Definició, implantació i certificació d'un sistema de gestió de la qualitat de la docència basat en els principis de l'EEES

El projecte “Definició, implantació i certificació d'un sistema de gestió de la qualitat de la docència basat en els principis de l'EEES” de dos anys de durada, es una continuació del projecte “Acreditació de la qualitat a 6 assignatures de l’EPSC”, que un grup de professors de l’Escola Politècnica Superior de Castelldefels van dur a terme els anys 2003 i 2004, projecte que va rebre una subvenció a la convocatòria MQD2002 d’ajuts per al finançament de projectes per a la millora de la qualitat docent a les universitats de Catalunya. Aquest projecte va culminar amb l’elaboració del document “Gestió de la Qualitat d’una Assignatura de l’EPSC: Nivell 0 – Requeriments” i l’expedició per l’empresa certificadora Det Norske Veritas (la mateixa empresa que certifica la ISO 9001:2000 aplicada al Disseny del Programa de Formació, i Organització i Desenvolupament de l'Activitat Docent de l’Escola), de certificats que acreditaven que quatre assignatures complien, en aquell moment tots els requeriments establerts en el document (requeriments que feien referència als objectius de les assignatures, al seu programa d’activitats, al sistema de recollida i anàlisi de dades i al procés de millora contínua). A partir dels comentaris que va fer l’auditor de la empresa certificadora, de la legislació i normativa aplicable a les noves titulacions i de l’experiència que alguns dels professors participants en el projecte han adquirit a l’auditar a professors externs a la Escola per determinar si les seves assignatures complien els requisits establerts al document abans citat, s’ha elaborat una nova versió del document, que anomenem ““Gestió de la Qualitat d’una Assignatura de l’EPSC: Nivell 1 – Requeriments”, més exigent que l’anterior i que resol alguns dels defectes de la primera versió. Una conseqüència de la realització del projecte ha estat la creació, dins del programa RIMA del ICE de la UPC, del “Grup d’Interès Qualitat a l’Aula (GiQual)”.

Clínica jurídica ambiental

La “Clínica Jurídica Ambiental” constitueix una experiència d’innovació docent desenvolupada en el marc del Màster Oficial en Dret Ambiental i de la Llicenciatura en Dret de la Universitat Rovira i Virgili des del curs 2005-2006. El mètode clínic, que parteix dels principis de la contextualització de l’aprenentatge en escenaris reals, el model de learning by doing i la redefinició dels rols de l’alumne i del professor en el procés d’ensenyament-aprenentatge, és una estratègia que permet a l’alumne una formació integral orientada a la capacitació professional, d’acord amb el canvi de paradigma educatiu que suposa la creació de l’EEES. Es pretén així assolir una millor qualitat dels titulats a partir d’una formació en competències genèriques i específiques assolibles només amb estratègies d’aprenentatge actiu que facilitin l’autonomia i la responsabilització en la construcció del propi aprenentatge. Paral·lelament, la metodologia obliga a establir mecanismes de coordinació entre el professorat de diverses àrees de coneixement jurídiques. Els alumnes treballen en petits grups, durant el curs acadèmic, sobre un cas real subministrat per un client extern (administracions públiques, fiscalia, ONG,s). Els alumnes tenen un tutor intern, professor, i un tutor extern, que pertany a la institució que ha subministrat el cas. El tutor intern avalua de manera contínua i individual el procés d’aprenentatge de l’alumne (60% de la qualificació final); l'extern avalua el resultat final (40 % de la qualificació final), que s’ha de presentar com a treball de grup quan finalitza el curs acadèmic. El finançament atorgat per l’AGAUR, en el marc de la convocatòria MQD 2006, ha permès introduir millores significatives en aquest projecte: la introducció de la figura dels practitioners (advocats en exercici) en l’equip docent; l’organització d’un Seminari Internacional sobre Clinical Legal Education, i la realització de sessions plenàries formatives pels professors i els alumnes de la Clínica.

La cesión comercial de la imagen: Aspectos Jurídicos

Estudi doctrinal i jurisprudencial sobre la naturalesa i el tractament del fenomen del patrocini en el seu vessant jurídic. Per això, també, s'aprofundeix en la cessió del dret a la pròpia imatge des de la perspectiva civil i Constitucional, igualment es realitza una aproximació al seu tractament fiscal. El dret a la pròpia imatge, és un dret fonamental en el marc de “la protecció constitucional de la vida privada” i recollit en el article 18 de la CE. Si bé la Llei Orgànica 1/1982, de 5 de maig de Protecció Civil del Dret a l'Honor, la Intimitat i la Imatge, pretén concretar la regulació dels referits drets constitucionals, el cert és que la seva configuració – gens pacífica- és bàsicament jurisprudencial. En el present estudi es sosté que el dret a la pròpia imatge presenta un doble vessant, d'una banda, com a dret personalíssim, manifestació del dret a la intimitat i, d’altra, com a dret autònom de contingut patrimonial. La possibilitat de tractar aquest dret de forma autònoma permet sotmetre-ho al tràfic comercial i, per tant, la possibilitat que un tercer exerciti dret d’aquestes característiques. Aquest fet, permet es pugui parlar de la cessió dels drets de la personalitat com a font de finançament públic i privat. El contracte de patrocini és el negoci jurídic més significatiu i més rentable en seu de cessió dels drets d'imatge. Habitualment, un empresari, amb la finalitat d'augmentar la notorietat dels seus signes distintius, lliura una quantitat de diners o béns i serveis a l'organitzador o participant en algun tipus d'activitat perquè aquest realitzi una publicitat dels productes o l'activitat de l'empresari. Com qualsevol negoci jurídic bilateral, presenta tot un seguit de drets i obligacions recíproques que es desenvolupen al llarg del present estudi. D'altra banda, la cessió dels drets d'imatge vinculada a l'esport, en la mesura que constitueix una activitat d'interès general, el foment del qual constitueix un imperatiu constitucional i, d'altra banda, genera quantitats econòmiques importants; presenta tot un seguit de peculiaritats tributàries, com ara, incentius fiscals: exempcions i, també, obligacions fiscals per a ambdues parts.

Gasto educativo por regiones y niveles en 2005

En esta nota se construyen algunos indicadores de gasto educativo por estudiante para las distintas comunidades autónomas a partir de la información suministrada en diversas publicaciones del Ministerio de Educación y del INE para el año 2005.

Victimització d'emigrants a Catalunya: informe sobre una enquesta

Resultats d’una enquesta de victimització a migrants, elaborada en el si del Grup de recerca “Sistema de justícia penal”, amb el finançament de l’Institut de Seguretat de Catalunya. La recerca projectada parteix de la constatació de l’escàs coneixement existent sobre la victimització de la població migrant. Aquesta no és una singularitat del nostre país, sinó que és una deficiència universal, que té molt a veure amb la posició social de les persones migrants i amb les característiques de les fonts de coneixement de la delinqüència, tant les de caràcter oficial com les no oficials. Ja Christie (1986) havia advertit que la delinqüència soportada per la població migrant estava infrarepresentada a les enquestes de victimització, fet que explicava per la tendència d’aquests instruments de recerca a centrar-se en la “víctima ideal”. Sigui o no certa l’afirmació, pot constatar-se fàcilment com la forma en que normalment es duen a terme les enquestes permet pressuposar que no arriben a les persones migrants de la mateixa manera que a la població general. Un fet no menyspreable és que les persones pertanyents a aquests col-lectius socials minoritaris disposen en menor mesura de telèfon fix al seu domicili. A banda, s’ha de comptar amb els obstacles que poden dificultar l’accés dels entrevistadors o la confiança en aquests, i que les enquestes de victimització no acostumen a estratificar la mostra incloent entre els grups de població prefixats en la mostra convidada la nacionalitat de les persones entrevistades. Les enquestes de victimització realitzades a Catalunya i, en general, a Espanya, no han estat una excepció en aquests punts i per tant és pertinent dubtar si reflecteixen de manera adequada la victimització que pateixen aquests col-lectius.

La Financiación territorial en España: situación actual y propuestas de reforma

En el presente informe se realiza un análisis crítico del sistema español de financiación territorial y se avanzan una serie de recomendaciones para su reforma. La principal conclusión del trabajo es que el modelo actual no se adecua satisfactoriamente a los principios de igualdad, autonomía, responsabilidad y transparencia que deberían orientar su diseño y puede dificultar el cumplimiento de los objetivos básicos de la política macroeconómica. La solución de estos problemas exigiría una reforma en profundidad del sistema actual en la línea que se esboza en la parte final del documento. En el análisis se distingue entre el subsistema de régimen común en el que se integran la mayoría de las comunidades autónomas y el subsistema foral que se aplica en el País Vasco y Navarra. El sistema de régimen común ha sido objeto recientemente de una reforma que ha introducido novedades importantes en su estructura y filosofía. En el lado positivo, la nueva ley se ha traducido en una distribución más equitativa de los recursos asignados a las regiones, reduciendo de forma apreciable la dispersión de la financiación por unidad de necesidad en relación con el sistema anterior. Otra mejora significativa ha sido la creación del Fondo de Garantía, un instrumento que, por primera vez en la historia del sistema, permite ir adaptando la financiación a las cambiantes circunstancias regionales, ofreciendo así a las comunidades autónomas un seguro parcial contra los riesgos ligados a la evolución de sus ingresos y sus necesidades de gasto. A pesar de que éstas son mejoras importantes, el balance global de la reforma no es positivo. El nuevo acuerdo no resuelve satisfactoriamente los problemas que obligaron a la reforma de su antecesor, es bastante más complejo y opaco que éste, introduce un mecanismo de nivelación parcial de dudoso encaje constitucional, opta por un reparto inicial incierto que podría ser difícilmente aceptable ex-post para algunas regiones, y no ha abordado otros problemas estructurales del sistema, incluyendo su excesiva sensibilidad al ciclo económico. El sistema foral tampoco está libre de problemas. Tal como se ha implementado en la práctica, el modelo vasco-navarro de concierto o convenio supone una violación flagrante de la prohibición constitucional de que los regímenes autonómicos comporten privilegios económicos o sociales y constituye una fuente permanente de inestabilidad para el sistema de régimen común al ser percibido como un agravio comparativo en las regiones no forales de mayor renta, y en particular, en Cataluña. Según mis cálculos, la financiación por habitante del País Vasco es superior en un 60% a la media de las regiones de régimen común a igualdad de competencias y la situación no es muy distinta en Navarra. El origen de esta anomalía está en las leyes quinquenales del Cupo, donde los principios y procedimientos de valoración establecidos en la ley del Concierto se concretan de una forma muy discutible. Los problemas fundamentales que se detectan son dos. Primero, la valoración de las competencias estatales no asumidas por el País Vasco que se recoge en los anexos de las leyes quinquenales está fuertemente sesgada a la baja. Y segundo, el ajuste por IVA se realiza utilizando valores desfasados de los coeficientes que recogen el peso del País Vasco en el consumo nacional y en la base del impuesto. El efecto conjunto de ambos factores ha sido el de rebajar la contribución vasca a los gastos del Estado en 2.800 millones de euros en 2002 y en casi 4.500 millones en 2007, lo que supone respectivamente un 6,21% y un 6,89% del PIB del País Vasco. Dado todo esto, resulta difícil evitar la conclusión de que el diseño del sistema de financiación regional sigue siendo un problema abierto que no tardará mucho en volver a ocupar un lugar preferente en la agenda política nacional. Es de esperar que la próxima reforma del modelo sea algo más meditada que la aprobada el pasado diciembre y sirva realmente para dotar de un diseño razonable a uno de los elementos más críticos de nuestra arquitectura legal. Para alcanzar este objetivo, será necesario realizar una serie de reformas que pueden agruparse en tres grandes líneas de actuación: garantizar el cumplimiento efectivo del principio de igualdad, reforzar la responsabilidad fiscal de los gobiernos regionales y asegurar que el sistema contribuye a alcanzar los objetivos fundamentales de la política macroeconómica, o al menos que no dificulta su cumplimiento. Entre las medidas recomendadas cabría destacar las siguientes: - Corregir gradualmente el fuerte sesgo a la baja que existe actualmente en el cálculo de la aportación de los territorios forales a la hacienda central. Para ello no hace falta modificar las leyes del Concierto vasco y el Convenio navarro. Bastaría con que en las correspondientes leyes quinquenales se realizase una valoración razonable de las competencias que permanecen en manos del Estado, entre las que habría de incluirse la nivelación interregional, y se actualizasen los coeficientes que se utilizan para calcular el ajuste por IVA. - Recuperar la garantía de igualdad de acceso de todos los ciudadanos al conjunto de los servicios públicos como principio básico orientador del diseño del sistema de financiación y asegurar su aplicación efectiva en la práctica. Con este fin, sería aconsejable eliminar el Fondo de Suficiencia (excepto como vehículo para la financiación de las competencias singulares) y los Fondos de Convergencia para repartir el conjunto de los recursos del sistema de acuerdo con la fórmula de necesidades de gasto que actualmente se aplica sólo a la dotación del Fondo de Garantía. Con el fin de evitar la necesidad de fuertes recortes en la financiación de algunas comunidades, convendría hacer una transición suave desde la asignación actual hasta la derivada de la fórmula. - Introducir ciertos retoques en la actual fórmula de necesidades de gasto, incluyendo la recuperación de una partida que permita sufragar los costes fijos ligados a las instituciones de autogobierno y a ciertos servicios autonómicos así como la introducción de una corrección por diferencias en niveles de precios entre regiones. - Desdoblar el IRPF, el IVA y los Impuestos Especiales en un tramo estatal y otro autonómico claramente diferenciados, abandonando los actuales porcentajes de cesión. Los dos tramos serían regulados de forma independiente, aunque manteniendo en manos del Estado la determinación de la base imponible y la gestión del impuesto. - Dotar a las comunidades autónomas de competencias normativas sobre un tramo de los principales tributos indirectos y sobre los elementos de copago en sanidad, educación y otros servicios. Dada la oposición de la Comisión Europea a cualquier cambio normativo que pueda abrir la puerta a la existencia de tipos impositivos diferenciados regionalmente, el poder de decisión sobre el tramo autonómico del IVA y los Impuestos Especiales deberá ejercerse de forma colegiada por el conjunto de las comunidades autónomas, que habrán de fijar tipos uniformes en todo el territorio nacional. - Establecer un Fondo de Estabilización Presupuestaria, que se nutriría con el 'exceso' de recudación tributaria que se genera en la parte alta del ciclo económico y serviría para complementar los ingresos autonómicos en la parte baja del mismo. - Reformar la legislación sobre estabilidad presupuestaria para fijar a las comunidades autónomas un objetivo de equilibrio presupuestario año a año similar al que ya tienen las corporaciones locales y para concretar las medidas extraordinarias que el Estado podrá imponer a las administraciones territoriales en situaciones de 'emergencia presupuestaria'.

Participació de Catalunya en convocatòries del 7è Programa marc d'R+D de la UE. Període 2007-2009

Resum de l'informe "Participació de Catalunya en convocatòries del 7è Programa marc d'R+D de la UE. Període 2007-2009" elaborat per investigadors del Grup de Recerca AQR - Institut de Recerca en Economia Aplicada (IREA) de la Universitat de Barcelona, que pretén donar a conèixer la realitat de la participació catalana en el 7è Programa Marc de la Unió Europea, el principal instrument europeu de finançament de la recerca, durant el període 2007-2009.

La política universitaria de becas en España, Estados Unidos y Francia: una visión comparada

El present Treball Final de Carrera està centrat en l’estudi dels sistemes de finançament de l’ensenyament universitari a Espanya, França i Estats Units. Té per objecte d’estudi la política universitària de beques que porten a terme cadascun d’aquests Estats. L’anàlisi comparativa dels tres models de finançament públic i l’examen dels respectius criteris d’atribució de les beques per raó de renda pretén d’establir una valoració que permeti de verificar si el sistema espanyol atorga les ajudes als beneficiaris basant la seva decisió en termes d’equitat i de igualtat.

Catalonia’s participation in calls of the EU 7th Framework Programme for RTD. Period 2007-2009

English translation of the Executive summary of the report “Catalonia’s participation in calls of the EU 7th Framework Programme for RTD. Period 2007-2009” drawn up by researchers of the AQR Research Group – Research Institute of Applied Economics (IREA) of the University of Barcelona. It aims to find out the reality of the Catalonia’s participation in the EU 7th Framework Programme, the main European financial instrument for research during the period 2007-2009.

Microcrèdits i incidència en la pobresa

L’objecte d’estudi d’aquest projecte final, són els microcrèdits. Es tracta d’un instrument de finançament per a el desenvolupament i la seva finalitat és reduir els nivells de pobresa existents al món. Per tal de poder entendre millor aquesta eina, s’estudiarà el concepte i les institucions que treballen amb els microcrèdits. Un cop analitzades les diferents institucions, es realitzarà una anàlisi de cada tipus d’institució i de les diferents metodologies emprades per proporcionar serveis microfinancers. Un aspecte molt important que s’ha observat a la majoria d’institucions microfinanceres és l’elevat volum de clients que són dones. Per això, s’ha dedicat un capítol sencer a analitzar els diferents motius ja que, en totes les parts del món, els microcrèdits van especialment dirigits a aquest sector de la població. Per últim, es recullen les principals crítiques als microcrèdits, ja que moltes persones consideren que, realment, no són un instrument de finançament per al desenvolupament i no serveixen per reduir la pobresa al món. En aquest capítol s’analitzarà sobre tot, les crítiques fetes per Hulme D. I Mosley P. (1996) en el seu llibre Finance Against Poverty, on fa una recopilació d’estudis d’impacte que presenta evidències empíriques dels efectes dels microcrèdits.

El nuevo sistema de financiación regional: Adenda

This note contains some addenda to a recent paper (de la Fuente, 2010) that analyzed the new Spanish system of regional financing and estimated its financial results for 2009. The note updates my previous estimates using the information contained in the recently published liquidation of the system for 2009. It also discusses some aspects of the new financing law that have to do with the future evolution of the system and collects some data that may be useful to project its results.

Sistema de Gestión deOperaciones Comerciales deFinanciación

L'objectiu consisteix en el desenvolupament d'un sistema d'informació (una aplicació java empresarial) que satisfaci les necessitats d'una empresa financera respecte a la gestió de les operacions comercials de finançament que realitza.

Innovación, financiación y mercados financieros : análisis de las relaciones entre inversión en I+D, estructura de capital y señalización contable

Aquest treball té com a objectiu determinar l'existència de restriccions en el finançament de projectes empresarials de recerca i desenvolupament (R+D) i analitzar-ne les causes. Els resultats de la investigació mostren els fets següents: en primer lloc, hi ha restriccions financeres per a la realització d'inversions en R+D i es manifesten en la necessitat de les empreses de recórrer a recursos interns i a fons aliens a curt termini; en segon lloc, les restriccions esmentades fonamentalment sorgeixen a causa de dos factors, el desequilibri entre les característiques econòmiques de les inversions d'R+D i el comportament dels agents finançadors en els mercats de capitals, i l'existència d'asimetries d'informació entre agents gestors i finançadors; finalment, en tercer lloc, la formulació per part de les empreses de més informació comptable sobre l'R+D desenvolupada comporta la millora de la valoració de l'empresa en els mercats financers i, per tant, l'assignació de fons als processos d'innovació.

Transparencia y organizaciones no lucrativas

Tota organització no lucrativa te la finalitat de prestar un servei que millori o mantingui la qualitat de vida de la societat. Per a aconseguir aquest objectiu, aquestes organitzacions es caracteritzen per estar formades per grups de persones voluntàries que no busquen el lucre personal, sinó que a través d’uns valors que es remunten a èpoques de l’antic Egipte com son el respecte, la solidaritat o la confiança, tracten de millorar la societat en la que vivim. Les organitzacions del anomenat tercer sector tindran que ser transparents per a aconseguir generar confiança a l’exterior, però al mateix temps, tindran que fer front al seu major problema per a subsistir, la captació de fons. La situació econòmica actual ha accentuat encara més aquesta problemàtica de finançament, solucionada tradicionalment mitjançant fons procedents de particulars, de l’administració pública, d’empreses o d’altres organitzacions del mateix sector. A l’actualitat s’han tingut que buscar noves solucions com són la innovació o una correcta gestió de la comunicació que permeti generar transparència. La correcta gestió de la comunicació estarà basada a l’escolta activa i en adoptar una postura assertiva a l’hora d’intercanviar una informació, el que finalment permetrà difondre el valor de la transparència de l’organització no lucrativa, aconseguint així millorar la imatge, augmentar la confiança i reforçar la reputació. Per a poder realitzar aquest procés, prèviament es deurà aconseguir un liderat directiu capaç de guiar el procés de comunicació, la implantació de una cultura holística per a la transparència en la organització i la formació del membres del treball. Cal mencionar que a l’actualitat existeixen noves vies tecnològiques que han facilitat molt la gestió de la comunicació. Encara això, aquestes vies deurien ser explotades a major proporció, doncs com queda comprovat, quant millor sigui aquesta gestió, major serà la transparència.