Meteorological aspects of an abnormal cooling event over Iran in April 2009

During the period from 12 to 15 April, 2009 nearly the entire Iran, apart from the southern border, experienced an advective cooling event. While winter freezing concerns are typical, the nature of this freezing event was unusual with respect to its date of occurrence and accompanying synoptic meteorological situation. To analyze the freezing event, the relevant meteorological data at multiple levels of the atmosphere were examined from the NCEP/ NCAR reanalysis dataset. The results showed that a polar vortex was responsible for the freezing event over the country extending southward extraordinarily in such a way that its ridge influenced most parts of Iran. This was recognized as an abnormal extension of a polar vortex in the recent years. The sea-level pressure fields indicated that a ridge of large-scale anticyclone centered over Black Sea extended southward and prevailed over most parts of Iran. This resulted in the formation of a severe cold air advection from high latitudes (Polar region) over Iran. During the study period, moisture pumping was observed from the Arabian Sea and Persian Gulf. The winds at 1000 hPa level blew with a magnitude of 10 m s-1 toward south in the region of convergence (between -2 9 10-6 s-1 and -12 9 10-6 s-1). The vertical profilesof temperature and humidity also indicated that the ICE structural icing occurred at multiple levels of the atmosphere, i.e, from 800 hPa through 400 hPa levels. In addition to the carburetor (or induction), icing occurred between 900 and 700 hPa levels in the selected radiosonde stations during the study period. In addition, the HYSPLIT backward trajectory model outputs were in quite good agreement with the observed synoptic features

Análisis de las organizaciones de integración económica como mecanismo de estabilidad regional, aplicado al caso del Consejo de Cooperación del Golfo (2003-2011)

El Consejo de Cooperación del Golfo (CCG) se estableció como una organización internacional gubernamental a nivel regional fundada en bases de desarrollo económico, pero gracias a los riesgos que generan inestabilidad en la región, cambio su objetivo, logrando una evolución en el eje de seguridad y defensa.

Mecanismes cel·lulars en la curació de ferides a Hirudo medicinalis

S'estudia la histologia normal de la paret corporal d'Hirudo medicinalis i els canvis morfogenètics que es donen durant el procés de cicatrització de ferides per incisió, cauterització i nitrat de plata. El procés de curació de ferides a Hirudo medicinalis consta d'una fase de formació d'un tap cel·lular, el pseudoblastema, d'un procés de reepitelització i de la formació d'un teixit cicatricial, com en els altres hirudinis estudiats (Myers, 1935; LeGore i Sparks, 1971; Cornec, 1984). Hem observat també el fenomen de la contracció de la ferida que permet l'acostament dels marges de la ferida. Formació i evolució del pseudoblastema El pseudoblastema, a diferència d'altres espècies estudiades, està format per un sol tipus cel·lular: les cèl·lules vasocentrals, provinents del teixit vasofibrós, una especialització del teixit connectiu. Aquestes cèl·lules estan capacitades per realitzar les diferents funcions que en espècies rincobdèl·lides realitzen diferents tipus cel·lulars. En concret: taponament de la ferida a través de la formació del pseudoblastema, fagocitosi dels teixits necrosats i regeneració, almenys d'una part, de la matriu connectiva cicatricial. També són responsables de la contracció de la ferida. Les cèl·lules vasocentrals en el seu estadi de repòs es troben en el teixit vasofibrós formant agrupacions coherents, però sense mostrar unions intercel·lulars especialitzades visibles en ME. La coherència del grup queda assegurada per les interdigitacions entre les cèl·lules vasocentrals i probablement per unions tipus adherens o especialitzades. Les unions amb la matriu són de tipus adherens. Aquestes cèl·lules vasocentrals presenten feixos de filaments d'actina força conspicus. En produir-se una ferida les cèl·lules vasocentrals s'activen, desconnecten les unions intercel·lulars i amb la matriu i migren cap a la zona afectada, on s'acumulen. El pseudoblastema actua com un tap cel·lular que funciona de forma eficient per tancar la ferida en un plaç de temps relativament curt. El pseudoblastema forma un teixit coherent amb unions intercel·lulars tipus adherens, caracteritzades per material electrodens en la cara intracitoplasmàtica, feixos de filaments d'actina que hi convergeixen i espais intercel·lulars petits, de 17-20 mm, atravessats per petites fibril·les. Un cop finalitzat el procés de reepitelització, es produeix una contracció de la ferida. Es produeix per la retracció del pseudoblastema cap a l'interior de l'animal. El pseudoblastema disminueix la seva amplària i arrossega els teixits contigus provocant un tancament. La força motriu que provoca la retracció i l'arrossegament dels teixits vindria donada per la presència dels filaments d'actina a les cèl·lules del pseudoblastema, els quals durant aquesta fase es tornen mes conspicus. La presència d'unions intercel·lulars especialitzades característiques de la fase de contracció, està relacionada amb la transmissió de la força de tensió. Aquestes unions connecten els feixos de filaments d'actina de les cèl·lules amb la matriu o d'una cèl·lula a altre a través d'espais intercel·lulars força amples en els que s'observa material electrodens. Reepitelització L'epitelització s'inicia quan el pseudoblastema està consolidat i segueix el mateix patró que la reepitelització de ferides en epitelis monoestratificats de vertebrats (Stem i DePalma, 1983, és a dir, per migració de tota la capa per sobre del substrat, segons l'anomenat model de lliscament. Les glàndules unicel·lulars mucoses del tegument degeneren abans de produir-se la migració epitelial i posteriorment, un cop consolidat l'epiteli a sobre de la ferida, es diferencien a partir de les cèl·lules epitelials. Durant l'epitelització es produeixen canvis importants en el citosquelet i les unions basals de les cèl·lules epitelials. En canvi, el complex d'unió lateral es manté durant tot el procés. En iniciar-se la migració els tonofilaments es desconnecten dels hemidesmosomes cuticulars i dèrmics i es reagrupen al voltant del nucli, a la vegada que els hemidesmosomes dèrmics es desconnecten de la làmina basal. Un cop acabada la migració, les cèl·lules epitelials estableixen unions basals amb les cèl·lules del pseudoblastema. Aquestes unions no són hemidesmosomes sinó que presenten el mateix aspecte que les unions intercel·lulars del pseudoblastema. Els hemidesmosomes no es tornen a formar fins que les cèl·lules epitelials han restablert la membrana basal. La regeneració de la membrana basal no s'inicia fins que no s'ha començat a regenerar matriu connectiva a la zona cicatricial. Regeneració de la cicatriu Al mateix temps que es dona el fenomen de contracció, s'observa regeneració de la matriu connectiva entre les cèl·lules del pseudoblastema. Aquestes cèl·lules són responsables almenys del recobriment fibrós que presenten en aquest estadi, durant el qual mostren sàculs del reticle endoplasmàtic rugós molt dilatats, característics de cèl·lules que secreten constituents de la matriu. A més, s'observa infiltració de matriu connectiva i processos citoplasmàtics dels fibròcits en els marges del pseudoblastema. En la matriu del teixit connectiu normal s'observen fibres que estan constituïdes per un còrtex de fibril·les col·làgenes organitzades al voltant dels processos citoplasmàtics dels fibròcits. Les fibres del teixit connectiu peridigestiu, d'uns 1,2-1,9 mm de diàmetre, presenten el còrtex prim, amb les fibril·les organitzades paral·lelament a l'eix de la fibra. En canvi, les fibres de la dermis i teixit connectiu intramuscular, d'uns 2,5-7,1 mm de diàmetre, tenen el còrtex gruixut, amb fibril·les que s'organitzen paral·lelament en la zona proximal a la medul·la i de forma desorganitzada en la part més distal. Als 8 mesos la cicatriu encara és detectable. La matriu cicatricial presenta fibres connectives del tipus prim i força material fibril·lar desorganitzat disposat laxament. S'observa colonització per part de fibròcits, cromatòfors, petites fibres musculars i nervis.

Sea-breeze modification of the growth of a marine internal boundary layer

A numerical mesoscale model is used to make a high-resolution simulation of the marine boundary layer in the Persian Gulf, during conditions of offshore flow from Saudi Arabia. A marine internal boundary layer (MIBL) and a sea-breeze circulation (SBC) are found to co-exist. The sea breeze develops in the mid-afternoon, at which time its front is displaced several tens of kilometres offshore. Between the coast and the sea-breeze system, the MIBL that occurs is consistent with a picture described in the existing literature. However, the MIBL is perturbed by the SBC, the boundary layer deepening significantly seaward of the sea-breeze front. Our analysis suggests that this strong, localized deepening is not a direct consequence of frontal uplift, but rather that the immediate cause is the retardation of the prevailing, low-level offshore wind by the SBC. The simulated boundary-layer development can be accounted for by using a simple 1D Lagrangian model of growth driven by the surface heat flux. This model is obtained as a straightforward modification of an established MIBL analytic growth model.

Shakespeare and Islam

This special issue conceives of “Shakespeare and Islam” in its broadest sense, conceptually, and opens up the conjunction to consideration of both the early modern and more recent periods. It is not directly concerned with addressing doctrinal questions: “Islam” is a flag of convenience for our purposes, an umbrella term that takes in not only the Ottoman Empire but also the Persian (a subject that, perhaps unsurprisingly, tends to be overshadowed by its stronger neighbour), and extends to a discussion of twentieth- and twenty-first-century issues of Shakespearean interpretation. In line with this journal's principal remit, the essays concentrate on questions of staging and interpretation, adaptation and appropriation, thus drawing on and contributing to one of the dominant fields of Shakespeare studies today. While the early modern period remains the collection's central interest, two concluding essays remind us (if we need reminding) that the seemingly endless recycling and reinterpretation of Shakespeare have implications for how we understand the conjunction with Islam today.

'Thou glorious kingdome, thou chiefe of empires': Persia in seventeenth-century travel literature

This article discusses a series of texts by or about travellers to Safavid Persia in the early seventeenth century, and in particular the literature surrounding the Sherley brothers. It looks at the ways in which, in order to encourage support for the voyages they described, English travel writers emphasised the potential for closer Anglo-Persian relations. In doing so, such narratives took advantage of a developing awareness of sectarian division within Islam in order to differentiate Persia from the Ottoman Empire. The article then examines how The Travailes of the Three English Brothers (1607) by Day, Rowley and Wilkins, built on the possibilities suggested by the travel writings, and specifically their recognition of Islamic sectarian division, to develop an idealised model of how relations between Persia and England might function. More broadly, these texts demonstrate travellers’ interest in looking for potential correlation between Christian and Muslim identities during this period.

Intent and Method: A Study of Female Characters in Aeschylean and Euripidean Drama

Aeschylus and Euripides used tragic female characters to help fulfill the purpose of religious celebration and to achieve the motivation of public reaction. The playwrights, revising myths about tragic woman and redefining the Greek definition of appropriate femininity, supported or questioned the very customs which they changed. Originally composed as part of a religious festival for Dionysus, the god of wine, revelry and fertility, the tragedies of Aeschylus and Euripides were evaluated by Aristotle. He favored Aeschylus over Euripides, but it appears as if his stipulations for tragic characterization do not apply to Aeschylean and Euripidean women. Modem critics question both Aristotle's analysis in the Poetics as well as the tragedies which he evaluated. As part of the assessment of Aeschylus, the character of the Persian Queen, Atossa, appears as a conradiction the images that Greeks maintain of non-Greeks. The Persians is discussed in relation to modem criticisms and as on its function as a warning against radical changes in Athenian domestic life. The Oresteia, a trilogy, also charts the importance of an atypical woman in Aeschylean tragedy, and how this role, Clytaemnestra, represents an extreme example of the natural and necessary evolution of families, households and kingdoms. In contrast to Aeschylus' plea to retain nomoi (traditional custom and law), EUripides' tragedy, the Medea, demonstrates the importance of a family and a country to provide security, especially for women. Medea's abandonment by Jason and subsequent desperation drives her to commit murder in the hope of revenge. Ultimately, Euripides advocates changes in social convention away from the alienation of non-Greek, non-citizens, and females. Euripides is, unfortunately, tagged a misogynist by some in this tragedy and another example-the Hippolytus. Euripides' Phaedra becomes entangled in a scheme of divine vengeance and ultimately commits suicide in an attempt to avoid societal shame. Far from treatises of hate, Euripidean women take advantage of the little power they possess within a constrictive social system. While both Aeschylus and Euripides revise customary images and expectations of women in the context of religiously-motivated drama, one playwright intends to maintain civic order and the other intends to challenge the secular norm.

Oh! The Tangled Web

Now before hundreds rush in with that inane, “One man’s Mede is another man’s Persian” argument, permit me to define Internet pornography. It isn't difficult at all.

Antibodies to Neospora caninum and Toxoplasma gondii in domestic cats from Brazil

The occurrence of antibodies to Neospora caninum and Toxoplasmagondii was determined in 400 domestic cats (Siamese, Persian, and undetermined breeds) from the Municipality of Aracatuba, São Paulo, Brazil, through the indirect fluorescence antibody test (IFAT). of the 400 cats, 100 were seropositive to T. gondii (25%, titer >= 64) and 98 to N. caninum (24.5%, titer >= 16). The rate of seropositive cats for T. gondii was correlated with age (chi(2)=35.7; p < 0.001), with a higher number of infected animals at older ages. of the 219 cats younger than 1-year-old, 13.2% were seropositive for T. gondii, while 39.2% were positive in the 181 older animals. The presence of N. caninum was also correlated with age (divided by(2)=8.8; p < 0.01), with 18.7% (41/219) and 31.5% (57/181) of positive animals at ages below and above 12-month, respectively. An association between the occurrences of both protozoa in the felines was also observed (chi(2)=19.6; p < 0.001).

An approach to local immunotoxicity induced by adjuvanted vaccines

The occurrence of injection site reactions following immunization is the most frequently reported toxicity manifestation of vaccines; however, the different types of local reactions and the different mechanisms involved are still unclear. Here, the current advances in adjuvants and the role that adjuvants play in local reactions are reviewed. The role of adjuvants in the formation of the loco-regional complex (LRC), which consists of the injection site, draining lymphatic vessels and regional lymph nodes, is also discussed. Finally, strategies and recommendations for the rational design of adjuvanted vaccines are discussed, with a particular interest in the reduction of local inflammation. © 2013 Elsevier B.V.

Aplicação de escória de aciaria e calcário no solo e desenvolvimento do primeiro ciclo da grama bermuda

Conselho Nacional de Desenvolvimento Científico e Tecnológico (CNPq)

Nas redes da Àte: A hybris de Xerxes em Os persas de Ésquilo

Coordenação de Aperfeiçoamento de Pessoal de Nível Superior (CAPES)