincidir en el mateix delicte.

Evaluación de programas formativos de seguridad vial y su reincidencia posterior

Los programas formativos de educación vial son una medida penal alternativa que se impone habitualmente a los autores de delitos relacionados con el tráfico (artículos 379 y siguientes del Código Penal) para suspender o sustituir la pena de prisión. Estos programas tienen un doble objetivo: conseguir reducir a corto plazo la siniestralidad vial y propiciar un cambio cultural permanente en la conducción. El objetivo principal de esta investigación fue identificar las características comunes de los infractores de tráfico que han de hacer este tipo de intervención y conocer sus factores de riesgo. También se estudiaron las diferencias entre las entidades que imparten los cursos formativos, se evaluó su efectividad y se estudió la reincidencia de los conductores. En total participaron 278 infractores que realizaron un programa formativo entre el 1 de abril de 2009 y el 13 de febrero de 2010 y se les siguió hasta enero de 2012.

Programes de tractament i característiques dels interns penitenciaris ingressats per delictes de trànsit a Catalunya

La finalitat de la recerca és aportar una informació estructurada sobre les persones que es troben ingressades a presó per delictes relacionats amb la seguretat viària, tant pel que fa a les característiques dels infractors com dels programes i intervencions específiques que se’ls apliquen, per tal que aquesta informació pugui contribuir a millorar l‘aplicació de les intervencions que porten a terme els serveis penitenciaris. Els objectius generals de la investigació són tres: 1- Descriure el tractament penitenciari dels infractors de trànsit i comparar-lo amb les actuacions que es duen a terme a la resta de l’Estat i a d’altres quatre països europeus (Holanda, Alemanya, Suècia i Regne Unit). 2- Identificar les principals característiques sociodemogràfiques, personals i penitenciàries d’una mostra d’interns que hagin comès algun delicte relacionat amb la seguretat viària. 3- Identificar les possibles diferències entre les característiques psicològiques, sociodemogràfiques i personals, i l’estil de conducció d’una mostra d’interns amb algun delicte relacionat amb la seguretat viària i una mostra d’infractors condemnats a una mesura penal alternativa pel mateix tipus de delicte. Podem concloure que pel que fa a les variables psicològiques i l’estil de conducció hi ha algunes diferències significatives entre els grups analitzats però en general són petites. Això fa pensar que una part dels casos condemnats a pena de presó podrien ser abordats des de l’àmbit de les mesures penals alternatives. Una altra conclusió important és que l’abordatge d’aquests infractors no s’hauria de centrar tant en el delicte comès com en les seves necessitats criminògenes individuals.

Programas de tratamiento y características de los internos penitenciarios ingresados por delitos de tráfico en Cataluña

La finalidad de la investigación es aportar información estructurada sobre las personas que se encuentran ingresadas en prisión por delitos relacionados con la seguridad vial, respecto a las características de los infractores, como los programas e intervenciones específicas que se les aplican, para que esta información pueda contribuir a mejorar la aplicación de las intervenciones que llevan a cabo los servicios penitenciarios. Los objetivos generales de la investigación son tres: 1 - Describir el tratamiento penitenciario de los infractores de tráfico y compararlo con las actuaciones a nivel español y en otros cuatro países europeos (Holanda, Alemania, Suecia y Reino Unido). 2 - Identificar las principales características sociodemográficas, personales y penitenciarias de una muestra de internos que hayan cometido algún delito relacionado con la seguridad vial. 3 - Identificar las posibles diferencias entre las características psicológicas, sociodemográficas y personales y el estilo de conducción de una muestra de internos con algún delito relacionado con la seguridad vial y una muestra de infractores condenados a una medida penal alternativa por el mismo tipo de delito. Podemos concluir que respecto a las variables psicológicas y el estilo de conducción hay algunas diferencias significativas entre los grupos analizados pero en general son pequeñas. Esto hace pensar que gran parte de estos casos podrían ser abordados desde el ámbito de las medidas penales alternativas. Otra conclusión importante es que el abordaje de estos infractores no se tendría que centrar tanto en el delito cometido como en las necesidades criminógenas individuales.

Tractament fisicoquímic de les aigües i fangs d'un escorxador porcí

L’objectiu del present projecte és la proposta (disseny i estimació econòmica) d’un sistema de tractament de les aigües i els fangs generats a un escorxador porcí de Granollers. Per tal de portar a terme aquest estudi, es va realitzar una anàlisi de la situació prèvia a l’escorxador, del diagrama de flux de les instal·lacions existents, de les necessitats del sector, dels límits d’abocament fixats pel Reglament del Consorci del Besòs, i finalment de la caracterització de les aigües residuals generades (en quantitat i qualitat) així com dels fangs produïts. Arran d’aquesta anàlisi es va realitzar un estudi experimental d’optimització del tractament fisicoquímic, i en base als resultats es van generar diferents alternatives de tractament, es va simular el seu comportament, i es va fer una avaluació comparativa dels costos i rendiments estimats

Penser/panser les plaies des enfants soldats: quelles perspectives pour une approche psychodynamique

La clinique des enfants soldats bouscule l'approche psychanalytique classique par sa nouveauté et les adaptations qu'elle nécessite. Il sera question de penser ce bouleversement, en rappelant brièvement que les enjeux autour de la clinique du trauma sont discutés dès la naissance de la psychanalyse, mais également de s'interroger sur la nécessité de réinscrire ces thérapies dans une perspective anthropologique et historique plus large, guidés par des études récentes dans le monde francophone.

Integrating human indoor air pollutant exposure within Life Cycle Impact Assessment.

Neglecting health effects from indoor pollutant emissions and exposure, as currently done in Life Cycle Assessment (LCA), may result in product or process optimizations at the expense of workers' or consumers' health. To close this gap, methods for considering indoor exposure to chemicals are needed to complement the methods for outdoor human exposure assessment already in use. This paper summarizes the work of an international expert group on the integration of human indoor and outdoor exposure in LCA, within the UNEP/ SETAC Life Cycle Initiative. A new methodological framework is proposed for a general procedure to include human-health effects from indoor exposure in LCA. Exposure models from occupational hygiene and household indoor air quality studies and practices are critically reviewed and recommendations are provided on the appropriateness of various model alternatives in the context of LCA. A single-compartment box model is recommended for use as a default in LCA, enabling one to screen occupational and household exposures consistent with the existing models to assess outdoor emission in a multimedia environment. An initial set of model parameter values was collected. The comparison between indoor and outdoor human exposure per unit of emission shows that for many pollutants, intake per unit of indoor emission may be several orders of magnitude higher than for outdoor emissions. It is concluded that indoor exposure should be routinely addressed within LCA.

Malades incurables, vieillards infirmes et enfants difformes : histoire sociale et médicale du corps handicapé en Suisse romande (XIXe-début Xxe siècle)

La thèse montre le développement parallèle, entre le XIXe et le début du XXe siècle, de la prise en charge sociale et médicale des personnes ayant des infirmités corporelles en Suisse romande. Au cours de cette période, qui fait suite à l'avènement de la médecine clinique, bon nombre de personnes atteintes de maladie chronique, déformations osseuses, paralysie ou « infirmités de l'âge » sont déclarées incurables ou infirmes et chassées des hôpitaux, au profit des cas cliniques guérissables. Elles sont alors « récupérées », d'une part, par des institutions philanthropiques émanant de milieux ecclésiastiques ou médicaux, parfois conservateurs. D'autre part, dans les cantons romands institués au début du siècle suite à la Révolution helvétique, un certain nombre de lois viennent renforcer le pouvoir des nouveaux gouvernements autonomes, imposant notamment leurs objectifs institutionnels dans les domaines de la santé et de l'assistance. La seconde moitié du siècle voit aussi l'avènement de l'Etat progressiste promu par les radicaux ainsi que de la médecine universitaire dite moderne, favorisant l'essor d'institutions privées puis publiques visant la curabilité et l'éducation des personnes atteintes de déficiences physiques, principalement les enfants. La rencontre entre charité privée et assistance publique en matière de prise en charge sociale et médicale de l'infirmité est alors souvent complémentaire, parfois aussi conflictuelle, reflétant les enjeux sociaux, économiques, politiques et culturels qui se jouent autour des conceptions du corps individuel, mais aussi du corps social.La thèse examine donc, dans une première partie intitulée « L'assistance des infirmes et des incurables : lois et institutions d'une nouvelle problématique sociale », les constructions institutionnelles et normatives du secours organisé dans les différents cantons romands par les pouvoirs publics et la philanthropie, où s'expriment médecins, politiques et théologiens sur les catégories d'individus déclarés incurables et infirmes. En interrogeant le passage de l'incurabilité à la curabilité, la seconde partie de la thèse, intitulée « La médecine de la scoliose au pied bot : développement de thérapies techniques et physiques autour du corps infirme », se centre ensuite sur l'histoire médicale ayant trait au corps handicapé, prenant comme terrain d'investigation les cantons de Vaud et de Genève du fait du rayonnement et de l'essor des Hôpitaux cantonaux et des Facultés de médecine dans ces deux régions au cours du XIXe siècle. Tout en s'intéressant aux diverses affections concernées, la scoliose et le pied bot, considérés comme des affections orthopédiques typiques du XIXe siècle, constituent une sorte de fil rouge heuristique qui traverse le siècle, permettant de comprendre l'histoire médicale du corps infirme dans ses multiples dimensions : l'essor d'institutions et de disciplines médicales, les développements techniques, les théories et les pratiques des divers champs médicaux tels que l'orthopédie, la chirurgie et certaines thérapies physiques (hydrothérapie, massage, gymnastique médicale, mécanothérapie) ; une interrogation portant sur les rapports sociaux de sexe ainsi que sur les rapports de classe permet d'affiner l'analyse. L'ensemble de la thèse est en outre ponctuée d'exemples de parcours de vie de personnes dites infirmes, incurables, ou désignées comme « cas orthopédiques », soit par l'évocation des « experts » sociaux et médicaux, soit, plus rarement, par les témoignages des principaux concernés. L'examen de l'ensemble de ces processus vise à l'élaboration d'une histoire inédite de la prise en charge sociale et médicale du corps handicapé en Suisse romande au cours du « long » XIXe siècle, participant aussi à l'histoire socioculturelle des représentations du handicap corporel.

The role of nonhematopoietic MHC class II expression in immune responses and tolerance

Si les rôles fonctionnels de diverses cellules immunitaires infiltrant des tissus enflammés sont assez bien compris, par contre, étonnamment, on connaît bien moins la capacité des cellules non hématopoïétiques résidant dans des tissus, à moduler l'activité biologique des cellules immunitaires immigrantes, et donc le résultat de la réponse immunitaire. La présentation des antigènes, dans le contexte des molécules du CMH de classe II (CMHII) à la surface des cellules présentatrices d'antigènes (CPA) professionnelles à une sous- population de lymphocytes T, est cruciale pour le développement des réponses immunitaires protectives spécifiques de l'antigène. En général, l'expression de CMHII est réservée aux CPAs. Toutefois, au cours des pathologies inflammatoires spécifiques d'organe, telles que l'auto-immunité ou la maladie inflammatoire de l'intestin, l'expression de CMHII est également induite par la cytokine interféron (IFN)-y sur des cellules non hématopoïétiques qui résident dans des tissus enflammés. Les conséquences de ce phénomène sont encore peu comprises. Dans cette étude, nous avons utilisé une souche de souris génétiquement modifiées, qui n'a pas la capacité d'induire l'expression de CMHII sur les cellules non hématopoïétiques, mais a maintenu la régulation normale d'expression de CMHII sur les cellules hématopoïétiques. Nous avons appliqué ces souris à différents modèles d'inflammation intestinale et à un modèle de maladie qui imite la maladie auto-immune de l'inflammation du muscle cardiaque (myocardite) chez l'homme. Nous avons pu montrer que, au cours de l'inflammation intestinale, l'expression du CMHII nonhématopoïétique, ou encore l'expression du CMHII par les cellules épithéliales de l'intestin, confère une protection contre la maladie, en réduisant les cellules immunitaires inflammatoires et en augmentant les cellules Τ régulatrices anti-inflammatoires. Ces résultats pourraient expliquer l'échec des traitements d'anti-IFN-γ dans les maladies intestinales inflammatoires chez l'homme. En revanche, dans la myocardite auto-immune, nos résultats indiquent que la présentation d'antigènes par les cellules non hématopoïétiques du coeur est nécessaire pour l'apparition de la pathologie cardiaque, comme nos souris sont résistantes à la maladie. Toutefois, cela n'est pas dû à un défaut d'activation des lymphocytes T, car les lymphocytes Τ des souris mutantes sont parfaitement capables de promouvoir la maladie après le transfert adoptif dans des animaux de type naturel. Nos résultats suggèrent que, durant les maladies inflammatoires spécifiques d'organe, la présentation d'antigène par des cellules non hématopoïétiques module et contribue au résultat de la réponse immunitaire d'une manière opposée, conférant soit la protection contre la maladie ou sa promotion. Nos résultats pourraient ouvrir la voie à des thérapies qui prennent en compte la contribution de la présentation d'antigènes par les cellules non hématopoïétiques, au cours des maladies inflammatoires spécifiques d'organe. - Les molécules du CMH de classe II (CMHII) sont fondamentales pour la présentation des antigènes aux lymphocytes Τ CD4+, car elles permettent le développement des réponses immunitaires spécifiques de l'antigène. Il est largement admis que l'expression de CMHII est réservée aux cellules présentatrices d'antigènes (CPA). Cependant, dans des conditions inflammatoires, l'expression de CMHII est en principe également induite par l'interféron (IFN)-y sur les cellules non hématopoïétiques, telles que les cellules épithéliales et les cardiomyocytes. Une controverse existe jusqu'à présent au sujet de la fonction de cette présentation d'antigènes non professionnelle, pour savoir si elle favorise la tolérance ou l'immunité dépendante des lymphocytes Τ in vivo. Pour répondre à cette question, nous avons testé des souris qui ne sont pas capables d'induire l'expression du CMHII sur les cellules non hématopoïétiques (souris PIV-/- K14 CIITA Tg) parmi différents modèles murins de pathologies inflammatoires, à savoir les modèles de vaccination pour induire des réponses spécifiques d'antigènes des lymphocytes B, plusieurs modèles de colite et un modèle de myocardite auto-immune expérimental (EAM). Pour cela, nous avons administré à ces souris un modèle de colite atténuée, induite par une infection chronique à Helicobacter hepaticus et par l'administration d'anticorps monoclonaux bloquant le récepteur de l'interleukine (IL)-10 (anti-IL-10R). Dans ce système, nous avons pu observer que l'expression abrogée de CMHII a aggravé la colite bactérienne, soit par les cellules non hématopoïétiques, soit exclusivement par les cellules épithéliales intestinales (CEI) dans un autre modèle murin (souris plV_fl/fl vil-Cre Tg). Ce phénotype du côlon a été associé à une augmentation des fréquences de cellules immunitaires innées, de lymphocytes Th1 CD4+, et d'expression des cytokines et de chimiokines pro-inflammatoires, y compris l'IFN-γ. Notamment, l'expression défectueuse de CMHII non hématopoïétique a également réduit les cellules Τ régulatrices (Treg) Forkhead box P3 (FoxP3)+, sans influencer les fréquences des cellules innées lymphoïdes et des cellules Th17. Ces résultats suggèrent un rôle tolérogène de CEIs CMHII+ qui contribue à l'homéostasie immunitaire intestinale. En revanche, dans le modèle d'EAM, les souris ayant subi une ablation de CMHII non hématopoïétique étaient résistantes à l'induction de la maladie, alors que la progression de la pathologie cardiaque, dans les souris de type naturel ou hétérozygotes, a été accompagnée par une régulation positive de l'expression de CMHII du myocarde. Cependant, l'inflammation cardiaque pourrait être transférée de manière adoptive depuis des souris amorcées PIV-/- K14 CIITA Tg vers des souris de type naturel, indiquant l'absence de défaut intrinsèque d'amorçage des cellules T CD4+ dans notre modèle de souris. Ces observations impliquent un rôle à jouer pour des cellules CMHII+ non hématopoïétiques résidentes du coeur, dans la promotion active de ΙΈΑΜ. En conclusion, nos résultats, provenant de diverses pathologies inflammatoires spécifiques d'organes, suggèrent un rôle complexe et divergent, soit tolérogène, soit immunogène/ pathologique, pour l'expression de CMHII non hématopoïétique au cours des pathologies inflammatoires. L'expression non professionnelle de CMHII semble influencer le résultat des réponses immunitaires en fonction de différents facteurs, tels que le tissu cible, le(s) type(s) de cellule(s) non hématopoïétique(s) participante(s) et l'origine de l'inflammation. Nos résultats pourraient potentiellement ouvrir la voie à des applications thérapeutiques, qui tiennent compte de la contribution de la présentation d'antigènes par des CPAs non professionnelles, au cours de l'inflammation spécifique d'organe. - MHC class II (MHCII) molecules are fundamental for the presentation of antigens to CD4+ Τ cells, allowing the development of antigen-specific immune responses. It is widely accepted that MHCII expression is restricted to antigen-presenting cells (APC). However, under inflammatory conditions, MHCII expression is typically also induced by interferon (IFN)-y on nonhematopoietic cells such as epithelial cells and cardiomyocytes. So far, it remains controversial whether this nonprofessional antigen-presentation function promotes CD4+ Τ cell-dependent tolerance or immunity in vivo. To address this issue, we utilised mice which lack inducible MHCII expression on nonhematopoietic cells (pIV-/- K14 CIITA Tg mice) in different mouse models of inflammatory pathologies, namely immunisation models to induce antigen-specific Β cell responses, various colitis models and a model of experimental autoimmune myocarditis (EAM). In an attenuated model of colitis induced by chronic Helicobacter hepaticus infection and treatment with anti-interleukin (IL)-10 receptor (anti-IL-10R) monoclonal blocking antibody, we observed that abrogated MHCII expression by nonhematopoietic cells or, in an alternative tamoxifen-inducible mouse model (plV_fl/fl vil-Cre Tg mice), exclusively by intestinal epithelial cells (IEC), exacerbated bacterial-driven colitis, which was associated with increased colonic frequencies of innate immune cells, CD4+ Th1 cells and expression of proinflammatory cytokines and chemokines, including IFN-γ. Notably, defective nonhematopoietic MHCII expression also resulted in reduced Forkhead box P3 (FoxP3)+ regulatory Τ (Treg) cells without influencing innate lymphoid cell (ILC) and Th17 cell frequencies. These findings suggest a tolerogenic role of MHClT lECs to contribute to intestinal immune homeostasis. In contrast, in the EAM model, mice ablated of nonhematopoietic MHCII were resistant to disease induction, whereas progression of cardiac pathology in WT and heterozygous control mice was accompanied by upregulation of myocardial MHCII expression. However, cardiac inflammation could be adoptively transferred from primed pIV-/- K14 CIITA Tg mice into WT mice, indicating no intrinsic defect of CD4+ Τ activation in our mouse model. These observations imply a role for MHCIT heart-resident nonhematopoietic cells in actively promoting EAM. In conclusion, our findings from different organ-specific inflammatory pathologies suggest a complex and diverging role - either tolerogenic or immunogenic/ pathologic - for nonhematopoietic MHCII expression during inflammatory pathologies: Nonprofessional MHCII expression appears to influence the outcome of immune responses depending on 7 factors such as the target tissue, participating non hematopoietic cell type(s) and the origin of inflammation. Our findings may potentially open the way to therapeutic applications taking into account the contribution of antigen presentation by nonprofessional, tissue-resident APCs during organ-specific inflammation.

Drug assessment by a Pharmacy and Therapeutics committee: from drug selection criteria to use in clinical practice.

BACKGROUND In Spain, hospital medicines are assessed and selected by local Pharmacy and Therapeutics committees (PTCs). Of all the drugs assessed, cancer drugs are particularly important because of their budgetary impact and the sometimes arguable added value with respect to existing alternatives. This study analyzed the PTC drug selection process and the main objective was to evaluate the degree of compliance of prescriptions for oncology drugs with their criteria for use. METHODS This was a retrospective observational study (May 2007 to April 2010) of PTC-assessed drugs. The variables measured to describe the committee's activity were number of drugs assessed per year and number of drugs included in any of these settings: without restrictions, with criteria for use, and not included in formulary. These drugs were also analyzed by therapeutic group. To assess the degree of compliance of prescriptions, a score was calculated to determine whether prescriptions for bevacizumab, cetuximab, trastuzumab, and bortezomib were issued in accordance with PTC drug use criteria. RESULTS The PTC received requests for inclusion of 40 drugs, of which 32 were included in the hospital formulary (80.0%). Criteria for use were established for 28 (87.5%) of the drugs included. In total, 293 patients were treated with the four cancer drugs in eight different therapeutic indications. The average prescription compliance scores were as follows: bevacizumab, 83% for metastatic colorectal cancer, 100% for metastatic breast cancer, and 82.3% for non-small-cell lung cancer; cetuximab, 62.0% for colorectal cancer and 50% for head and neck cancer; trastuzumab, 95.1% for early breast cancer and 82.4% for metastatic breast cancer; and bortezomib, 63.7% for multiple myeloma. CONCLUSION The degree of compliance with criteria for use of cancer drugs was reasonably high. PTC functions need to be changed so that they can carry out more innovative tasks, such as monitoring conditions for drug use.

Prótesis unicompartimental lateral de rodilla. Indicaciones, técnica y resultados a mediocorto plazo

Objectives: In patients with lateral osteoarthritis of the knee, use of external unicompartmental knee arthroplasty it is a well known surgical alternative, used by the minor trauma involved, short hospital stay and rapid recovery. The purpose of this study is to show the clinical outcomes to short-medium term of patients undergoing this procedure. Methods: we describe the technique used and the peculiarities of the prosthesis (A Mobile-bearing lateral unicompartmental knee replacement, Oxford Domed ®). This is an observational retrospective longitudinal study, of 15 arthroplasties performed in 13 women and 2 men, between 2010 and 2013, with a mean age of 60’7 years, with a diagnosis of lateral osteoarthritis of the knee, without involvement of the medial or patellofemoral compartment and cruciate ligaments functionally intact, with a mean follow up of 25 months. All patients complete the Oxford Knee Score and Visual Analog Scale (VAS) during the study. Results: The results are favorable, with an improvement of 6.60 points on the EVA, 3.73 for 1 in the postoperatory funcionality, the OKS very satisfactory with an average of 38 points over 50 and without any postoperative function surgical revision. Anserine tendinitis was observed in 20% of cases. Conclusions: The benefits of this surgery against their alternatives are assessed, and their potential drawbacks. External unicompartmental knee arthroplasty is an effective alternative in cases of knee osteoarthritis of the lateral compartment with no other associated injuries.

Dapagliflozina

Dapagliflozin is a new oral antidiabetic agent whose mechanism of action increases renal glucose excretion, independently of insulin secretion or insulin action. The efficacy of dapagliflozin is dependent on renal function. The use of dapagliflozin has been licensed to improve glycaemic control in patients with type 2 diabetes mellitus as: - monotherapy when diet and exercise alone do not provide adequate glycaemic control in patients for whom the use of metformin is considered inappropriate due to intolerance. - Add-on combination therapy with other glucose-lowering agents including insulin, when these, together with diet and exercise, do not provide adequate glycaemic control. Funding has been restricted to the use of dapagliflozin, prior approval, as dual therapy in combination with metformin. This report aims to assess the efficacy and safety of dapagliflozin in the treatment of type 2 diabetes mellitus, rate the added therapeutic value of dapagliflozin in type 2 diabetes mellitus and identify its current place in therapy. A systematic literature search was carried out, for the purpose of this evaluation, using PubMed, Embase, Cochrane and IDIS databases as well as other secondary sources of evidence-based medicine, therapeutic bulletins and national and international drug agencies. Following the critical reading and analysis of the selected articles, a summary is made out of the scientific evidence available, using Scottish Intercollegiate Guidelines Network (SIGN) criteria. Only one randomised clinical trial, out of the ten trials found, was considered to be a suitable comparison (versus a dual therapy in combination with the sulfonylurea glipizide in patients inadequately controlled with metformin, diet and exercise). No trials have evaluated variables of relevance to patients, except for safety variables. The main efficacy variable in the trials was the change from baseline in HbA1c, except for a study which evaluated the change from baseline in total body weight as main variable. Baseline characteristics of the patients enrolled in the trials significantly differ from those of the population with diabetes in our society which tend to be of an older age and have a longer history of type 2 diabetes mellitus. The major limitation of dapagliflozin derives from its mechanism of action, since its efficacy decreases as renal function declines. The use of dapagliflozin is not recommended in patients with moderate to severe renal impairment ((CrCl<60ml/min or GFG <60 ml/min/1.73 m2) nor in elderly patients, in which a decrease in renal function can be expected. The assessment of safety includes the incidence and rate of discontinuations due to adverse events, episodes of hypoglycaemia, signs or symptoms of genital and urinary tract infections, dehydration, hypovolaemia and hypotension. Further pharmacoepidemiological studies are to be carried out to clarify the long-term effects of dapagliflozin on renal function and the potential effect in the development of breast and bladder tumours. Dapagliflozin as monotherapy has not been evaluated against adequate comparators (sulfonylureas, pioglitazone, gliptins). In combination therapy with metformin, the efficacy of dapagliflozin was shown to be non-inferior to glipizide plus metformin, resulting in a mean reduction of 0.52% in HbA1c, with a difference of 0.00 among both groups (95% CI: -0.11 a 0.11). There are no comparative data against other second-line treatment options. As shown in the studies, the overall incidence of adverse events with dapagliflozin as monotherapy (21.5%) was similar to that observed with placebo, and greater to that observed with metformin (15.4%). Hypoglycaemia of any type was the adverse event more frequently reported. The incidence of severe hypoglycaemic events observed in most of the studies was low. The overall incidence of adverse events observed in the study that compared dapagliflozin+metformin against glipizide+metformin was similar for both groups (27%) and incidence of hypoglycaemic events with dapagliflozin (3.5%) was significantly lower to that observed with glipizide (40.8%). Reductions of body weight of about 2 to 3 kg and a slight decrease in blood pressure (1 to 5 mmHg) have been observed in all studies in the groups treated with dapagliflozin together with diet and exercise. Dosing scheme (every 24 hours) is similar to other oral antidiabetic agents and its cost is similar to that for gliptines and higher to that for sulfonylureas or generic pioglitazone. Funding has been limited to the use of dapagliflozin as dual therapy regimen in combination with metformin as an option for patients with contraindication or intolerance to sulfonylureas, such a those experiencing frequent hypoglycaemic events, weight loss associated risks, as long as they are under 75 years of age and have no moderate to severe renal impairment. In the light of the above, we consider dapagliflozin means no therapeutic innovation in the therapy of type 2 diabetes mellitus over other therapeutic alternatives available.