Les restes humanes del jaciment epipaleolític de la Balma de Guilanyà (Navés, Solsonès)

Les restes humanes deIs períodes epipaleolític i mesolític estan pobrament representades a la Península Iberica, tot i que existeixen dos jaciments mesolítics excepcional s a Muge, Portugal (Moita do Sebastiao i Cabe~o da Arruda), amb uns 67 individus, i un altre de recentment excavat a Oliva (El Collado, Valencia), on s'han trobat uns 15 individus. EIs primers estan datats entre 7.240 i 6.300 a.P. (Ferreira 1994: 664-674), mentre que el darrer té una datació de 7.640-7.570 a.P (Aparicio 1989). Ambdós jaciments es troben en zones properes a estuaris de rius o a la costa, la qual cosa permetia 1'explotació intensiva de recursos marins molt variats. Aquest tipus d' economia condicionava un tipus de vida força sedentaria i a més a més, va permetre un increment en la densitat de població, que hauria tingut lloc probablement entre el 8.000-7.000 a.e. (Ferreira 1994: 664-674). A Catalunya, s'han excavat fins ara pocs jaciments importants d'aquests periodes (Martín y Vaquer 1995: 35-73), tots d'ells en zones d'interior i corresponents presumiblement a grups petits de caçadors-recol·lectors, força diferents dels posteriors assentaments humans més grans com Muge i Oliva. De tots aquests jaciments, només a la Balma de Guilanya (Naves, Solsones) s'han trobat restes humanes que es puguin atribuir sense cap mena de dubte als nivells epipaleolítics.

Molist, N. (ed.). La intervenció al sector 01 del Conjunt Històric d'Olèrdola. De la prehistòria a l'etapa romana (campanyes 1995-2006). Monografies d'Olèrdola, 2.

En muchas ocasiones, el conocimiento y la importancia de los grandes yacimientos arqueológicos son dos conceptos diferentes. La adecuación museográfica y las referencias específicas a materiales o intervenciones puntuales pueden enmascarar el valor real de los datos científicos que se conocen sobre ellos, limitando así su importancia dentro del conjunto de la información necesaria para la realización de síntesis y el conocimiento exhaustivo de un período histórico. En muchos casos, se añade la prolongación en el tiempo de excavaciones e intervenciones de consolidación cuyos resultados tardan en ser publicados o bien no llegan nunca a ver la luz, por lo que permanecen en los intrincados vericuetos del circuito científico, quedando como referencias de transmisión personal y provocando innecesarios vacíos en el conocimiento.

Caracterització arqueomètrica de les ceràmiques espatulades de la Plaça del Rei de Barcelona

Un total de vint ceràmiques altmedievals, en la major part espatulades, procedents de diversos contextos de les excavacions de Barcelona, han estat caracteritzades arqueomètricament per Fluorescència de Raigs X(FRX), Difracció de Raigs X (DRX) i Microscòpia Òptica de polarització per làmina prima (MO). Els resultats han permès establir una diversitat de produccions d"orígens possiblement locals i/o regionals.

Hallazgos en el Casol de Puigcastellet (Folgueroles, Osona)

Depositadas en el Museo Episcopal de Vic, y procedentes del yacimiento del Casal de Puig Castellet, existen dos piezas que por sus características se pueden relacionar con el mundo de la orfebrería ibérica. El citado yacimiento se sitúa en un cerro amesetado de unos 763 m. de altitud, a la derecha de la carretera comarcal Vic-Vilanova de Sau, junto al Mas de L'Arumí y al Mas del Coll. Lat. 41 0 55' 40", Long. 60 02' 00". En el punto más alto de la altiplanicie del cerro se conservan los restos de un gran muro, construido a base de bloques y losas de piedra unidas en seco, de una longitud total de 64,93 m. Hacia levante presenta adosada una torre rectangular de 12,20 X 6,30 m., de ligero talud, sin ninguna abertura lateral; las piedras que cubren su parte superior impiden saber si se trataba de un cuerpo macizo, o bien, si su interior tenía alguna funcionalidad. Hacia poniente se abren diez habitaciones o cámaras de dimensiones regulares de 5 m. de ancho por 6,5 m. de profundidad media, separadas por muros de 1,30 m. de grosor medio. Algunas conservan restos de muros que cerrarían su parte delantera. La realización de la planta, así como parte de los trabajos de excavación, iniciados alrededor del año 1960, fueron efectuados por el grupo de arqueología del Museo de Vic.

Los materiales del silo n. 146 de Ullastret

Los silos en el poblado ibérico del Puig de Sant Andreu (Ullastret) son muy numerosos, se suelen encontrar formando agrupaciones; esta organización de zonas o campos de silos vendría dada por las cualidades de la roca: en los lugares donde fueron excavados, la formación natural es más blanda. Los silos casi siempre son de perfil ovoideo, planta oval, fondo plano y boca circular, que no acostumbra ser muy regular. El silo n.O 146 se encuentra situado en la parte externa del oppidum, en el sector X - Y, en un campo de silos muy cerca de la muralla; fue excavado durante la Campaña de Excavaciones n.O 19 (1968-1969). El Dr. OLIVA, director de los trabajos arqueológicos realizados en el yacimiento de Ullastret, en su diario de excavaciones manuscrito, que se guarda en el Servei d'Investigacions Arqueologiques de Girana,! describe así el vaciado del silo n.O 146: « ... al norte del 145, ante la muralla ciclópea. En las primeras tierras del margen sur, tocando el muro del silo, aparece una espada de hierro que se hállaba hincada, curvada siguiendo la pared del silo ... Luego salen los cráneos humanos atravesados por un hierro (Croquis en planta del silo) ... La pieza cerámica es la parte inferior de un skyphos en cerámica gris ampuritana, de sección bastante gruesa. Sigue el silo 146 todo quemado hasta el fondo con carbón.

Hallazgos en Tarragona

Dentro de la serie de excavaciones que este Seminario de Arqueología ha llevado a cabo en colaboración con la Dirección del Museo Arqueológico, cabe destacar por la importancia y cantidad de los materiales encontrados la realizada el pasado año 1978 en Tarragona capital. Se trata de la excavación de una cisterna de época romana aparecida con motivo de las obras de construcción de un bloque de viviendas en una zona situada en las cercanías del Foro Romano, entre las calles del Dr. Zamenhoff y prolongación de Capuchinos. La cisterna estaba excavada en la roca natural, aprovechando, en parte, una cavidad de la misma. Sus dimensiones eran 4,6 X 4,20 X 2,40 m., y apareció en parte destruida por la acción de las máquinas excavadoras que la pusieron al descubierto. El suelo de la misma tiene un grosor de 10 cm., aproximadamente, y es de opus testaceum. El revoque de las paredes laterales es de opus signinum, con una capa de aislamiento a base de ceniza y cal. Cabe destacar la ausencia del medio toro característico de las construcciones romanas destinadas a contener líquidos. En sus tres cuartas partes apareció rellena de tierra y escombros. De entre los materiales procedentes de su excavación adelantamos el estudio de los fragmentos escultóricos y del monetario.

Les meules rotatives du site ibérique d'Alcorda Park (Calafell, Baix Penedès, Tarragona)

El jaciment ibèric d' Alorda Park està situat a la costa central de Catalunya, a uns 30 km al nordest de Tarragona. El jaciment, l'ocupació del qual es data principalment entre el s. VI i el III aC, ha estat excavat extensament des de 1983. Els treballs d'excavació han lliurat sis metae i disset catilli de molins rotatius, la major part dels quals han estat reutilitzats per a usos secundaris. D' altra banda, cap molí rotatiu ha estat trobat in situ a l'interior d'una casa, de manera que es dedueix que la molta amb aquests instruments era probablement una activitat practicada en instal·lacions communals o bé per especialistes. Pel que fa a la funcionalitat d'aquestes peces, les anàlisis de residus indiquen que eren utilitzades per a la molta de cereals i, en un sol cas, de faves. Pel que fa a la cronologia, el més antic d'aquests exemplars data de mitjan segle V aC, i la utilització dels molins de rotació continua fins a finals de l'ocupació de l'assentament. Al llarg d'aquests tres segles, els molins rotatius d' Alorda Park sofreixen una evolució morfològica els trets essencials de la qual han pogut ser establerts. Els exemplars presentats són morfologicament similars a altres molins iberics de la costa central de Catalunya, pero es diferencien considerablement dels models documentats al País Valencia, a Ullastret i a la Gal·lia meridional. Aquest fet sembla indicar l'existència de tradicions locals ben caracteritzades, que hauran de ser precisades per les recerques futures. Finalment, cal observar que, segons les analisis de residus, els altres instruments lítics o de triturat descoberts al jaciment (molins de vaivé, morters) han estat utilitzats per a la transformació de materies primeres.

A la recerca del temple d’August a Tarragona: una experiència entre arqueologia i geofísica

Aplicació de diferents tècniques de prospecció geofísica aplicades al subsòl de la Catedral de Tarragona: tomografia de resistivitat elèctrica (ERT), cartografia de conductivitat (EM) i radar de subsòl (GPR).

La Corona immarcescible : pintures de l'antiguitat tardana de la necròpolis alta d'Oxirinc (Mínia, Egipte)

La primera publicació de l’Institut enceta la Sèrie Documenta, que respon a la voluntat de promoure i editar estudis que donin a conèixer i emmarquin científicament nous elements de la cultura material de l’antiguitat clàssica.Aquest llibre estudia un conjunt de pintura mural dels segles V o VI que decorava les parets d’una casa funerària, convertida després en oratori, i que fou descoberta a la necròpolis alta de l’antiga ciutat d’Oxirinc (Mínia, Egipte). El cicle pictòric presenta una sobrietat simbolista que evoluciona després en una iconografia rica en figures i colors.Tot això, completat per la gens menyspreable qualitat artística de les representacions pictòriques, fa d’aquest conjunt una peça arqueològica molt singular.L’estudi inclou un primer capítol a càrrec del Dr. Josep Padró, de la Universitat de Barcelona, Maite Mascort i Hassan Ibrahim Amer, on es sintetitzen els treballs arqueològics i històrics realitzats, des de l’any 1992, a l’antiga Oxirin. Tot seguit, la Dra. Eva Subías, investigadora de la Universitat Rovira i Virgili i col·laboradora de l’Institut des del primer moment, ens ofereix l’estudi històricoartístic del cicle mural. Finalment, Concepció Piedrafita ens dóna la lectura i traducció dels textos grecs presents en les pintures.L’obra inclou una presentació a càrrec de Josep Guitart, director de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i una traducció dels textos al francès.

Les termes públiques de l'àrea portuària de Tàrraco. Carrer de Sant Miquel de Tarragona

L’objecte d’aquesta publicació són les termes imperials de l’àrea portuària de l’antiga Tàrraco, construïdes en un moment avançat de l’època altimperial, segurament a la primera meitat del segle III dC. Aquestes termes són una peça important de l’arqueologia tarragonina i d’altra banda són un monument força excepcional en el context de l’arqueologia romana a Hispània. Van ser descobertes en les excavacions fetes per l’empresa Codex – Arqueologia i Patrimoni entre 1994 i 1998 al solar del carrer de Sant Miquel, número 33, de Tarragona, en el curs d’unes actuacions arqueològiques urbanes preventives que van ser coordinades per l’arqueòleg Josep Maria Macias. L’estudi dels resultats que es presenta en aquest llibre incorpora també l’excavació feta pel mateix equip al proper solar del carrer de Castaños, número 1, en els anys 1999-2000, ja que les estructures que s’hi van documentar formaven part del mateix context arqueològic i urbanístic.La fructífera col·laboració entre l’ICAC i l’empresa Codex va permetre constituir un equip de recerca que l’any 2003 es va llançar a l’estudi, a la interpretació i fins i tot a l’intent de restitució virtual d’aquest edifici termal. L’ICAC reafirma amb la publicació d’aquest llibre la voluntat de cooperar intensament amb les institucions que gestionen el patrimoni arqueològic de Tarragona, una cooperació que vol contribuir a l’aprofundiment de l’estudi científic de l’antiga Tàrraco.Josep Maria Macias és doctor en Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia per la Universitat de Barcelona des de l'any 1999. Ha estat vinculat a l'arqueologia empresarial fins a l'any 2003, moment en què s'incorpora com a investigador a l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica. És especialista en arquitectura i urbanisme d'època clàssica i en ceramologia de l'antiguitat tardana. Macias ha dirigit i coordinat la participació dels diversos autors que han pres part en la redacció i la documentació del llibre. Aquest volum té 216 pàgines i conté 155 il·lustracions. Està escrit en català i presenta la traducció de les conclusions a l’anglès.

El Palatí : la formació dels Palaus Imperials a Roma

El Palatí. La formació dels palaus imperials a Roma neix d’un projecte iniciat el 1988 amb l’excavació arqueològica de la zona situada al voltant del temple de Júpiter Stator, als peus del Palatí, un dels turons més emblemàtics de Roma. Aquest treball de camp va durar gairebé 18 anys i, durant tot aquest temps, Ricardo Mar va portar a terme una recerca molt àmplia sobre la topografia arqueològica del Palatí. El resultat d’aquest treball és aquesta obra, que descriu l’evolució del turó, des de l’època de la Roma primitiva fins a la darreria de la República, i entra després en el que constitueix el cos fonamental del llibre: el naixement, la formació i l’evolució dels palaus imperials de Roma a partir del moment en què August va decidir situar-hi casa seva. L’obra, de 355 pàgines, inclou, a més, tres annexos: el primer, del mateix Ricardo Mar, amb les dades de l’excavació. Un segon, de Natàlia Alonso, amb l’anàlisi de sediments de les clavegueres aparegudes durant l’excavació. I, finalment, un tercer, d’Ana Rodríguez, amb l’estudi de la presència de la família Fragipane al Palatí durant l’edat mitjana. Les conclusions de l’estudi apareixen traduïdes a l’anglès. A banda, s’inclou una carpeta amb 12 plànols DIN-A2 en color amb la planimetria dels palaus imperials al Palatí en diferents períodes.

Les Basíliques paleocristianes del suburbi occidental de Tarraco : el temple septentrional i el complex martirial de Sant Fructuós

Les basíliques paleocristianes del suburbi occidental de Tarraco. El temple septentrional i el complex martirial de Sant Fructuós és el resultat de 10 anys d’investigació desenvolupada al voltant del sector septentrional del Conjunt Paleocristià del Francolí, originada arran de les excavacions efectuades entre els anys 1994 i 1997 a la zona on actualment s’ubica el Parc Central. L’extraordinària importància del jaciment va despertar de seguida l’interès de l’autor, Jordi López, i de la comunitat científica, tant pel valor mateix de les restes com per la seva relació amb l’extensa necròpolis paleocristiana que al llarg de diverses campanyes havia excavat el Dr. Mn. Joan Serra i Vilaró. Es tracta d’una presentació de les últimes investigacions desenvolupades a l’ampli conjunt funerari i cristià del Francolí, al suburbium occidental de Tarraco. Consta de dos volums. El primer està estructurat en tres grans parts. Primerament, la presentació dels resultats dels treballs d’excavació duts a terme entre els anys 1994 i 1997 al sector septentrional del centre de culte cristià del Francolí, que inclou un estudi arquitectònic exhaustiu de la nova basílica excavada. En segon lloc, una revisió de les diferents intervencions desenvolupades en el sector meridional a principi de segle XX per Mn. Serra Vilaró i dels treballs dels anys 70 de M. D. del Amo, amb la proposta d’una nova interpretació arquitectònica de l’antiga basílica i de l’edifici situat al sud d’aquesta. I, finalment, una exposició general de l’evolució d’aquest sector occidental del suburbium de la ciutat, que reflecteix un especial dinamisme entre els segles IV i V dC, moment de màxima expansió de les grans àrees funeràries del segle III dC i de la monumentalització d’un gran centre de culte martirial al Francolí. El text està il·lustrat amb una àmplia documentació gràfica (plantes, seccions, fotografia, reconstruccions tridimensionals). A més, inclou 22 pàgines de conclusions amb la corresponent traducció a l’anglès. El segon volum conté set annexos específics: la relació d’unitats estratigràfiques, un inventari de materials, la descripció dels sepulcres, l’estudi osteoarqueològic i paleopatològic de les restes humanes, una anàlisi epigràfica, una de numismàtica i una última d’escultòrica.