895 resultados para Erotic poetry


Relevância:

20.00% 20.00%

Publicador:

Resumo:

A statement presented at the oral defence of a Dr. Phil. dissertation on Saturday 26th October 2002, University of Helsinki

Relevância:

20.00% 20.00%

Publicador:

Resumo:

After 21 years of hosting the Creative Writing Seminar for Helping Professionals, in 2012 the School expanded its efforts to reach social workers and showcase their creativity through a national poetry competition. For more information about creative writing at Iowa, please go to page 42.

Relevância:

20.00% 20.00%

Publicador:

Resumo:

This project is intended to prove the prevalent importance of myth in contemporary art and, more specifically, to highlight how myth and poetry have shaped and reflected ideas of womanhood over time. A selection of significant literary periods, authors and works from the Renaissance to our days have been chosen in order to provide a wide scope of the evolution that the portrayal of women has undergone. Special attention has been paid to the way in which a group of selected poets have contributed to the construction and deconstruction of traditional Judeo-Christian and Greco-Roman myths strongly attached to patterns of male dominance.

Relevância:

20.00% 20.00%

Publicador:

Resumo:

[cat] La present investigació parteix de la urgència de revisar la poesia catalana contemporània des dels paràmetres de la teoria literària que abracen la representació del desig. Partint de l’estreta vinculació entre aquest marc teòric i les noves formulacions del subjecte líric postmodern, hem proposat l’estudi de tres grans poètiques que han marcat, cada una d’elles en el seu context socioliterari, un punt d’inflexió a la poesia catalana des d’aquest quadre teòric: Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses. Per aquest motiu, l’objectiu central de la tesi és demostrar, a través de la categoria del desig, com l’alteritat eroticoamorosa és un dels centres de representació i experimentació dels límits del subjecte poètic i quins efectes té en la construcció de la identitat textual i en el que hem anomenat matèria-emoció. La tesi no pretén ser un estudi comparatiu dels tres autors, sinó que, capturant les tres trajectòries en paral•lel, situa cada poètica en un punt de no retorn respecte al desig i la seva representació. Atès això, és, metafòricament, el signe desig, en els seus tres plans, el que unifica els tres paradigmes que hem sotmès a anàlisi: Gabriel Ferrater com a referent, Maria-Mercè Marçal en qualitat de significat i Enric Casasses, portador del significant. El primer capítol va més enllà de la ruptura moderna entre escriptura i exaltació d’una subjectivitat única i monolítica, per comprendre en què consisteix la dissolució del jo líric en tant que fonament de l’enunciació del subjecte en el vers. És una proposta metodològica que, prenent com a centre l’intent de construcció d’una teoria del poema basada en l’expansió del jo cap a l’Altre, analitza algunes de les variables retòriques i ontològiques que coparticipen en la formulació teòrica de subjecte líric incomplet o fragmentat en el moment d’enunciar-se. D’aquesta manera, amb una voluntat de teixir uns ítems teòrics per on circuli el concepte de jo líric versus l’Altre (poesia de l’alteritat, “llei de l’assentiment”, “apropiació” de l’enunciat o, sobretot, matèria-emoció), l’escriptura poètica es concep com un joc de forces entre la performativitat del subjecte líric i la recerca de la seva pròpia subjectivitat. Aquesta crisi del subjecte i la impossibilitat de restituir una relació unilateral respecte a l’Altre, cobren una especial rellevància quan el motor o força que activa la relació d’alteritat és el moviment que impulsa el jo fora de les seves pròpies estructures per atènyer l’altre/a (subjecte desitjat) o absorbir-lo: el desig. La segona part del primer capítol està destinada a definir les aproximacions teòriques sobre la representació del desig —encercades en un posicionament postestructuralista conjuminat amb la crítica literària feminista—, que ens permeten assentar les coordenades interpretatives per portar a terme l’estudi de la formalització de tres subjectes lírics que cerquen en l’escriptura el seu propi esdevenir com a subjectes desitjants. Així és que al llarg del segon capítol hem interrogat les tres poètiques resseguint els espais comuns erigits en la nostra proposta de marc interpretatiu. Per fer-ho, ens hem centrat en Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, amb especial èmfasi a “Teoria dels cossos”. En el cas de Maria-Mercè Marçal, hem estudiat exhaustivament el primer poemari que inaugura l’escriptura del desig lèsbic, Terra de Mai, tot establint una contigüitat temàtica amb “Sang presa” (dins de La germana, l’estrangera). I, finalment, hem resseguit la poesia d’Enric Casasses d’una forma transversal, a partir de les obres més significatives entorn al subjecte de recerca, com ara La cosa aquella, “Alquímia d’amor” (dins de Començament dels començaments i ocasió de les ocasions), D’equivocar-se així, Calç i, sobretot, Do’m. Drama en tres actes. Primer de tot, hem definit les coordenades del subjecte desitjant en relació amb el subjecte del desig, la qual cosa ens ha exigit l’anàlisi de l’enunciació del jo líric, respectivament. La recerca de les directrius fundacionals de les subjectivitats líriques —actives des del moment en què sorgeix la demanda del desig (implícita o explícita)―, han fet palesa, progressivament, la problemàtica suficiència ontològica del subjecte que deriva, al seu torn, de l’encontre amb l’altre/a. Així hem arribat a mesurar la distància inexorable que separa el jo del tu, amb resultats ben diferents. Ferrater, que anihila sorprenentment el subjecte líric, ha estat el primer port d’una singladura que, en arribar a Marçal, ens ha permès conèixer la continuïtat del ser: el despertar del desig és l’origen de la individuació dels subjectes agents del plaer en detriment de la compleció identitària. I hem navegat, finalment, fins a Casasses, qui defensa al llarg de la seva obra una individuació com a centre ètic de l’acte amorós. En una segona part, hem estudiat la representació de l’altre/a en cada corpus poètic. En el cas de Ferrater, les dones no només activen l’alteritat eroticoamorosa concreta en cada poema, sinó que, des d’un punt de vista metapoètic, esdevenen constitutives de la subjectivitat lírica en la recerca de la identitat que té lloc al llarg de Les dones i els dies. Partint de la figura de “Teseu”, poema que emmiralla i significa el procés d’escriptura poètica, hem explorat la formalització del desig en funció de les diferents representacions de la dona en paral•lel amb les posicions enunciatives del jo líric. Al llarg d’aquest recorregut, la representació del cos del desig (la fragmentació, la carícia, la mirada, etc.) i l’espai on aquest cos s’esdevé (la cambra), han estat els dos epicentres mitjançant els quals hem conclòs que la dona es presenta com un cos resistent que guia el jo líric a negar, paradoxalment, el mateix desig. La impossibilitat de satisfer el desig es manifesta, així, amb una reformulada pèrdua dels límits del subjecte desitjant. En els versos marçalians el desig emergeix com un gran torrent que arrossega al jo líric a mesurar-se en la distància que la separa de l’altra. A partir de l’altra especular, les primeres sextines de Terra de mai obren un nou ordre del jo i del tu en el discurs amorós: l’equivalència física dels cossos amants/amats extrema la fusió tant física com amorosa que es convertirà en l’acció transformadora i afirmativa de la identitat. Amb això, Marçal desarticula la gestió fal•logocèntrica del desig i l’ubica com una categoria des de la qual emprèn la construcció d’una subjectivitat lírica femenina i lèsbica. En aquest sentit, mitjançant la presència nítida d’una exploració i reconstrucció del cos de dona albirat des del desig homoeròtic, la poeta desplega la renovació d’una simbologia eròtica que configura un cosmos corporal totalment nou: cossos d’aigua i sang. Marçal busca en els fluids corporals femenins (l’aigua, la sang menstrual, la sang del trau o, fins i tot, el vòmit), la transposició dels marges corporals als textuals, convertint el poema no en un paral•lel verbal de l’experiència del desig sinó en un paral•lel corporal. En un primer moment, la representació de l’altra és indissociable de les imatges especulars (aigua o mirall). Aquesta és la fase de continuïtat, de la compleció identitària a través de l’experiència de la jouissance, i està constituïda per tres eixos: la confusió dels límits entre el jo i la seva altra, la fusió de les dues subjectivitats i l’afirmació de la unicitat amb el verb “som”. A continuació, hem resseguit com aquest “ser u” es trenca a mesura que el jo poètic es va singularitzant. Aquest segon moment és on el desig irromp al llenguatge del plaer i es converteix en una passió altament destructiva. La dissimilació amb el tu i la nostàlgia de la “fal•laç utopia d’una fusió absoluta” bolquen el poema cap a un jo poètic mutilat, que cerca un cos absent i l’espai de plenitud d’un subjecte líric que es troba irreparablement ferit (“Sang presa”). La poesia de Casasses trava la representació de l’altre amorós en la modalitat dialògica dels versos (el parlar). El fenomen de l’enunciació poètica casassiana s’emmarca en unes estructures poemàtiques que invoquen, des de l’origen, el Tu, apel•lant, així, al problema estrictament postmodern de la unicitat del jo líric i de la identitat en el procés d’escriptura. Atès això, el poema es convertirà en un dir ofert a l’Altre com a demanda del llenguatge, motiu pel qual el desig emergeix com a motor de l’escriptura poètica. Abans d’endinsar-nos específicament a l’eclosió del Tu en tant que altre amorós, ha calgut esclarir les coordenades generals del Tu en majúscules per esbossar els trets fonamentals de la significació poètica. Així, doncs, hem analitzat com es despleguen els diferents tu en l’enunciació, ja sigui quan aquest refereix al lector o a la poesia (recursos metapoètics), quan correspon a l’amor/desig (governador del subjecte de l’escriptura) i, finalment, quan el tu condensa l’altre amorós (amor particular). En aquest darrer cas, hem proposat una possible escala de transcendència del tu respecte al jo líric: d’un tu amorós totalitzador (la lluna) fins al subjecte del desig, la dona. Paral•lelament, la representació de l’amada és indissociable del concepte d’emoció lírica creada a través de la modelització del dir del jo poètic. Per aquest fet, hem classificat la irrupció del subjecte desitjat en diferents graus de referencialitat: el “tu” present, el “tu” absent i el “tu” de destinació. En un tercer apartat, hem intentat respondre a una de les grans problemàtiques que giren entorn a les escriptures del desig: és possible la seva representació? Ferrater ens enfronta davant de l’indicible. La poètica ferrateriana se situa en un distanciament deliberat de les emocions, la qual cosa circumscriu l’expressió del desig en el marc d’allò incomunicable de l’experiència. Consegüentment, hem abordat la formalització del desig a través del concepte d’imaginació tot analitzant com el poeta aconsegueix elevar l’energia emotiva del llenguatge a partir de les relacions entre la paraula i els seus absents, i com això ens permet parlar del poema en tant que matèria-emoció. Així mateix, hem conclòs que Ferrater captura l’indicible en el text jugant amb els límits representatius del llenguatge. Per abordar les escriptures del desig marçaliana i casassiana hem recorregut als plecs de la matèria-emoció encarats a l’écart: la fractura de l’epidermis del poema causada per l’erupció de la vida corporal, pulsional i afectiva del subjecte de l’escriptura. El ritme pulsional del desig (escena d’escriptura i escena amorosa) i la veu (poiesis) es converteixen en els fonaments de la construcció d’unes subjectivitats líriques que s’inscriuen en una posició femenina, allà on el cos amb estat d’apetència cerca la continuïtat en l’escriptura. Concretament, hem resseguit la formalització de l’absència de l’altra en els versos de Marçal, la qual recorre a figuracions com l’espera, el buit, la desfeta del mirall, l’assassinat dels cossos en plenitud, entre altres imatges que activen el salt de l’eros al thanatos; així com, també, les estructures interrogatives que signifiquen la impossibilitat d’experimentar el desig del desig de l’altra. Respecte a l’obra de Casasses, el poeta troba en la forma dramàtica el mitjà idoni per experimentar les possibilitats de la representació del desig: Do’m. Mitjançant una exegesi detallada del drama, hem pogut concloure que, tal com postula Barthes, l’única construcció textual possible d’allò amorós es troba en formular el que té d’intractable, i això només es pot representar a partir de l’acció mateixa. Talment, Casasses porta a l’extrem la modalitat dialògica pròpia de la seva poesia per escenificar l’encontre amorós i la construcció in progress del subjecte desitjant a través del dir-se l’amor. Finalment, la investigació intenta oferir una resposta al voltant de la conjunció desig, subjectivitat lírica i identitat. Aquestes tres coordenades ens permeten elevar les diferents representacions del desig a l’alçada de les millors poètiques contemporànies. L’ètica i l’estètica ferrateriana es congreguen en l’espai de l’erotisme moral. Ferrater concep el vers com un mètode fenomenològic a través del qual inscriu una actitud poètica que no es pot pensar sense la formalització del subjecte desitjant. Atès això, amb Les dones i els dies s’inaugura la categoria del desig en relació amb els límits d’expressió del subjecte líric. Marçal obre les portes a l’espai literari femení i lèsbic amb una escriptura poètica creadora de nous àmbits per a l’expressió del desig. La cerca d’un nou ordre simbòlic en el llenguatge poètic està estretament vinculada amb la construcció d’una subjectivitat tant política com poètica, un dels trets principals de la qual és la reivindicació i afirmació del plaer sexual femení. D’aquesta manera, el desig a l’obra de la poeta és portador d’una actitud i praxi política que troba la seva màxima expressió en la conquesta d’una llengua abolida. Per acabar, Casasses invoca l’espai de la paraula viva per articular l’acompliment de la funció poètica. A través de la poesia recitada, ja sigui des d’un punt de vista teòric com en la seva performance escènica, construeix una nova i fundacional experiència poètica que troba el seu paral•lel amb l’experiència amorosa. En aquest nou espai de circulació de la paraula poètica hi situa una subjectivitat lírica fundada en el moviment ètic cap a l’altre encarnat en el cos, la veu i el ritme.

Relevância:

20.00% 20.00%

Publicador:

Resumo:

Tarkastelen tutkimuksessani amerikkalaisen John Ashberyn (1927–) runoudessa lmenevää moniäänisyyttä. Runoutta pidetään yleensä yksiäänisenä puheena, kun taas omaanin ajatellaan erityisesti Mihail Bahtinin vaikutuksesta olevan luonnostaan oniääninen kirjallisuudenlaji. Ashberyn postmoderni runous haastaa tämän äsityksen. Ashbery tunnetaan vakiintuneita runouskäsityksiä vastaan kirjoittavana avantgarde-runoilijana. Pääasiallisina tutkimuskohteinani ovat Ashberyn pitkä runoelma nimeltä ”Litany” (1979) sekä lyhyiden runojen valikoima Your Name Here (2000). Vertailukohtana tarkastelen Ashberyn yhdessä James Schuylerin kanssa kirjoittamaa romaania A Nest of Ninnies (1969). Teoreettisena pohjana on käytetty Ashberyä käsittelevän muun tutkimuksen lisäksi muun muassa jälkistrukturalistisiin teorioihin liittyviä ajatuksia pronominien vaikutuksesta siihen miten lukija muodostaa käsityksen subjektiivisesta läsnäolosta runossa. Ashbery käyttää persoonapronomineja ilman selkeitä viittaussuhteita. Viittaussuhteiden hämärtymisen ja fragmentaarisuuden vuoksi Ashberyn runoja pidetään usein vaikeina, eikä niistä ole helppo löytää yhtä selkeää aihetta. Hajanaisuus on kuitenkin motivoitua, koska juuri se mahdollistaa moniäänisyyden ja avoimen tekstin, joka voi sisältää monia merkityksiä. Kun runossa ei ole yhden puhujan hallitsevaa ääntä, lukijan rooli merkitysten muodostajana nousee keskeiseksi. ”Litany” on selkeästi metatekstuaalinen runo, jossa fiktiivinen taso sekoittuu runouden, taiteen ja kritiikin mahdollisuuksien pohdintaan. Runo hahmottelee uudenlaista, moniäänistä teorian ja runouden rajoja purkavaa kommunikaation muotoa. Toisen persoonan pronominien voidaan runossa usein ajatella puhuttelevan lukijaa. Your Name Here -kokoelmassa puolestaan toisen persoonan pronominipositiot määrittyvät usein tietyiksi henkilöhahmoiksi runojen maailmassa, ja pronominipositioiden kautta runoissa rakentuu moniäänisiä dialogeja määrittymättömien henkilöhahmojen välille. Näin lukijan huomio suunnataan ensisijaisesti kommunikaation ja arkipäivän kielenkäytön kliseiden sävyihin ja asiayhteyksiin pikemminkin kuin yksittäisten lausumien sisältöön. A Nest of Ninnies -romaani toimii näennäisestä dialogisuudestaan huolimatta ennen kaikkea yksiäänisesti, sillä romaanin yksiulotteisten henkilöhahmojen esittämiä ajatuksia hallitsee parodioimaan pyrkivä kertojanääni. Ashberyn runojen ja romaanin tarkasteleminen osoittaa, että käsitys runoudesta väistämättä yksiäänisenä ja romaanista moniäänisenä ei ole kaikilta osin ongelmaton. Moniääninen, monimerkityksinen runo voi tarjota toiselle itsenäisen aseman.

Relevância:

20.00% 20.00%

Publicador:

Resumo:

Lectio praecursoria University of Helsinki 5.2.2011.

Relevância:

20.00% 20.00%

Publicador:

Resumo:

Kirja-arvio

Relevância:

20.00% 20.00%

Publicador:

Resumo:

This thesis constitutes an interdisciplinary approach to the Polish Romanticism combining literature studies with memory studies, nationalism research and psychoanalysis. This phenomenon-based study attempts to answer the question, how the Polish national poet Adam Mickiewicz (1798–1855) – or more exactly the implied authors in his works – perceived the role of poetry in mnemonic terms and how it changes in course of time. Consequently, ‘memory in literature’ (Astrin Erll and Ansger Nünning) is discussed here. Two pieces of writing by Mickiewicz – Konrad Wallenrod [1828] and the third part of Forefathers [1832], where a bard respectively a poetic genius appears – are seen as meta-texts defining goals of poets in time of the political non-existence of a state. Poetry is supposed to keep memory of the glorious past alive, kindle the love for the motherland, support the collective identity of a group and initiate a liberation movement. Poets function as memory guards, leaders of the nation and prophets. Thus, literature is a medium of collective memory – it stores crucial contents, transmits them and acts as a cue. Nevertheless, shifting the focus from the community towards well-being of individuals, which is consistent with the postmodern thinking, the impact that poetry has on members of a given memory culture (Jan Assmann) can be described in ‘vampiric’ terms (Maria Janion). Poetry embodying collective memory may be compared to ‘poison’, ‘infecting’ people with a nationalistic way of thinking to their disadvantage as far as their personal lives are concerned.

Relevância:

20.00% 20.00%

Publicador:

Relevância:

20.00% 20.00%

Publicador:

Resumo:

This research investigated professional identity transformation after personal loss. Through autoethnographic methods, I explore how my personal experience of my sister’s breast cancer and death affected my identity as a diabetes educator in the health culture. I discover a transformation of a professional who focuses on evidence-based medicine to a professional who values connection, therapeutic alliance, and mindfulness with patients and self in the diabetes education encounter. Using a holistic perspective on transformational learning, I integrate the poem “Wild Geese” to a collection of written narratives to connect my personal loss experience to my professional life. By unpacking the generated stories and using poetry, I conduct a process of critical and self-reflection to discover how my identity as a health professional has transformed and what makes meaning in my role as a diabetes educator in the health culture. I consider concepts of a conscious self, social relations and language and discover themes of knowledge exchange, food, and empathy as forms of language expression. These language expressions are not present in my professional life as I focus on rational, logical facts of evidence-based medicine and standardized education methods. Through this reflexive process, I hope to understand how my professional practice has changed, where I place an importance on connection, therapeutic alliance, and mindfulness. I move away from always “doing” in my professional life to focus on my state of “being” in my professional world. Rather than knowledge acquisition as the only factor in professional development, this study contributes to an understanding of additional qualities health professionals may consider that focus on the patient education encounter.

Relevância:

20.00% 20.00%

Publicador:

Resumo:

Ma thèse de doctorat, In the Circle: Jazz Griots and the Mapping of African American Cultural History in Poetry, étudie la façon dont les poètes afro-américains des années 1960 et 1970, Langston Hughes, David Henderson, Sonia Sanchez, et Amiri Baraka, emploient le jazz afin d’ancrer leur poésie dans la tradition de performance. Ce faisant, chacun de ces poètes démontre comment la culture noire, en conceptualisant à travers la performance des modes de résistance, fût utilisée par les peuples de descendance africaine pour contrer le racisme institutionnalisé et les discours discriminatoires. Donc, pour les fins de cette thèse, je me concentre sur quatre poètes engagés dans des dialogues poétiques avec la musicologie, l’esthétique, et la politique afro-américaines des années 1960 et 1970. Ces poètes affirment la centralité de la performativité littéraire noire afin d’assurer la survie et la continuité de la mémoire culturelle collective des afro-américains. De plus, mon argument est que la théorisation de l’art afro-américain comme engagement politique devient un élément central à l’élaboration d’une esthétique noire basée sur la performance. Ma thèse de doctorat propose donc une analyse originale des ces quatre poètes qui infusent leur poèmes avec des références au jazz et à la politique dans le but de rééduquer les générations des années 2000 en ce qui concerne leur mémoire collective.