Anàlisi de l'obra cinematogràfica de quatre documentalistes russos o de repúbliques ex-soviètiques: la relació amb les noves tendències del documental i el llegat soviètic.

El treball de recerca té com a principal objectiu l'estudi del cinema documental rus contemporani a través de l'obra cinematogràfica d'Alexander Sokurov, Sergei Dvortsevoi, Sergei Loznitsa i Victor Kossakovski. En un primer moment la investigació s'havia encaminat en un estudi comparatiu sobre les noves tendències del documental i els models de realisme proposats des de la Rússia post-comunista. El treball s'ha realitzat a partir de tres vies d'investigació. La primera ha consistit en una exhaustiva recerca bibliogràfica sobre cinema documental i cinema soviètic. La segona s'ha plantejat a partir d'un anàlisi acurat de les diverses pel•lícules. Finalment, la tercera via s'ha desenvolupat a partir d'un treball de camp realitzat durant una estada a Rússia, un període en el qual va ser possible entrevistar dos dels cineastes protagonistes de l'estudi, Sergei Dvortsevoi i Victor Kossakovski, així com el crític de cinema Andrei Xemijakin. També va ser fonamental l'assistència a la taula rodona i la master class impartida per Sergei Loznitsa en el marc del desè aniversari del Màster en Teoria i Pràctica de Documental Creatiu de la Universitat Autònoma de Barcelona. Tot i que es poden traçar vincles entre el treball dels quatre cineastes escollits i algunes de les pràctiques contemporànies en l'àmbit de la no-ficció, com pot ser l'experiència de Sergei Loznitsa en el terreny del found-footage, o els documentals experimentals de caràcter assagístic d'Alexander Sokurov, així com la tendència observacional i el pas al cinema de ficció de Segei Dvortsevoi, o l'ús de la tecnologia digital en les últimes pel•lícules de Victor Kossakovski. Tot i aquestes aproximacions, es pot afirmar que el model de realisme proposat per aquests cineastes troba el seu autèntic llegat en el cinema soviètic. Una herència que comença amb el cinema de Dziga Vertov –pioner del documental artístic i revolucionari- i acaba en el d'Artavadz Pelechian –cineasta armeni i un dels màxims representatnts del documental poètic-. El treball de recerca ha estat presentat en forma de comunicació en el congrés internacional “IMAGEing Reality: Representing the Real in Film, Television and New Media”, celebrat a Pamplona el mes d'Octubre de 2009. La comunicació s'ha redactat en format article i està pendent de publicació.

Updating the Politics of Experience: Angela Carter's Translation of Charles Perrault's Le Petit Chaperon Rouge.

AbstractThis article seeks to assess the importance of Angela Carter's little-known work as a translator of Perrault's tales in The Fairy Tales of Charles Perrault (1977) through an examination of her "Little Red Riding Hood". Carter is mostly famous today for The Bloody Chamber and Other Stories (1979), a collection of innovative and thought-provoking fairy-tale rewritings infused with feminist concerns, strategies and perspectives. Insofar as Carter was translating Perrault's tales while writing her own "stories about fairy stories", an analysis of her translations reveals them as part of an ongoing dialogue with the work of the French author. While Carter's translations consciously update and adapt the material for children whom she seeks to sensitize to gender issues, she does not so much challenge the sexual politics of her source as recognize the emancipatory potential of Perrault's contes as useful "fables of the politics of experience".RésuméCet article vise à rendre compte de l'activité méconnue de traductrice déployée par l'auteure anglaise Angela Carter conjointement à son oeuvre de fiction, et à en reconnaître l'importance dans sa trajectoire d'écrivain. Une analyse de « Little Red Riding Hood », publié dans The Fairy Tales of Charles Perrault (1977), permet d'éclairer la poétique particulière qu'elle développera dans le recueil qui l'a rendue célèbre, The Bloody Chamber and Other Stories (1979), des « histoires sur des contes de fées » qui reflètent la perspective et les stratégies féministes de l'auteure. Carter a mené de front ses traductions et réécritures, envisagées ici comme deux formes du dialogue très riche et complexe qu'elle engage à cette période avec l'oeuvre de Perrault, plutôt qu'une subversion de celui-ci. Ainsi, sa traduction modernise et simplifie le texte des contes pour de jeunes lecteurs qu'elle cherche à sensibiliser à des problématiques de genre, en leur révélant la portée émancipatrice des contes de Perrault qu'elle envisage comme « des fables utiles sur la politique de l'expérience » plutôt qu'en contestant la politique sexuelle de sa source.

Cinéma, machine à mondes : essai sur les films à univers multiples

Dans cet ouvrage, l'auteur propose une conceptualisation théorique de la coprésence en un même film de mondes multiples en abordant différents paramètres (hétérogénéité de la facture de l'image, pratiques du montage alterné, typologie des enchâssements, expansion sérielle, etc.) sur la base d'un corpus de films de fiction récents qui appartiennent pour la plupart au genre de la science-fiction (Matrix, Dark City, Avalon, Resident Evil, Avatar,...). Issue de la filmologie, la notion de « diégèse » y est développée à la fois dans le potentiel d'autonomisation dont témoigne la conception mondaine qui semble dominer aujourd'hui à l'ère des jeux vidéo, dans ses liens avec le récit et dans une perspective intermédiale. Les films discutés ont la particularité de mettre en scène des machines permettant aux personnages de passer d'un monde à l'autre : les modes de figuration de ces technologies sont investigués en lien avec les imaginaires du dispositif cinématographique et les potentialité du montage. La comparaison entre les films (Tron et son récent sequel, Totall Recall et son remake) et entre des oeuvres filmiques et littéraires (en particulier les nouvelles de Philip K. Dick et Simlacron 3 de Galouye) constitue un outil d'analyse permettant de saisir la contemporanéité de cette problématique, envisagée sur le plan esthétique dans le contexte de l'imagerie numérique.

Myths in science.

Review of : Fabulous Science: Fact and Fiction in the History of Scientific Discovery by John Waller Oxford University Press

La ciència ficció : un pont entre les ciències i les Humanidades

La hipòtesi vol contestar la pregunta següent: pot la ciència-ficció ajudar a construir un nexe d'unió afavorint una lectura ètica de la ciència i la tecnologia? Esbrinant els motius dels distanciament entre ciències i Humanidades, veient en particular com és tractada l'ètica en la literatura de ciència-ficció i cercant punts de connexió entre ambdós mons.

La conversion religieuse: un processus créatif

Les récits de conversion religieuse présentent plusieurs traits communs avec les récits de découvertes scientifiques (Aha-Erlebnisse, expériences de eurêka): événement instantané, exceptionnel, inattendu, marquant une rupture par rapport au passé. Or, il s'agit dans les deux cas de reconstructions a posteriori qui ont tendance à survaloriser le caractère instantané d'un événement au détriment du processus organisant la mise en place d'une nouvelle vision du monde. Howard Gruber l'a très bien montré dans son étude consacrée à Charles Darwin. Là où le récit autobiographique, formulé une quarantaine d'années après l'énoncé de la théorie de la sélection naturelle, donne l'impression d'une intuition subite, les carnets de notes, rédigés à l'époque où s'élabore la théorie, permettent de mettre en évidence un processus créatif qui s'étale sur près d'un an et demi. Ce constat peut être étendu aux récits de conversion religieuse. Le cas de Martin Luther en est une excellente illustration. Ce parallèle entre découverte scientifique et conversion religieuse jette un éclairage nouveau sur cette dernière: l'événement inattendu où tout bascule doit être articulé avec un processus psychologique qui le porte et même le décompose sur une durée bien plus longue que ce que la mémoire ne le reconstruit après-coup. Au point qu'il n'est pas exagéré de voir dans le récit d'une conversion religieuse, ne serait-ce que pour une part, l'expression de la créativité d'un sujet qui invente une solution au problème de sa vie.

El Jaufré i els seus patrons temàtics

El Jaufré és una obra que ens permet explicar, de manera molt il·lustrativa, la particular concepció medieval de la creació literària. L'autor del Jaufré, com els altres autors de ficció medievals, reescriuen les autoritats literàries i la tradició. No són ni creadors d'històries ni de referents nous. D'aquesta manera, per una banda, en comparar aquesta novel·la amb El cavaller del lleó de Chrétien de Troyes tenim un clar exemple de la reescriptura d'un text d'una autoritat com era l'autor francès de les novel·les artúriques. Per altra banda, el Jaufré també reflecteix la tradició i el folklore que servien de base temàtica a la ficció medieval i això ho podem comprovar si fem una anàlisi paral·lela, al mateix temps, amb els Lais de Maria de França. Amb tot, en paral·lel, podrem assenyalar algunes particularitats del Jaufré, que les té, en part degudes a la data més tardana de la seva escriptura i a l'origen cultural del seu escriptor (no pas francès, ni bretó), com poden ser les pinzellades de paròdia amb les quals descriu alguns fets de la narració que serien del tot impensables en el tractament que n'hagués fet un autor com Chrétien de Troyes o com pot ser la intenció crítica de la seva realitat política concreta.

La sublimació i el procés d'individualització de la dona a la novel·la europea del segle XIX

El primer objectiu d'aquest treball és analitzar els motius pels quals les heroïnes malcasades d'Anna Karènina, Madame Bovary i La Regenta, acaben sent adúlteres, i el segon objectiu és intentar reflectir la personalitat de cadascuna de les protagonistes d'aquestes tres novel·les a través dels ulls d'altres personatges o dels seus propis ulls, influïts tots per una societat on predomina la hipocresia i l'autoritat de l'home.

Una petita novel·la en prosa en l'àmbit del Renaixement català : Paràmetres teoricoliteraris renaixentistes que expliquen la paròdia de l'estil culte de Les estil·lades y amoroses lletres trameses per Berthomeu Sirlot a la sua senyora, y per ella a ell

Aquest treball pretén esbrinar fins a quin punt se segueixen els criteris teòrics establerts pels autors catalans del Renaixement en la literatura catalana de ficció del segle XVI. Per examinar l'adequació als models proposats pels humanistes he triat una obra anònima de caràcter paròdic escrita en forma d'epístoles entre dos llauradors de l'Horta de València, Les estil·lades y amoroses lletres trameses per Berthomeu Sirlot a la sua senyora, y per ella a ell. El procediment de treball consistirà a analitzar com els teòrics del Renaixement de l'àrea catalanoparlant van interpretar i assimilar en la seva obra alguns dels conceptes més importants de les poètiques i les retòriques dels clàssics grecs i llatins (els principis d'imitació, decòrum, harmonia i ordre), en aquest cas Aristòtil i Horaci, i si l'autor anònim de Les estil·lades y amoroses lletres els va tenir en compte a l'hora de compondre la seva obra. A la vegada, en tractar-se d'una paròdia satírica amb clara voluntat humorística, aquesta anàlisi també pot donar compte de quina opinió tenien els intel·lectuals catalans del Renaixement sobre la ficció i l'humor.

After Satan : Essays in Honour of Neil Forsyth

This volume is the result of a collective desire to pay homage to Neil Forsyth, whose work has significantly contributed to scholarship on Satan. This volume is "after" Satan in more ways than one, tracing the afterlife of both the satanic figure in literature and of Neil Forsyth's contribution to the field, particularly in his major books The Old Enemy: Satan and the Combat Myth (Princeton University Press, 1987, revised 1990) and The Satanic Epic (Princeton University Press, 2003). The essays in this volume draw on Forsyth's work as a focus for their analyses of literary encounters with evil or with the Devil himself, reflecting the richness and variety of contemporary approaches to the age-old question of how to represent evil. All the contributors acknowledge Neil Forsyth's influence in the study of both the Satan-figure and Milton's Paradise Lost. But beyond simply paying homage to Neil Forsyth, the articles collected here trace the lineage of the Satan figure through literary history, showing how evil can function as a necessary other against which a community may define itself. They chart the demonised other through biblical history and medieval chronicle, Shakespeare and Milton, to nineteenth-century fiction and the contemporary novel. Many of the contributors find that literary evil is mediated through the lens of the Satan of Paradise Lost, and their articles address the notion, raised by Neil Forsyth in The Satanic Epic, that the literary Devil-figures under consideration are particularly interested in linguistic ambivalence and the twisted texture of literary works themselves. The multiple responses to evil and the continuous reinvention of the devil figure through the centuries all reaffirm the textual presence of the Devil, his changing forms necessarily inscribed in the shifting history of western literary culture. These essays are a tribute to the work of Neil Forsyth, whose scholarship has illuminated and guided the study of the Devil in English and other literatures.