Jaume Serra Hunter i la teoria de la cultura en el Noucentisme

Catalan modern and contemporary philosophy has traditionally been little studied so strictly to historical and political reasons for more or less the same conviction that is compared with literature and even in historiography, it is a minor contribution. Some of the characters in the world of philosophy has been the Catalan Jaume Serra Hunter charismatic and versatile, whom history has done justice. Like many others, was persecuted in the Franco regime, declared outlawed and persecuted and exiled, first to France and then Mexico. This research aims to discover him and his huge role as a politician. But above all, I want to convey their deep love for culture and fierce defense that he did, especially Catalan, is following in philosophical discourse of his work. I figure Serra Hunter claim their struggle for cultural cohesion through its philosophy, making it reach everyone. I want to show how he worked in a time of crisis in society, culture and education, to overcome the crisis of philosophy as a guide. Serra Hunter lived a very difficult time for philosophy. But he wanted to bring all cultures. It is a philosophy that dealing with the issues may be even a sort of advanced in the world and some of the problems it has today. According to him, philosophy should be more human and more alive and present in all the different curriculum of any educational plan.

La societat educada. Gènesi de la intervenció sobre l'ésser humà

La tesi consta de tres grans capítols i unes prospeccions finals. El primer capítol esbrina el moment fundacional de la possibilitat de pensar que podem intervenir sobre l'ésser de l'home. El segon indaga les causes i conseqüències del fet que aquesta possibilitat es materialitzi en un programa polític. El tercer capítol reflexiona sobre les repercussions de la crisi de la modernitat sobre el fet educatiu. I les prospeccions finals reflexionen sobre els perills i les possibilitats que la biotecnologia substitueixi l'educació.

Els remences de l'Almoina del Pa de la Seu de Girona (segles XIV i XV)

L'objectiu d'aquesta tesi és estudiar el funcionament real de la servitud catalana medieval. Per això s'estudien els homenatges i els cobraments dels mals usos rebuts i aplicats per l'Almoina del Pa de la Seu de Girona sobre els seus remences al llarg dels segles XIV i XV i, més concretament, entre 1331 i 1458. Aquestes dates han estat determinades per la documentació generada per l'esmentada institució benèfica. El primer llibre de comptes conservat és de l'any 1331. En aquests llibres de comptes els pabordes encarregats de gestionar l'Almoina hi consignaven tots els seus ingressos i totes les despeses. La data final també ha estat fixada per la documentació, perquè a partir d'aquest moment deixem de trobar constància escrita del pagament dels mals usos i de la prestació d'homenatges. La importància dels mals usos, és a dir, aquells pagaments que gravaven als serfs pel fet de ser-ho, a la Catalunya de la baixa edat mitjana és una qüestió fora de discussió. Bona part dels historiadors -Hinojosa, Vicens Vives, Freedman, etc.- atribueixen als mals usos, als homenatges i a la seva continuada exigència els dos alçaments remences contra les senyories feudals a partir de l'any 1462. Segons aquestes hipòtesis, la lluita per suprimir els mals usos i aconseguir la llibertat individual és la raó de les guerres remences de finals del segle XV. Com és sabut van quedar resoltes amb la Sentència Arbitral de Guadalupe, dictada pel rei Ferran II, que va suprimir definitivament la servitud de les terres catalanes. Malgrat la importància que els historiadors han concedit a l'existència dels mals usos i, sobretot, a la manca de llibertat dels remences, no hi ha estudis sistemàtics sobre la seva aplicació a la pràctica. Per això, l'objectiu d'aquesta tesi és estudiar tots els mals usos i tots els homenatges aplicats i rebuts per una sola senyoria -l'Almoina del Pa de la Seu de Girona-, els remences de la qual van participar activament en ambdues guerres i que és representativa, sense cap mena de dubte, del que succeïa en la diòcesi gironina. A més a més, cal assenyalar que l'estudi comprèn un període de temps que inclou circumstàncies tan cabdals com la pesta negra i la resta de catàstrofes del segle XIV i el segle XV fins a la primera guerra remença. Com és sabut, els remences catalans estaven sotmesos a sis mals usos: la redempció de persones (mitjançant la qual aconseguien la seva llibertat), les firmes d'espoli forçades (que havien de pagar quan es casaven en determinades circumstàncies), la intèstia i l'eixòrquia (que gravaven la mort intestada i sense descendents), l'àrsia (que penalitzava la crema accidental del mas o la masada) i la cugúcia (exigida a les dones considerades adúlteres). Els remences confirmaven la seva dependència d'una senyoria en els corresponents homenatges o reconeixements de domini que havien de prestar quan n'eren requerits. Aquesta tesi consta de deu capítols a més d'una introducció (o primer capítol) i d'unes conclusions. El segon capítol és dedicat a la descripció de les fonts utilitzades, entre les que destaquen els llibres de comptes dels pabordes, i on queda prou palesa la importància del fet d'haver pogut disposar d'una excepcional font seriada, a més a més de pergamins. El tercer correspon a l'estudi de la institució tractada, que tenia terres a les actuals comarques del Gironès, La Selva, l'Alt i el Baix Empordà i el Pla de l'Estany. En el quart capítol hi analitzo els problemes generats a l'hora d' intentar conèixer el nombre de persones que eren pròpies de l'Almoina i saber de quins masos provenien. A continuació segueixen els quatre capítols que constitueixen el cos central de la tesi. Al seu torn, la seva anàlisi va ocasionar l'elaboració dels tres darrers. En el capítol cinquè s'estudien tots els homenatges rebuts per l'Almoina entre els anys 1300 i 1457, tant els que figuren en els manuals de comptes com els conservats en pergamí. En total, tenim documentats 1258 dels homenatges o reconeixements de domini rebuts per la institució. El capítol següent és dedicat a l'estudi de les firmes d'espoli forçades i als 424 cobraments fets per l'Almoina per aquest concepte, entre els anys 1331 i 1452. En els capítols setè i vuitè, s'analitzen els mals usos que gravaven les sortides del domini, tant les voluntàries com les involuntàries. El resultat obtingut és que entre 1331 i 1458, la institució va concedir la llibertat a 557 persones bona part de les quals van tornar a adscriure's de nou a una altra senyoria. El nombre d'aquests sortides contrasta amb el cobrament per part de l'Almoina, entre aquestes mateixes dates, de només 105 intèsties i eixòrquies; dit d'una altra manera, fins l'any 1445 va ingressar diners en concepte de 23 intèsties, fins el 1458 per 68 eixòrquies i fins el 1406 per 14 intèsties i/o eixòrquies. Els capítols 9 i 10 tracten del significat i les limitacions que comportaven els mals usos, com a trets definitoris de la pertinença a la servitud, sobre les persones que hi estaven sotmeses. Finalment, el darrer capítol analitza el compliment de la sentència dictada pel rei Alfons el Magnànim l'any 1457 en la que suspenia la servitud al Principat de Catalunya. Queda fora de dubte que pocs anys abans de la primera guerra remença els homenatges i els mals usos havien deixat d'aplicar-se.

La fontaine bouillonnante et la tombe de Lancelot l'Ancien: modalités textuelles et iconographiques de la construction cyclique dans le Lancelot-Graal

La tête du roi Lancelot l'Ancien, l'aïeul du chevalier Lancelot, assassiné par le duc de Belle Garde, est plongée dans une fontaine merveilleuse bouillonnante, tandis que son corps, gardé par deux lions, est conservé dans un tombeau extraordinaire dont suintent des gouttes de sang aux propriétés curatives. Sur le plan textuel, les références aux merveilles qui suivent la mort de Lancelot l'Ancien dans l'Estoire del saint Graal, le Lancelot et la Queste del Saint Graal témoignent de la construction du cycle du Lancelot-Graal par l'intégration d'une dimension à la fois historique et généalogique. Or l'iconographie des manuscrits enluminés du cycle du Graal privilégie davantage la mise en série d'épisodes apparentés que la construction d'une logique véritablement cyclique. Le remploi de compositions ou de motifs iconographiques renforce la cohérence de l'univers chevaleresque et merveilleux ainsi créé sans pour autant impliquer d'effet de circularité.

« Moi d’ici, moi de là-bas » : La géographie imaginaire du roman Le Ventre de l’Atlantique de Fatou Diome

L’objectif de la présente étude est d’explorer la « géographie imaginaire » du roman Le Ventre de l’Atlantique, écrit par Fatou Diome. Le concept de la « géographie imaginaire » décrit les rapports de domination spatiale et la construction d’un « Autre », entièrement différent de « nous » (Saïd, 1980). Les deux pays du roman, la France et le Sénégal, sont analysés comme deux sphères inconciliables, associées aux oppositions comme nous – l’Autre, individualisme – collectivisme, rationalité - superstition. Deux images spatiales sont discutées dans ce mémoire: l’île Niodior au Sénégal et l‘océan Atlantique. L’isolation de l’île Niodior renforce la séparation en deux espaces opposés, alors que l’Atlantique constitue un élément parfois chargé de forces magiques, lié à la vie et à la mort. Evoquant l’idée d’hybridité, le roman montre également des espaces et des identités alternatifs, qui transgressent la structure coloniale.

La thématique de l’eau dans l’œuvre de Marguerite Duras

The aim of this thematic study is to examine how the water motif is used in Marguerite Duras’s literary work. The study shows that water has multiple functions in these texts: it is linked to major themes and creates an enigmatic atmosphere by its association with the unknown, the inexplicable and the unconscious. The strong presence of water in Duras’s texts is striking. References to the water element can be found in several titles throughout her career, from early works such as Un barrage contre le Pacifique (1950) to La mer écrite (1996), published just after her death. Almost all of her fiction take place near water – and the rain or the sound of waves serve as leitmotifs in specific novels. The water motif can play a metonymic as well as a metaphoric role in the texts and it sometimes takes on human or animalistic characteristics (Chapter 4). Several emblematic Durassian characters (e.g. the beggar-woman, Anne-Marie Stretter and Lol V. Stein) have a close relationship to water (Chapter 5). The water motif is linked to many major Durassian themes, and illustrates themes with positive connotations, for example, creation, fecundity, maternity, liberty and desire, as well as themes with negative connotations such as destruction and death (Chapter 6). A close reading of three novels, La vie tranquille (1944), L’après-midi de Monsieur Andesmas (1962) and La maladie de la mort (1982), shows that the realism of the first novel is replaced by intriguing evocations of the sea and the pond in the second text, motifs which resist straightforward interpretation. The enigmatic feeling persists in the last novel, in which the sea illustrates the overall sombre mood of the story (Chapter 7). Finally, the role of the water element in psychoanalytic theory is discussed (Chapter 8), and a parallel is drawn between the Jungian concept of the mother archetype and the water motif in Duras’s texts. The suggestion is made in this last chapter that water is used to illustrate an oriental influence (Taoist or Buddhist) of some of the female characters in Duras’s work.

O medo da morte e os temores infundados: uma investigação acerca da natureza da alma em Lucrécio.

Lucrèce, penseur latin du siècle I, avant J.C., écrire que le peur de la mort imputé par la religion et la superstition, nourrit le souhait à la richesse, l'ambition du pouvoir et les actes insensés, dont les conséquences se reflètent dans les maladies de l'âme. La terreur qui s'installe chez l'homme, à l'être confronté au décès, est aussi un obstacle à la liberté et à la vie équilibrée. Les craintes sans fondement seulement seraient surmonter, avec la compréhension de la nature et du mouvement de l'âme, en percevant leur génération, corporéité et finitude. Pour cela, la compréhension des atomes et du vide, les éléments primordiaux de la nature se basent tout la connaissance de l'âme. L'objectif de ce travail est enquêter la nature de l'âme dans Lucrèce, en présentant une réflexion sur les craintes sans fondement et la peur de la mort, comme une manière de percevoir le mouvement de la vie elle-même, et de que manière sa philosophie affronte à la crainte de la mort.

Niilismo e técnica: a caminho da ultrapassagem

Pour formuler une discussion sur le nihilisme, l'enquête sur le premier chapitre examine les preuves historiques et philosophiques de montrer que la réflexion sur le nihilisme comme un problème philosophique, suite à l'analyse et la critique du philosophe Friedrich Nietzsche à partir des principaux concepts au sein de son travail: décrépitude, la mort de Dieu, la dévaluation des valeurs, transvaluation des valeurs, volonté de puissance et éternel retour, ils sont quelques-uns des concepts et servir de cadre au point critique de la métaphysique. Le deuxième chapitre est une analyse des idées qui ont émergé de la lecture de Nietzsche qui sont développées entre le philosophe Martin Heidegger et Ernst Jünger. Un dialogue qui limite le nihilisme et ses ramifications pour l'ère de la technique, et finalement vaincre leur pensée ou dépassement.

O conceito de humanismo nas diretrizes curriculares Nacionais para o Ensino Médio

Pós-graduação em Educação - FFC

O luto pela perda da saúde: vivências de ser mãe de uma criança com Fibrose Cística

Este estudo tem por objetivo compreender como as mães da criança com Fibrose Cística (FC) vivenciam o luto pela perda da saúde do seu filho, considerando que esta ocorrência representa uma ameaça de morte continua à vida da criança, quando da ausência da adesão do tratamento. A Fibrose Cística é uma doença crônica, genética, sem cura e potencialmente letal, com prognóstico reservado, que demanda tratamento de alto impacto e intenso cuidado. A estratégia metodológica fundamentou-se na abordagem clínico qualitativa, com ênfase na análise de conteúdo. Participaram deste estudo onze mães com filho diagnosticado com FC e que se encontrava em acompanhamento ambulatorial no Programa de Assistência de FC, do Hospital Universitário João de Barros Barreto. A coleta de dados foi realizada a partir de um encontro com a mãe para uma entrevista semiestruturada e a realização de dois desenhos com objetivo de compreender o luto destas mães em relação à doença FC de seu filho, suas perdas e significados em relação ao adoecimento da criança. Os resultados mostram que as mães vivenciam o luto pela perda da saúde da criança, desvelando os significados atribuídos a morte e o morrer, confirmado pela hipótese de que a mãe da criança com FC sabe sobre a doença, tem consciência da ameaça de morte e compreende que o tratamento pode proporcionar ao seu filho melhor qualidade de vida. Para elas a proximidade da existência de uma morte iminente traz uma reorganização e mudanças internas e externas, pessoais e familiares que favorecem a ressignificação suas vidas a partir do enfrentamento da doença.

Memória e morte: uma intersecção entre ser e escrever em Les rêveries du promeneur solitaire, de Jean-Jacques Rousseau

Coordenação de Aperfeiçoamento de Pessoal de Nível Superior (CAPES)

A teoria literária de Jean-Paul Sartre em sua produção romanesca

Fundação de Amparo à Pesquisa do Estado de São Paulo (FAPESP)

La determinazione dell'esistenza: Nietzsche e Spinoza

La tesi indaga i temi fondamentali, i limiti e le implicazioni della relazione tra le filosofie di Nietzsche e di Spinoza, sia analizzando storiograficamente il ruolo di Spinoza nei testi di Nietzsche (I parte), sia sviluppando una proposta teoretica a partire dai due autori (II, III e IV parte). L’indagine storiografica procede presentando le riflessioni che Nietzsche dedica a Spinoza secondo un criterio tematico-cronologico. Durante l’esposizione sono discusse le fonti utilizzate da Nietzsche e il significato che le menzioni di Spinoza ricoprono nell’economia generale del pensiero nietzschiano. La seconda parte della ricerca indaga le ragioni per le quali la connessione tra Nietzsche e Spinoza può risultare teoreticamente convincente, in particolare a partire dall’istanza propriamente critica della loro riflessione, che si manifesta come domanda “empia” sul mondo delle credenze condivise. In particolare, è la nozione di “causa” a fungere da rifugio per la credenza metafisica nel soggetto anche all’interno dell’universo deterministico in cui opera la scienza. Come va invece pensato un determinismo che sia filosoficamente coerente? Le ultime due parti di questa ricerca sviluppano alcune ipotesi in proposito, considerando singolarmente le filosofie di Spinoza e di Nietzsche.

Le désert et la littérature de voyage européenne du XIXe siècle

L'Europe commence à découvrir le désert à la fin du XVIIIe siècle. Ce milieu présente des aspects multiples aux premiers explorateurs, qui le décrivent comme un lieu vivant et varié. La géopolitique constitue le premier approche d'analyse : le désert peut être rendu plus viable si mieux administré, donc libre de la domination ottomane. Au cours du siècle, le tourisme se développe, aussi en raison de la colonisation ; l'expérience du désert devient commune, et les voyageurs partent en quête d'une expérience spirituelle aussi bien que d'une aventure. Le désert devient un écran de projection pour la rêverie et les souvenirs des Européens (la Bible et les topos traditionnels demeurent actifs dans l'imaginaire occidental) ; seules certaines caractéristiques de ce milieu sont dès lors appréciées par les voyageurs. Ensuite, avec l'âge du Réalisme, devient objet d'appréciation de la part des peintres. Grâce à la médiation de l'art, la littérature commence à regarder au désert d'un point de vue esthétique, et elle lui reconnaît un charme de la nudité et du dépouillement. La mort et le minéral caractérisent ce milieu vers la fin du siècle ; le désert se vide, et devient le "désert de sable" que nous tous connaissons aujourd'hui.

Il giovane Schopenhauer e Fichte : la duplicità della coscienza

Lo scopo del presente lavoro è gettare la massima luce possibile (in base ai documenti disponibili), sia dal punto di vista teorico che storico, su due questioni che la ricerca schopenhaueriana ha già da tempo considerato come decisive: la frequenza, da parte del giovanissimo Schopenhauer, delle lezioni di Fichte e la genesi, lo sviluppo e infine l’abbandono del filosofema della «coscienza migliore». Il lavoro è perciò diviso in due sezioni: «Analisi degli appunti» e «La coscienza migliore». Schopenhauer frequentò a Berlino, nel semestre invernale 1811-12, quattro lezioni di Fichte «Sullo studio della filosofia», e poi i corsi «Sui fatti della coscienza» e «Sulla dottrina della scienza». Nei suoi appunti concernenti queste lezioni, Schopenhauer ha registrato non soltanto l’esposizione di Fichte, ma anche le sue osservazioni e obbiezioni. L’analisi di questi appunti, condotta nella prima parte, consente perciò di documentare dettagliatamente il primo incontro del giovane Schopenhauer con la filosofia di Fichte e di indicare i punti specifici dell’esposizione di quest’ultimo che possono aver costituito un riferimento teorico significativo per il successivo sviluppo della filosofia schopenhaueriana. La seconda parte del lavoro è dedicata all’analisi dei Manoscritti giovanili di Schopenhauer, redatti dal 1804 al 1814, e soprattutto al filosofema della «coscienza migliore». Il tema della prima parte e il tema della seconda parte del lavoro sono in stretta relazione, in quanto, come è dimostrato nel corso dell’indagine, l’ascolto dei corsi di Fichte mosse Schopenhauer a elaborare i principi fondamentali del filosofema in questione. Quest’ultimo costituisce il primo tentativo di sistema di Schopenhauer. Attraverso l’analisi di tale filosofema si muove perciò un’indagine sistematica sui primissimi esperimenti teorici del giovane Schopenhauer, mettendo in evidenza il percorso e gli influssi attraverso i quali il filosofo tedesco è gradualmente giunto alle sue posizioni definitive concernenti il sistema della volontà di vivere. Nel lavoro si dimostra che la preferenza di Schopenhauer per il sistema della volontà di vivere rispetto al tentativo di sistema della coscienza migliore è necessitato da un’esigenza di coerenza verso quelle che Schopenhauer stesso considera le istanze irrinunciabili del criticismo kantiano. Al tempo stesso, si mostra come il filosofema della «coscienza migliore» abbia costituto, nelle riflessioni del giovane Schopenhauer, un importantissimo “esperimento teorico”, il cui fallimento fornì l’impulso fondamentale per l’elaborazione del sistema della volontà di vivere.