Sugammadex: su eficacia y seguridad en la reversión selectiva del vecuronio

Introducción: En 1979, con la monitorización del uso rutinario de los relajantes neuromusculares, se determinó incidencia en la relajación neuromuscular residual del 45%, con múltiples complicaciones respiratorias que incrementan la estancia hospitalaria. No es conocida la eficacia y seguridad del manejo del vecuronio y su reversión con el uso del sugammadex dentro del manejo rutinario de anestesia. Métodos: Revisión sistemática de artículos sobre el comportamiento del sugammadex cuando se realiza reversión para el efecto del vecuronio, por ser la primera droga que ha demostrado eficacia y seguridad frente a relajantes musculares no despolarizantes esteroideos, que ayuda a prevenir bloqueo residual en el posoperatorio. Resultados: Búsqueda en las bases de datos de EMBASE, EBSCO y MEDLINE y Pubmed (desde enero 2000-diciembre 2012), con palabras MeSH, sugammadex, vecuronium, binding reversal agents, neuromuscular blocking agents; artículos en idioma inglés de estudios clínicos controlados en pacientes humanos adultos en los cuales el sugammadex fue comparado con placebo u otro medicamento. Se aprecia disminución del tiempo de recuperación de la relajación neuromuscular en el bloqueo moderado con un rango de 1,5 a 2,3min con el sugammadex vs 18,9 a 66,2min con la neostigmine y en un bloqueo profundo desde 35,5-68,4min, con dosis de 0,5mgrs/kg de sugammadex hasta 1,4-1,7min con 8mgrs/kg. Discusión: Resultados favorables en el suministro de dosis mayores a 2mgrs/kg en pacientes que presentaban bloqueo neuromuscular moderado y mayores de 4mgrs/kg en bloqueo neuromuscular profundo. Existe necesidad de nuevos estudios clínicos que soporten estos hallazgos. Conclusión: La evidencia sugiere que sí existe una adecuada reversión de la relajación neuromuscular del vecuronio con el uso de sugammadex a 2mgrs/kg, con disminución importante del tiempo y mayor recuperación del paciente sin presencia de relajación residual.

Prevalencia de sintomatología musculoesquelética en trabajadores de una empresa avícola de Cundinamarca en el año 2013

RESUMEN Objetivos Determinar la prevalencia de sintomatología musculoesquelética en trabajadores en una empresa avícola de Cundinamarca en el año 2013. Metodología Se eligió un diseño observacional, descriptivo, transversal mediante un método de recolección de datos a través de una herramienta estandarizada el “Cuestionario Nórdico musculoesquelético”(1), se adicionaron datos sociodemográficos como edad, género, cargo laboral y antigüedad laboral. El análisis del presente estudio se realizó a través de herramienta informática estadística “EPIINFO versión 3.5.4”(2). Resultados Del total de la población estudiada en la empresa avícola de Cundinamarca que fue de 229 trabajadores, se excluyeron 65 trabajadores por llevar menos de un año de labor en la empresa; quedando 164 trabajadores de las que correspondieron al género femenino 36.0% (n=58) y del género masculino 64.0% (n=105). El promedio de edad fue de 38.1 ± 9.4 años con un mínimo de 18 años y un máximo de 56 años. La distribución de acuerdo a nivel educativo principalmente fueron bachilleres con el 48.8% (n=80) y primaria fueron 34.8% (n=57). La prevalencia de síntomas osteomusculares en los últimos 12 meses por segmentos corporales fue más frecuente en manos y muñecas con un 65.2%, seguido del segmento de columna lumbar con un 48.0%; por número de segmentos comprometidos se encontró una prevalencia de 4 o más segmentos del 52.2%. Conclusión La prevalencia global de sintomatología musculoesquelética de nuestro estudio aunque coincidente con la literatura, evidencia a nivel de segmentos diferencias importantes como en el de manos muñecas, donde la séptima encuesta nacional de condiciones de trabajo del Instituto Nacional de Higiene en el Trabajo de España (INHT) reporta el 10.8%(3). En nuestro estudio se encontró una mayor prevalencia de síntomas en 4 o más segmentos comprometidos, comparado con el estudio Prevalence of multisite musculoskeletal symptoms: a French cross-sectional working population-based study que reporta una prevalencia para 4 o más segmentos del 27.0% al 35.0%(12), lo que nos hace pensar en la coexistencia de múltiples factores de riesgos ergonómicos.

Subsurface drip irrigation emitter spacing effects on soil water redistribution, corn yield and water productivity

Emitter spacings of 0.3 to 0.6 m are commonly used for subsurface drip irrigation (SDI) of corn on the deep, silt loam soils of the U.S. Great Plains. Subsurface drip irrigation emitter spacings of 0.3, 0.6, 0.9 and 1.2 m were examined for the resulting differences in soil water redistribution, corn grain yield, yield components, seasonal water use, and water productivity in a 4‐year field study (2005 through 2008) at the Kansas State University Northwest Research‐Extension Center, Colby, Kansas. The results indicate that there is increased preferential water movement along the dripline (parallel) as compared to perpendicular to the dripline and that this phenomenon partially compensates for wider emitter spacings in terms of soil water redistribution. Corn yield and water productivity (WP) were not significantly affected by the emitter spacing with application of a full irrigation regime

Avaluació de la toxicitat de metalls pesants i arsènic en diferents models biològics

En aquest estudi, la toxicitat de diversos metalls pesants i l'arsènic va ser analitzada utilitzant diferents models biològics. En la primera part d'aquest treball, el bioassaig de toxicitat Microtox, el qual està basat en la variació de l'emissió lumínica del bacteri luminiscent Vibrio fischeri, va ser utilitzat per establir les corbes dosi-resposta de diferents elements tòxics com el Zn(II), Pb(II), Cu(II), Hg(II), Ag(I), Co(II), Cd(II), Cr(VI), As(V) i As(III) en solucions aquoses. Els experiments es varen portar a terme a pH 6.0 i 7.0 per tal de mostrar que el pH pot influir en la toxicitat final mesurada d'alguns metalls degut als canvis relacionats amb la seva especiació química. Es varen trobar diferents tipus de corbes dosi-resposta depenent del metall analitzat i el pH del medi. En el cas de l'arsènic, l'efecte del pH en la toxicitat de l'arsenat i l'arsenit es va investigar utilitzant l'assaig Microtox en un rang de pHs comprès entre pH 5.0 i 9.0. Els valors d'EC50 determinats per l'As(V) disminueixen, reflectint un augment de la toxicitat, a mesura que el pH de la solució augmenta mentre que, en el cas de l'As(III), els valors d'EC50 quasi bé no varien entre pH 6.0 i 8.0 i només disminueixen a pH 9.0. HAsO42- i H2AsO3- es varen definir com les espècies més tòxiques. Així mateix, una anàlisi estadística va revelar un efecte antagònic entre les espècies químiques d'arsenat que es troben conjuntament a pH 6.0 i 7.0. D'altra banda, els resultats de dos mètodes estadístics per predir la toxicitat i les possibles interaccions entre el Co(II), Cd(II), Cu(II), Zn(II) i Pb(II) en mescles binàries equitòxiques es varen comparar amb la toxicitat observada sobre el bacteri Vibrio fischeri. L'efecte combinat d'aquests metalls va resultar ser antagònic per les mescles de Co(II)-Cd(II), Cd(II)-Zn(II), Cd(II)-Pb(II) i Cu(II)-Pb(II), sinèrgic per Co(II)-Cu(II) i Zn(II)-Pb(II) i additiu en els altres casos, revelant un patró complex de possibles interaccions. L'efecte sinèrgic de la combinació Co(II)-Cu(II) i la forta disminució de la toxicitat del Pb(II) quan es troba en presència de Cd(II) hauria de merèixer més atenció quan s'estableixen les normatives de seguretat ambiental. La sensibilitat de l'assaig Microtox també va ser determinada. Els valors d'EC20, els quals representen la toxicitat llindar mesurable, varen ser determinats per cada element individualment i es va veure que augmenten de la següent manera: Pb(II) < Ag(I) < Hg(II)  Cu(II) < Zn(II) < As(V) < Cd(II)  Co(II) < As(III) < Cr(VI). Aquests valors es varen comparar amb les concentracions permeses en aigues residuals industrials establertes per la normativa oficial de Catalunya (Espanya). L'assaig Microtox va resultar ser suficientment sensible per detectar els elements assajats respecte a les normes oficials referents al control de la contaminació, excepte en el cas del cadmi, mercuri, arsenat, arsenit i cromat. En la segona part d'aquest treball, com a resultats complementaris dels resultats previs obtinguts utilitzant l'assaig de toxicitat aguda Microtox, els efectes crònics del Cd(II), Cr(VI) i As(V) es varen analitzar sobre la taxa de creixement i la viabilitat en el mateix model biològic. Sorprenentment, aquests productes químics nocius varen resultar ser poc tòxics per aquest bacteri quan es mesura el seu efecte després de temps d'exposició llargs. Tot i això, en el cas del Cr(VI), l'assaig d'inhibició de la viabilitat va resultar ser més sensible que l'assaig de toxicitat aguda Microtox. Així mateix, també va ser possible observar un clar fenomen d'hormesis, especialment en el cas del Cd(II), quan s'utilitza l'assaig d'inhibició de la viabilitat. A més a més, diversos experiments es varen portar a terme per intentar explicar la manca de toxicitat de Cr(VI) mostrada pel bacteri Vibrio fischeri. La resistència mostrada per aquest bacteri podria ser atribuïda a la capacitat d'aquest bacteri de convertir el Cr(VI) a la forma menys tòxica de Cr(III). Es va trobar que aquesta capacitat de reducció depèn de la composició del medi de cultiu, de la concentració inicial de Cr(VI), del temps d'incubació i de la presència d'una font de carboni. En la tercera part d'aquest treball, la línia cel·lular humana HT29 i cultius primaris de cèl·lules sanguínies de Sparus sarba es varen utilitzar in vitro per detectar la toxicitat llindar de metalls mesurant la sobreexpressió de proteines d'estrès. Extractes de fangs precedents de diverses plantes de tractament d'aigues residuals i diferents metalls, individualment o en combinació, es varen analitzar sobre cultius cel·lulars humans per avaluar el seu efecte sobre la taxa de creixement i la capacitat d'induir la síntesi de les proteïnes Hsp72 relacionades amb l'estrès cel·lular. No es varen trobar efectes adversos significatius quan els components s'analitzen individualment. Nogensmenys, quan es troben conjuntament, es produeix un afecte advers sobre tan la taxa de creixement com en l'expressió de proteins d'estrès. D'altra banda, cèl·lules sanguínies procedents de Sparus sarba es varen exposar in vitro a diferents concentracions de cadmi, plom i crom. La proteïna d'estrès HSP70 es va sobreexpressar significativament després de l'exposició a concentracions tan febles com 0.1 M. Sota les nostres condicions de treball, no es va evidenciar una sobreexpressió de metal·lotioneïnes. Nogensmenys, les cèl·lules sanguínies de peix varen resultar ser un model biològic interessant per a ser utilitzat en anàlisis de toxicitat. Ambdós models biològics varen resultar ser molt adequats per a detectar acuradament la toxicitat produïda per metalls. En general, l'avaluació de la toxicitat basada en l'anàlisi de la sobreexpressió de proteïnes d'estrès és més sensible que l'avaluació de la toxicitat realitzada a nivell d'organisme. A partir dels resultats obtinguts, podem concloure que una bateria de bioassaigs és realment necessària per avaluar acuradament la toxicitat de metalls ja que existeixen grans variacions entre els valors de toxicitat obtinguts emprant diferents organismes i molts factors ambientals poden influir i modificar els resultats obtinguts.

Estudi fonamental i aplicat de l'etapa d'eliminació de tinta per flotació

La tesi realitza un estudi detallat dels principals processos que tenen lloc durant l'eliminació de tinta tòner per flotació. L'estudi del procés d'adhesió de tinta a la superfície de bombolles d'aire s'ha realitzat mitjançant visió artificial. Els resultats obtinguts han mostrat que un excés de tensioactiu provoca una disminució de la quantitat de tinta unida a la bombolla d'aire i per tant una disminució de l'eficàcia del procés de flotació. La caracterització de les bombolles d'aire presents en una cel·la de flotació ha posat de manifest que tant el cabal d'aire com la velocitat de l'agitador configuren la distribució de diàmetres final. L'estudi del procés d'eliminació de tinta per flotació en absència de fibres cel·lulòsiques ha mostrat que les variables físico-químiques estudiades són les que tenen una major influència en el procés d'eliminació de tinta tòner per flotació. Finalment s'han addicionat fibres cel·lulòsiques a la suspensió. S'ha pogut comprovar que s'aconsegueix una bona eliminació de tinta sempre i quan les condicions hidrodinàmiques siguin les adequades.

Producció i caracterització de variants de la ribonucleasa pancreàtica humana dissenyades per a adquirir propietats citotòxiques

Amb la finalitat d'aprofundir en les bases moleculars de la citotoxicitat de les ribonucleases pancreàtiques, es van construir variants derivades de l'HP-RNasa seguint dues estratègies. En la primera, es van generar variants de l'enzim resistents a l'acció de l'inhibidor proteic de les ribonucleases (hRI), substituint residus implicats en la interfície de contacte entre la ribonucleasa i l'hRI. En la segona, es va addicionar el motiu RGD en regions de superfície de la proteïna implicades en la formació del complex amb l'hRI, a fi de promoure la seva interacció amb la membrana plasmàtica de les cèl·lules i a la vegada disminuir l'afinitat de les variants per l'hRI. Es va comprovar que només les variants portadores de substitucions múltiples adquirien la capacitat de resistència a l'hRI. L'estudi del percentatge d'inhibició de la síntesi proteica en cèl·lules incubades amb cadascuna de les variants va mostrar que només dues de les variants construïdes havien adquirit propietats citotòxiques. La citotoxicitat més elevada la va presentar una variant que no era resistent a l'hRI, amb valors que eren només entre 5 i 15 vegades inferiors als de l'onconasa. Aquest resultat demostrà que la sensibilitat a l'hRI no és necessàriament un paràmetre limitant per a la citotoxicitat de les ribonucleases. Cap de les variants que incorporava un motiu RGD presentà citotoxicitat, evidenciant que aquest motiu no és efectiu a fi de dotar les ribonucleases pancreàtiques de propietats citotòxiques. Es van estudiar les bases moleculars de la citotoxicitat de la variant més citotòxica. En primer lloc, l'anàlisi de la internalització per marcatge radioactiu d'aquesta variant en relació amb l'onconasa i amb altres variants de l'HP-RNasa no citotòxiques, va posar en evidència que només l'onconasa era internalitzada eficientment. Es descartava així la possibilitat que l'acció citotòxica de l'enzim estudiat fos conseqüència d'una major eficiència d'endocitosi. També es va comprovar que l'addició del motiu RGD no era capaç de promoure la internalització de les proteïnes amb més eficàcia. Per microscòpia confocal de fluorescència, les variants humanes només es van començar a detectar a l'interior de la cèl·lula a partir de les 24 h d'incubació. Totes les variants generades van presentar una eficiència catalítica superior al 50 % de l'activitat de la seva proteïna parental, PM5, indicant que probablement l'estructura del centre actiu no havia estat afectada de manera dràstica per les substitucions introduïdes. No obstant, en tots els casos es va produir una disminució en la termoestabilitat respecte a PM5. Aquest resultat indicà que la correlació descrita a la bibliografia entre l'increment de termoestabilitat i l'increment de citotoxicitat per les ribonucleases no sempre es compleix. Per microscòpia confocal es va comprovar que tant la proteïna més citotòxica, com una variant no citotòxica resistent a l'hRI, així com la proteïna parental, seguien la via de degradació lisosomal. Aquesta ruta de trànsit no va ser afectada per l'addició de drogues que alteren les vies de trànsit retrògrad (monensina i brefeldina A), però sí per l'addició de la bafilomicina A1, una droga que neutralitza el pH endosomal i que va actuar alentint el trànsit de les proteïnes als lisosomes. D'acord amb aquests resultats, els valors de citotoxicitat de les variants es van incrementar de manera significativa només en presència de bafilomicina A1, suggerint que les ribonucleases transloquen al citoplasma a partir d'algun punt de la via de trànsit endosomal. Es va comprovar que l'acció de la variant més citotòxica era deguda a que l'addició d'un segon motiu de tres Arg en PE5 dota a aquesta proteïna amb un senyal de transport nuclear. La fracció d'enzim que aconsegueix translocar al citoplasma a partir d'algun punt de la via endosomal previ als lisosomes, és conduït ràpidament al nucli de la cèl·lula per mitjà del mecanisme clàssic de transport actiu. Per la seva afinitat amb l'rRNA, l'enzim es concentra en el nuclèol, on probablement duu a terme la seva activitat catalítica. La interacció d'aquesta variant amb els receptors nucleocitoplasmàtics, les importines, impediria per altra banda el bloqueig de l'enzim per part de l'hRI. Els resultats obtinguts presenten una nova estratègia de disseny de ribonucleases citotòxiques, basada en l'addició de segments NLS a fi de promoure el transport nuclear dels enzims. Aquesta estratègia podria permetre superar limitacions que fins al moment han estat descrites com a limitants de la citotoxicitat de les ribonucleases pancreàtiques, com la sensibilitat a l'hRI o la baixa eficiència d'internalització.

Aqueous geochemistry and oxygen isotope compositions of acid mine drainage from the Río Tinto, SW Spain, highlight inconsistencies in current models

The Rio Tinto river in SW Spain is a classic example of acid mine drainage and the focus of an increasing amount of research including environmental geochemistry, extremophile microbiology and Mars-analogue studies. Its 5000-year mining legacy has resulted in a wide range of point inputs including spoil heaps and tunnels draining underground workings. The variety of inputs and importance of the river as a research site make it an ideal location for investigating sulphide oxidation mechanisms at the field scale. Mass balance calculations showed that pyrite oxidation accounts for over 93% of the dissolved sulphate derived from sulphide oxidation in the Rio Tinto point inputs. Oxygen isotopes in water and sulphate were analysed from a variety of drainage sources and displayed delta O-18((SO4-H2O)) values from 3.9 to 13.6 parts per thousand, indicating that different oxidation pathways occurred at different sites within the catchment. The most commonly used approach to interpreting field oxygen isotope data applies water and oxygen fractionation factors derived from laboratory experiments. We demonstrate that this approach cannot explain high delta O-18((SO4-H2O)) values in a manner that is consistent with recent models of pyrite and sulphoxyanion oxidation. In the Rio Tinto, high delta O-18((SO4-H2O)) values (11.2-13.6 parts per thousand) occur in concentrated (Fe = 172-829 mM), low pH (0.88-1.4), ferrous iron (68-91% of total Fe) waters and are most simply explained by a mechanism involving a dissolved sulphite intermediate, sulphite-water oxygen equilibrium exchange and finally sulphite oxidation to sulphate with O-2. In contrast, drainage from large waste blocks of acid volcanic tuff with pyritiferous veins also had low pH (1.7). but had a low delta O-18((SO4-H2O)) value of 4.0 parts per thousand and high concentrations of ferric iron (Fe(III) = 185 mM, total Fe = 186 mM), suggesting a pathway where ferric iron is the primary oxidant, water is the primary source of oxygen in the sulphate and where sulphate is released directly from the pyrite surface. However, problems remain with the sulphite-water oxygen exchange model and recommendations are therefore made for future experiments to refine our understanding of oxygen isotopes in pyrite oxidation. (C) 2009 Elsevier B.V. All rights reserved.

Biodegradation of polyethylene glycol (PEG) in three tropical soils using radio labelled PEG

Polyethylene glycol (PEG) may be added to forage based diets rich in tannins for ruminant feeding because it binds to tannins and thus prevent the formation of potentially indigestible tannin-protein complexes. The objective of this work was to determine the in vitro biodegradation (mineralization, i.e., complete breakdown of PEG to CO2) rate of PEG. C-14-Polyethylene glycol (C-14-PEG) was added to three different tropical soils (a sandy clay loam soil, SaCL; a sandy clay soil, SaC; and a sandy loam soil, SaL) and was incubated in Bartha flasks. Free PEG and PEG bound to tannins from a tannin rich local shrub were incubated under aerobic conditions for up to 70 days. The biodegradation assay monitored the (CO2)-C-14 evolved after degradation of the labelled PEG in the soils. After incubation, the amount of (CO2)-C-14 evolved from the C-14-PEG application was low. Higher PEG mineralization values were found for the soils with higher organic matter contents (20.1 and 18.6 g organic matter/kg for SaCL and SaC, respectively) than for the SaL soil (11.9 g organic matter/kg) (P < 0.05). The extent of mineralization of PEG after 70 days of incubation in the soil was significantly lower (P < 0.05) when it was added as bound to the browse tannin than in the free form (0.040 and 0.079, respectively). (c) 2005 Elsevier B.V. All rights reserved.

Chemical composition and fermentation characteristics of grain and different parts of the stover from maize land races harvested at different growing periods in two zones of central Mexico

The objective of this work was to determine the rumen fermentation characteristics of maize land races used as forage in central Mexico. In vitro gas production (ml per 200 mg dry matter (DM)) incubations were carried out, and cumulative gas volumes were fitted to the Krishnamoorthy et al. (1991) model. The trial used a split-plot design with cultivation practices associated with maize colour (COL) as the main plot with three levels: white, yellow and black maize; growing periods (PER) were the split plots where PER1, PER2 and PER3 represented the first, second and third periods, respectively and two contrasting zones (Z1 = valley and Z2 = mountain) were used as blocking factors. The principal effects observed were associated with the maturity of the plants and potential gas production increased (P < 0.05) in stems (PER 1 = 51.8, PER2 = 56.3, PER3 = 58.4 ml per 200 mg DM) and in whole plant (PER 1 = 60.9, PER2 = 60.8, PER3= 70.9 ml per 200 mg DM). An inverse effect was observed with fermentation rates in leaves (P < 0.01) with 0.061, 0.053 and 0.0509 (per h) and in whole plant (P < 0.05) with 0.068, 0.057, 0.050 (per h) in PER1, PER2 and PER3 respectively. The digestibility of the neutral-detergent fibre (NDF) decreased with maturity especially in leaves (P < 0.05) with values of 0.71, 0.67 and 0.66 g/kg; in rachis (P < 0.01) 0.75, 0.72, and 0.65 in PER1, PER2 and PER3 respectively. The NDF content in leaves in leaves (668, 705 and 713 g/kg DM for PER1, PER2 and PER3, respectively), stems (580, 594 and 644 g/kg DM) and, husk (663, 774 and, 808 g/kg DM) increased (P < 0.05) with increasing plant maturity, rachis were significantly different between periods (P < 0.01). The structure with-the best nutritive characteristics was the husk, because it had the lowest fibre contents, especially in acid-detergent lignin, with values of 22.6, 28.6 and 37.6 g/kg DM in PER1, PER2 and PER3, respectively.

Influence of foliar diseases and their control by fungicides on grain yield and quality in wheat

Twenty-eight field experiments on sandy-loam soils in the UK (1982-2003) are reviewed by relating the extension of the green area duration of the flag leaf (GLADF) by fungicides to effects on yield and quality of winter wheat. Over all experiments mean grain yield = 8.85t ha(-1) at 85% DM. With regards quality, mean values were: thousand grain weight (TGW) = 44.5 g; specific weight (SWT) = 76.9 kg hl(-1); crude protein concentration (CP (N x 5.7)) = 12.5 % DM; Hagberg falling number (HFN) = 285 s; and sodium dodecyl sulphate (SDS)-sedimentation volume = 69ml. For each day (d) that fungicides increased GLADF there were associated average increases in yield (0.144 1 ha(-1) d(-1), se 0.0049, df = 333), TGW (0.56 gd(-1), se = 0.017) and SWT (0.22 kg hl(-1) d(-1), se 0.011). Some curvature was evident in all these relationships. When GLADF was delayed beyond 700 degrees Cd after anthesis, as was possible in cool wet seasons, responses were curtailed, or less reliable. Despite this apparent terminal sink limitation, fungicide effects on sink size, eg endosperm cell numbers or maximum water mass per grain, were not prerequisites for large effects on grain yield, TGW or SWT. Fungicide effects on CP were variable. Although the average response of CP was negative (-0.029%DM/d; se = 0.00338), this depended on cultivar and disease controlled. Controlling biotrophs such as rusts, (Puccinia spp.) tended to increase CP, whereas controlling a more necrotrophic pathogen (Septoria tritici) usually reducedCP. Irrespective of pathogen controlled, delaying senescence of the flag leaf was associated with increased nitrogen yields in the grain (averaging 2.24 kg N ha-1 d(-1), se = 0.0848) due to both increased N uptake into the above ground crop, and also more efficient remobilisation of N from leaf laminas. When sulphur availability appeared to be adequate, fungicide x cultivar interactions were similar on S as for CP, although N:S ratios tended to decline (i.e. improve for bread making) when S. tritici was controlled. On average, SDS-sedimentation volume declined (-0. 18 ml/d, se = 0.027) with increased GLADF, broadly commensurate with the average effect on CP. Hagberg falling number decreased as fungicide increased GLADF (-2.73 s/d, se = 0.178), indicating an increase in alpha-amylase activity.

Prevalence of subclinical mastitis and associated risk factors in smallholder dairy cows in Tanzania

A cross-sectional study was carried out on 200 randomly selected farms in each of the Iringa and Tanga regions of Tanzania to estimate the prevalence and risk factors for subclinical mastitis in dairy cows kept by smallholders. Subclinical mastitis was assessed using the California mastitis test (CMT), and by the bacteriological culture of 1500 milk samples collected from 434 clinically normal cows. The percentages of the cows (and quarters) with subclinical mastitis were 75.9 per cent (46.2 per cent) when assessed by the CMT and 43.8 per cent (24.3 per cent) when assessed by culture. Factors significantly associated with an increased risk of a CMT-positive quarter were Boran breed (odds radio [OR]=3.51), a brought-in cow (rather than homebred) (OR=2.39), peak milk yield, and age. The stripping method of hand milking was associated with a significantly lower prevalence Of CMT-positive quarters (OR=0.51). The CMT-positive cows were more likely to be culture positive (OR=4.51), as were brought-in (OR=2.10) and older cows.

Alternatives to linear analysis of energy balance data from lactating dairy cows

The current energy requirements system used in the United Kingdom for lactating dairy cows utilizes key parameters such as metabolizable energy intake (MEI) at maintenance (MEm), the efficiency of utilization of MEI for 1) maintenance, 2) milk production (k(l)), 3) growth (k(g)), and the efficiency of utilization of body stores for milk production (k(t)). Traditionally, these have been determined using linear regression methods to analyze energy balance data from calorimetry experiments. Many studies have highlighted a number of concerns over current energy feeding systems particularly in relation to these key parameters, and the linear models used for analyzing. Therefore, a database containing 652 dairy cow observations was assembled from calorimetry studies in the United Kingdom. Five functions for analyzing energy balance data were considered: straight line, two diminishing returns functions, (the Mitscherlich and the rectangular hyperbola), and two sigmoidal functions (the logistic and the Gompertz). Meta-analysis of the data was conducted to estimate k(g) and k(t). Values of 0.83 to 0.86 and 0.66 to 0.69 were obtained for k(g) and k(t) using all the functions (with standard errors of 0.028 and 0.027), respectively, which were considerably different from previous reports of 0.60 to 0.75 for k(g) and 0.82 to 0.84 for k(t). Using the estimated values of k(g) and k(t), the data were corrected to allow for body tissue changes. Based on the definition of k(l) as the derivative of the ratio of milk energy derived from MEI to MEI directed towards milk production, MEm and k(l) were determined. Meta-analysis of the pooled data showed that the average k(l) ranged from 0.50 to 0.58 and MEm ranged between 0.34 and 0.64 MJ/kg of BW0.75 per day. Although the constrained Mitscherlich fitted the data as good as the straight line, more observations at high energy intakes (above 2.4 MJ/kg of BW0.75 per day) are required to determine conclusively whether milk energy is related to MEI linearly or not.

Heterosis for yield and its physiological determinants in wheat

Heterosis in hybrid wheat varieties produced using a chemical hybridising agent was assessed in field experiments. Hyno Esta and its parents were compared in factorial combinations of four-seed rates (25-300 seeds m(-2)) and two nitrogen fertilizer rates (0 and 200 kg N ha(-1)) in 2001/02 and again in 2002/03. Hyno Rista and Hyno Renta and their parents were compared at two-seed rates in 2001/02. Hyno Rista and its parents were added factorially to the Hyno Esta experiment in 2002/03, while Hyno Renta and Hybred and their parents were compared at two seed rates in 2002/03. Mid parent heterosis for grain yield was found in three hybrids and two of these showed high parent heterosis. High parent heterosis in Hyno Esta over a range of sowing densities was mostly exhibited in total biomass but also, in one of two years, in harvest index. High parent heterosis in Hyno Renta was associated more with harvest index than with biomass. The heterosis for biomass in Hyno Esta resulted from greater interception of photosynthetically active radiation (PAR) than the male parent, with better radiation use efficiency than the female parent. In both seasons Hyno Esta achieved grain numbers per ear at least as high as the high parent for this trait (Audace), and combined this with mean grain weights at least as heavy as the high parent for mean grain weight (Estica). Much of the increased biomass and grain yield in the hybrid came late in the season as high parent heterosis was expressed for both maximum grain filling rate and grain filling duration. Heterosis was higher when nitrogen was applied than when withheld; only greater at lower seed rates when expressed in proportionate terms (e.g. as a percentage of the parents), rather than in absolute terms (e.g. t ha(-1)); and greater in the year with the cooler and wetter summer.

Evolutionary relationships of "candidatus riesia spp.," endosymbiotic enterobacteriaceae living within hematophagous primate lice

The primary endosymbiotic bacteria from three species of parasitic primate lice were characterized molecularly. We have confirmed the characterization of the primary endosymbiont (P-endosymbiont) of the human head/body louse Pediculus humanus and provide new characterizations of the P-endosymbionts from Pediculus schaeffi from chimpanzees and Pthirus pubis, the pubic louse of humans. The endosymbionts show an average percent sequence divergence of 11 to 15% from the most closely related known bacterium "Candidatus Arsenophonus insecticola." We propose that two additional species be added to the genus "Candidatus Riesia." The new species proposed within "Candidatus Riesia" have sequence divergences of 3.4% and 10 to 12% based on uncorrected pairwise differences. Our Bayesian analysis shows that the branching pattern for the primary endosymbionts was the same as that for their louse hosts, suggesting a long coevolutionary history between primate lice and their primary endosymbionts. We used a calibration of 5.6 million years to date the divergence between endosymbionts from human and chimpanzee lice and estimated an evolutionary rate of nucleotide substitution of 0.67% per million years, which is 15 to 30 times faster than previous estimates calculated for Buchnera, the primary endosymbiont in aphids. Given the evidence for cospeciation with primate lice and the evidence for fast evolutionary rates, this lineage of endosymbiotic bacteria can be evaluated as a fast-evolving marker of both louse and primate evolutionary histories.

Effects of drying methods and conditions on antimicrobial activity of edible chitosan films enriched with galangal extract

The aim of this work was to study the effects of drying methods and conditions (i.e., ambient drying, hot air drying at 40 degrees C, vacuum drying and low-pressure superheated steam drying within the temperature range of 70-90 degrees C at an absolute pressure of 10 kPa) as well as the concentration of galangal extract on the antimicrobial activity of edible chitosan films against Staphylococcus aureus. Galangal extract was added to the film forming solution as a natural antimicrobial agent in the concentration range of 0.3-0.9 g/100 g. Fourier transform infrared (FTIR) spectra and swelling of the films were also evaluated to investigate interaction between chitosan and the galangal extract. The antimicrobial activity of the films was evaluated by the disc diffusion and viable cell count method, while the morphology of bacteria treated with the antimicrobial films was observed via transmission electron microscopy (TEM). The antimicrobial activity, swelling and functional group interaction of the antimicrobial films were found to be affected by the drying methods and conditions as well as the concentration of the galangal extract. The electron microscopic observations revealed that cell wall and cell membrane of S. aureus treated by the antimicrobial films were significantly damaged. (C) 2009 Elsevier Ltd. All rights reserved.