A study of chymotrypsin immobilization conditions for improved peptide mapping

La cartographie peptidique est une technique de grande importance utilisée lors de l’identification des protéines et la caractérisation des modifications post-traductionnelles des protéines. Deux méthodes sont utilisées afin de couper les protéines en peptides pour la cartographie : les méthodes chimiques et les méthodes enzymatiques. Dans ce projet, l’enzyme chymotrypsine a été utilisée pour l’hydrolyse (la digestion) des liens peptidiques. Cependant, l’autoprotéolyse des enzymes peut augmenter la complexité des échantillons, rendant ainsi ardue l’obtention de pics résolus suite à l’apparition de pics non-désirés dans la carte peptidique. Par conséquent, nous avons utilisé la réticulation des enzymes protéolytiques par réaction avec le glutaraldéhyde (GA) donnant une enzyme insoluble afin de réduire l’autoprotéolyse. L’immobilisation de la chymotrypsine par GA a été effectuée selon une méthode rapportée précédemment par le groupe Waldron. L’électrophorèse capillaire (CE) couplée à l’absorption UV-visible a été utilisée pour la séparation et la détection de peptides et pour obtenir ainsi une cartographie peptidique. Deux tampons différents ont été évalués afin d’obtenir les meilleures conditions pour la digestion de substrats protéiques par la chymotrypsine libre (soluble) ou la GAchymotrypsine et l’analyse par CE. Les cartes des peptides autoprotéolytiques ont été comparées entre les deux formats de chymotrypsine. Afin d’améliorer la cartographie peptidique, nous avons évalué trois méthodes de conditionnement du capillaire CE et deux méthodes pour stopper la digestion. Le bicarbonate d’ammonium s’est avéré être le tampon optimal pour la digestion en solution et l’utilisation d’un bain d’acétone et de glace sèche s’est avérée être la méthode optimale pour stopper la digestion. Une solution de SDS, 25 mM, dans l’étape de rinçage a été utilisée après chaque analyse CE et a permis d’améliorer la résolution des cartes peptidiques. La comparaison entre l’autoprotéolyse de la chymotrypsine libre et de celle immobilisé par GA a été effectuée par des tests utilisant une gamme de six différentes combinaisons de conditions afin d’évaluer le temps (30 et 240 min) et la température de digestion (4, 24 et 37°C). Dans ces conditions, nos résultats ont confirmé que le GA-chymotrypsine réduit l’autoprotéolyse par rapport à l’enzyme libre. La digestion (à 37°C/240 min) de deux substrats modèles par la chymotrypsine libre et immobilisée en fonction de la température de dénaturation du substrat a été étudiée. iii Avant la digestion, les substrats (l’albumine de sérum bovine, BSA, et la myoglobine) ont été dénaturés par chauffage pendant 45 min à trois températures différentes (60, 75 et 90°C). Les résultats ont démontré que la dénaturation par chauffage du BSA et de la myoglobine n’a pas amélioré la cartographie peptidique pour la GA-chymotrypsine, tandis que la digestion de ceux-ci en présence de la chymotrypsine libre a amélioré de façon quantifiable à des températures élevées. Ainsi, le chauffage du substrat à 90°C avec l’enzyme soluble facilite le dépliement partiel du substrat et sa digestion limitée, ce qui a été mieux pour la myoglobine que pour la BSA.

Revaloració de la fracció cel·lular de la sang de porc procedent d'escorxadors industrials

La sang de porc és un subproducte comestible que es genera als escorxadors industrials durant el procés d'obtenció de la canal. Aquest subproducte es caracteritza per presentar una elevada càrrega contaminant i, degut a l'elevat volum que es genera, és necessari trobar estratègies que permetin la seva revaloració i aprofitament, a la vegada que disminuïm la contaminació ambiental i les despeses que es deriven del seu processament abans de l'abocament. La fracció cel·lular (FC) constitueix el 40 % de la sang de porc i conté principalment l'hemoglobina (Hb), que representa al voltant del 90 % del contingut en proteïna d'aquesta fracció (un 35 % aproximadament). L'elevat percentatge en proteïna i en ferro, i les seves bones propietats funcionals fan que l'aprofitament d'aquest subproducte com a primera matèria o ingredient de la indústria alimentària sigui una alternativa molt útil a l'hora de reduir les despeses de la indústria càrnia, sempre que es resolguin els problemes de l'enfosquiment i dels sabors estranys que pot conferir la FC quan s'addiciona a productes alimentaris. Una altra possible utilització de la FC és aprofitar les propietats colorants de l'Hb o del grup hemo, com a colorant d'origen natural en diversos productes alimentaris. Els objectius del present treball eren, en primer lloc, determinar les millors condicions d'aplicació del procés de conservació de la FC mitjançant la deshidratació per atomització i caracteritzar físico-químicament i microbiològica el concentrat d'Hb en pols. En segon lloc, avaluar l'eficàcia de diferents additius antioxidants i/o segrestants del ferro per prevenir l'enfosquiment que pateix la FC durant la deshidratació. En tercer lloc, aplicar tractaments d'altes pressions hidrostàtiques com a procés d'higienització i avaluar els efectes d'aquest tractament sobre la microbiota contaminant, el color i les propietats funcionals de la FC. Finalment, desenvolupar un procés d'obtenció d'hidrolitzats proteics descolorats a partir de l'Hb amb la finalitat d'utilitzar-los com a ingredients nutricionals i/o funcionals. La millor temperatura de deshidratació per atomització de la FC hemolitzada era 140ºC. La FC en pols presentava un contingut en humitat del 5,3 % i un percentatge de solubilitat proteica del 96 %. La deshidratació per atomització induïa canvis en l'estructura nativa de l'Hb i, per tant, un cert grau de desnaturalització que pot conduir a una disminució de les seves propietats funcionals. L'extracte sec de la FC en pols estava composat per un 94,6 % de proteïna, un 3 % de sals minerals i un 0,7 % de greix. Els valors CIE L*a*b* del color de la FC en pols eren força constants i reflectien el color vermell marró fosc d'aquesta, a causa de l'oxidació del ferro hèmic que es produeix durant la deshidratació. La càrrega contaminant de la FC fresca de la sang de porc era força elevada i el tractament d'hemòlisi amb ultrasons i la centrifugació posterior no produïen una reducció significativa de la microbiota contaminant, obtenint un producte amb uns recomptes microbiològics de l'ordre de 106 ufc·mL-1. La deshidratació per atomització produïa una disminució d'una unitat logarítmica dels recomptes totals de la FC hemolitzada. Tanmateix, el producte en pols encara reflectia l'elevada contaminació de la primera matèria, fet que condiciona negativament la seva utilització com a ingredient alimentari, a no ser que es millorin les condicions de recollida de la sang a l'escorxador o que aquesta o la FC es sotmeti a algun tractament d'higienització prèviament a la deshidratació. Les isotermes de sorció a 20ºC de la FC en pols tenien forma sigmoïdal i una histèresi estreta i llarga. L'equació GAB és un bon model matemàtic per ajustar les dades de sorció obtingudes experimentalment i determinar la isoterma d'adsorció de la FC deshidratada per atomització. El percentatge d'humitat de la FC deshidratada a 140ºC es corresponia a un valor d'aw a 20 ºC d'aproximadament el 0,16. Tenint en compte que estava per sota dels valors d'aw corresponents a la capa monomolecular, es pot garantir la conservació a temperatura ambient del producte, sempre que s'envasi en recipients tancats que no permetin l'entrada d'humitat de l'exterior. De l'estudi de la possible estabilització del color de la FC deshidratada per atomització mitjançant l'addició d'antioxidants i/o segrestants de ferro, es va observar que només l'àcid ascòrbic, la glucosa, l'àcid nicotínic i la nicotinamida, tenien efectes positius sobre el color del producte en pols. L'ascòrbic i la glucosa no milloraven la conservació del color de l'Hb però disminuïen l'enfosquiment que es produeix durant la deshidratació, amb la qual cosa es pot obtenir un producte en pols de color marró més clar. L'addició de dextrina o L-cisteïna no disminuïa l'enfosquiment ni evitava el canvi de color de l'Hb. L'àcid nicotínic i la nicotinamida protegien el color de l'Hb durant el procés de deshidratació i l'emmagatzematge de la FC en pols. Les millors condicions d'aplicació del tractament amb altes pressions hidrostàtiques (HHP) sobre la FC eren 400 MPa, a 20ºC, durant 15 minuts, perquè produïen una millora significativa de la qualitat microbiològica, no afectaven negativament al color, no comprometien gaire la solubilitat proteica l'Hb i, malgrat que produïen un augment de la viscositat, la FC romania fluida després del tractament. Aquest tractament permetia una reducció de la microbiota contaminant de la FC d'entre 2 i 3 unitats logarítmiques. L'aplicació de l'alta pressió i la posterior deshidratació per atomització permetien obtenir un producte en pols amb recomptes totals de l'ordre de 2,8 unitats logarítmiques. El color de la FC pressuritzada en pols era igual que el de la FC control deshidratada, perquè ambdues mostres presentaven la mateixa susceptibilitat a l'oxidació del grup hemo produïda per la deshidratació. L'alta pressió incrementava la susceptibilitat de l'Hb als efectes desnaturalitzants de la deshidratació, fonamentalment a pH 7 (PIE), ja que es va observar una disminució de la solubilitat proteica a pH neutre després dels 2 processos tecnològics. La FC en pols presentava una màxima capacitat escumant al PIE de l'Hb. L'aplicació del tractament HHP produïa una disminució de la capacitat escumant de la FC en pols, però no tenia efectes negatius sobre l'estabilitat de l'escuma formada. Tampoc es van observar efectes negatius del tractament HHP sobre l'activitat emulsionant de l'Hb. La màxima activitat emulsionant de l'Hb s'aconseguia amb una concentració de FC en pols de l'1,5 % a pH 7 i de l'1 % a pH 4,5. Les pastes obtingudes per escalfament de la FC presentaven característiques molt diferenciades depenent del pH. A pH neutre es formaven unes pastes dures i consistents, mentre que a pH àcid les pastes eren poc consistents, molt adhesives i més elàstiques que les anteriors. Aquestes tenien una capacitat de retenció d'aigua molt superior que les de pH 7, en les quals l'aigua quedava retinguda per capil·laritat. La textura i capacitat de retenció d'aigua de les pastes tampoc eren afectades pel tractament HHP. El tractament HHP incrementava l'activitat de la Tripsina sobre l'Hb quan el substrat i l'enzim es tractaven conjuntament i afavoria el procés d'obtenció d'hidrolitzats descolorats a partir de la FC, la qual cosa permetia assolir el mateix grau de descoloració amb una dosi d'enzim inferior. El tractament d'hidròlisi de la FC amb la utilització combinada de Tripsina seguida d'un tractament amb Pepsina permetia l'obtenció d'un hidrolitzat proteic d'Hb descolorat i hidrolitzava completament la globina, donant lloc a 2 pèptids de 10,8 i 7,4 KDa. Val a dir que també produïa un 60 80 % de nitrogen soluble en TCA, constituït fonamentalment per pèptids petits i aminoàcids lliures. Els hidrolitzats trípsics i pèpsics d'Hb, obtinguts a partir de FC no pressuritzada i deshidratats per atomització a 180ºC, eren de color blanc i tenien un contingut en humitat del 4,7 %, un 84,2 % de proteïna i 9,7 % de sals minerals. El procés d'hidròlisi permetia una reducció considerable de la contaminació de la FC, obtenint un producte en pols amb uns recomptes totals de l'ordre de 102-103 ufc·g-1. Pel que fa a la funcionalitat dels hidrolitzats d'Hb deshidratats per atomització, aquests presentaven una elevada solubilitat proteica a pH 5 i 7 i romanien solubles després d'un escalfament a 80ºC durant 30 min. Tanmateix, aquesta hidròlisi afectava molt negativament la capacitat de mantenir escumes estables i l'activitat emulsionant.

G protein-coupled receptors: what a difference a 'partner' makes

G protein-coupled receptors (GPCRs) are important cell signaling mediators, involved in essential physiological processes. GPCRs respond to a wide variety of ligands from light to large macromolecules, including hormones and small peptides. Unfortunately, mutations and dysregulation of GPCRs that induce a loss of function or alter expression can lead to disorders that are sometimes lethal. Therefore, the expression, trafficking, signaling and desensitization of GPCRs must be tightly regulated by different cellular systems to prevent disease. Although there is substantial knowledge regarding the mechanisms that regulate the desensitization and down-regulation of GPCRs, less is known about the mechanisms that regulate the trafficking and cell-surface expression of newly synthesized GPCRs. More recently, there is accumulating evidence that suggests certain GPCRs are able to interact with specific proteins that can completely change their fate and function. These interactions add on another level of regulation and flexibility between different tissue/cell-types. Here, we review some of the main interacting proteins of GPCRs. A greater understanding of the mechanisms regulating their interactions may lead to the discovery of new drug targets for therapy.

Activation of glycoprotein VI (GPVI) and C-type lectin-like receptor-2 (CLEC-2) underlies platelet activation by diesel exhaust particles and other charged/hydrophobic ligands

Platelets are activated by a range of stimuli that share little or no resemblance in structure to each other or to recognized ligands, including diesel exhaust particles (DEP), small peptides [4N1-1, Champs (computed helical anti-membrane proteins), LSARLAF (Leu-Ser-Ala-Arg-Leu-Ala-Phe)], proteins (histones) and large polysaccharides (fucoidan, dextran sulfate). This miscellaneous group stimulate aggregation of human and mouse platelets through the glycoprotein VI (GPVI)-FcR γ-chain complex and/or C-type lectin-like receptor-2 (CLEC-2) as shown using platelets from mice deficient in either or both of these receptors. In addition, all of these ligands stimulate tyrosine phosphorylation in GPVI/CLEC-2-double-deficient platelets, indicating that they bind to additional surface receptors, although only in the case of dextran sulfate does this lead to activation. DEP, fucoidan and dextran sulfate, but not the other agonists, activate GPVI and CLEC-2 in transfected cell lines as shown using a sensitive reporter assay confirming a direct interaction with the two receptors. We conclude that this miscellaneous group of ligands bind to multiple proteins on the cell surface including GPVI and/or CLEC-2, inducing activation. These results have pathophysiological significance in a variety of conditions that involve exposure to activating charged/hydrophobic agents.

Taste components of Sherry wines

Sherry wine has characteristic taste and aroma, different from other wine-based alcoholic beverages. This paper reports a study of the non-volatile, low-molecular weight compounds found in sherry and related alcoholic beverages that may contribute to taste. Compounds analysed included free amino acids, organic acids, sugars and small peptides (linear and cyclic). A series of seven diketopiperazines (cyclic dipeptides) namely, cyclo(Leu-Leu), cyclo(Pro-Leu), cyclo(Pro-Ile), cyclo(Pro-Met), cyclo( Pro-Val), cyclo(Pro-Pro) and cyclo(Val-Ala) were identified for the first time in sherry. Although traces were found in some other alcoholic beverages, levels were low compared with sherry. The base wine used in the sherry production had only traces of diketopiperazines, indicating that the casking stage of sherry production might be responsible for their formation.

Genomic DNA microarray comparison of gene expression patterns in Paracoccidioides brasiliensis mycelia and yeasts in vitro

Paracoccidioides brasiliensis is a thermally dimorphic fungus, and causes the most prevalent systemic mycosis in Latin America. Infection is initiated by inhalation of conidia or mycelial fragments by the host, followed by further differentiation into the yeast form. Information regarding gene expression by either form has rarely been addressed with respect to multiple time points of growth in culture. Here, we report on the construction of a genomic DNA microarray, covering approximately 25% of the genome of the organism, and its utilization in identifying genes and gene expression patterns during growth in vitro. Cloned, amplified inserts from randomly sheared genomic DNA (gDNA) and known control genes were printed onto glass slides to generate a microarray of over 12 000 elements. To examine gene expression, mRNA was extracted and amplified from mycelial or yeast cultures grown in semi-defined medium for 5, 8 and 14 days. Principal components analysis and hierarchical clustering indicated that yeast gene expression profiles differed greatly from those of mycelia, especially at earlier time points, and that mycelial gene expression changed less than gene expression in yeasts over time. Genes upregulated in yeasts were found to encode proteins shown to be involved in methionine/cysteine metabolism, respiratory and metabolic processes (of sugars, amino acids, proteins and lipids), transporters (small peptides, sugars, ions and toxins), regulatory proteins and transcription factors. Mycelial genes involved in processes such as cell division, protein catabolism, nucleotide biosynthesis and toxin and sugar transport showed differential expression. Sequenced clones were compared with Histoplasma capsulatum and Coccidioides posadasii genome sequences to assess potentially common pathways across species, such as sulfur and lipid metabolism, amino acid transporters, transcription factors and genes possibly related to virulence. We also analysed gene expression with time in culture and found that while transposable elements and components of respiratory pathways tended to increase in expression with time, genes encoding ribosomal structural proteins and protein catabolism tended to sharply decrease in expression over time, particularly in yeast. These findings expand our knowledge of the different morphological forms of P. brasiliensis during growth in culture.

Novel wasp toxin discriminates between neuronal and cardiac sodium channels

Pompilidotoxins (PMTXs), derived from the venom of solitary wasp has been known to facilitate synaptic transmission in the lobster neuromuscular junction, and a recent further study from rat trigeminal neurons revealed that the toxin slows Na+ channel inactivation without modifying activation process. Here we report that beta -PMTX modifies rat brain type II Na+ channel alpha -subunit (rBII) expressed in human embryonic kidney cells but fails to act on the rat heart alpha -subunit (rH1) at similar concentrations. We constructed a series of chimeric mutants of rBII and rH1 Na+ channels and compared modification of the steady-state Na+ currents by beta -PMTX. We found that a difference in a single amino acid between Glu-1616 in rBII and Gln-1615 in rH1 at the extracellular loop of D4S3-S4 is crucial for the action of beta -PMTX. PMTXs, which are small peptides with 13 amino acids, would be a potential tool for exploring a new functional moiety of Na+ channels.

Uma abordagem peptidômica do venedo do escorpião Tityus serrulatus

Fundação de Amparo à Pesquisa do Estado de São Paulo (FAPESP)

Caracterização do soro de leite de búfala: identificação das proteínas e produção de hidrolisados com médio e alto grau de hidrólise

Conselho Nacional de Desenvolvimento Científico e Tecnológico (CNPq)

Produção e aplicação de hidrolisado de proteínas do soro de queijo bovino no preparado de suplemento nutricional: minimização da sarcopenia em ratos idosos

Coordenação de Aperfeiçoamento de Pessoal de Nível Superior (CAPES)

Transport of amino acids from milk whey by Caco-2 cell monolayer after hydrolytic action of gastrointestinal enzymes

The bioavailability of amino adds from milk whey protein hydrolysates was evaluated using diffusion of the substances through semi-permeable membranes (dialyzability) and transport by Caco-2 cell cultures. The hydrolysates with low degree of hydrolysis (LDH) and high degree of hydrolysis (HDH) were obtained after 120 min of reaction time at 50 degrees C after the initial addition of pepsin, followed by the addition of trypsin, chymotrypsin and carboxypeptidase-A. The proteins and hydrolysates were further subjected to in vitro digestion with pepsin plus pancreatin. HPLC was used to determine the concentrations of dialyzable amino adds (48.4% of the non-hydrolyzed proteins, 63.2% of the LDH sample and 58.3% of the HDH sample), demonstrating the greater dialyzability of the hydrolysates. The LDH and HDH whey protein hydrolysates prepared with pepsin, trypsin, chymotrypsin and carboxypeptidase-A showed only 14.7% and 20.8% of dialyzable small peptides and amino acids, respectively. The efficiency of absorption was demonstrated by the preferential transport of Ile, Lou and Arg through a layer of cells. In the LDH hydrolysate, Tyr was also transported. Prior high- and low-degree hydrolysis of the whey provided transport by 5.7% and 6.6%, respectively, in comparison with 23% for non-hydrolyzed proteins, considering the total amount of these amino adds that was applied to the cells. (C) 2014 Elsevier Ltd. All rights reserved.

Síntese e caracterização de pequenos peptídeos lineares do veneno de Tityus serrulatus (Buthidae)

Coordenação de Aperfeiçoamento de Pessoal de Nível Superior (CAPES)

Estudo peptídico e determinação do perfil de metabólitos de venenos de escorpiões da família buthidae: Tityus serrulatus, Tityus bahiensis e Tityus obscurus

Coordenação de Aperfeiçoamento de Pessoal de Nível Superior (CAPES)

L'infiammazione intestinale nell'animale sperimentale come modello per lo sviluppo di nuovi farmaci: ruolo della via tachichininergica nelle malattie infiammatorie intestinali

Background: Several lines of evidence showed that inflammation is associated with changes in the expression of tachykinins both in human and animal models. Tachykinins, including substance P (SP), are small peptides expressed in the extrinsic primary afferent nerve fibres and enteric neurons of the gut: they exert their action through three distinct receptors, termed NK1, NK2 and NK3. SP modulates intestinal motility and enteric secretion, acting preferentially through the NK1 receptor. SP neural network and NK1 receptor expression are increased in patients with inflammatory bowel disease, and similar changes were observed in experimental models of inflammation. The 2,4 Dinitrobenzene Sulphonic Acid (DNBS) model of colitis is useful to study innate immunity, non-specific inflammation and wound healing; it has been suggested that the transmural inflammation seen in this model resembles that found in Crohn’s disease and can therefore be used to study what cells and mediators are involved in this type of inflammation. Aim: To test the possible protective effect of the NK1 receptor antagonist SSR140333 on: 1) acute model of intestinal inflammation; 2) reactivation of DNBS-induced colitis in rats. Methods: Acute colitis was induced in male SD rats by intrarectal administration of DNBS (15 mg/rat in 50% ethanol). Reactivation of colitis was induced by intrarectal injections of DNBS on day 28 (7.5 mg/rat in 35% ethanol). Animals were sacrificed on day 6 (acute colitis) and 29 (reactivation of colitis). SSR140333 (10 mg/kg) was administered orally starting from the day before the induction of colitis for 7 days (acute colitis) or seven days before the reactivation of colitis. Colonic damage was assessed by means of macroscopic and microscopic scores, myeloperoxidase activity (MPO) and TNF-α tissue levels. Enzyme immunoassay was used to measure colonic substance P levels. Statistical analysis was performed using analysis of variance (one-way or two-way, as appropriate) with the Bonferroni’s correction for multiple comparisons. Results: DNBS administration impaired body weight gain and markedly increased all inflammatory parameters (p<0.01). Treatment with SSR140333 10 mg/kg significantly counteracted the impairment in body weight gain, decreased macroscopic and histological scores and reduced colonic myeloperoxidase activity (p<0.01). Drug treatment counteracted TNF-α tissue levels and colonic SP concentrations (acute model). Similar results were obtained administering the NK1 receptor antagonist SSR140333 (3 and 10 mg/kg) for 5 days, starting the day after the induction of colitis. Intrarectal administration of DNBS four weeks after the first DNBS administration resulted in reactivation of colitis, with increases in macroscopic and histological damage scores and increase in MPO activity. Preventive treatment with SSR140333 10 mg/kg decreased macroscopic damage score, significantly reduced microscopic damage score but did not affect MPO activity. Conclusions: Treatment with SSR140333 significantly reduced intestinal damage in acute model of intestinal inflammation in rats. The NK1 receptor antagonist SSR140333 was also able to prevent relapse in experimental colitis. These results support the hypothesis of SP involvement in intestinal inflammation and indicate that NK receptor antagonists may have a therapeutic potential in inflammatory bowel disease.

AtPTR1, a plasma membrane peptide transporter expressed during seed germination and in vascular tissue of Arabidopsis

For the efficient translocation of organic nitrogen, small peptides of two to three amino acids are posited as an important alternative to amino acids. A new transporter mediating the uptake of di- and tripeptides was isolated from Arabidopsis thaliana by heterologous complementation of a peptide transport-deficient Saccharomyces cerevisiae mutant. AtPTR1 mediated growth of S. cerevisiae cells on different di- and tripeptides and caused sensitivity to the phytotoxin phaseolotoxin. The spectrum of substrates recognized by AtPTR1 was determined in Xenopus laevis oocytes injected with AtPTR1 cRNA under voltage clamp conditions. AtPTR1 not only recognized a broad spectrum of di- and tripeptides, but also substrates lacking a peptide bond. However, amino acids, omega-amino fatty acids or peptides with more than three amino acid residues did not interact with AtPTR1. At pH 5.5 AtPTR1 had an apparent lower affinity (K-0.5 = 416 mum) for Ala-Asp compared with Ala-Ala (K-0.5 = 54 mum) and Ala-Lys (K-0.5 = 112 mum). Transient expression of AtPTR1/GFP fusion proteins in tobacco protoplasts showed that AtPTR1 is localized at the plasma membrane. In addition, transgenic plants expressing the beta-glucuronidase (uidA) gene under control of the AtPTR1 promoter demonstrated expression in the vascular tissue throughout the plant, indicative of a role in long-distance transport of di- and tripeptides.