Gracia Alonso, Francisco: "La arqueologia durante el primer franquismo (1939-1956)" , ed. Bellaterra, Barcelona 2009.

Aquesta obra del professor Gracia que ara veu la llum és el resultat d'una llarga sèrie de recerques historiogràfiques que l'autor ha emprès durant la darrera dècada. L'interès per la historiografia arrenca en el seu cas del desig de resseguir la petjada de Bosch Gimpera en l'arqueologia catalana, espanyola i internacional; aquesta feina l'ha dut a aprofundir en d'altres qüestions relacionades amb la postguerra espanyola, sobre les quals ha publicat ja documentats i interessants articles, com ara els que fan referència als batallons de presoners emprats com a mà d'obra a Empúries, la presència de significatius capitosts de Das Ahnenerbe a l'Espanya de la primera meitat dels anys 40, el paper que va tenir Bosch a la UNESCO o les depuracions del Museu Arqueològic de Barcelona.

Molist, N. (ed.). La intervenció al sector 01 del Conjunt Històric d'Olèrdola. De la prehistòria a l'etapa romana (campanyes 1995-2006). Monografies d'Olèrdola, 2.

En muchas ocasiones, el conocimiento y la importancia de los grandes yacimientos arqueológicos son dos conceptos diferentes. La adecuación museográfica y las referencias específicas a materiales o intervenciones puntuales pueden enmascarar el valor real de los datos científicos que se conocen sobre ellos, limitando así su importancia dentro del conjunto de la información necesaria para la realización de síntesis y el conocimiento exhaustivo de un período histórico. En muchos casos, se añade la prolongación en el tiempo de excavaciones e intervenciones de consolidación cuyos resultados tardan en ser publicados o bien no llegan nunca a ver la luz, por lo que permanecen en los intrincados vericuetos del circuito científico, quedando como referencias de transmisión personal y provocando innecesarios vacíos en el conocimiento.

Apéndice. Análisis de la industria lítica de "Els Ermitons"

Después de la amplia exposición general que precede a nuestro estudio, no vamos a extendernos más en describir, en conjunto, los materiales de cada estrato. Nos hemos limitado a revisar a fondo todas y cada una de las piezas extraídas de la excavación; con anterioridad habían sido inventariadas y marcadas con un número correspondientes al fondo del Museo Arqueológico Provincial de Gerona, al que nosotros hacemos ahora referencia. Independientemente cada número de éstos abarca, en algunos casos, más de un útil, al aludir a un conjunto de piezas de una zona determinada, por lo que hemos procedido a marcar, a partir de 1, en cada caso, los útiles incluidos bajo una de las cifras de Gerona. En nuestra revisión hemos separado lo que ha sido considerado como útiles paleolíticos. La pobreza de estos materiales ha quedado ya suficientemente explicitada con anterioridad, tanto en su aspecto de utillaje como en el de la materia prima. En efecto, el total de útiles analizados, pertenecientes casi en su totalidad a los estratos III, IV Y V, es de 143. El método utilizado para la descripción del utillaje lítico ha sido el de la tipología analítica (Laplace, 1972). Somos plenamente conscientes de que su aplicación a una industria considerada como Paleolítico Medio es algo nuevo y que quizá sea aventurado, pero hemos de decir que la mera descripción de los útiles se puede enmarcar perfectamente en el campo de esta nueva metodología desde el punto de vista de una exposición objetiva de los retoques que conforman cada pieza. Nuestra decisión al decantarnos por la tipología analítica en nuestro estudio, es la de exponer simplemente las piezas, omitiendo al máximo las ambigüedades derivadas de las listas-tipo anteriores.

Caracterització arqueomètrica de les ceràmiques espatulades de la Plaça del Rei de Barcelona

Un total de vint ceràmiques altmedievals, en la major part espatulades, procedents de diversos contextos de les excavacions de Barcelona, han estat caracteritzades arqueomètricament per Fluorescència de Raigs X(FRX), Difracció de Raigs X (DRX) i Microscòpia Òptica de polarització per làmina prima (MO). Els resultats han permès establir una diversitat de produccions d"orígens possiblement locals i/o regionals.

Hallazgos en el Casol de Puigcastellet (Folgueroles, Osona)

Depositadas en el Museo Episcopal de Vic, y procedentes del yacimiento del Casal de Puig Castellet, existen dos piezas que por sus características se pueden relacionar con el mundo de la orfebrería ibérica. El citado yacimiento se sitúa en un cerro amesetado de unos 763 m. de altitud, a la derecha de la carretera comarcal Vic-Vilanova de Sau, junto al Mas de L'Arumí y al Mas del Coll. Lat. 41 0 55' 40", Long. 60 02' 00". En el punto más alto de la altiplanicie del cerro se conservan los restos de un gran muro, construido a base de bloques y losas de piedra unidas en seco, de una longitud total de 64,93 m. Hacia levante presenta adosada una torre rectangular de 12,20 X 6,30 m., de ligero talud, sin ninguna abertura lateral; las piedras que cubren su parte superior impiden saber si se trataba de un cuerpo macizo, o bien, si su interior tenía alguna funcionalidad. Hacia poniente se abren diez habitaciones o cámaras de dimensiones regulares de 5 m. de ancho por 6,5 m. de profundidad media, separadas por muros de 1,30 m. de grosor medio. Algunas conservan restos de muros que cerrarían su parte delantera. La realización de la planta, así como parte de los trabajos de excavación, iniciados alrededor del año 1960, fueron efectuados por el grupo de arqueología del Museo de Vic.

Breus notes sobre els escarabeus i escaraboides de la necròpolis de Can Canyís

Al Congreso Nacional de Arqueología de Barcelona, Vilaseca, Solé i Mañé van donar la notícia del descobriment de la necrópolis de Can Canyís, l'agost de 1960, la qual havia estat completament destruida feia poc pels treballs agrícoles.! Per aquest motiu, els objectes trobats no estaven relacionats en concret amb els fragments d'urnes i no es va poder reconstruir l'aixovar complet de cap enterrament. La cronologia atribUIda al conjunt de la necrópolis pels seus excavadors va del 600 al 450. La memoria deIs treballs va ser publicada uns anys més tard pels mateixos autors incorporant l'excavació d'una tomba intacta de guerrer.

Los materiales del silo n. 146 de Ullastret

Los silos en el poblado ibérico del Puig de Sant Andreu (Ullastret) son muy numerosos, se suelen encontrar formando agrupaciones; esta organización de zonas o campos de silos vendría dada por las cualidades de la roca: en los lugares donde fueron excavados, la formación natural es más blanda. Los silos casi siempre son de perfil ovoideo, planta oval, fondo plano y boca circular, que no acostumbra ser muy regular. El silo n.O 146 se encuentra situado en la parte externa del oppidum, en el sector X - Y, en un campo de silos muy cerca de la muralla; fue excavado durante la Campaña de Excavaciones n.O 19 (1968-1969). El Dr. OLIVA, director de los trabajos arqueológicos realizados en el yacimiento de Ullastret, en su diario de excavaciones manuscrito, que se guarda en el Servei d'Investigacions Arqueologiques de Girana,! describe así el vaciado del silo n.O 146: « ... al norte del 145, ante la muralla ciclópea. En las primeras tierras del margen sur, tocando el muro del silo, aparece una espada de hierro que se hállaba hincada, curvada siguiendo la pared del silo ... Luego salen los cráneos humanos atravesados por un hierro (Croquis en planta del silo) ... La pieza cerámica es la parte inferior de un skyphos en cerámica gris ampuritana, de sección bastante gruesa. Sigue el silo 146 todo quemado hasta el fondo con carbón.

Hallazgos en Tarragona

Dentro de la serie de excavaciones que este Seminario de Arqueología ha llevado a cabo en colaboración con la Dirección del Museo Arqueológico, cabe destacar por la importancia y cantidad de los materiales encontrados la realizada el pasado año 1978 en Tarragona capital. Se trata de la excavación de una cisterna de época romana aparecida con motivo de las obras de construcción de un bloque de viviendas en una zona situada en las cercanías del Foro Romano, entre las calles del Dr. Zamenhoff y prolongación de Capuchinos. La cisterna estaba excavada en la roca natural, aprovechando, en parte, una cavidad de la misma. Sus dimensiones eran 4,6 X 4,20 X 2,40 m., y apareció en parte destruida por la acción de las máquinas excavadoras que la pusieron al descubierto. El suelo de la misma tiene un grosor de 10 cm., aproximadamente, y es de opus testaceum. El revoque de las paredes laterales es de opus signinum, con una capa de aislamiento a base de ceniza y cal. Cabe destacar la ausencia del medio toro característico de las construcciones romanas destinadas a contener líquidos. En sus tres cuartas partes apareció rellena de tierra y escombros. De entre los materiales procedentes de su excavación adelantamos el estudio de los fragmentos escultóricos y del monetario.

Un conjunt de materials d'època tardo-republicana de la ciutat romana de Pollentia (Alcúdia, Mallorca)

El pou D 18, situat a la part sud-oest de la zona coneguda del forum de Pollentia, fou amortitzat en el segon quart del segle 1 a.C. EIs materials que formaven part del farciment constitueixen un conjunt tancat representatiu sobretot deIs tipus ceramics locals i d'importació utilitzats en aquesta epoca. El volum principal d'importacions correspon als productes italics, seguits a gran distancia pels materials púnics, iberics i egeus.

Metalurgia del bronce en el poblado prerromano de La Campa Torres (Asturias)

Se presenta un avance de los primeros resultados arqueometalúrgicos provenientes de las excavaciones en el castro asturiano de la Campa Torres (Gijón), con el hallazgo de hornos vasijas para fundición de bronce, crisoles, toberas, etc. correspondientes a la Edad del Hierro.

La necròpoli talaiòtica de s'Illot des Porros

El jaciment és situat dins del terme municipal de Santa Margalida, a la part meridional de la badia d' AIcúdia, damunt d'un petit illot de forma vagament el·lipsoidal, d'uns 70 m per 45 m, situat a uns 50 m de la línia de costa i a uns 500 m a l' oest de la gran necropoli de Son Real (o Punta deIs Fenicis) (Tarradell, 1964), amb la que guarda una relació evident (Uim. 1). La hipotesi que en epoca antiga hagués pogut estar unida aterra ferma (Tarradell, 1964,23) és, segons sembla, versemblant, pero de moment no ha estat verificada. Les restes arqueologiques es concentren a la meitat meridional, ja que la resta de l'illot a penes s'aixeca per damunt del nivell del mar i és batuda per les onades; no sembla probable que mai hi hagi hagut en aquesta zona cap tipus d'ocupació humana.

Les meules rotatives du site ibérique d'Alcorda Park (Calafell, Baix Penedès, Tarragona)

El jaciment ibèric d' Alorda Park està situat a la costa central de Catalunya, a uns 30 km al nordest de Tarragona. El jaciment, l'ocupació del qual es data principalment entre el s. VI i el III aC, ha estat excavat extensament des de 1983. Els treballs d'excavació han lliurat sis metae i disset catilli de molins rotatius, la major part dels quals han estat reutilitzats per a usos secundaris. D' altra banda, cap molí rotatiu ha estat trobat in situ a l'interior d'una casa, de manera que es dedueix que la molta amb aquests instruments era probablement una activitat practicada en instal·lacions communals o bé per especialistes. Pel que fa a la funcionalitat d'aquestes peces, les anàlisis de residus indiquen que eren utilitzades per a la molta de cereals i, en un sol cas, de faves. Pel que fa a la cronologia, el més antic d'aquests exemplars data de mitjan segle V aC, i la utilització dels molins de rotació continua fins a finals de l'ocupació de l'assentament. Al llarg d'aquests tres segles, els molins rotatius d' Alorda Park sofreixen una evolució morfològica els trets essencials de la qual han pogut ser establerts. Els exemplars presentats són morfologicament similars a altres molins iberics de la costa central de Catalunya, pero es diferencien considerablement dels models documentats al País Valencia, a Ullastret i a la Gal·lia meridional. Aquest fet sembla indicar l'existència de tradicions locals ben caracteritzades, que hauran de ser precisades per les recerques futures. Finalment, cal observar que, segons les analisis de residus, els altres instruments lítics o de triturat descoberts al jaciment (molins de vaivé, morters) han estat utilitzats per a la transformació de materies primeres.

Les termes públiques de l'àrea portuària de Tàrraco. Carrer de Sant Miquel de Tarragona

L’objecte d’aquesta publicació són les termes imperials de l’àrea portuària de l’antiga Tàrraco, construïdes en un moment avançat de l’època altimperial, segurament a la primera meitat del segle III dC. Aquestes termes són una peça important de l’arqueologia tarragonina i d’altra banda són un monument força excepcional en el context de l’arqueologia romana a Hispània. Van ser descobertes en les excavacions fetes per l’empresa Codex – Arqueologia i Patrimoni entre 1994 i 1998 al solar del carrer de Sant Miquel, número 33, de Tarragona, en el curs d’unes actuacions arqueològiques urbanes preventives que van ser coordinades per l’arqueòleg Josep Maria Macias. L’estudi dels resultats que es presenta en aquest llibre incorpora també l’excavació feta pel mateix equip al proper solar del carrer de Castaños, número 1, en els anys 1999-2000, ja que les estructures que s’hi van documentar formaven part del mateix context arqueològic i urbanístic.La fructífera col·laboració entre l’ICAC i l’empresa Codex va permetre constituir un equip de recerca que l’any 2003 es va llançar a l’estudi, a la interpretació i fins i tot a l’intent de restitució virtual d’aquest edifici termal. L’ICAC reafirma amb la publicació d’aquest llibre la voluntat de cooperar intensament amb les institucions que gestionen el patrimoni arqueològic de Tarragona, una cooperació que vol contribuir a l’aprofundiment de l’estudi científic de l’antiga Tàrraco.Josep Maria Macias és doctor en Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia per la Universitat de Barcelona des de l'any 1999. Ha estat vinculat a l'arqueologia empresarial fins a l'any 2003, moment en què s'incorpora com a investigador a l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica. És especialista en arquitectura i urbanisme d'època clàssica i en ceramologia de l'antiguitat tardana. Macias ha dirigit i coordinat la participació dels diversos autors que han pres part en la redacció i la documentació del llibre. Aquest volum té 216 pàgines i conté 155 il·lustracions. Està escrit en català i presenta la traducció de les conclusions a l’anglès.

Les Basíliques paleocristianes del suburbi occidental de Tarraco : el temple septentrional i el complex martirial de Sant Fructuós

Les basíliques paleocristianes del suburbi occidental de Tarraco. El temple septentrional i el complex martirial de Sant Fructuós és el resultat de 10 anys d’investigació desenvolupada al voltant del sector septentrional del Conjunt Paleocristià del Francolí, originada arran de les excavacions efectuades entre els anys 1994 i 1997 a la zona on actualment s’ubica el Parc Central. L’extraordinària importància del jaciment va despertar de seguida l’interès de l’autor, Jordi López, i de la comunitat científica, tant pel valor mateix de les restes com per la seva relació amb l’extensa necròpolis paleocristiana que al llarg de diverses campanyes havia excavat el Dr. Mn. Joan Serra i Vilaró. Es tracta d’una presentació de les últimes investigacions desenvolupades a l’ampli conjunt funerari i cristià del Francolí, al suburbium occidental de Tarraco. Consta de dos volums. El primer està estructurat en tres grans parts. Primerament, la presentació dels resultats dels treballs d’excavació duts a terme entre els anys 1994 i 1997 al sector septentrional del centre de culte cristià del Francolí, que inclou un estudi arquitectònic exhaustiu de la nova basílica excavada. En segon lloc, una revisió de les diferents intervencions desenvolupades en el sector meridional a principi de segle XX per Mn. Serra Vilaró i dels treballs dels anys 70 de M. D. del Amo, amb la proposta d’una nova interpretació arquitectònica de l’antiga basílica i de l’edifici situat al sud d’aquesta. I, finalment, una exposició general de l’evolució d’aquest sector occidental del suburbium de la ciutat, que reflecteix un especial dinamisme entre els segles IV i V dC, moment de màxima expansió de les grans àrees funeràries del segle III dC i de la monumentalització d’un gran centre de culte martirial al Francolí. El text està il·lustrat amb una àmplia documentació gràfica (plantes, seccions, fotografia, reconstruccions tridimensionals). A més, inclou 22 pàgines de conclusions amb la corresponent traducció a l’anglès. El segon volum conté set annexos específics: la relació d’unitats estratigràfiques, un inventari de materials, la descripció dels sepulcres, l’estudi osteoarqueològic i paleopatològic de les restes humanes, una anàlisi epigràfica, una de numismàtica i una última d’escultòrica.