The angling excursions of Gregory Greendrake, esq. [pseud., i.e. J. Coad] in the counties of Wicklow, Meath, Westmeath, Longford, and Cayan, with additions, by Geoffrey Greydrake, esq. [pseud., i.e. Thomas Ellingsale] dedicated to "all honest brothers of the angle".

Mode of access: Internet.

Pope's The Iliad of Homer: books I, VI, XXII, and XXIV.

Mode of access: Internet.

Identification of a minimal promoter sequence for the human N-acetyltransferase Type I gene that binds AP-1 (activator protein 1) and YY-1 (Yin and Yang 1)

Human N-acetyltransferase Type I (NAT1) catalyses the acetylation of many aromatic amine and hydrazine compounds and it has been implicated in the catabolism of folic acid. The enzyme is widely expressed in the body, although there are considerable differences in the level of activity between tissues. A search of the mRNA databases revealed the presence of several NAT1 transcripts in human tissue that appear to be derived from different promoters. Because little is known about NAT1 gene regulation, the present study was undertaken to characterize one of the putative promoter sequences of the NAT1 gene located just upstream of the coding region. We show with reverse-transcriptase PCR that mRNA transcribed from this promoter (Promoter 1) is present in a variety of human cell-lines, but not in quiescent peripheral blood mononuclear cells. Using deletion mutant constructs, we identified a 20 bp sequence located 245 bases upstream of the translation start site which was sufficient for basal NAT1 expression. It comprised an AP-1 (activator protein 1)-binding site, flanked on either side by a TCATT motif. Mutational analysis showed that the AP-1 site and the 3' TCATT sequence were necessary for gene expression, whereas the 5' TCATT appeared to attenuate promoter activity. Electromobility shift assays revealed two specific bands made up by complexes of c-Fos/Fra, c-Jun, YY-1 (Yin and Yang 1) and possibly Oct-1. PMA treatment enhanced expression from the NAT1 promoter via the AP-1-binding site. Furthermore, in peripheral blood mononuclear cells, PMA increased endogenous NAT1 activity and induced mRNA expression from Promoter I, suggesting that it is functional in vivo.

A phylogeny for the genus Isoodon and a range extension for I-obesulus peninsulae based on mtDNA control region and morphology

Short-nosed bandicoots, Isoodon, have undergone marked range contractions since European colonisation of Australia and are currently divided into many subspecies, the validity of which is debated. Discriminant function analysis of morphology and a phylogeny of Isoodon based on mtDNA control region sequences indicate a clear split between two of the three recognised species, I. macrourus and I. obesulus/auratus. However, while all previously recognised taxa within the I. obesulus/auratus group are morphologically distinct, I. auratus and I. obesulus are not phylogenetically distinct for mtDNA. The genetic divergence between I. obesulus and I. auratus (2.6%) is similar to that found among geographic isolates of the former (I. o. obesulus and I. o. peninsulae: 2.7%). Further, the divergence between geographically close populations of two different species (I. o. obesulus from Western Australia and I. a. barrowensis: 1.2%) is smaller than that among subspecies within I. auratus (I. a. barrowensis and I. auratus from northern Western Australia: 1.7%). A newly discovered population of Isoodon in the Lamb Range, far north Queensland, sympatric with a population of I. m. torosus, is shown to represent a range extension of I. o. peninsulae (350 km). It seems plausible that what is currently considered as two species, I. obesulus and I. auratus, was once one continuous species now represented by isolated populations that have diverged morphologically as a consequence of adaptation to the diverse environments that occur throughout their range. The taxonomy of these populations is discussed in relation to their morphological distinctiveness and genetic similarity.

Paraparchites mazonensis n. sp. (Ostracoda) from Middle Pennsylvanian ironstone concretions of Illinois / I. G. Sohn --.

v.37:no.2(1977)

La pelota no se mancha: Un estudio histórico sobre el desarrollo y la política en FIFA

Esta investigación se centra en la Fédération Internationale de Football Association (FIFA) como organización política. Intenta responder dos interrogantes primordiales: 1) ¿cómo la FIFA ha constituido el poder que tiene actualmente y, así, hacerse del monopolio indiscutido del fútbol? Y 2) ¿cómo ha cambiado en el tiempo la política interna de FIFA y su vínculo con la política internacional? Para lograr esto, se realiza un estudio histórico, basado principalmente en documentos, que intenta caracterizar y analizar los cambios de la organización en el tiempo. Se enfatizan las últimas dos presidencias de FIFA, de João Havelange y Joseph Blatter, como casos de estudio.

Cap a un model per interpretar i facilitar l'aprendre: estratègies i recursos per a la reflexió-acció en i des de la pràctica

1.- L'enquadrament d'aquest treball de recerca s'ha fet en i des de la praxis. EI que interessa és descobrir i proposar instruments pedagògics d'ajuda, assequibles i contextualitzats, especialment en el terreny de la comunicació i la interacció Educador-Educand. La metodologia que s'ha fet servir és de caire qualitatiu, etnogràfic, en un enfocament basat en la investigació-acció. La visió de la persona és volgudament holística; els sentiments, els significats, I' orientació personal, I' autodirecció. esdevenen elements centrals. La hipòtesi de treball, en la qual es fonamenta la recerca, podria formular-se així: 'En la pràctica, els Educadors, d'una forma més o menys reflexiva, perceben i interpreten el procés d'aprendre dels Educands; hi intervenen, el mediatitzen; n'avaluen la direcció i l'encert". A partir d'aquest supòsit, l'investigador veu convenient donar resposta a tres qüestions centrals: A) Com comprenem i interpretem els Educadors el procés d'aprendre dels Educands?; B) Quin tipus d'intervenció resultarà adient per promoure i/o facilitar l'aprendre?; C) Amb quins instruments i estratègies comptem per ajudar pedagògicament? 2.- Per llegir l'aprendre, l'investigador fa ús d'un model mental, indispensable per ordenar les dades de l'experiència. Convé, per tant, explicitar-lo, fer-ne ciència, coneixement compartit. En aquesta direcció de treball se li plantegen dos tipus d'interrogants: A) Quins són els elements comuns a qualsevol experiència d'aprenentatge?; Quina mena d'activitat o experiència personal desenvolupen tots els Educands; i B) Com es manifesta aquesta experiència? Amb quins indicadors? Quina mena de "text" llegeix l'Educador per orientar la seva intervenció d'ajuda? 3.- L'aprenentatge. en aquest treball, és considerat per l'investigador com la resultant de tres processos personals: el posicionament, l'estratègia i l'avaluació. Quan l'Educador vol compartir amb l'Educand el seu procés idiosincràtic d'aprendre, procura reconstruir amb ell aquestes tres accions bàsiques: A) Com es posiciona: què tem o desitja, què creu, què espera, quines expectatives viu, com es motiva? B) Quines són les seves pautes d'actuació: com treballa, com memoritza, com recupera la informació que té a la memòria, què fa davant d'un problema... ? C) Què busca; què és important per a ella; què pretén... ? 4.- Davant la complexitat dels missatges emesos per l'Educand l'investigador opta per llegir tres tipus de "textos": els productes i els resultats; les conductes; i els missatges parlats. Entre tots tres, pensa, podrà trobar elements i indicadors adequats per fonamentar, sempre hipotèticament, la seva actuació pedagògica. 5.- Procura sobretot detectar i fer existir els èxits, aquells productes i/o resultats que l'Educand troba valuosos, per tal d'ajudar-lo a prendre consciència dels seu repertori personal d'estratègies i capacitats. En aquest àmbit es proposen tres actituds o enfocaments del treball d'ajuda: A) El primer fa referència a la presa de consciència de l'estratègia personal, que s'amaga darrera el producte valorat. B) El segon apunta cap al respecte per l'estratègia que cadascú executa i, per tant, li és familiar. L'Educand la necessita. Es la seva. Es troba en la seva experiència, encara que no necessàriament existeixi en la seva construcció conscient. C) El tercer ,el duu a valorar l'estratègia d'acord amb les finalitats de l'Educand. La seva adequació es legitima pel que es proposa. Partim del supòsit que tota conducta es troba dirigida per un propòsit a vegades difícil de copsar i no sempre recomanable per a l'Educand. 6.- La conducta percebuda de l'Educand és entesa com un missatge, un conjunt d'indicadors de la seva activitat contextualitzada, interna i externa; missatge que, en relació amb altres, com els productes i les verbalitzacions, manifesta fragments dels seus significats, projectes, estratègies, valors. Es fa un èmfasi especial en les conductes "internes", els gestos mentals, l'acció interior, tramesa per mitja de microcomportaments sovint no conscient, i certificada per mitjà de la verbalització del viscut. 7.- Parlar amb l'Educand suposa dues menes d'accions: escoltar i emetre. Escoltem per comprendre; emetem per perfilar la comprensió i també per ajudar. En l'emissió, el missatge pedagògic té dues funcions: a) rellançar i orientar el pensament i l'autoexploració de l'Educand; i b) influir per tal que desenvolupi amb èxit el seu projecte d'aprendre. Interessa d'una manera especial ajudar a integrar en la consciència de l'Educand aquests elements de la seva experiència que poden facilitar-li l'adquisició del coneixement. I entenem que, en aquesta empresa, la paraula i la interacció verbal poden tenir-hi un joc important. Per aquesta raó s'ha considerat necessari oferir un model d'anàlisi de la interacció i els missatges verbals. 8.- "Les persones aprenen sempre, amb recursos, processos i sistemes de valoració idiosincràtics, per fa qual cosa la seva orientació en el context esdevé un referent central en el disseny de l'ajuda pedagògica i en la seva avaluació". Aquesta és la hipòtesi de sortida per dissenyar la intervenció pedagògica. Tothom aprèn, inevitablement; la qüestió és quina cosa està aprenent i de quina manera els seus resultats d'ara són mediatitzats per l'experiència passada i, alhora, condicionen el seu aprendre futur. L'aprenent es posiciona, anticipa el procés d' aprendre, valora la seva. capacitat per desenvolupar-lo amb èxit, es motiva en una determinada direcció, d'acord amb la seva experiència, els seus aprenentatges anteriors. Executa estratègies, mostra un tipus d'intel·ligència, una forma personal de processar la informació. Pretén quelcom. És un sistema obert en relació amb el medi: hi ha uns valors que dirigeixen la seva presa de decisions. Utilitza uns criteris propis, una gamma personal d'opcions conscients. Avalua el que fa, el resultat que obté i la seva capacitat personal. 9.- L'ajuda pedagògica que I' autor proposa s'encamina sobretot a facilitar en l'Educand la descoberta dels seus propis recursos. Es tracta de portar-lo cap a la consideració atenta de la seva pròpia experiència, per amplificar-la i fer-la existir com a recurs conscient . Ha dibuixat i experimentat tres conjunts d'intervenció cadascun enfocat vers un àmbit de l'experiència d'aprendre, el qual col·loca com a prioritari, sense oblidar qualsevol dels altres que pugui ser rellevant, per comprendre o ajudar. A) Intervenció sobre el posicionament. En aquest àmbit enfoca l'estil de motivació que executa l'Educand, mira de corregir-lo, si cal, a partir de l'anàlisi i la comprensió de les seves formes de motivar-se quan ell viu l'èxit. Treballa proposant objectius paradoxals de fracàs gairebé impossible, buscant l'assoliment de petits èxits, potser aparentment insignificants, però estratègics; prescriu l'automatisme, per modificar-lo si l'Educand ho desitja; comprova el procés d'anticipació de I' experiència que l'aprenent es construeix per orientar-se; l'ajuda a contextualitzar anticipació i a fer ús dels seus Ilenguatges interns més eficaços i còmodes;... B) Intervenció sobre les estratègies i processos. En un segon enfocament, no necessàriament posterior al descrit, considera les estratègies de I'Educand, també a partir dels seus encerts i èxits. Mira de portar-lo cap a fa descripció i presa de consciència de les seves maneres de fer mes còmodes i segures, les que lliguen amb les seves preferències cerebrals. Quan viu dificultats, el convida a explorar les excepcions, els moments en els quals les seves realitzacions són satisfactòries. Pretén sobretot modificar les seves creences limitants, posant-lo en conflicte amb els fets de l'experiència. A vegades, caldrà facilitar l'adquisició d'estratègies i procediments nous que l'Educand considera plausibles. Es tracta específicament de fer existir opcions noves d'actuació per tal d'assolir allò que vol i/o necessita. C) Intervenció sobre el sistema de valors de l'Educand. L'Educand viu uns valors, els quals expliquen el seu món intern les conductes que realitza i els resultats que obté. Aquest àmbit és col·locat, en el model, al centre del procés d'aprendre. Hom actua amb propòsits determinats, no necessariament conscients. L'obertura de la persona a l'experiència d'aprendre es dirigeix segons criteris i valors irrenunciables. 10.- L 'Educador procura compartir els objectius de l'Educand i els seus projectes per assolir-los; vol tanmateix que se'n faci coneixedor i director responsable. Per a això li convé preguntar-se per quina mena d'experiència està desenvolupant i quin sentit ecològic te per a ell. L'Educador, el seu model del món, la seva persona, està compromès en el procés d'ajuda. No és només un tècnic que aplica recursos objectius. El seu model de comunicació, el seu pensament, les seves expectatives i anticipacions, tenen un pes considerable en el tipus d'intervenció pedagògica que durà a terme i, d'escreix, en el tipus d' aprenentatge que facilita. En la intervenció, l'Educador parteix d'una avaluació intencionadament positiva, centrada en els recursos i les solucions, en la metacognició i l'autoregulació dels processos, a partir de premisses que pressuposen l'èxit personal.

Understanding land-sea warming contrast in response to increasing greenhouse gases. Part I: Transient adjustment

Climate model simulations consistently show that surface temperature over land increases more rapidly than over sea in response to greenhouse gas forcing. The enhanced warming over land is not simply a transient effect caused by the land–sea contrast in heat capacities, since it is also present in equilibrium conditions. This paper elucidates the transient adjustment processes over time scales of days to weeks of the surface and tropospheric climate in response to a doubling of CO2 and to changes in sea surface temperature (SST), imposed separately and together, using ensembles of experiments with an atmospheric general circulation model. These adjustment processes can be grouped into three stages: immediate response of the troposphere and surface processes (day 1), fast adjustment of surface processes (days 2–5), and adjustment of the whole troposphere (days 6–20). Some land surface warming in response to doubled CO2 (with unchanged SSTs) occurs immediately because of increased downward longwave radiation. Increased CO2 also leads to reduced plant stomatal resistance and hence restricted evaporation, which increases land surface warming in the first day. Rapid reductions in cloud amount lead in the next few days to increased downward shortwave radiation and further warming, which spreads upward from the surface, and by day 5 the surface and tropospheric response is statistically consistent with the equilibrium value. Land surface warming in response to imposed SST change (with unchanged CO2) is slower. Tropospheric warming is advected inland from the sea, and over land it occurs at all levels together rather than spreading upward from the surface. The atmospheric response to prescribed SST change in about 20 days is statistically consistent with the equilibrium value, and the warming is largest in the upper troposphere over both land and sea. The land surface warming involves reduction of cloud cover and increased downward shortwave radiation, as in the experiment with CO2 change, but in this case it is due to the restriction of moisture supply to the land (indicated by reduced soil moisture), whereas in the CO2 forcing experiment it is due to restricted evaporation despite increased moisture supply (indicated by increased soil moisture). The warming over land in response to SST change is greater than over the sea and is the dominant contribution to the land–sea warming contrast under enhanced CO2 forcing.

Precise calculations of the existence of multiple AMOC equilibria in coupled climate models Part I: equilibrium states

This study examines criteria for the existence of two stable states of the Atlantic Meridional Overturning Circulation (AMOC) using a combination of theory and simulations from a numerical coupled atmosphere–ocean climate model. By formulating a simple collection of state parameters and their relationships, the authors reconstruct the North Atlantic Deep Water (NADW) OFF state behavior under a varying external salt-flux forcing. This part (Part I) of the paper examines the steady-state solution, which gives insight into the mechanisms that sustain the NADW OFF state in this coupled model; Part II deals with the transient behavior predicted by the evolution equation. The nonlinear behavior of the Antarctic Intermediate Water (AAIW) reverse cell is critical to the OFF state. Higher Atlantic salinity leads both to a reduced AAIW reverse cell and to a greater vertical salinity gradient in the South Atlantic. The former tends to reduce Atlantic salt export to the Southern Ocean, while the latter tends to increases it. These competing effects produce a nonlinear response of Atlantic salinity and salt export to salt forcing, and the existence of maxima in these quantities. Thus the authors obtain a natural and accurate analytical saddle-node condition for the maximal surface salt flux for which a NADW OFF state exists. By contrast, the bistability indicator proposed by De Vries and Weber does not generally work in this model. It is applicable only when the effect of the AAIW reverse cell on the Atlantic salt budget is weak.

Application of C-banding in two Arachis wild species, Arachis pintoi Krapov. and W.C. Gregory and A-villosulicarpa Hoehne to mitotic chromosome analyses

Two wild diploid (2n = 20 chromosomes) and self-pollinating Arachis species, Arachis Pintoi Krapov and W.C.Gregory and A. villosulicarpa Hoehne were submmited to C-band technique to karyotype analyses. Root tips were employed in the analyses. Morphometric data chose that chromosome lengths varied from 3.12 in A. villosulicarpa to 1.45 in A. Pintoi. Karyotype formula obtained was 10sm to A. Pintoi and 9sm + 1m to A. villosulicarpa. There was a predominance of pericentromeric C-band in all mitotic metaphasic chromosomes in both species. Besides C-band values, both species still did not differ in respect to chromosome absolute and relative lengths, centromeric index, symmetry index and total karyotype haploid length. C-band and morphometric data did not show strong or significant differences which could separate these two species of peanut which belong to evolutive different sections.

Application of C-banding in two Arachis wild species, Arachis Pintoi Krapov. and W.C. Gregory and A. villosulicarpa Hoehne to mitotic chromosome analyses

Two wild diploid (2n = 20 chromosomes) and self-pollinating Arachis species, Arachis Pintoi Krapov and W.C. Gregory and A. villosulicarpa Hoehne were submmited to C-band technique to karyotype analyses. Root tips were employed in the analyses. Morphometric data chose that chromosome lengths varied from 3.12 in A. villosulicarpa to 1.45 in A. Pintoi. Karyotype formula obtained was 10sm to A. Pintoi and 9sm + 1m to A. villosulicarpa. There was a predominance of pericentromeric C-band in all mitotic metaphasic chromosomes in both species. Besides C-band values, both species still did not differ in respect to chromosome absolute and relative lengths, centromeric index, symmetry index and total karyotype haploid length. C-band and morphometric data did not show strong or significant differences which could separate these two species of peanut which belong to evolutive different sections.

Recovery Plan for The Blue Whale (<i>Balaenoptera musculusi>)

Recovery plans identify reasonable actions which are believed to be required to recover and/or protect endangered species. Plans are prepared by the National Marine Fisheries Service (NMFS) and the U.S. Fish and Wildlife Service (FWS) and sometimes with the assistance of recovery teams, contractors, State agencies, and others. This plan was prepared by Randall R. Reeves, Phillip J. Clapham, Robert L. Brownell, Jr., and Gregory K. Silber for NMFS. Recovery plans do not necessarily represent the views nor the official positions or approvals of any individuals or agencies, other than those of NMFS, and they represent the views of NMFS only after they have been approved by the Assistant Administrator for Fisheries. Objectives will only be attained and funds expended contingent upon appropriations, priorities, and other budgetary constraints. Approved recovery plans are subject to modification as dictated by new findings, changes in species status, and the completion of recovery tasks described in the plan.

Long Term Stability and Prediction of Soft Tissue Changes Following LeFort I Surgery

Submitted in partial fulfillment of the requirements for a Certificate in Orthodontics, Dept. of Orthodontics, University of Connecticut Health Center, 1991

Na 1 Nachlass Max Horkheimer, 58 - Korrespondenzen u.a. mit Betty Drury (p. I 27, 186-333)

5 Briefe zwischen Konrad Wittwer und Max Horkheimer, 1936, 1938, 1939; 1 Brief von Max Horkheimer an Joseph Wohl, 18.08.1934; 1 Brief von Max Horkheimer an Hedwig Wollenberger, 25.02.1941; 2 Briefe zwischen Richard Wolf und Max Horkheimer, 22.10.1938, 07.11.1938; 2 Briefe zwischen Martha Wolfenstein und Max Horkheimer, 11.10.1937, 19.10.1937; 1 Brief von Clemy Wolff an Leo Löwenthal, 05.03.1941; 2 Briefe zwischen Ilse Wolff und Max Horkheimer, 29.08.1937, 03.09.1937; 1 Brief von Max Horkheimer an Howard Woolston, 25.03.1941; 1 Einladung von der Women's Conference, 1935; 1 Brief von Max Horkheimer an die Women's Conference, 15.03.1935; 1 Brief von der World Foundation an Max Horkheimer, 26.11.1937; 2 Briefe vom World Jewish Congress an Max Horkheimer, 1942, 1945; 1 Brief von Max Horkheimer an Francis Henry Russel, 28.09.1942; 1 Brief von Max Horkheimer an Dr. Opie, 28.09.1942; 1 Brief der Württembergische Hypothekenbank an Max Horkheimer, 24.12.1930; 12 Briefe zwischen Rösle Wuestholz und Max Horkheimer, 1935-1937, 1939; 1 Brief von Max Horkheimer an Frida Wunderlich, 22.11.1937; 1 Brief von Max Horkheimer an die Yale University Library, 22.12.1938; 2 Briefe zwischen Owen D. Young und Max Horkheimer, 22.04.1940, April 1940; 3 Briefe zwischen Hans Zeisel und Max Horkheimer, 21.07.1941, 1941, 1944; 2 Briefe zwischen der Zentrale Hilfsstelle für deutsche Flüchtlingskinder Prag und Max Horkheimer, 01.03.1938, 25.04.1938; 6 Briefe zwischen Gregory Zilboorg und Max Horkheimer, 1939; 16 Briefe und Beilage an Max Horkheimer und F. Pollock von Edgar Zilsel, 1939-1942; 1 Brief vom Social Science Research Counsil an Edgar Zilsel, 01.04.1940; 1 Brief von The Rockefeller Foundation an Edgar Zilsel, 20.06.1939; 9 Briefe und Beilage von Max Horkheimer und F. Pollock an Edgar Zilsel, 1939-1942 sowie Briefwechsel mit Betty Drury; 10 Briefe zwischen The Rockefeller Foundation und Max Horkheimer, 1939-1940; 1 Brief von Max Horkheimer an Edgar Zilsel, 20.06.1939; 12 Briefe zwischen Betty Drury und F. Pollock, 1939-1940; 7 Briefe zwischen Alexander Zinnemann und Max Horkheimer, 1936;