Investigation of Deterioration of Joints in Concrete Pavements , TPF-5(224), 2012

Premature deterioration of concrete at the joints in concrete pavements and parking lots has been reported across the northern states. The distress is first observed as shadowing when microcracking near the joints traps water, later exhibiting as significant loss of material. Not all roadways are distressed, but the problem is common enough to warrant attention. The aim of the work being conducted under this and parallel contracts was to improve understanding of the mechanisms behind premature joint deterioration and, based on this understanding, develop training materials and guidance documents to help practitioners reduce the risk of further distress and provide guidelines for repair techniques. While work is still needed to understand all of the details of the mechanisms behind premature deterioration and prevention of further distress, the work in this report has contributed to advancing the state of knowledge.

A Reply to comments by D. Bar-Yosef M. Stiner on "Prehistoric exploitation of marine resources in Southern Africa with particular reference to shellfish gathering: opportunities and continuities"

I am very grateful to Daniella E. Bar-Yosef Mayer and Mary Stiner for their comments on an article I published in the previous issue of Pyrenae. Having spent many years working with coastal sites in South Africa and now settling in the Mediterranean academic landscape, I value the feedback from these two well-known archaeologists who have dedicated years of hard work in this later part of the world. Their opinions are very much appreciated for they allow me to bring new contexts to some of the (old) questions I have pursued in South Africa, an exercise that would help me with the process of broadening my research interests to the Mediterranean region.

Occupational exposure to beryllium in Switzerland : exposed workers and occupations at risk

Introduction: Beryllium (Be) is increasingly used in various industrial applications. Occupational exposure to Be may lead to chronic beryllium disease (CBD), a pulmonary granulomatous disorder closely similar to sarcoidosis, which develop in 1 to 15% of exposed workers. Although Switzerland is one of the major Be importers worldwide, little information is available about occurrence of exposure and the number of workers exposed in this country. Objectives: 1) evaluate the number of workers potentially exposed to Be in Switzerland; 2) construct a screening tool to allow potential Be exposure detection in a clinical setting. Methods: After identification of industrial sectors involving beryllium exposure based on expert reports and scientific literature, an estimation of the number of workers employed in these relevant industries was made using data from the Swiss federal population census and registries of economic activities. A second analysis was performed to estimate the fraction of workers really exposed to Be in each industrial sector. This adjustment was made according to the results of a French survey (INRS, Institut National de Recherche et de Sécurité) conducted by questionnaire addressed to 4500 companies in relevant industries on their use of beryllium and other issues such as percentage of employees really exposed. These realistic data were used to develop a self-administrated screening questionnaire allowed to identify patients with possible Be exposure. Results: In Switzerland, the number of workers employed in industries using Be was nearly 150 000. The estimated number of workers exposed to beryllium in these industries ranged from 2000 to 4000. Relevant sectors were: microengineering, precision turning, watchmaking and metal waste treatment and recycling. The validation of the self-administrated questionnaire containing a list of jobs and leisure activities associated with potential Be exposure is in progress within the framework of a national study. Conclusions: The number of workers potentially exposed to Be in Switzerland is rather high compared to estimations for other industrialized countries and might constitute an underestimated occupational health problem. Undetected Be exposure in patients with sarcoidosis may occur and result in misdiagnosis. Once validated, the self-administrated questionnaire could be used by clinicians to screen for Be exposure in patients with granulomatous lung disorders.

GIS-based debris flow source and runout susceptibility assessment from DEM data - a case study in NW Nicaragua

In October 1998, Hurricane Mitch triggered numerous landslides (mainly debris flows) in Honduras and Nicaragua, resulting in a high death toll and in considerable damage to property. The potential application of relatively simple and affordable spatial prediction models for landslide hazard mapping in developing countries was studied. Our attention was focused on a region in NW Nicaragua, one of the most severely hit places during the Mitch event. A landslide map was obtained at 1:10 000 scale in a Geographic Information System (GIS) environment from the interpretation of aerial photographs and detailed field work. In this map the terrain failure zones were distinguished from the areas within the reach of the mobilized materials. A Digital Elevation Model (DEM) with 20 m×20 m of pixel size was also employed in the study area. A comparative analysis of the terrain failures caused by Hurricane Mitch and a selection of 4 terrain factors extracted from the DEM which, contributed to the terrain instability, was carried out. Land propensity to failure was determined with the aid of a bivariate analysis and GIS tools in a terrain failure susceptibility map. In order to estimate the areas that could be affected by the path or deposition of the mobilized materials, we considered the fact that under intense rainfall events debris flows tend to travel long distances following the maximum slope and merging with the drainage network. Using the TauDEM extension for ArcGIS software we generated automatically flow lines following the maximum slope in the DEM starting from the areas prone to failure in the terrain failure susceptibility map. The areas crossed by the flow lines from each terrain failure susceptibility class correspond to the runout susceptibility classes represented in a runout susceptibility map. The study of terrain failure and runout susceptibility enabled us to obtain a spatial prediction for landslides, which could contribute to landslide risk mitigation.

Acute life-threatening extrinsic allergic alveolitis in a paint controller.

BACKGROUND: Occupational diisocyanate-induced extrinsic allergic alveolitis (EAA) is a rare and probably underestimated diagnosis. Two acute occupational EAA cases have been described in this context, but neither of them concerned hexamethylene diisocyanate (HDI) exposure. AIMS: To investigate the cause of a life-threatening EAA arising at work in a healthy 30-year-old female paint quality controller. METHODS: Occupational medical assessment, workplace evaluation, airborne and biological monitoring and immunodermatological tests. RESULTS: Diagnosis of EAA relied on congruent clinical and radiological information, confirmed occupational HDI exposure and positive IgG antibodies and patch tests. The patient worked in a small laboratory for 7 years, only occasionally using HDI-containing hardeners. While working with HDI for 6 h, she developed breathlessness, rapidly progressing to severe respiratory failure. Workplace HDI airborne exposure values ranged from undetectable levels to 4.25 p.p.b. Biological monitoring of urinary hexamethylene diamine in co-workers ranged from <1.0 to 15.4 μg/g creatinine. Patch tests 8 months later showed delayed skin reaction to HDI at 48 h. Subsequent skin biopsy showed spongiotic dermatitis with infiltration of CD4(+) and CD8(+) T cells. CONCLUSIONS: We believe this is the first reported case of acute life-threatening EAA following exposure to HDI. Low concentrations of airborne HDI and relatively high urinary hexamethylene diamine suggest significant skin absorption of HDI could have significantly contributed to the development of this acute occupational EAA.

Human finger somatotopy in areas 3b, 1, and 2: A 7T fMRI study using a natural stimulus.

To study the properties of human primary somatosensory (S1) cortex as well as its role in cognitive and social processes, it is necessary to noninvasively localize the cortical representations of the body. Being arguably the most relevant body parts for tactile exploration, cortical representations of fingers are of particular interest. The aim of the present study was to investigate the cortical representation of individual fingers (D1-D5), using human touch as a stimulus. Utilizing the high BOLD sensitivity and spatial resolution at 7T, we found that each finger is represented within three subregions of S1 in the postcentral gyrus. Within each of these three areas, the fingers are sequentially organized (from D1 to D5) in a somatotopic manner. Therefore, these finger representations likely reflect distinct activations of BAs 3b, 1, and 2, similar to those described in electrophysiological work in non-human primates. Quantitative analysis of the local BOLD responses revealed that within BA3b, each finger representation is specific to its own stimulation without any cross-finger responsiveness. This finger response selectivity was less prominent in BA 1 and in BA 2. A test-retest procedure highlighted the reproducibility of the results and the robustness of the method for BA 3b. Finally, the representation of the thumb was enlarged compared to the other fingers within BAs 1 and 2. These findings extend previous human electrophysiological and neuroimaging data but also reveal differences in the functional organization of S1 in human and nonhuman primates. Hum Brain Mapp 35:213-226, 2014. © 2012 Wiley Periodicals, Inc.

¿Y después del trabajo, qué? Más allá de la integración laboral de las personas con discapacidad = What happens after work? Going further than labour integration for disabled people

La actividad profesional es fundamental en la vida de cualquier persona y en el caso de las que padecen una discapacidad tiene una gran importancia para contribuir a configurar su identidad adulta. En este sentido, la finalidad del artículo es valorar la importancia del trabajo en los procesos de participación social y de calidad de vida de las personas con discapacidad. Por ello, en el artículo se pone de manifiesto la relación que se establece entre la dimensión laboral y la integración social de los individuos con discapacidad mediante el análisis de investigaciones desarrolladas en nuestro contexto, entre las que figuran diversos estudios realizados por nuestro grupo de investigación durante los últimos años. Con la voluntad de conocer con más detalle esta cuestión, se presenta una investigación reciente realizada por nuestro equipo. En ella desarrollamos un estudio de casos centrado en personas con discapacidad psíquica que han participado en experiencias de integración laboral en el mercado ordinario, con el objetivo de obtener información sobre la incidencia de la inserción laboral en diferentes dimensiones de la vida de los trabajadores con discapacidad. Los resultados nos permiten valorar que la experiencia genera cambios positivos, sobre todo a nivel personal (expectativas personales, potenciación del proyecto de vida, mejora de competencias…). Sin embargo, a pesar de que se aprecian mejoras en la dimensión social, el estudio plantea la necesidad de emprender acciones alternativas para potenciar la participación comunitaria de las personas implicadas en la investigación. El artículo concluye con algunas propuestas orientadas a mejorar los procesos de inserción social del colectivo

A reassessment of models for hydrocarbon generation in the Khibiny nepheline syenite complex, Kola Peninsula, Russia

Although hydrocarbon-bearing fluids have been known from the alkaline igneous rocks of the Khibiny intrusion for many years, their origin remains enigmatic. A recently proposed model of post-magmatic hydrocarbon (HC) generation through Fischer-Tropsch (FT) type reactions suggests the hydration of Fe-bearing phases and release of H-2 which reacts with magmatically derived CO2 to form CH4 and higher HCs. However, new petrographic, microthermometric, laser Raman, bulk gas and isotope data are presented and discussed in the context of previously published work in order to reassess models of HC generation. The gas phase is dominated by CH4 with only minor proportions of higher hydrocarbons. No remnants of the proposed primary CO2-rich fluid are found in the complex. The majority of the fluid inclusions are of secondary nature and trapped in healed microfractures. This indicates a high fluid flux after magma crystallisation. Entrapment conditions for fluid inclusions are 450-550 degrees C at 2.8-4.5 kbar. These temperatures are too high for hydrocarbon gas generation through the FT reaction. Chemical analyses of rims of Fe-rich phases suggest that they are not the result of alteration but instead represent changes in magma composition during crystallisation. Furthermore, there is no clear relationship between the presence of Fe-rich minerals and the abundance of fluid inclusion planes (FIPs) as reported elsewhere. delta C-13 values for methane range from -22.4% to -5.4%, confirming a largely abiogenic origin for the gas. The presence of primary CH4-dominated fluid inclusions and melt inclusions, which contain a methane-rich gas phase, indicates a magmatic origin of the HCs. An increase in methane content, together with a decrease in delta C-13 isotope values towards the intrusion margin suggests that magmatically derived abiogenic hydrocarbons may have mixed with biogenic hydrocarbons derived from the surrounding country rocks. (C) 2006 Elsevier BV. All rights reserved.

Characterization of BMP signaling in breast development and tumorigenesis

Résumé L'influence des hormones reproductives sur le développement du cancer du sein a été établie au travers de nombreuse études épidémiologiques. Nous avons précédemment démontré que le gène Wnt-4 est un médiateur essentiel de la progestérone dans le développement lobulo-alvéolaire de l'épithélium mammaire. De plus, le rôle de la voie de signalisation Wnt dans la tumorigénèse de la glande mammaire mutine est largement établi. Pour comprendre sa fonction dans le cancer du sein, nous avons activée cette voie en surexprimant le gène Wnt-1 dans des cellules épithéliales primaires de sein, au moyen d'un rétrovirus. Ceci a conduit à la transformation oncogénique de ces cellules et à l'obtention d'un modèle de carcinogénèse du sein dénommé Wnt-1 HMEC. L'analyse de l'expression des gènes induits par la surexpression de Wnt-1 dans ces cellules, a permis d'identifier les gènes BMP4 et 7. Alors que des analyses de RT-PCR ont montré leur forte expression dans les cellules Wnt-1-HMECs, la présence d'une grande quantité de la protéine BMP7 a été constatée dans les tumeurs dérivées de ces cellules. L'importante phosphorylation des Smad 1, 5, S dans les Wnt-1 HMECs indique l'activation de la voie BMP, possiblement due à la stimulation ce celle-ci par BMP7. L'activation de la voie Wnt par la ß-Caténine, conduit à la transcription de BMP7, identifiant ainsi ce gène comme un gène cible de la voie canonique. La pertinence de nos observations a par ailleurs été confirmée par le fait que BMP7 est surexprimé dans les tumeurs de seins humains. Afin d'élucider la fonction de la voie BMP dans le sein, nous avons utilisé le modèle mutin. L'expression du gène BMP7 dans les souris transgéniques MMTV Wnt-1 s'est avérée élevée, démontrant qu'il est aussi un gène cible de la voie Wnt in-vivo. L'expression de l'ARN messager .codant pour la protéine BMP7 est induite lors du développement lobulo-alvéolaire, qui se fait sous l'influence de la progestérone et de Wnt-4. Ensemble, ces observations corroborent le fait qu'une stimulation avec de la progestérone suffit à induire la transcription du gène dans les 24h. Nos résultats coïncident d'autre part avec le fait que BMP7 est exprimé dans la couche myoépithéliale de l'épithélium où la voie Wnt est activée. L'analyse de souris reportrices de l'activité de la voie BMP, suggère une activation dans la couche luminale de l'épithélium durant tout le développement de la glande mammaire. Curieusement, cette même voie est active dans le mésenchyme lors de la mammogénèse embryonnaire. Finalement, nos analyses d'immunofluorescence démontrent la capacité de prolifération des cellules ayant activé BMP, ainsi que leur nette ségrégation d'avec les cellules exprimant le récepteur à la progestérone. Nos résultats démontrent que le gène BMP7 est un gène cible de la voie Wnt canonique dans le sein. Son expression dans la couche myoépitheliale est induite par Wnt-4, lui-même sécrété par les cellules luminales sensibles à la progestérone. La sécrétion de la protéine BMP7 conduit finalement à l'activation de la voie BMP dans les cellules négatives pour le récepteur à la progestérone. Abstract Epidemiological studies highlight the repetitive exposure to circulating progesterone as a major risk in the development of breast cancer. Work in our laboratory showed that Wnt-4 is an essential mediator of progesterone-driven side-branch formation, while Wnt signaling has long been established as strongly oncogenic in the mouse mammary gland. To address the role of Wnt in breast tumorigenesis we activated the pathway in primary human breast epithelial cells by means of refroviral Wnt-1 expression. This resulted in a Wnt1-induced breast carcinogenesis model, being referred to as Wnt-1-HMECs. Gene expression profiling revealed the Bone Morphogenetic Protein 4 and 7 (BMP4 and 7) a mong the most upregulated gene by ectopic Wnt-1 expression in primary HMECs. RT-PCR analysis confirmed elevated BMP4 and 7 mRNA levels in Wnt-1-infected HMECs, as well as strong BMP7 expression in the tumors derived from these cells. Smad 1, 5, 8 phosphorylation was high in Wnt-1HMECs whereas below detection limit in primary HMECs suggesting that the increased expression of BMP-7 results in activation of downstream signaling. Ectopic expressíon of a stabilized form of ßcatenin in primary HMECs resulted in increased transcription of BMP-7 suggesting that it is a target of canonical Wnt signaling. The clinical relevance of our observations was confirmed by the finding of BMP7 being upregulated in human breast tumor samples. To elucidate the role of BMP ligands in the breast in-vivo, we made use of the mouse model. Expression of the BMP7 gene was found to be increased in MMTV-Wnt-1 transgenic animals, suggesting that BMP7 may also be a Wnt 1 target gene in vivo. Expression of BMP7 was upregulated in mid-pregnancy which coincides with progesterone/Wnt induced side branching. BMP7 was induced within 24 hours by progesterone. Consistent with it being a target of canonical Wnt signaling, we demonstrated preferential expression of this ligand in the myoepithelial cells, the target cells of Wnt signals. In-vivo analysis of BMP signaling using a reporter mouse revealed the activation of the pathway in the luminal layer of the epithelium throughout postnatal development. Interestingly, during embryonic mammogenesis the pathway was found to be active in the mesenchyme. Immunofluorescence studies demonstrated that cells with BMP activity can proliferate. They also revealed a clear segregation between progesterone receptor positive cells and cells with active BMP signaling. Together our observations suggest that BMP-7 is a canonical Wnt signaling target both in HMECs and in the mouse mammary gland in-vivo. It is expressed in the myoepithelium possibly in response to Wnt-4, which is secreted by steroid receptor positive cells in response to progesterone. BMP-7 in turn may impinge on lumina) epithelial cells and activate BMP signaling in PR negative cells.

Poètiques del desig. Alteritat i escriptura a l’obra de Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses

[cat] La present investigació parteix de la urgència de revisar la poesia catalana contemporània des dels paràmetres de la teoria literària que abracen la representació del desig. Partint de l’estreta vinculació entre aquest marc teòric i les noves formulacions del subjecte líric postmodern, hem proposat l’estudi de tres grans poètiques que han marcat, cada una d’elles en el seu context socioliterari, un punt d’inflexió a la poesia catalana des d’aquest quadre teòric: Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses. Per aquest motiu, l’objectiu central de la tesi és demostrar, a través de la categoria del desig, com l’alteritat eroticoamorosa és un dels centres de representació i experimentació dels límits del subjecte poètic i quins efectes té en la construcció de la identitat textual i en el que hem anomenat matèria-emoció. La tesi no pretén ser un estudi comparatiu dels tres autors, sinó que, capturant les tres trajectòries en paral•lel, situa cada poètica en un punt de no retorn respecte al desig i la seva representació. Atès això, és, metafòricament, el signe desig, en els seus tres plans, el que unifica els tres paradigmes que hem sotmès a anàlisi: Gabriel Ferrater com a referent, Maria-Mercè Marçal en qualitat de significat i Enric Casasses, portador del significant. El primer capítol va més enllà de la ruptura moderna entre escriptura i exaltació d’una subjectivitat única i monolítica, per comprendre en què consisteix la dissolució del jo líric en tant que fonament de l’enunciació del subjecte en el vers. És una proposta metodològica que, prenent com a centre l’intent de construcció d’una teoria del poema basada en l’expansió del jo cap a l’Altre, analitza algunes de les variables retòriques i ontològiques que coparticipen en la formulació teòrica de subjecte líric incomplet o fragmentat en el moment d’enunciar-se. D’aquesta manera, amb una voluntat de teixir uns ítems teòrics per on circuli el concepte de jo líric versus l’Altre (poesia de l’alteritat, “llei de l’assentiment”, “apropiació” de l’enunciat o, sobretot, matèria-emoció), l’escriptura poètica es concep com un joc de forces entre la performativitat del subjecte líric i la recerca de la seva pròpia subjectivitat. Aquesta crisi del subjecte i la impossibilitat de restituir una relació unilateral respecte a l’Altre, cobren una especial rellevància quan el motor o força que activa la relació d’alteritat és el moviment que impulsa el jo fora de les seves pròpies estructures per atènyer l’altre/a (subjecte desitjat) o absorbir-lo: el desig. La segona part del primer capítol està destinada a definir les aproximacions teòriques sobre la representació del desig —encercades en un posicionament postestructuralista conjuminat amb la crítica literària feminista—, que ens permeten assentar les coordenades interpretatives per portar a terme l’estudi de la formalització de tres subjectes lírics que cerquen en l’escriptura el seu propi esdevenir com a subjectes desitjants. Així és que al llarg del segon capítol hem interrogat les tres poètiques resseguint els espais comuns erigits en la nostra proposta de marc interpretatiu. Per fer-ho, ens hem centrat en Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, amb especial èmfasi a “Teoria dels cossos”. En el cas de Maria-Mercè Marçal, hem estudiat exhaustivament el primer poemari que inaugura l’escriptura del desig lèsbic, Terra de Mai, tot establint una contigüitat temàtica amb “Sang presa” (dins de La germana, l’estrangera). I, finalment, hem resseguit la poesia d’Enric Casasses d’una forma transversal, a partir de les obres més significatives entorn al subjecte de recerca, com ara La cosa aquella, “Alquímia d’amor” (dins de Començament dels començaments i ocasió de les ocasions), D’equivocar-se així, Calç i, sobretot, Do’m. Drama en tres actes. Primer de tot, hem definit les coordenades del subjecte desitjant en relació amb el subjecte del desig, la qual cosa ens ha exigit l’anàlisi de l’enunciació del jo líric, respectivament. La recerca de les directrius fundacionals de les subjectivitats líriques —actives des del moment en què sorgeix la demanda del desig (implícita o explícita)―, han fet palesa, progressivament, la problemàtica suficiència ontològica del subjecte que deriva, al seu torn, de l’encontre amb l’altre/a. Així hem arribat a mesurar la distància inexorable que separa el jo del tu, amb resultats ben diferents. Ferrater, que anihila sorprenentment el subjecte líric, ha estat el primer port d’una singladura que, en arribar a Marçal, ens ha permès conèixer la continuïtat del ser: el despertar del desig és l’origen de la individuació dels subjectes agents del plaer en detriment de la compleció identitària. I hem navegat, finalment, fins a Casasses, qui defensa al llarg de la seva obra una individuació com a centre ètic de l’acte amorós. En una segona part, hem estudiat la representació de l’altre/a en cada corpus poètic. En el cas de Ferrater, les dones no només activen l’alteritat eroticoamorosa concreta en cada poema, sinó que, des d’un punt de vista metapoètic, esdevenen constitutives de la subjectivitat lírica en la recerca de la identitat que té lloc al llarg de Les dones i els dies. Partint de la figura de “Teseu”, poema que emmiralla i significa el procés d’escriptura poètica, hem explorat la formalització del desig en funció de les diferents representacions de la dona en paral•lel amb les posicions enunciatives del jo líric. Al llarg d’aquest recorregut, la representació del cos del desig (la fragmentació, la carícia, la mirada, etc.) i l’espai on aquest cos s’esdevé (la cambra), han estat els dos epicentres mitjançant els quals hem conclòs que la dona es presenta com un cos resistent que guia el jo líric a negar, paradoxalment, el mateix desig. La impossibilitat de satisfer el desig es manifesta, així, amb una reformulada pèrdua dels límits del subjecte desitjant. En els versos marçalians el desig emergeix com un gran torrent que arrossega al jo líric a mesurar-se en la distància que la separa de l’altra. A partir de l’altra especular, les primeres sextines de Terra de mai obren un nou ordre del jo i del tu en el discurs amorós: l’equivalència física dels cossos amants/amats extrema la fusió tant física com amorosa que es convertirà en l’acció transformadora i afirmativa de la identitat. Amb això, Marçal desarticula la gestió fal•logocèntrica del desig i l’ubica com una categoria des de la qual emprèn la construcció d’una subjectivitat lírica femenina i lèsbica. En aquest sentit, mitjançant la presència nítida d’una exploració i reconstrucció del cos de dona albirat des del desig homoeròtic, la poeta desplega la renovació d’una simbologia eròtica que configura un cosmos corporal totalment nou: cossos d’aigua i sang. Marçal busca en els fluids corporals femenins (l’aigua, la sang menstrual, la sang del trau o, fins i tot, el vòmit), la transposició dels marges corporals als textuals, convertint el poema no en un paral•lel verbal de l’experiència del desig sinó en un paral•lel corporal. En un primer moment, la representació de l’altra és indissociable de les imatges especulars (aigua o mirall). Aquesta és la fase de continuïtat, de la compleció identitària a través de l’experiència de la jouissance, i està constituïda per tres eixos: la confusió dels límits entre el jo i la seva altra, la fusió de les dues subjectivitats i l’afirmació de la unicitat amb el verb “som”. A continuació, hem resseguit com aquest “ser u” es trenca a mesura que el jo poètic es va singularitzant. Aquest segon moment és on el desig irromp al llenguatge del plaer i es converteix en una passió altament destructiva. La dissimilació amb el tu i la nostàlgia de la “fal•laç utopia d’una fusió absoluta” bolquen el poema cap a un jo poètic mutilat, que cerca un cos absent i l’espai de plenitud d’un subjecte líric que es troba irreparablement ferit (“Sang presa”). La poesia de Casasses trava la representació de l’altre amorós en la modalitat dialògica dels versos (el parlar). El fenomen de l’enunciació poètica casassiana s’emmarca en unes estructures poemàtiques que invoquen, des de l’origen, el Tu, apel•lant, així, al problema estrictament postmodern de la unicitat del jo líric i de la identitat en el procés d’escriptura. Atès això, el poema es convertirà en un dir ofert a l’Altre com a demanda del llenguatge, motiu pel qual el desig emergeix com a motor de l’escriptura poètica. Abans d’endinsar-nos específicament a l’eclosió del Tu en tant que altre amorós, ha calgut esclarir les coordenades generals del Tu en majúscules per esbossar els trets fonamentals de la significació poètica. Així, doncs, hem analitzat com es despleguen els diferents tu en l’enunciació, ja sigui quan aquest refereix al lector o a la poesia (recursos metapoètics), quan correspon a l’amor/desig (governador del subjecte de l’escriptura) i, finalment, quan el tu condensa l’altre amorós (amor particular). En aquest darrer cas, hem proposat una possible escala de transcendència del tu respecte al jo líric: d’un tu amorós totalitzador (la lluna) fins al subjecte del desig, la dona. Paral•lelament, la representació de l’amada és indissociable del concepte d’emoció lírica creada a través de la modelització del dir del jo poètic. Per aquest fet, hem classificat la irrupció del subjecte desitjat en diferents graus de referencialitat: el “tu” present, el “tu” absent i el “tu” de destinació. En un tercer apartat, hem intentat respondre a una de les grans problemàtiques que giren entorn a les escriptures del desig: és possible la seva representació? Ferrater ens enfronta davant de l’indicible. La poètica ferrateriana se situa en un distanciament deliberat de les emocions, la qual cosa circumscriu l’expressió del desig en el marc d’allò incomunicable de l’experiència. Consegüentment, hem abordat la formalització del desig a través del concepte d’imaginació tot analitzant com el poeta aconsegueix elevar l’energia emotiva del llenguatge a partir de les relacions entre la paraula i els seus absents, i com això ens permet parlar del poema en tant que matèria-emoció. Així mateix, hem conclòs que Ferrater captura l’indicible en el text jugant amb els límits representatius del llenguatge. Per abordar les escriptures del desig marçaliana i casassiana hem recorregut als plecs de la matèria-emoció encarats a l’écart: la fractura de l’epidermis del poema causada per l’erupció de la vida corporal, pulsional i afectiva del subjecte de l’escriptura. El ritme pulsional del desig (escena d’escriptura i escena amorosa) i la veu (poiesis) es converteixen en els fonaments de la construcció d’unes subjectivitats líriques que s’inscriuen en una posició femenina, allà on el cos amb estat d’apetència cerca la continuïtat en l’escriptura. Concretament, hem resseguit la formalització de l’absència de l’altra en els versos de Marçal, la qual recorre a figuracions com l’espera, el buit, la desfeta del mirall, l’assassinat dels cossos en plenitud, entre altres imatges que activen el salt de l’eros al thanatos; així com, també, les estructures interrogatives que signifiquen la impossibilitat d’experimentar el desig del desig de l’altra. Respecte a l’obra de Casasses, el poeta troba en la forma dramàtica el mitjà idoni per experimentar les possibilitats de la representació del desig: Do’m. Mitjançant una exegesi detallada del drama, hem pogut concloure que, tal com postula Barthes, l’única construcció textual possible d’allò amorós es troba en formular el que té d’intractable, i això només es pot representar a partir de l’acció mateixa. Talment, Casasses porta a l’extrem la modalitat dialògica pròpia de la seva poesia per escenificar l’encontre amorós i la construcció in progress del subjecte desitjant a través del dir-se l’amor. Finalment, la investigació intenta oferir una resposta al voltant de la conjunció desig, subjectivitat lírica i identitat. Aquestes tres coordenades ens permeten elevar les diferents representacions del desig a l’alçada de les millors poètiques contemporànies. L’ètica i l’estètica ferrateriana es congreguen en l’espai de l’erotisme moral. Ferrater concep el vers com un mètode fenomenològic a través del qual inscriu una actitud poètica que no es pot pensar sense la formalització del subjecte desitjant. Atès això, amb Les dones i els dies s’inaugura la categoria del desig en relació amb els límits d’expressió del subjecte líric. Marçal obre les portes a l’espai literari femení i lèsbic amb una escriptura poètica creadora de nous àmbits per a l’expressió del desig. La cerca d’un nou ordre simbòlic en el llenguatge poètic està estretament vinculada amb la construcció d’una subjectivitat tant política com poètica, un dels trets principals de la qual és la reivindicació i afirmació del plaer sexual femení. D’aquesta manera, el desig a l’obra de la poeta és portador d’una actitud i praxi política que troba la seva màxima expressió en la conquesta d’una llengua abolida. Per acabar, Casasses invoca l’espai de la paraula viva per articular l’acompliment de la funció poètica. A través de la poesia recitada, ja sigui des d’un punt de vista teòric com en la seva performance escènica, construeix una nova i fundacional experiència poètica que troba el seu paral•lel amb l’experiència amorosa. En aquest nou espai de circulació de la paraula poètica hi situa una subjectivitat lírica fundada en el moviment ètic cap a l’altre encarnat en el cos, la veu i el ritme.

Land plants and DNA barcodes: short-term and long-term goals.

Land plants have had the reputation of being problematic for DNA barcoding for two general reasons: (i) the standard DNA regions used in algae, animals and fungi have exceedingly low levels of variability and (ii) the typically used land plant plastid phylogenetic markers (e.g. rbcL, trnL-F, etc.) appear to have too little variation. However, no one has assessed how well current phylogenetic resources might work in the context of identification (versus phylogeny reconstruction). In this paper, we make such an assessment, particularly with two of the markers commonly sequenced in land plant phylogenetic studies, plastid rbcL and internal transcribed spacers of the large subunits of nuclear ribosomal DNA (ITS), and find that both of these DNA regions perform well even though the data currently available in GenBank/EBI were not produced to be used as barcodes and BLAST searches are not an ideal tool for this purpose. These results bode well for the use of even more variable regions of plastid DNA (such as, for example, psbA-trnH) as barcodes, once they have been widely sequenced. In the short term, efforts to bring land plant barcoding up to the standards being used now in other organisms should make swift progress. There are two categories of DNA barcode users, scientists in fields other than taxonomy and taxonomists. For the former, the use of mitochondrial and plastid DNA, the two most easily assessed genomes, is at least in the short term a useful tool that permits them to get on with their studies, which depend on knowing roughly which species or species groups they are dealing with, but these same DNA regions have important drawbacks for use in taxonomic studies (i.e. studies designed to elucidate species limits). For these purposes, DNA markers from uniparentally (usually maternally) inherited genomes can only provide half of the story required to improve taxonomic standards being used in DNA barcoding. In the long term, we will need to develop more sophisticated barcoding tools, which would be multiple, low-copy nuclear markers with sufficient genetic variability and PCR-reliability; these would permit the detection of hybrids and permit researchers to identify the 'genetic gaps' that are useful in assessing species limits.

The role of PLK-1 in asynchronous cell division of two-cell stage "C. elegans" embryos

Summary Acquisition of lineage-specific cell cycle duration is an important feature of metazoan development. In Caenorhabditis a/egans, differences in cell cycle duration are already apparent in two-cell stage embryos, when the larger anterior blastomere AB divides before the smaller posterior blastomere P1. This time difference is under the control of anterior-posterior (A-P) polarity cues set by the PAR proteins. The mechanism by which these cues regulate the cell cycle machinery differentially in AB and P1 are incompletely understood. Previous work established that retardation of P1 cell division is due in part to preferential activation of an ATL1/CHK-1 dependent checkpoint in P1 but how the remaining time difference is controlled was not known at the onset of my work. The principal line of work in this thesis established that differential timing relies also on a mechanism that promotes mitosis onset preferentially in AB. The polo-like kinase PLK-1, a positive regulator of mitotic entry, is distributed in an asymmetric manner in two-cell stage embryos, with more protein present in AB than in P1. We find that PLK-1 asymmetry is regulated by anterior-posterior (A-P) polarity cues through preferential protein retention in the embryo anterior. Importantly, mild inactivation of plk-1 by RNAi delays entry into mitosis in P1 but not in AB, in a manner that is independent of ATL-1/CHK-1. Together, these findings favor a model in which differential timing of mitotic entry in C. elegans embryos relies on two complementary mechanisms: ATL-1/CHK-1 dependent preferential retardation in P1 and PLK-1 dependent preferential promotion in AB, which together couple polarity cues and cell cycle progression during early development. Besides analyzing PLK-1 asymmetry and its role in differential timing of two-cells stage embryos, we also characterized t2190, a mutant that exhibits reduced differential timing between AB and P1. We found this mutant to be a new allele of par-1. Additionally, we analyzed the role of NMY-2 in regulating the asynchrony of two-cell stage embryos, which may be uncoupled from its role in A-P polarity establishment and carried out a preliminary analysis of the mechanism underlying CDC-25 asymmetry between AB and P,. Overall, our works bring new insights into the mechanism controlling cell cycle progression in early C. elegans embryos. As most of the players important in C. elegans are conserved in other organisms, analogous mechanisms may be utilized in polarized cells of other species. Résumé Au cours du développement, les processus de division cellulaire sont régulés dans l'espace et le temps afin d'aboutir à la formation d'un organisme fonctionnel. Chez les Métazoaires, l'un des mécanismes de contrôle s'effectue au niveau de la durée du cycle cellulaire, celle-ci étant specifiée selon la lignée cellulaire. L'embryon du nématode Caenorhabditis elegans apparaît comme un excellent modèle d'étude de la régulation temporelle du cycle cellulaire. En effet, suite à la première division du zygote, l'embryon est alors composé de deux cellules de taille et d'identité différentes, appelées blastomères AB et P1. Ces deux cellules vont ensuite se diviser de manière asynchrone, le grand blastomère antérieur AB se divisant plus rapidement que le petit blastomère postérieur P1. Cette asynchronie de division est sous le contrôle des protéines PAR qui sont impliquées dans l'établissement de l'axe antéro-postérieur de l'embryon. A ce jour, les mécanismes moléculaires gouvernant ce processus d'asynchronie ne sont que partiellement compris. Des études menées précédemment ont établit que le retard de division observé dans le petit blastomère postérieur P1 était dû, en partie, à l'activation préférentielle dans cette cellule de ATL-1/CHK-1, protéines contrôlant la réponse à des erreurs dans le processus de réplication de l'ADN. L'analyse des autres mécanismes responsables de la différence temporelle d'entrée en mitose des deux cellules a été entreprise au cours de cette thèse. Nous avons considéré la possibilité que l'asynchronie de division était du à l'entrée préférentielle en mitose du grand blastomère AB. Nous avons établi que la protéine kinase PLK-1 (polo-like kinase 1), impliquée dans la régulation positive de la mitose, était distribuée de manière asymétrique dans l'embryon deux cellules. PLK-1 est en effet enrichi dans le blastomère AB. Cette localisation asymétrique de PLK-1 est sous le contrôle des protéines PAR et semble établie via une rétention de PLK-1 dans la cellule AB. Par ailleurs, nous avons démontré que l'inactivation partielle de plk-7 par interférence à ARN (RNAi) conduit à un délai de l'entrée en mitose de la cellule P1 spécifiquement, indépendamment des protéines régulatrices ATL-1/CHK-1. En conclusion, nous proposons un modèle de régulation temporelle de l'entrée en mitose dans l'embryon deux cellules de C. elegans basé sur deux mécanismes complémentaires. Le premier implique l'activation préférentielle des protéines ATL-1/CHK-1, et conduit à un retard d'entrée en mitose spécifiquement dans la cellule P1. Le second est basé sur la localisation asymétrique de la protéine kinase PLK-1 dans la cellule AB et induit une entrée précoce en mitose de cette cellule. Par ailleurs, nous avons étudié un mutant appelé t2190 qui réduit la différence temporelle d'entrée en mitose entre les cellules AB et P1. Nous avons démontré que ce mutant correspondait à un nouvel allèle du Bene par-1. De plus, nous avons analysé le rôle de NMY-2, une protéine myosine qui agit comme moteur moléculaire sur les filaments d'active; dans la régulation de l'asynchronie de division des blastomères AB et P1, indépendamment de sa fonction dans l'établissement de l'axe antéro-postérieur. Par ailleurs, nous avons commencé l'étude du mécanisme moléculaire régulant la localisation asymétrique entre les cellules AB et P1 de la protéine phosphatase CDC25, qui est également un important régulateur de l'entrée en mitose. En conclusion, ce travail de thèse a permis une meilleure compréhension des mécanismes gouvernant la progression du cycle cellulaire dans l'embryon précoce de C. elegans. Etant donné que la plupart des protéines impliquées dans ces processus sont conservées chez d'autres organismes multicellulaires, il apparaît probable que les mécanismes moléculaires révélés dans cette étude soit aussi utilisés chez ceux-ci.