El paper de Lluís Solé Sabarís en la "Geografia de Catalunya" (1958-1974)

Parlar de Lluís Solé Sabarís com a geògraf és una tasca que ultrapassa de molt les meves possibilitats, ja que no es tracta simplement d'escorcollar els aspectes mes geografics d'un geòleg. Ans al contrari, sense voler prejutjar la seva tasca immensa en el camp de la Geologia, cal dir tot seguit que Solé Sabarís és ell mateix un geògraf. Efectivament, des de les seves classes de Geografia a 1'Institut-escola «Giner de los Ríos» de la Generalitat a les seves activitats mes recents com a president de la Societat Catalana de Geografia, passant pel seu mestratge a tants de geografs al Consejo Superior de Investigaciones Científicas de Barcelona o als cursets de Pirineus, o per bona part de les seves obres i escrits, arreu hi podem trobar l'alenar de tot un geògraf de l'escola francesa. L'anàlisi de tota aquesta tasca ultrapassa de molt les meves possibilitats. Moltes coses són encara massa recents, i de testimonis més qualificats n'hi ha també molts d'altres.

Santiago Llensa i de Gelcen (1911-1974)

Santiago Llensa nasqué a Hostalric (la Selva) el dia 9 de novembre de 1911. Era fili d'una familia arrelada a la comarca. Per part de la seva mare tenia però parents i interessos a Prada (el Confient), cosa que contribuí a fer que sempre mantingués uns certs lligams amb la cultura francesa.

Visita a la casa, museo y monumento a San Martín en Boulonge sur Mer

José de San Martín vivió en esta casa ubicada en Boulogne-sur- Mer durante los últimos dos años de vida, entre 1848 y 1850. La"casa del exilio" sirvió para inaugurar el museo que conserva el primer"Liure d´Or" fechado el 5 de octubre de 1934. El Museo"Libertador General San Martín" cubre hoy este pasado histórico que ha gozado la localidad francesa, y forma parte del proyecto que ha unido a Francia con Argentina, y que ha garantizado la unión cultural, política y comercial.

Katsaus Bolognan konservatorion huilunsoiton opetukseen : ohjelmisto ja vuorovaikutus tuntitilanteessa

Opinnäytetyössäni tarkastelen Bolognan konservatorion huilunsoiton opetusta. Työ on vaihto-opiskelijan silmin tehty katsaus vieraan kulttuurin opetuskäytäntöihin ja niitä ohjaavaan opetussuunnitelmaan. Tarkastelussa painottuu myös vertaileva näkökulma suomalaiseen musiikkioppilaitosjärjestelmään. Kohtaamani erilainen opetus- ja soittokulttuuri herätti kysymään, miten tuntitilannetyöskentely vaikuttaa oppimistuloksiin. Opetustilanteiden osalta keskityn tarkastelemaan ohjelmiston käyttöä ja vuorovaikutusta tunneilla sekä käsittelen lyhyesti opetuksessa esiintyviä rooleja. Taustana tarkastelulle esittelen opetussuunnitelmaa ja sen opetukselle asettamia tavoitteita. Näin pyrin avaamaan lukijalle yleisemmin huilun soiton opetusta Bolognan konservatoriossa. Työn kirjallisena aineistona olen käyttänyt Bolognan konservatorion opetussuunnitelmaa ja tuntitilanteista tekemiäni muistiinpanoja. Havainnoin yhden huilunsoitonopettajan työskentelyä kuuden eri oppilaan kanssa keväällä 2005. Oppilaat olivat iältään 12-20 vuotiaita ja soittaneet 3-6 vuotta. Lisäksi kirjallisuutena käytän suomalaisesta musiikkioppilaitosjärjestelmästä kirjoitettuja teoksia. Hyödynnän työssäni myös Bolognan konservatorion huilunsoitonopettajien ja -opiskelijoiden kanssa käymiäni keskusteluja. Lähestymistavakseni olen valinnut suomalaisen musiikinopiskelijan subjektiivisen näkökulman. Olen poiminut tarkastelun kohteeksi muutamia kiinnostavia tuntitilanteissa ilmeneviä teemoja, mutta aihe tarjoaa runsaasti materiaalia lisätutkimusta varten. Työn tarkoitus on herättää kysymään, mitä voisimme oppia toisen kulttuurin opetuskäytännöistä. Toivon työn antavan ideoita erityisesti huilunsoitonopettajille oman opetuksen kehittämiseen ja suomalaisessa soitinmusiikin opetuksessa vallitsevien käytäntöjen pohtimiseen.

L'arqueologia del vi a l'àrea costanera de la Tarraconense. Una reflexió

Com a valoració del simposi, es fa una discussió de les aportacions, dins dels coneixements actuals sobre la producció de vi, centrat a la costa de la Tarraconense. La cultura del vi a l’antiguitat és un tema en què les connexions amb l’actualitat sovint són més àmplies del que pensem. Es repassen totes les fonts romanes referents al vi dels Països Catalans. L’arqueologia de la vinya ha d’aprendre encara molt de la francesa. Els estudis dels trulls de vi van ampliant el coneixement dels llocs de producció, dels períodes –fins al tardoromà– i dels detalls tècnics. Les àmfores permeten conèixer la comercialització del producte, així com les cronologies i l’abast del negoci del vi, que devien endegar immigrants romans o itàlics que invertien en terres fora d’Itàlia. L’estudi dels ports acaba de completar el panorama comercial.

L’educació emocional a través de la música per afavorir la convivencia l’aula en l’Educació Primària

L’educació emocional cada dia guanya més rellevància en l’àmbit educatiu. S’està comprovant que les emocions estan molt lligades al desenvolupament intel·lectual i social de les persones. La pràctica inclosa en aquest treball pretén afirmar la hipòtesi de que l’educació emocional a través de la música afavoreix la convivència a l’aula. Grans teòrics, al llarg de la història, han destinat part de la seva carrera a l’estudi de l’evolució del concepte d’emoció i les diferents vessants relacionades amb aquesta, com la intel·ligència emocional i/o l’educació emocional. L’ús de la musica com a recurs per treballar l’educació emocional ha permès un progrés en la convivència a l’aula, gràcies al seu efecte socialitzador.

Flush, de Virginia Woolf, en Català i la carrera literària de Roser Cardús

Flush (1933), de Virginia Woolf, protagonitzada pel gos de la poeta Elisabeth Barrett Browning, es va traduir al català cinc anys després, a Edicions de la Rosa dels Vents, quan encara es podia veure a la cartellera barcelonina la pel·lícula que narrava la història del matrimoni de poetes Browning, The Barrets of Wimpole Street, estrenada l�any 1934 i dirigida per Sidney Franklin. També havia arribat a Catalunya la traducció francesa de Charles Mauron, publicada l�any 1935. Això va fer que l�any 1938, malgrat el conflicte bèl·lic, hi hagués un context de recepció propici a aquesta traducció, encarregada per l�editor Josep Janés i Oliver. En aquest article donem a conèixer qui era la noia de divuit anys que va realitzar la traducció al català a partir de la traducció francesa, Roser Cardús i Malagarriga (1920-1974), i en descrivim la carrera com a escriptora i com a traductora.

Il viaggio di Faust in Italia : percorsi di ricezione di un mito moderno

La tesi descrive il fenomeno di ricezione del mito faustiano all'interno della tradizione letteraria italiana di Otto e Novecento (1808-1945) nel suo sviluppo diacronico, individuando i nodi processuali emergenti ritenuti sistematici accanto alle tipologie predominanti della risposta testuale e alle più proficue rifunzionalizzazioni letterarie. La storia del mito di Faust è stata considerata aristotelicamente nella sua natura complessa ed evolutiva di fabula rinarrata, e di volta in volta risemantizzata in nuovi sistemi di valori, estetici e ideologici. Ma soprattutto in nuovi sistemi testuali. Scopo primario è stato infatti quello di comprendere come il mito di Faust sia entrato dentro alla cultura letteraria italiana e come abbia agito al suo interno, interferendo con essa. Naturalmente lo scambio e gli sviluppi hanno investito in modo reciproco e la tradizione accogliente e il mito stesso, producendo un allargamento esegetico delle sue possibilità semantiche: è infatti emersa una storia testuale che tematizza nel tempo il medesimo mito lungo assi interpretative anche estremamente divergenti. La ricerca ha portato alla scoperta di una ricca testualità rimossa dal canone della storia della letteratura italiana, anche se spesso prevalgono i testi-documento sui testi esteticamente più validi e significativi in sé; si tratta di una testualità talmente quantitativamente ricca da invitare ad un ripensamento qualitativo del fenomeno generale. Il mito di Faust, per due secoli percepito dalla critica dominante come distante ed estraneo alla cultura letteraria italiana, è invece riuscito ad entrare nella tradizione letteraria italiana, anche se attraverso modalità molto controverse: in linea di massima è potuto passare dal canone statico al canone dinamico laddove ha saputo influenzare e stimolare nuove vie significative di sviluppo formale. Il confronto della cultura letteraria italiana con il mito di Faust è stato in effetti caratterizzato subito da un doppio movimento discratico di rifiuto e dialogo. Il principale fattore di rifiuto è stato di carattere culturale: la difficoltà ad accettare un equilibrio fatto non di antitesi risolte in una sintesi ma di polarità aperte, irrisolte, in perpetuo bilanciamento, anche a livello formale reso in una tragedia franta in scene apparentemente autonome, divisa in due parti così diverse e chiusa da un lieto fine, mal si confaceva ai diffusi canoni classicisti di equilibrio formale, nonché alle esigenze romantiche di poesia moralmente chiara nel suo messaggio. Da qui le diffuse accuse di scarsa chiarezza e ambiguità morale, che andavano direttamente ad incontrarsi e sommarsi con i pregiudizi più propriamente teologico- religiosi di estraneità a quel mito nato come saga luterana dichiaratamente anti-papale. La condanna di carattere moralistico-cattolico risulta nei fatti propria più di certa cultura che non del largo pubblico che invece nel corso dell'Ottocento dimostra di gradire le versioni per musica e balletto di argomento faustiano, per quanto semplificata ed edulcorate rispetto alla leggenda originaria così come rispetto alla tragedia goethiana. Rispetto a tutti questi elementi di resistenza e rifiuto l'opera Mefistofele di Boito si presenta come snodo di opposizione consapevole e riferimento duraturo d'interrogazione critica. La principale linea di avvicinamento invece tra la cultura letteraria italiana e il mito di Faust resta quella del parallelo, già ideato dagli stessi intellettuali tedeschi d'inizio Ottocento, con l'opera ritenuta massima nel nuovo canone nazionale italiano da fine Settecento ad oggi: la Divina Commedia. Tanta critica, almeno fino alla metà del XX secolo, si rifà più o meno esplicitamente a questo parallelo pregiudiziale e testualmente piuttosto infondato ma molto produttivo, come si è attestato, a livello creativo. Questa ricostruzione ha voluto nel suo complesso dimostrare sul campo il valore di questo macrotesto faustiano come una delle vie maestre della dialettica tra tradizione e modernità, ancor più significativa nell'ambito di una cultura letteraria come quella italiana che, dopo l'estinguersi della sua centralità in epoca rinascimentale, si è rivelata particolarmente resistente al dialogo con le altre letterature fino al pieno Novecento.

La retorica delle sarabandes : ricerca retorica nelle prime tre sarabandes delle Sechs Partiten für klavier di J. S. Bach

La presente tesi di ricerca si propone di studiare la danza della sarabanda come capolavoro di musica, retorica e poesia in tre delle Sechs Partiten für klavier di J. S. Bach (BWV 825-830). Lo studio svolto è fondamentalmente di tipo retorico: permette di individuare e interpretare la struttura oratorialepoetica del discorso letterario-musicale nelle tre danze scelte e di imarcarne i suoi aspetti più salienti di ritmica e ornatus. L’approccio permette di osservare, con uno sguardo di comparazione, la presenza di un percorso retorico comune alle tre sarabande, che evolve con gradualità, differenziandole nettamente: ciò riesce a valorizzare a pieno la danza nella sua forza ed efficacia espressiva, che la rende di fatto il movimento di massima commozione di ogni Partita.

Notes sobre l'editorial Maucci i les seves traduccions

Fundada a Barcelona el 1892 per un italià que havia après l’ofici a Llatinoamèrica, l’editorial Maucci esdevé ben aviat capdavantera en la difusió del llibre a gran escala i a preus molt econòmics. Un catàleg de 1908 ens permet deduir que publica sobretot literatura, tant d’autors cultes com d’autors de consum, i que difon una gran quantitat de traduccions, sovint primícies en espanyol (llengua que utilitza en exclusiva). Hi predomina de bon tros la literatura francesa, ja sigui d’escriptors de prestigi ja sigui de novel·listes de fulletó. La majoria dels pocs traductors mencionats són poc o no gens coneguts. Testimonis coetanis de l’expansió de l’editorial l’acusen de mutilar els originals i de pagar misèrrimament les traduccions, que solien ser molt deficients.

Esbós de les traduccions de l'Editorial Mentora i Llegiu-me: la literatura de consum

Edicions Mentora fou una breu aventura editorial en català a la Barcelona dels anys 1920. Tot i la seva curta existència, Mentora és un agraït objecte d’estudi per als historiadors de la traducció, atès que introduí, sovint amb la col·laboració d’escriptors notables de l’època com Josep Carner o Carles Soldevila, un tipus de novel·la estrangera adreçada a un ampli ventall de públic. Aquesta nova literatura popular, generalment de procedència francesa o anglosaxona, que es podria ja anomenar «de consum», es nodria de llibres d’aventures per a joves i de novel·les sentimentals per a un públic femení.

La Promoción de la Costa Brava: recuperación de la memoria histórica

La Costa Brava, situada en el noreste de la Península Ibérica, al sur de la frontera francesa, es uno de los territorios turísticos más destacados a nivel mundial. Actualmente está asociada a una fuerte imagen de turismo de sol y playa (desarrollada a partir de los años 1960), si bien cada vez más se la complementa con valores naturales y culturales, retornando en cierto modo al espíritu de la promoción que se realizaba a principios del s. XX. Esta dimensión histórica de la promoción turística ha sido, y sigue siendo, un aspecto ampliamente desconocido tanto por la población como por los mismos agentes turísticos, dado que la mayor parte de los materiales que se han editado en los últimos 100 años se han perdido o, en el caso que se hayan conservado, se desconoce su existencia y ubicación. Teniendo en cuenta esta situación, sumada a la importancia que diversos autores dan al estudio de la imagen turística (Miossec 1977; Urry, 1990; Kotler, Haider y Rein, 1994; Galí, 2005; o Camprubí y Prats, 2009), el proyecto “Imagen gráfica de la Costa Brava” se erige como el esfuerzo del Patronato de Turismo Costa Brava – Girona y la Facultad de Turismo de la Universidad de Girona por recuperar este fragmento de la memoria histórica, a partir de los documentos conservados en distintos archivos

Venezuela en tiempos de revolución

La revolución francesa conllevó una serie de cambios fundamentales. Las propuestas revolucionarias se trasladaron a la Capitanía General provocando gran inquietud entre las autoridades coloniales que vieron agentes y propuestas revolucionarias en cualquier elemento que tuviese algo que ver con los franceses. Los acontecimientos de Haití generaron aún mayor desasosiego y temor a los esclavos. A partir de este momento, cualquier tensión o intento de sublevación fue asociado a la influencia revolucionaria.

Viulukonsertto [no. 1 op10]

Digitoitu 26. 8. 2008.

Sinfonia Notturna [1968]

Soitinnus: orkesteri.