Resultados del tratamiento de la hemorragia digestiva alta por varices esofagogástricas

Introducción: el tratamiento de la hemorragia digestiva alta por rotura de varices esofágicas y/o gástricas en pacientes con cirrosis hepática debe estar dirigido al control inicial de la hemorragia sin alterar más una función hepática ya deteriorada , y a la prevención de la recidiva hemorrágica precoz. Métodos endoscópicos, farmacológicos y quirúrgicos forman el conjunto de alternativas terapéuticas. Material y métodos: estudio prospectivo de los resultados obtenidos tras el seguimiento de 90 episodios hemorrágicos de un total de 54 pacientes, 35 hombres y 19 mujeres, con una edad media de 58 años (32-77), sobre los que se aplicó un protocolo terapéutico de la hemorragia aguda secundaria a la hipertensión portal, durante un periodo de 22 meses. La clasificación según Child-Pugh al ingreso fue 57% Child A, 34% Child B y 9% Child C. Resultados: la estancia media hospitalaria fue de 9 días (2-50). De los 90 episodios hemorrágicos, se registraron 15 recidivas hemorrágicas precoces (16,7%). Murieron 12 pacientes (mortalidad del 22,2% por pacientes y del 13,4% por episodios hemorrágicos). Se realizaron 12 intervenciones de urgencias por persistencia de la hemorragia. El 41% de los pacientes reingresaron por recidiva de la hemorragia al menos una vez durante el periodo de seguimiento. Conclusiones: el tratamiento de la hemorragia digestiva alta por varices esófago-gástricas con cirrosis hepática, requiere un conjunto de diferentes tratamientos para obtener la máxima eficacia en el episodio hemorrágico agudo y poder abarcar todas las posibles repercusiones a posteriori; dicho tratamiento debería ser realizado en un centro hospitalario que disponga de material y personal especializado en esta patología. En nuestra experiencia, la cirugía de urgencias, como tratamiento de rescate de la hemorragia persistente o recidivante a corto plazo, sólo tendría lugar en algunos pacientes con una buena función hepática dada su alta morbi/mortalidad

Asertividad y fomento de la salud mental

La asertividad es un modelo de relación interpersonal que permite la obtención de relaciones más satisfactorias, tanto socialmente como con uno mismo. El entrenamiento asertivo intenta modificar la falta de capacidad autoafirmativa, entendida como una excesiva sumisión o como una incapacidad de expresar emociones positivas. La utilización de un estilo de conducta asertiva capacita al individuo para influir en su entorno de forma tal que le permita conseguir sus objetivos básicos proporcionándole satisfacción y fomentando, por lo tanto, su salud mental

Formación continuada: Vacunaciones en la infancia

Son contraindicaciones generales de las vacunas: a) Las enfermedades febriles agudas v sus períodos de convalecencia. b) Los enfermos diagnosticados de tuberculosis v tratados con tuberculostáticos los dos meses anteriores...

Meditar és bo per al cervell

Sovint nosomconscients del plaer d'estar asseguts sense fer res, deixant vagar la ment en l'aquí i l'ara, sigui a laplatja, deixant-nos portar pel so de les onades; a lamuntanya, al costat d'un rierol, o simplementacasa.Nonomés és una experiència relaxant, que ens ajudaaequilibrar els pensaments després d'una jornada de treball i a retrobar-nos; si a més fem atenció als nostres pensaments, a algun objecte externoalanostraconsciència, estarem meditant. Etimològicament, meditació prové del llatí meditatio, que definia un tipus d'exercici intellectual. La utilitzem per descriure lapràctica d'un estat d'atenció concentrada, sigui sobreunobjecte extern, el nostrepensament,osimplement sobreel propi estat de concentració.

En què creu el nostre cervell?

Un dels monuments més vistos pels turistes que van a Barcelona és la Sagrada Família. No és excepció: qualsevol lloc que visitem sens dubte amaga un monument religiós digne de ser vist: el monestir d'El Escorial; el Sagrat Cor de París; els temples hindús d'Ellora; l'estupa budista de Boudhanath a Kàtmandu; el mur de les Lamentacions i la mesquita d'Al-Aqsa a Jerusalem... Per què totes les cultures han tingut i tenen creences religioses, al marge de l'aparent augment de persones que es declaren agnòstiques o atees? És només una construcció cultural o el nostre cervell hi té alguna cosa a veure? I si fos així, tenir creences religioses té algun valor adaptatiu?

Què hereta el cervell

Tots els animals tenen un sistema nerviós que els relaciona amb l'entorn, però el cervell humà no té parió. No només percebem l'entorn i som capaços de veure, per exemple, com surt el sol, sinó que a diferència de tota la resta d'ani- mals som capaços de percebre i gaudir de tota la bellesa d'aquesta explosió de llum i color. Tampoc no som els únics que vivim en societats organitzades, però la complexitat i la varietat de la nostra és infinitament superior. Ens comuni- quem amb els nostres congèneres, com d'una manera o una altra fan tots els mamífers, però el nostre llenguatge és capaç de crear també poesia. I colpegem pedres i pals, com la resta de primats, però les nostres mans, guiades pel cervell, també són capaces de crear obres d'art magnífiques. I raonem, som conscients de la nostra pròpia existència i hem fet florir les cultures més variades. El nostre comportament, i fins i tot la nostra forma de pensar i de percebre el món, vénen determinats per l'activitat del cervell i per anys d'evolució [...]

Els secrets de la neuroeconomia

A l'inici de la crisi financera actual (2008), la situació econòmica dels EUA s'enfonsava per la caiguda en la despesa dels consumidors d'un 6,2% el quart trimestre del 2008, xifra que va superar els càlculs del 3,8% del Govern i els del 5,4% dels analistes. L'ús de més dades objectives va reduir, però no va suprimir, l'error d'aquests. Aquell mateix any a Espanya les xifres d'atur es disparaven molt per sobre del que havia previst el Govern. El 2009, ni l'evidència constant de l'augment progressiu d'aquest no va poder canviar el discurs governamental obstinat que l'atur no arribaria a taxes tan elevades. De forma similar opera el cervell econòmic, un conjunt complex de xarxes neuronals que s'encarreguen de prendre decisions i del processament de la informació emocional i motivacional. Fins i tot amb dades reals a la seva disposició, és incapaç de no deixar-se portar per les seves pròpies expectatives [...]

Futbol, hormones a l'atac

L'esport rei mou milions de persones, com s'està veient aquest mes amb motiu de l'Eurocopa i com passa amb qualsevol gran partit. L'últim Barça-Madrid, per exemple, el van veure més de 14 milions d'espectadors a Espanya, gairebé un 30% de la població espanyola, i uns 400 milions d'espectadors a tot el món, el 5% de tota la població mundial. Per fer-nos una idea comparativa, l'última edició dels Oscar va aconseguir reunir davant de la pantalla gairebé 40 milions de nord-americans, cosa que representa només el 13% de la població d'aquest país. Hi ha qui opina que l'enorme interès i passió que desperten els esports d'equip, especialment el futbol, són exagerats; que es tracta de fenòmens acaparadors i mediàtics, i que l'incombustible recital de fons dels comentaristes esportius els diumenges a la tarda en la majoria d'emissores radiofòniques és realment antipàtic. Tanmateix, el cert és que el futbol agrada a molta gent, mou grans sumes de diners i desperta potents emocions. No hi ha dubte que constitueix un gran espectacle. Per què hi ha aquest interès gairebé universal pel futbol? A part d'aspectes culturals que emfatitzen l'atracció que sentim per aquest esport espectacle, quin és l'origen bàsic de la passió per les confrontacions esportives? Què li passa al cervell quan un juga un partit o el mira? [...]

De què serveix l'assignatura de plàstica?

Per molts estudiants, la plàstica és una asignatura menor, de les denominades fàcils i poc rellevants del currículum. Tanmateix, diversos estudis científics demostren que aprendre utilitzant "estratègies artístiques" millora significativament el rendiment acadèmic de la resta de les assignatures no artístiques. Però perquè funcioni, l'art ha de passar a un primer pla com a eina de feina i de transmissió de la informació. No es tracta només d'ensenyar a dibuixar, pintar o modelar durant una estona a la setmana, sinó d'utilitzar aquestes habilitats en qualsevol altra assignatura.

Malalties de la civilització

La major part dels habitants de països desenvolupats vivim a grans ciutats, amb una gran densitat de població, entre multitud de persones desconegudes, dependents per a gairebé qualsevol activitat d'una tecnologia que ens fa la vida més fàcil, ens desplacem còmodament en vehicles que ens eviten qualsevol esforç físic i els nostres àpats són abundants. No obstant això, presentem un excés de sucres refinats, sal i greixos i estem totalment desconnectats del medi natural en el qual evolucionem. Estem tan habituats a aquesta vida que, a la majoria no se'ns passa pel cap qüestionar-la i pensem que la nostra manera de viure és la correcta i hauria de ser un model a seguir per qualsevol societat que aspiri a descriure's com a avançada [...]

Els paranys de les falses ciències / Las trampas de las falsas ciencias

Anem a partir d'un principi de tolerància: totes les opinions són igualment respectables. Cap opinió no és més o menys certa depenent de qui la pensa o de quanta gent la pensa. Això, per no dir res i pel que fa a les idees, descarta uns certs principis d'aristocràcia (l'opinió del mestre no val més que la de l'alumne) i democràcia (l'opinió de la majoria no és necessariament més vàlida que la de la minoria). Ara bé, hi ha una gran diferència entre allò que entenem per opinió (del grec doxa) i coneixement (episteme), habitualment presentades per Parmènides com a la "via de la opinió" i "la via de la veritat". Totes les opinions son valides però, fins i tot pels qui fugin del pensament únic, la veritat (és a dir, el coneixement) és una. Variable. No estàtica. En evolució. Probablement relativa i sempre matisable. Però una. El resultat de sumar dos més dos és difícilment opinable [...].

A imatge i semblança nostra

Les persones som uns imitadors nats. Imitem el que veiem fer als altres, el que els sentim dir i, fins i tot, el que ens sembla que senten. Imitem les modes, les tendències polítiques i, fins i tot, la indignació i el desassossec. Ho fem des que naixem, i no ho deixem de fer mai, tot i que hi ha èpoques de la vida en què aquest procés d'imitació està molt més arrelat que en d'altres. Imitem les persones que admirem i refusem imitar les que no ens agraden, però pot ser que també les acabem imitant, malgrat que sigui sense voler. I amb tot això creem la nostra autèntica personalitat, única i inimitable, malgrat que molts dels aspectes que la formen seran imitats per altres persones. Què aconseguim amb tanta imitació? [...].

Com vota el cervell

La política ocupa una part important de les nostres vides, tenint en compte el volum de notícies en tots els mitjans, i ens permet implicar-nos en els temes públics i intervenir en l'interès i el bé comú. En democràcia, per arribar a consensos la política és imprescindible, encara que no únicament mitjançant el vot. Ara bé, com decidim el sentit del vot, i com aconseguim el tan necessari acord pel bon funcionament de la societat?

El uso del colágeno en la cicatrización de las heridas.

La progesiva importancia de la atención de las heridas crónicas y los continuos avances en el conocimiento del proceso de cicatrización han facilitado el desarrollo de nuevos productos con capacidad de incrementar la velocidad de la cicatrización de las heridas. La investigación de nuevos materiales biocompatibles, las técnicas de cura en ambiente húmedo, o el desarrollo de productos basados en la ingeniería de tejidos, son los ejemplos más recientes [...].

Afavorir el dret a l'habitatge

L'article analitza l'avantprojecte de Llei del Dret a l'Habitatge a Catalunya proposat pel Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat. La futura llei del Dret a l'Habitatge derogarà l'actual Llei catalana de l'Habitatge de l991 que va ser pionera i innovadora en la regulació de tot el procès d'edificació però que necessitava algunes modificacions. En aquest sentit, la Llei d'Urbanisme de Catalunya del 2002 instava al Govern a presentar un projecte de llei que modifiqués l'actual llei de l'habitatge i que inclogués la regulació de l'habitatge de protecció pública, la conservació i la rehabilitació del parc d'habitatges, els principis sobre habitabilitat, seguretat i funcionalitat dels habitatges i altres matèries per harmonitzar el text legal amb altres normes connexes. Es significativa l'expressió utilitzada per anomenar aquest avantprojecte, ja que mostra un canvi d'enfocament per part del poders públics. No es tracta de regular únicament l'habitatge si no també i especialment el DRET A L'HABITATGE.